Las al jaç

The catcher in the rye (El vigilant en el camp de sègol) és un títol que d’entrada sembla críptic però que deixa de ser-ho quan llegeixes la novel·la, perquè fa referència a un dels seus passatges clau, el moment en què Holden Caulfield, l’adolescent protagonista que no acaba de trobar la gràcia a la vida adulta, explica a la seva germana petita (que encara és una nena i no ha tastat l’amargor que ell ja coneix) què li agradaria ser de gran:

“Continuo imaginant-me tots aquells nens que juguen en aquell gran camp de sègol, etc. Milers de nens, i no hi ha ningú al voltant -ningú gran, vull dir- excepte jo. I jo sóc a la vora d’un precipici bestial. La meva feina consisteix a aturar-los si comencen a anar cap al precipici. Vull dir que, si corren sense mirar cap on van, he de sortir d’algun lloc i pescar-los. Això és el que faria durant tot el dia. Seria simplement el vigilant del camp de sègol. Sé que és una bestiesa, però això és l’únic que realment m’agradaria ser.”

La meva filla, amb dotze anys i mig, encara és una ànima innocent que juga i renoueja pel camp de sègol. Però es va acostant al precipici. Aquests dies d’estiu, quan la veig a la platja, tota ella cames, amb els dos botonets que ja se li insinuen sota el banyador, entenc més que mai l’anhel del jove Caulfield.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!