Bloc d'en Robert Mora

Robert Mora @RobertMora_

L’altre dia vaig anar a veure el documental “Classe valenta” als cinema Aragó presentat per l’alcalde de València Joan Ribó, sobre la utilització del llenguatge en general i del polític en particular. Un documental molt aconseguit amb magnífiques aportacions de gran qualitat i densitat conceptual.

Una de les reflexions que em van sorgir arran del visionat del documental, va ser l’interrogant sobre com era possible no solament que el PP hagués assolit l’hegemonia política al País Valencià durant 23 anys, sinó més encara com era possible que la seua narració ideològica i nacional sobre el “que i com ser valencians” hagués aplegat un consens tan majoritari entre una gran part de la població del País Valencià i durant tant de temps. No assajaré una resposta concloent però si vull bastir una sèrie de reflexions des d’aquest punt de partida.

Es ben cert que la seua narració no ha estat mai original i s’ha assegut sobre un pòsit ideològic ja present en la renaixença valenciana, això que després de la transició va rebre el nom de blaverisme, tanmateix, el blaverisme polític estricte mai va superar un determinat llindar, molt allunyat de les majories absolutes aconseguides pel PP durant tant de temps.

Una de les possibles raons pot ser la inanitat de l’esquerra present al parlament valencià, que amb una imperícia homèrica mai no va bastir un discurs propi, valencià, inclusiu i capaç de penetrar més enllà del discurs restrictiu i estricte de l’esquerra espanyola adreçat a uns sectors molt determinats . Recordem que com a conseqüència de la llei electoral valenciana del 5% provincial+autonòmic (per cert, encara vigent) i un cop el PP s’engolís Unió Valenciana, les úniques forces presents a les Corts a més del PP eren el PSPV-PSOE, i EUPV. La segona en l’actualitat, en un complex procés que pot portar-la a la desaparició, o a restar residual i/o subsidiaria de Podemos, i la primera ja ben atansada a la llarga marxa vers la marginalitat o desaparició en que està immersa tota la socialdemocràcia europea, des de que va assumir el model econòmic, conceptual i el llenguatge de la dreta, que al remat ha esdevingut en una tornada als inferns del capitalisme salvatge del segle XIX.

Tanmateix, tot i que aquestes raons són raons de pes no expliquen suficientment una hegemonia tan abassegadora del PP.

Si ens atenyem al documental, es posa de manifest que no hi ha color en tant en quant la utilització del llenguatge polític utilitzat pel PP (elaborat pel Think Thank de la FAES) i l’emprat per l’oposició amb pudor a naftalina, i si fem un poc de memòria recordarem com l’única oposició digna d’aquest nom als anys de plom del PP no va provenir de les Corts Valencianes sinó de les instancies de la societat civil, amb dos protagonistes principals inqüestionables: La Universitat i Acció Cultural per si mateixes o com a canalitzadores del món cultural i associatiu. La primera en tant que institució va resistir els atacs del poder polític, la segona per contra va patir seriosos danys econòmics, però es va erigir per això mateix en el simbol de la resisatència a la dreta del PP.

En aquest moment, les línies mestres del discurs estratègic del Govern del Botànic al PP ( que encara és percebut per amples sectors com el poder real al País València), manquen de la coherència i la decisió que seria desitjable i no aconsegueixen articular un discurs en termes prepositius propis, ni en el llenguatge polític emprat, ni en els objectius a assolir, ni tampoc aconsegueixen sortir del bucle negatiu de la crítica a la mala gestió i corrupció a l’anterior govern del PP. L’hegemonia ideològica guanyada pel PP en el cicle polític anterior és encara tan gran que el govern del Botànic no se’n surt del tot de les “frames” dictades pel Partit Popular, i per tant de continuar en aquesta línia acabarà per girar-se-li a la contra.

