Josep Arasa i Ferrer

CORDERS (2)

A la Geltrú, a tocar la placa del Pou, hi ha un petit carrer dedicat a les Sogues (que és el mateix que dir cordes), i que és el que fan els corders (altrament dits soguers). Es creu que el nom de les Sogues el porta popularment des d’abans que l’any 1857 l’adquirís oficialment. El motiu d’aquest nomenament estaria en el fet que a principis del 1800, a la casa nº 13, la família Ferrer hi feia cordes.

La família Company de Vilanova, coneguts com el Corder, va ser l’ultima a fer cordes a Vilanova. L’avi de la casa Joan Company Bernadó, originari de Torredembarra, va venir al Penedès amb l’ofici après allà mateix. Ell va passar l’ofici al seu fill Joan, i aquest a en Francesc, a qui van jubilar les noves tecnologies. L’avi les feia del cànem que portaven del País Valencià. El net ja tan sols treballava el cotó.

Per fer una corda es fa a partir dels fils. El filat es feia dels brins, torçant o recargolant les fibres. Els corders es valien d’una roda plena de fusos de ferro disposats circularment. El corder duia a la ma un grapat de brins, n’estirava uns quants i els retorçava tot començant a caminar cap enrere allunyant-se de la roda. La ma dreta es la que treballa de valent estirant les fibres que es necessiten, i la ma esquerra es la que subjecta el fil per evitar que el torçat es desfaci.

La corda es fa d’un manat de cordes primes, cada una de les quals es compon d’una colla de fils retorçats. La fabricació de les cordes, no necessitava pas un gran embalum d’eines sinó espai obert, que en el cas dels Company era una feixa de terra d’uns 150 metres de llargada. I és que una corda podia tenir tants metres com es volgués. Feia falta una roda en una punta de la feixa. Aquesta roda podia ser gran com una roda de carro. També podia ser petita i en deien cabdellador. A la roda es lligaven els caps necessaris segons el gruix de la corda a trenar. Un cop estesos els caps a tota la llargada, es feia voltar el cabdellador -cosa que antigament feia un vailet- i el corder anava estricant, és a dir, donava estrebades intermitents amb les mans a les cardes, i acompanyava i vigilava que els cordills estesos s’anessin cargolant bé i sense gruixos estranys. En mig de la tirada (d’una punta a l’altra de la feixa), hi havia clavades a terra unes tes de fusta que aguantaven els fils entre mig de claus perquè no toquessin a terra. Les cordes que anaven destinades als mariners, i que estaven en contacte contínuament amb l’aigua de mar, les tenyien amb un tint fet d’escorça de pi i així quedaven més reforçades i es conservaven millor.

També s’havien utilitzat l’espart, el lli, el jute i el cotó per fer cordes. Tots els materials van aguantar fins que la industrialització, el plàstic, i les matèries sintètiques les van anar arraconant.

Publicat a El 3 de vuit el 30 de novembre de 2018