Josep Arasa i Ferrer

Quan anar des de el Penedès a Barcelona durava un dia, quan cada pujada tenia un nom (Matamatxos, Sant Salvador, la Creu…), cada revolt un renom (la del Pago, la Paella, la de cal Capellans…) i cada cim una Creu, el Morrut era el bandoler més temut de tot el camí. La seva historia es va mantenir viva fins les acaballes de  segle XIX.

La vella Saldonia de Cal Salines guardava a la memòria una oració heretada que repetia cada cop que el seu home guarnia els animals per anar a ciutat, ho feia tant pietosament com si el Morrut encara fos viu:

Jesús és nat,                                                          que caigui la rampa

Jesús és viu,                                                           damunt del malvat,

Jesús és mort,                                                        que quedi deturat,

Jesús és ressuscitat,                                               quiet i parat,                        

Jesús és al cel pujat                                                com les tres persones

i tot això és tan veritat,                                           de la Santíssima Trinitat

LLEGENDES DEL PENEDÈS I LES VALLS DEL GARRAF (Bienve Moya)

Una de bandolers

El Morrut era un despietat trabucaire, bandit que assaltava tot aquell qui s’atrevia a passar pel Coll de la Creu de l’Ordal, pas que situat dalt les serres de Gelida, comunica el  Pla del Llobregat i el Penedès.  Un dia muntava cap a aquest coll, provenint de Molins de Rei per ocupar la seva nova plaça a Vilafranca del Penedès, un famós general amb la seva guàrdia. En això que a les envistes del pas, els surt al mig del camí el Morrut, i amb veu estentòria els dona l’alto. Els soldats, amb el general al capdavant, i sense mirar qui ho ha parit, responen a la comminació amb foc granejat; De sobte voletegen tants projectils com abelles en un eixam… El Morrut  ha de fugir per cames, precipitar-se darrera un marge. Al poc cessa l’abeller i es fa el silenci a ambdós cantons.  El Morrut, més puta que bonic, se’n pensa una: Treu bandera blanca i demana enraonar; el general li concedeix. Aleshores es posa dret i amb l’índex de la dreta assenyala cap unes argelagues fent adonar al militar de les roges barretines que apareixen darrera d’elles. Els soldats s’acovardeixen i el general, veient-se sol, es dona. El Morrut, des del lloc on és mana que llancin a terra tot el què duen de valor, ultra les armes. Els soldats ho fan. Un cop mitja dotzena d’homes del Morrut han recollit el botí, el general abans de seguir cap a Vilafranca, sospita i demana que es mostrin els homes darrera les argelagues, i la sospita del general es mostra ben fundada, però ja és massa tard: darrera les argelagues, o més ben dit, damunt d’elles, només hi ha roges barretines i cap home. Això passava, diuen, durant la guerra contra Felip V.

El morrut  Editat per: EDICIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT, BARCELONA, 2006