Josep Arasa i Ferrer

Els Monjos, històricament, sempre ha estat vinculat a la Carretera que l’unia al nord amb Barcelona i al sud amb Tarragona, l’antiga Via Augusta dels romans. En aquest carrer hi hagué un Hostal de nomenada (l’actual Casa de la Vila), i el moli dels monjos de Santes Creus que va donar nom a la localitat. L’estretor del seu carrer principal va fer, des de finals del segle XIX, que la convivència entre els vehicles a motor i els vianants fos difícil.

L’any 1922 l’Ajuntament acorda posar dos bans a les entrades del poble per recomanar als conductors que reduïssin la velocitat, “imponiendose a todo contraventor la multa de 10 pesetas”. En aquella època els vehicles no superaven els 40 km hora. Però els cotxes no respectaven ni els bans, ni l’agutzil, i l’home -segons consta als arxius municipals- es queixava a l’alcalde perquè els vehicles no es paraven, inclús alguns l’insultaven i d’altres intentaven atropellar-l’ho. En una setmana va posar 13 multes. L’alcalde, per tal de posar remei a la disbauxa, li va comprar un bastó i un xiulet.

Malgrat tot, el problema de pas de vehicles pels Monjos no es va solucionar, i l’any 1957 l’Ajuntament va acordar gastar 720 pessetes en “rotulos indicadores i de limitación de velocidad”. Anys més tard, el poble va ser conegut pel seu semàfor i les llargues cues que si formaven.
Avui, la carretera N-340, ja no passa pel poble.
(següeix)

El poble dels Monjos és el nucli més gran del municipi de Santa Margarida i els Monjos, i és la seu de l’administració local. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment el pas de la carretera nacional afavorí el seu creixement. Es troba situat a I’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial, enllestida desprès de la Guerra Civil, és dedicada també a Santa Margarida. 

El poble de Santa Margarida del Penedès (175 m d’altitud), a I’esquerra del riu Foix i avui deshabitat, es formà entorn de l’antiga església parroquial de Santa Margarida, situada al coster del puig d’Espitlles i que actualment es troba en mal estat de conservació. Era precedida d’un porxo sostingut per arcs de ferradura, amb un campanar de paret al davant. Del temple romànic original sols resta la portalada, amb arquivolta i dues columnes amb capitells. De tres naus, va ser molt reformada al llarg del segle XVI. L’any 978 s’esmenta el gual de Santa Margarida, al terme d’Olèrdola, topònim que presuposa I’existència de I’església, però fins el 1126 no la trobem documentada com a parròquia encara dins del terme d’Olèrdola. 

En el fogatjament (cens) de l’any 1370 hi consten 24 focs (cases), que augmentaren a 40 el 1553. El lloc de Santa Margarida era de jurisdicció reial. Joan 1 se la va vendre l’any 1381. L’any 1414 Gaspar d’Espitlles es titulava senyor de Santa Margarida. El 1642 tornaven a ser del senyor rei el lloc de Santa Margarida i el dels Monjos, però, en extingir-se les jurisdiccions feudals (segle XIX), consta que el seu darrer titular fou el senyor Ferrer i Guarro. Al lloc de Santa Margarida no hi viu actualment ningú. 
Al cap de pocs mesos es demanà llicència per a erigir un convent a l’antiga casa de Penyafort. 
El convent de Penyafort, de I’orde de Sant Domènec, era ja edificat pel 1613, any que hi mort el seu fundador fra Pere Joan Guasch, de Vilafranca. El convent subsistí fins a la desamortització del 1835. Posat en venda, adquirí els edificis un particular anomenat Puig i Llagostera. Després ha anat passant per diversos propietaris. 

No gaire lluny del castell de Penyafort, entre l’antic convent i la fabrica de ciment, es troba el mas Castellar, en els terrenys del qual es descobriren les restes d’un poblat ibèric que proporcionà materials abundants conservats, i exposats en part, al Museu de Vilafranca. 

El lloc de la Sanabra és a I’esquerra del riu Foix, al sector sud-occidental del terme d’Olèrdola. El topònirn és documentat el 992 (Sinapsis) i 993 (Sanabra). Correspon a una antiga caseria de la qual avui resten un mas, I’església i alguns edificis annexes, situats a una altitud de 212 m. als contraforts del puig de Ballestar. L’església de Santa Maria de la Sanabra és romànica, d’una sola nau i un absis semicircular, amb pedra ben carreuada. Es conserva un arc toral que aguantava la volta de canó, ara ensulsiada i substituida per un embigat de fusta amb teulada a dos vessants. És un dels millors exemplars de l’arquitectura romànica del Penedès.