Urgeix doncs una estratègia al respecte, i el documental esmentat de “Classe valenta” es molt oportú per revisar a fons el missatge polític a emetre. Espere que si més no la força més dinàmica del govern, -Compromís- prenga bona nota i no repetisca errades passades.

Per sortir-se’n d’aquest bucle cal bastir amb urgència un llenguatge propi, situant les necessitats materials i socials de la majoria de la població en el centre de l’activitat política i governamental per descomptat, però també i més important, calen realitzacions concretes de llarg abast que capgiren el joc polític a un marc distint en aquells espais on ja tenim les competències. Esmentaré només tres: 1) Modificació de la llei electoral, objectiu prioritari i emblemàtic d’obligat compliment 2) Creació i posada en funcionament d’una TV valenciana i recuperació d’altres mitjans de comunicació (TV3) i 3) Reforçament de l’ensenyament en valencià (Decret de Plurilingüisme).

Això suposarà cas de fer-se, una redefinició de l’espai i del joc polític en clau valenciana, que descol·locarà el PP que ha construit tota la seua política amb significants semàntics que lliguen, el “ser valencià” amb el “ser espanyol-acastellanat”, amb els menysteniment de les forces extraparlamentàries i/o minoritàries, i amb la utilització depurada d’un llenguatge auto-complaent (“poder valenciano”, i altres d’aquest estil).

Mentre no s’aconseguisca impugnar aquest discurs, continuaran tenint la paella pel mànec.

A més, de proposar un altre imaginari col•lectiu alternatiu que li trenque l’espinada al discurs del PP, i que serà un objectiu a llarg i que no es podrà aconseguir només en el termini d’una legislatura. Cal avançar en la seva construcció social a partir d’interactuar d’una manera solidària i crítica, amb tots els agents de la societat civil que ho comparteixen.

Hi ha altres aspectes de la fragilitat del discurs polític del govern valencià, que deriven de la inestable condició i composició intrínseca del pacte del Botànic. No és el mateix univers simbòlic el del PSOE que el del Podemos o el de Compromís, i al si de Compromís coexisteixen distintes narracions que només harmonitzen des del punt de vista tàctic, però que difereixen dràsticament en el terreny de l’estratègia.

En definitiva, al Govern Valencià sorgit del Pacte del Botànic el més raonable és exigir-li execucions concretes, però cal ser moderats a l’hora de demanar-li una gran coherència ideològica i una narració estratègica consistent a llarg termini.

És important teoritzar aquestes coses perquè tenim la deformació conseqüència d’haver viscut 40 anys sota un sistema dictatorial més altres 40 en una situació anòmala, de deixar-ho tot en mans de “la política”, quan hi ha moltes coses que des de les instàncies de la política senzillament no es poden fer.

Una proposta de construcció social “cívica” difícilment es podrà llançar sense distorsions des de l’àmbit de poder polític, si més no des del que ens ateny. Des d’aquest punt de vista associacions com AC, Escola Valenciana, la PDaD, La Intersindical, El Tempir i altres, a més a més dímportants forces extraparlamentàries que de fet actuen com a agents socials generadors de discurs sociopolític i cultural com ara ERPV i EUPV, tots plegats, col·lectivament tenen la responsabilitat d’anar guanyant terreny en la construcció d’eixe àmbit de valors auto-referencials socials i cívics, que són cabdals per un canvi real i en profunditat. La política, no pot substituir (ni ha de fer-ho) l’acció cívica i associativa. Una societat forta i cohesionada necessita d’aquestes dues instancies. No obstant però, l’única demanda social que s’escolta va adreçada a la “política institucional”.

Com anècdota, en una ocasió una diputada a les Corts Valencianes comentava que allí no parlen de política, prou faena tenen en la lluita diària partidària i en aconseguir uns mínims de realització del programa propi. A la política cal anar pensat i ideologitzat, a més estar en permanent contacte amb la societat, d’una societat dinàmica amb la que interaccionar en les dues direccions. Ens ho contava com una demanda.

