Agafada al vol

Som les paraules que diem

19 de desembre de 2014
5 comentaris

Cadup

La gent de la cultura salva paraules. Faig una reverència davant dels que tenen la sensibilitat i la tenacitat d’aconseguir que una escola, un carrer, una entitat o una revista portin el nom d’una paraula que va per la corda fluixa de l’oblit.

Una paraula pintada a la fatxada d’un centre que rep cada dia centenars de xiquets i de pares té la vida assegurada; com la paraula volerany. De la mateixa manera que el nom d’un bon vi, que aposta per emmarcar en l’etiqueta una paraula preciosa del seu territori immediat; com la fou. I, per sort, com tants altres exemples que tenim a tocar.

N’he trobat un altre cas recent a Twitter, que m’ha encantat. Es tracta de la col·lecció Cadup de poesia, de Godall Edicions. L’objecte al qual es refereix em porta molts de records i és una paraula que dóna molt de si: el mestre Coromines la dissecciona al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Segons el GDLC, un cadup és “Cadascun dels recipients o caixons que, muntats sobre una corretja o una cadena sense fi o una roda de sínia, serveixen per a treure aigua de pous, efectuar dragats o transportar materials, en omplir-se en la part més baixa del recorregut i buidar-se per mitjà d’un dispositiu apropiat, a una altura determinada”. De fet, però, aquesta és la variant menys estesa de la sèrie: cadup, caduf, catúfol.

Tornant al Coromines, cadup seria la variant tortosina de la forma caduf, provinent de l’àrab qadûs ‘galleda’, pres del llatí cadus ‘gerro, barril’, amb influx de cadaf, arabisme de significat semblant, pel que fa a la efa final. No es pot dir que no sigui enrevessada, la cosa: hem agafat una paraula de l’àrab, que l’ha agafada prèviament del llatí, que és la llengua de la qual prové la nostra. Un exemple evident que la vida fa moltes voltes.

Parlant de voltes, a les poques sènies que s’aguanten senceres a hores d’ara, encara hi ha aferrats els vells cadups. Just al costat de casa en teníem una, de sènia, però l’anomenàvem el pou, i era un lloc absolutament prohibit. Una de les imatges que guardo de l’època de l’institut és la de les tardes de diumenge copiant 500 vegades, davant de la finestra que guaitava al pou, una llista interminable de verbs irregulars en anglès:

to break, broke, broken

to see, saw, seen

to wear, wore, worn

I si la roda del pou girava, perquè el matxo del veí la feia moure voltant sense parar amb els ulls tapats amb unes ulleres de cànem i lligat als dos pals que sortien de la sínia, aleshores l’exercici correctiu dels verbs esdevenia inútil. Tenia distracció assegurada…

Certament, el cercle és omnipresent a les nostres vides: les estacions de l’any, els records, les sínies del passat… Tot se’n va i, quan cal, acaba tornant.

Fotografia pròpia

 

Adreçar
29.09.2017 | 7.59
Gambalatxo
16.01.2018 | 6.32
Marturi
07.11.2020 | 9.11

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. A la Vall d’Albaida abans d’estudiar la nostra llengua parlàvem de “frontera” o “paret frontera” i d'”alcaducs” o “alcadufs”.

  2. “Fer cadufos” és una expressió habitual a la Marina, vol dir pegar-li voltes a una cosa o idea, i especialment la gent major que caduca o caduqueja. Ara que ja no s’empren els cadufos per a regar amb les sénies, encara se’n fan als forns d’Orba per a emprar-los com a decoració i per a polpejar o agafar polps que és com degueren d’acabar la majoria dels cadufos quan foren substituïts a les sénies més modernes per caixons metàl·lics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.