Las al jaç

La meva filla ja és gran, setze anys, però encara conserva alguna resta infantil, especialment la seva tendència a convertir-ho tot en un joc. A les seves mans, qualsevol activitat (anar a comprar el pa, estendre la roba, parar taula) s’omple de regles i pautes, d’aspectes puntuables i de raonaments surrealistes.

Per exemple fer un puzle. Tot l’estiu que ens barallem amb un de bastant endimoniat. Tenim les peces classificades per colors i col•locades en àrees diferents damunt la taula. De peces d’un to gris llis (el cel, probablement) n’hi havia tantes que des del principi vam optar per deixar-les dins de la capsa. Però, mentre la dona i jo anem completant petits racons de vegetació, d’edificis, etc., la noia es dedica exclusivament a les peces grises de la capsa, que poc a poc van configurant, efectivament, un cel immens, gris i uniforme.

La noia no utilitza un mètode gaire sofisticat. Agafa una peça de la capsa, prova si encaixa en el buit que vol emplenar i, si no, la deixa sobre la taula, agafa una nova peça, la prova, i així successivament, amb automatisme, sense parar esment a si la forma de cada peça s’ajusta o no al forat que vol omplir. Quan finalment troba la peça que encaixa, torna a ficar a la capsa les peces que n’havia tret, i llavors, cada vegada, fa una operació absurda: tapa la capsa i la sacseja perquè les peces es barregin.

–Les peces ja estan barrejades –li dic-. Tornar-les a barrejar no et farà trobar més de pressa la peça que encaixa.

–Ja ho sé –em respon- però, si no les barrejo, sempre surten primer les mateixes.

–I què?

–Que és injust. Si fossis una peça de puzle, no et faria ràbia ser al fons de la capsa i veure com n’hi ha que sempre surten les primeres mentre tu no surts mai?

Reconec que no ho havia mirat des del punt de vista de les peces del puzzle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!