Una de les convencions de les democràcies liberals és que els subjectes votem lliurement i de manera consistent i expressem amb nitidesa quin és el nostre interes polític personal de manera integral. Convenció desmentida per la ciència que afirma amb dades en la ma que com a mínim som dues persones, la de l’hemisferi cerebral esquerre narratiu i lògic, i el de l’hemisferi cerebral dret analògic i emocional amb una ampla autonomia de funcionament cadascun d’ells i amb una relació d’ambdós hemisferis no sempre evident ni harmònica. Els resultats doncs de les votacions som com a mínim qüestionables (com en el fons tots sabem), però com que per ara no hem trobat un mètode millor mantenim la convenció ‘com si’ fos la realitat. Per això la extraordinària importància del llenguatge polític.

Per tant, cal anar doncs més lluny en la configuració de la nostra societat i no fiar-ho tot a una decisió puntual d’un dia cada quatre anys. En el terme de moda actual, cal apoderar-nos els 365 dies a l’any, i aquesta feina no la poden fer els nostres representats electes per nosaltres.

El canvi de cicle polític en el que estem immersos pot ser permanent i de llarga durada, o contingent i en quatre anys girar-se la truita. No se li pot demanar doncs al govern del Botànic cap altra cosa que la “execució” concreta d’objectius concrets del seu programa, però si que es visualitze que no caminem en la mateixa direcció que quan governava el PP. I fer-ho si cal despietadament. De cap manera però li podem demanar un discurs social i cívic coherent, des-acomplexat i sense escletxes, perquè entre d’altres coses i com tots sabem, en l’àmbit del poder, qui es mou no surt en la foto.

Més encara si ens trobem amb un govern on conviuen cosmovisions tan diferents com el govern actual. La pregunta recurrent del per què el PP ha monopolitzat durant tant de temps la narració sobre ‘el que i el com‘ ser valencià, i l’hegemonia ideològica assolida, és indefugible, i des de la societat civil i el món de l’associacionisme assumir que es té, que tenim la responsabilitat cívica de construir la societat, respondre a aquest interrogant i bastir un discurs alternatiu.

https://www.llibertat.cat/2017/06/llenguatge-politic-i-societat-civil-38931

L’altre dia en una conversa informal va aparèixer de nou el vell tòpic dels “valencians com a poble moll” subscrit a més a més, per persones de reconeguda trajectòria valencianista i d’esquerra, cosa que em va alertar sobre manera. Ve a tomb doncs en la data de la derrota d’Almansa fer una breu reflexió sobre aquest tòpic.

Sembla que és un tòpic, una queixa recurrent, que ens agrada i sospite que és perquè ens alleuja i ens absol de tenir actituds més reivindicatives.

Quede clar que aquesta ‘mollesa’ inherent de la condició valenciana no es defineix operativament, com tampoc no es concreta que entenem per ‘poble valencià’, atès que enlloc existeix un poble unívoc.

Només cal gratar una mica per veure que en això de la mollesa valenciana l’accent es posa en el fet de no votar a partits valencianistes en sentit ampli, perquè tothom accepta que el dinamisme social, econòmic, iniciativa empresarial i altres característiques d’aquesta mena es prediquen sense cap problema de les persones que habiten el territori comprés entre Vinarós i Oriola.

Els humans vivim en el llenguatge, la nostra percepció del món és produeix a través del llenguatge, i per tant descriure’ns d’una o altra manera té una incidència immediata respecte de comportar-nos d’una o altra manera. Fixem-nos-en que això de la ‘mollesa valenciana’ en realitat i de manera tàcita és predica en referència a la nostra relació amb Espanya. Probablement per això una gran part de la població es sent molt còmoda amb això d’ofrenar glòries a Espanya; ja se sap això que quan no pugues vèncer el teu enemic uneix-te a ell i si pot ser ‘sigues ell’. Tanmateix, hi ha un matis que se’ns escapa, al respecte, fins i tot als més entusiasticament ofrenadors, perquè quan s’ofereixen glories a Espanya, d’una manera subliminal s’esta acceptant que ‘Espanya és l’altre. I si Espanya és l’altre, resulta que els valencians no som, Espanya, no som espanyols en bona lógica discursiva.

