Josep Arasa i Ferrer

Ser del Vendrell, no és tan sols el qualificatiu que mereixen en Pau Casals o en Martí Carnicer –l’home a l’ombra de la conselleria d’Economia i Finances- és també el renom que durant els anys del franquisme es donava als penedesencs homosexuals.

La historia neix a finals dels anys 50 del segle passat, quan la policia franquista va detenir un col·lectiu homosexual en aquesta vila penedesenca. Molts noms van anar de boca en boca. La comarca es va fer reso de l’esdeveniment i de l’aplicació de la llei de “vagos i maleantes”a la que van estar sotmesos els detinguts. Comentaris engrandits per la por i la repressió que emplenava les esglésies. Durant força temps van ser motiu de sermons i xafarderies a veu baixa.

(segueix) 

Havien transcorregut alguns mesos, quan un altre “redada” va dur a la presó a un col·lectiu homosexual de l’Arboç que es reunia en una sala municipal. El rebombori comarcal es va intensificar en saber-se que entre els participants hi havia adolescents.

Entre els detinguts va sonar força el nom d’un parent proper del que llavors era l’alcalde i “Diputado en Cortes” Manuel Pi. El “señor Pi” era fill d’una de les famílies il·lustres de Catalunya, un home fidel al regim, amant dels seus uniformes i de la parafernàlia feixista. En ple segle XX es feia besar la ma pels seus treballadors en senyal d’acatament, i volia el tractament de “monsenyor”. El “señor Pi” vestia amb americana blanca, bota alta, camisa blava i un reguitzell de condecoracions per presidir les processons del seu poble.

El “señor Pi” aspirava a president de la Diputació o a Ministre.

El detingut, sembla ser, era una persona molt culta, lliberal -havia estat grau 33 de la maçoneria- i ja feia temps que era vell.

El “señor Pi” no va pair una taca homosexual en el seu honor i en el del seu llinatge.

Quan el pobre home va sortir de la caserna de la Guardia Civil, en Pi va convocar a la seva abundosa família i, davant de tots, el va apallissar. Un fuet i una corretja de sivella metàl·lica gravada amb “el yugo y las flechas” van ser les eines utilitzades, complementades amb puntades de peu i cops de puny.

Els crits d’esglai i els plors de la dona, la sogra, el personal de servei i els infants van alarmar al veïnat. La por va immobilitzar tothom.
El càstig va acabar quan el dissortat va perdre el coneixement. A partir d’aquella data, l’estigmatitza’t, ja no va poder menjar mai més a taula amb la resta de la família, ni sortir de l’habitació mentre monsenyor estava a la casa.

El “señor Pi” no va arribar mai a ministre, ni a president de la Diputació.

El numero de desembre de Sapiens publica un interessant article de la Cristina Masanés i d’en Victor Manuel Bedoya amb el títol “Franco contra els homosexuals”.

Fins a l’any 1978, presidia el menjador dels Pi de l’Arboç un quadre de Franco amb el “parte oficial” de la fi de la guerra.
Avui el “señor Pi” i el seu parent ja son morts, l’un d’un tumor cerebral, l’altre de pena.