Las al jaç

Encara se sent petita –no li agrada que insinuïs el contrari- però s’adona
que ja no ho és del tot. Diumenge, passejant pel barri, vam topar amb
l’actuació d’un grup d’animació infantil. Ens vam aturar entre els pares que
encerclaven un bon grapat de criatures que ballaven seguint les indicacions dels
músics. La nena es mantenia al nostre cantó, però els peus li anaven sols cap a
la pista. Quan un dels músics va demanar un voluntari, a ella
se li va disparar el braç, però el va aturar a mig camí, vacil·lant. Li recava un
fet evident: treia dos pams a qualsevol dels nens que ballaven.

En un moment donat, els dansaires havien de fer parelles. Davant
nostre, una nena molt petita, de dos o tres anys, mirava amoïnada a dreta i
esquerra perquè ningú no s’hi aparellava. La meva filla va córrer a salvar-la, i
va fer amb ella la dansa corresponent i, de passada, totes les que van venir al
darrere. L’excusa de vetllar per la petita li havia permès integrar-se al grup
infantil sense confondre-s’hi del tot.

Però no acabava d’encaixar en el conjunt que formàvem els músics, la
canalla i els pares. Potser sí que aquelles danses infantils ja no eren el seu
lloc, però encara ho era menys l’avorrida rotllana dels qui observàvem la festa
a distància. Allà hi faltava una cosa: els amics de la seva edat; el món que
ella, poc a poc, comença a trobar prioritari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!