Segons el filòsof Yuval Noah, allò que va fer que l’especie Sapiens la dominant sobre la resta d’espècies humanes (Neandertals, Erectus, etc.) va ser una ‘revolució cognitiva’ consistent en la capacitat de crear de mites, religions i ideologies, a les que adherir-se col·lectivament, i que els hi va permetre superar el llindar de grup de 150-200 individus, i crear ciutats, nacions, civilitzacions i imperis basades en determinades narracions i així, anorrear a la resta d’espècies humanes i dominar la natura.

La ‘narració’ doncs, que el ‘poble’ valencià s’atribuïsca col·lectivament, no te res de trivial, ans al contrari és de primera importància, raó per la qual és arribat el moment de veure’ns de manera substantiva i auto centrada rebutjant de pla descripcions externes interessades. Sobretot si tenim en compte que a aquest poble “tan moll” va presentar una resistència tan aferrissada durant la guerra de Successió que gairebé entre un 7-10% de la seua població va ser exterminada físicament, i Xàtiva, la segona ciutat del Regne, a poca distancia de València va ser socarrada fins els ciments, una resistència que avui commemorem que res te a veure amb la mollesa i la submissió que es predica de manera tòpica sobre la condició valenciana.

Sense necessitat d’anar-hi tan lluny, el País Valencià durant la Transició va patir l’agressió per part de les clavegueres de l’estat més bèstia en la història moderna, la mal denominada “Batalla de València” cosa que no s’adiu amb la pretesa mollesa i que va anar acompanyada del bloqueig a l’accés a l’autonomia per l’article 143 (les autonomies polítiques de primera), i de la imposicó de la llei electoral mes injusta de l’estat, per què així els partits espanyols constitucionalistes i monarquics tingueren i mantingueren una estricta hegemonia i control sobre el país dels valencians.

La història no és altra cosa que les modificacions i modulacions de les distintes narracions col·lectives, a les que les distintes col·lectivitats humanes s’atansen i les interaccions que entre elles es donen, per això cal que llencem ja al femer de la història el seguit de tòpics negatius, (el ‘menfotisme valencià’, ‘el poble valencià moll’, ‘el pensat i fet’ i l’indigne i humiliant ofrenarisme de l’himne etc.) amb els que alguns s’entesten en dedicar-nos, perquè si hi ha alguna cosa no opinable és que en apenes 50 anys, el fusterianisme polític a passat de ser un cenacle d’il·luminats a la narració política i ideològica més potent i amb més càrrega de futur del moment, i que a més porta camí de convertir-se en hegemònica en un temps record després de resistir durant gairebé 40 anys en les condicions polítiques més adverses. Tot un record per un poble moll!

Cal que d’una vegada entenguem que aquesta és una sofisticada i molt opaca a la cosciència manifestació d’autoodi que afecta fins i tot a aquelles capes socials que es creuen deslliurades dels prejudicis a l’us.

La qüestió dels PGE, el paper de l’esquerra en general i de la sobiranista en particular, i la peculiar estructura de l’estat espanyol (extractiva amb criteris territorials) posada de manifest per eixe “test de Rorschach” que és el destarifo de Corredor mediterrani-central passant per Madrid, són altres temes de gran importància pel 25 d’abril d’enguany que esperem a tenir ocasió de discutir en properes ocasions.

http://www.peldretadecidir.cat/index.php/item/763-25-d-abril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians-per-robert-mora

https://www.diarilaveu.com/apunt/73561/25-dabril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians#.WRAP1qKbNo9.twitter

http://www.levante-emv.com/opinion/2017/05/05/25-dabril-mollesa-dels-valencians/1562582.html

Una generación con esto? Por dios que cansinez entonces…
Y te repito, la demanda puede ser democrática, pero tenemos la constitución que tenemos. O se hace con el acuerdo del estado español o se hace por la fuerza. No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber.
Pero vamos, este circo, ya verás, ni independencia ni nada, os van a tener una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo y se quedará todo en unas concesiones económicas justitas de las que pueda chupar la oligarquia catalana.
Entonces os daréis cuenta de la cantidad de energía y tiempo que habéis gastado en ese mensajes vacío de la independencia.

