Las al jaç
El blog de Marcel Campà
De tot en fa un joc, potser perquè, filla única, sovint només l’acompanyem els caducs progenitors. Pel carrer, a cada punt hem de calcular quants passos hi ha fins a aquella moto, aquella paperera o aquella farola. “Divuit”, dic jo. “Vint-i-un”, conjectura la dona. “Disset”, sentencia la nena mentre s’acosta a l’objectiu amb infal·libles gambades.
Quan ha guanyat l’aposta unes quantes vegades, m’indica que correrà fins a la cantonada i tornar, i que jo he de comptar. Surt disparada mentre jo recito: “un, dos, tres… (i penso que qualsevol dia s’adonarà que aquest joc no té cap solta. Però de moment corre, com si l’hi anés la vida però amb estil precari, un peu aquí un braç allà) …disset, divuit, dinou! Bé! Només dinou segons!”, exclamo seguint-li la veta.
Si menja una mandarina, col·loca els grills en renglera, se’ls fica a la boca per ordre i, quan només queda un últim supervivent, li reconeix el mèrit amb un cert ritual. Si jo estenc la bugada, fa construccions geomètriques amb les agulles, o ordena les peces de roba per mides i colors. Si arribo carregat del súper, desplega al passadís una processó de pomes, taronges, tomàquets, iogurts, cerveses, que, en fila índia estricta, esperen tanda per a ingressar a la nevera.
Són tonteries, però m’encanten. Em fan reviure les manies, els codis, les sèries, les pautes, els ritmes que jo mateix practicava quan vivia en aquest món a part que és la infantesa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
mmmm, si et “fan reviure les manies, els codis, les sèries, les pautes, els ritmes que jo mateix practicava quan vivia en aquest món a part que és la infantesa.”, ales hores, no poden ser només tonteries, oi?
🙂