M’admira la teua clarividència.
Igual és per l’edat, però eixa afirmació rotunda que fas de “No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber” no puc subscriure-la.

El meu avi no va anar a la guerra de Cuba perquè son pare era un home de possibles li va pagar un home que va anar per ell per defensar una terra que SEMPRE seria espanyola (eixe SEMPRE va durar un bufit); al batxiller vaig estudiar les provincies “espanyoles” d’Africa de Guinea Ecuatorial i les illes Fernando Po, Annobey i Corisco, el Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, i pocs anys després vaig veure un referèndum d’autodeterminació de la “provincia espanyola” de Guinea Ecuatorial que conculcava 5 ó 6 Leyes Fundamentales del Reino, vaig veure l’entrega de la “provincia espanyola” del Sàhara Occidental a Marroc i la guerra -perduda i on on va participar la gent de la meua quinta – del Sidi Ifni. Vaig veure com s’enfonsaven “Los principios fundamentales del Movimiento Nacional i Las Leyes del Reino” i la seua substitució per una Constitució bastant presentable, (sobretot comparada amb Los Principios i Las Leyes), i el transit d’un estat centralista on es parlava “espanyol” i “dialectos” a l’Estat de les autonomies i la cooficialitat de les diverses llengües de l’estat ‘de especial proteccion’ segon la Constitució…

Tot això, per no parlar de la reunificació alemana, la caiguda de la URSS i l’emergencia dels estats bàltics, caucàsics i asiàtics, la dissolució de Iugoslàvia i Txecoslovàquia, la fi del apartheid en Rhodèsia (l’actual Zimbabwe), Sud-àfrica i estats satel·lits, i l’enfonsament definitiu del règim segregacionista dels estats del sud d’EEUU, els referèndums de Quebec i Escòcia, i això per no parlar del món anterior i posterior a la 1ª guerra mundial etc.etc.etc.
A diferència teua jo no estic segur que fracasse la revolta catalana i que es fasa efectiva l’aparició d’una República catalana, però tampoc estic segur del contrari. En eixe aspecte sóc més modest que tu.

Del que si estic segur, es que si hi ha una constant a la història és el canvi, i també estic segur que quan hi ha una massa social suficient els canvis són imparables, i eixa Constitució que a tu et sembla immutable POT esdevenir paper mullat d’un dia a un altre. Quan les avantguardes arriben al llindar del 30% (una altra llei validada per les ciències socials) els canvis són inevitables i a Catalunya eixe llindar s’ha superat amb escreix.

A mi el qui em sembla que està en un atzucac, és precisament l’estat espanyol, no Catalunya. L’Estat espanyol està presoner de la seua narració, es troba entre l’espasa i la pared, i no pot obrir la caixa de Pandora d’un Referèndum pactat, amb la qual cosa jo crec que al remat es sentirien alleujats si finalment Catalunya fes una DUI. En aquests moments jo crec que VOLDRIEN poder pactar un Referèndum, però la seua narració centenaria de la España Una i castellana els ho impedeix.
Per cert, a mi no van a tenir-me “una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo”, això en tot cas serà a tu. Jo sóc valencià i els meus problemes polítics són d’una altra naturalesa, com per exemple deixar de banda la anòmica denominació de Comunitat Valenciana per substitui-la per la de País Valencià, perquè qualsevol territori amb un Poble, Història i Cultura pròpies es pot denominar “País”. Llegim els diccionaris.

Això si, el que et puc dir amb seguretat és que si creus que perquè frustren el referèndum la qüestió va a quedar resolta, ahi si que t’enganyes de totes totes. L’única manera de resoldre els problemes és reconèixer la seua existència, i l’Estat espanyol porta arrossegant des del bell inici de la seua aparició com Estat-Nació a les Corts de Cadis el problema de la plurinacionalitat de l’estat cada cop més enverinada.

Durant tot el segle XX des de Cambó a Pujol això que sempre s’anomenat “nacionalisme català” -sense ser-ho-, des de Catalunya (però trambé tímidament des d’altres territoris) se li va estar proposant a Espanya un altre model d’Estat més semblant al de Holanda, Bèlgica, Regne Unit o Confederació Helvètica, fins que al remat s’ha produït l’esclat independentista canviant dremàtica i definitivament les regles de joc.

El que si està clar, es a quin costat de la ratlla et posiciones. També està clar el meu.
Be llogarem cadira i veurem com van les coses, i no dubte que espectacle i del bo! tenim per una estona.

Els precedents immediats del fenomen mediàtic-polític de moda, “Podemos/Podem” es troben al moviment 15 M, que com recordarem va ser un moviment espontani de protesta, difús, inarticulat i mancat de direcció ideològica des de bon començament. Mancança que va durar fins les seues acaballes,malgrat els intents de donar-li una certa cohesió, recorrent a referents humans i polítics com el de Julio Anguita i Jose Luis Sampedro i amb el rerefons fundacional del pensador, escriptor, diplomàtic i resistent franc-alemany Stéphane Hessel de qui va prendre el nom : “Els indignats”.
Perquè això era el moviment 15M. Un moviment d’indignats, sense projecte i sense objectiu.
Cap d’aquests intents va reeixir per l’extrema heterogeneïtat i manca d’objectius del moviment de masses. De fet el perill de ser instrumentalitzat per l’extrema dreta va existir, i si no va ocórrer va ser degut ha l’extrema debilitat ideològica de la dreta espanyola que es mou en paràmetres molt antics i primaris.
El 15M va ser un crit de protesta de milers de JASP’S que fins eixe moment en la seua majoria no s’havien interessat per la política, i per tant majoritàriament, pertanyents al gruix de població abstencionista, i/o votant de PP i PSOE o a tot estirar IU. Justament indignats perquè les seues expectatives -justes i justificades- d’esdevenir l’elit social, o simplement aconseguir un treball digne es veien brutalment frustrades.
Per aquest sector de l’electorat, (abstencionistes i votants del PP i PSOE),  la resta del ventall polític es transparent o opac, i és en per tant majoritàriament espanyolista també , o sent més precís simplement “espanyol”. No calia més que fer una volta per les places ocupades a València, Barcelona, Palma, Bilbao o Corunya per adonar-se’n d’aquest fet, absolutament evident.
Si fem una repassada del clima polític d’aleshores -i per tant el “perol” on es va coure el 15M-, ens trobem que els missatges prevalent que corrien per les xarxes eren de l’estil de:
“Tots els polítics són iguals”,
“Tots els polítics van al seu interes”
“Tots els polítics són uns deshonrats”
“Tots els polítics són uns lladres”
“PP i PSOE són iguals,
“No hi ha cap diferència entre la dreta i l’esquerra, tots són iguals”, etc., i variacions sobre el tema en totes les combinacions possibles.
Recordem que d’eixa època es l’acrònim “PPSOE”.
No cal dir que aquest missatge era -i continua sent- d’un perill extrem perquè li feia de manera tàcita una esmena a la totalitat a la política no només representativa, sinó d’una manera insidiosa també i sobretot PARTICIPATIVA, si fa no fa una mena de actualització i posada al dia de l’antic discurs anti politica de tall franquista de l’estil: “partitocracia”, “libertad o libertinaje”, “haga usted como yo y no se meta en política”, etc…”.
Naturalment qui defensaven aquesta impugnació a “la política”amb més entusiasme, era la gent de dreta i d’extrema dreta foren o no conscients del fet de ser-ho, però l’hegemonia del discurs tenia tal força i era de tal magnitud que arrossegava a persones d’esquerres que havien estat políticament actives i compromeses, fins al punt que sense ni adonar-se’n els eslògans anaven convertint-se en mantres indiscutibles.
Era també el moment en que UPyD i Ciutadans, dos partits ultra espanyolistes nascuts com a reacció al nacionalisme basc i català respectivament, i que es reclamaven regeneracionistes, crítics amb el PP i el PSOE i més enllà del vell l’eix dreta esquerra, sortien de la minoria d’edat i es perfilaven com forces polítiques amb futur.
Que ha canviat per a que aquest discurs ideològic impugnador de les ideologies, i aquest clima polític haja quedat obsolet fins a la quasi total desaparició?
Doncs ha passat “PODEMOS”.

Un grup de joves professors de ciència política, transformen i reformulen el discurs de la següent manera: “TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS”, etc., en: “LA CASTA”: ELS POLÍTICS DE LA CASTA.
De sobte la generalització negativitzadora sobre la política a traves dels seus subjectes pren forma en quelcom més concret “La Casta”. Poc importa que el terme s’utilitze sense control, sense operativitzar i sense definir l’objecte que pretén designar. Es a dir la “CASTA” es allò que subjectivament hom vulga entendre que és. Una gran diferència respecte de l’esquerra marxista on les classes antagoniques i subjectes del procés dinàmic de la historia estaven perfectament definides: “burgesia i proletariat”: propietaris dels mitjans de producció capitaista per un cantó i generadors de la plusvàlua  per l’altre.
Tanmateix, funciona perquè dona la sensació que ja hi ha un objecte a atacar, a superar i a neutralitzar.

També reformulen l’afirmació: el “PP i PSOE són iguals, (recordem això de” PP i PSOE la mateixa merda són”), “no hi ha diferència entre la dreta i l’esquerra”, o “tots són iguals”, etc., en: la substitució de l’eix DRETA-ESQUERRA per un nou “eix DALT-BAIX.
I sorprenentment, també funciona!. El fet que hom no sàpiga exactament a que es refereix, no li treu efectivitat. Algú ho sabrà!! Els de “baix” ja no són els obrers “explotats” sino una massa indefinida on cap qualsevol cosa. A semblança del totum revolutum representat pel 15 M
La fal·làcia és de tamany natural, perquè DALT poden estar els teus amics o els teus enemics ideològics,però funciona. Amb aquesta eliminació, ja es poden adreçar tant a gent de dreta com a gent d’esquerra, tant a votants del PSOE/IU com a votants del PP/UPYD/C’S.
És més amb aquest artefacte ideològic eliminen les auto “identitats de dreta i esquerra”  (perquè la qüestió identitària va més enllà de les identitats nacionals) d’una tacada, atès que hi ha qui ha assolit una identitat d’esquerra o de dreta i és ONTOLÒGICAMENT de dreta o d’esquerra, exactament igual com un altre és “català, basc, espanyol o francés”. Es considera l’adcripció a l’eix dreta-esquerra conceptualment idèntic a l’eix nacional, i no un eix flexible on hom puga moure’s lliurement depenent de la situacio política.

I aquí entrem en altra modificació substantiva d’un nou eix. PODEMOS ja no parla d’EXPLOTADORS I EXPLOTATS, sinó d’OPRESSORS I OPRIMITS, que aparentment sembla que s’adrece als mateixos subjectes històrics que l’esquerra de matriu  marxista, però que només és això, aparença, perquè en virtud de l’eix DALT BAIX poden adreçar-se a una multiplicitat de grups identitaris on l'”OPRESSOR” no és necessariament un “EXPLOTADOR”: Homes versus dones, heterosdexuals versus LGTBIQ+, blancs versus negres, (gitanos, indígenes, i en general diferents col·lectius ètnics, etc), occidentals versus no occidentals, humans versus animals, i obviament també empresaris versus treballadors (que no obrers), però només com un cas més de l’eix DALT-BAIX.

Es a dir, dinamiten els subjectes historics tradicionals bassats en l’explotacio eonòmica substituin-los per un una multiplicitat de subjectes polítics bassats en l’identitarisme més subjectiu i arbitrari que poden dinamitar l’ordre social en el que ens movem des de fa segles.

Com podem veure Podemos és una reformulació postmoderna i post-marxista on el seu objectiu final pot ser el capgirament de l’ordre social de la civilització occidental.

Açò els permet accedir per igual en teoria als vots de gent, tant la que s’autoidentifica de dreta com la que s’autoidentifica d’esquerra.
Apareix a més un nou eix: CORRUPCIO/OPACITAT–DECENCIA/TRANSPARENCIA.
Que no siga en puritat un eix polític sinó una exigència democràtica i jurídica d’obligat compliment tampoc evita que funcione. I molt be per cert, cal no oblidar, que es cavalca sobre sobre una ona de corrupció política magnificada, i per tant una identificació en els termes descrits te una acollida positiva assegurada.
Finalment i per arrodonir el discurs marcant una diferenciació substantiva entre el que PODEMOS proposa i el que proposa tota la resta, encunyen un nou concepte, tan evanescent com els anteriors però que cala profundament: NOVA POLÍTICA front a la VELLA POLÍTICA.
Són bons! És nota que són uns professionals.
Al transformar el discurs antipolítica en un discurs ideològic nou ben articulat i ben argumentat amb reminiscències esquerranoses, desactiven el discurs anti ideològic, i deixen a la UPyD i Ciutadans que ja havien esbossat alguna cosa pareguda sense discurs propi a excepció clar està, del seu ultra espanyolisme, parany en el que PODEMOS no cau.
En aquest terreny PODEMOS astutament,  defuig prendre posició. Refugiar-se en la democràcia radical, en el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació sense comprometre’s a res més li resulta el més còmode. No genera rebuig per una banda, és refugia en la identitat nacional per defecte (l’espanyola) i, amb el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació ja el situa en “democràcia” molt per davant del PSOE i anys llum del PP/UPYD/C’s.
Quan arribe l’hora d’acarar el tema ja recorreran a les maganxes conceptuals necessàries, que de ben segur en tenen un fum, de bestreta però ells situen a la democràcia i la voluntat popular impecablement com el fil d’Ariadna del seu quefer polític.
A més, PODEMOS treballa sobre un material previ -d’on saben positivament que va a pouar-, on aquest eix ni tan sol s’ha modulat: el 15M de “Los indignados” , (el representant valencià ja ha estat molt explicit afirmant que ell està “por el asalto de la plaza publica y no por reabrir debates identitarios” , nacionals per suposat,  perquè de la resta n’obren una fotracada, i treballa des d’una identificació nacional molt concreta: Madrid.

De les tres variants principals de nacionalisme espanyol, PODEMOS parteix de la variant madrilenya, la més políticament acabada, i a la que pertanyen el nucli dur del partit, atès que entenent a Espanya com el Regne de Castella eixamplat ens trobem amb : a) l’espanya castellana, b) l’espanya NO castellana (no és idèntic un espanyol de Toledo que un espanyol de Barcelona o València i això ho sap qualsevol que hi haja viscut les dues realitats) i c) i Madrid com a magna creació, suport i cristal·lització de l’espanyolitat política.
A l’hora de vendre el producte, tots coneixem com a anat. La monòtona oferta espanyola televisiva deixa un buit de negoci per l’orfe sector “progre” que un senyor molt de dreta però amb ull pel negoci converteix en “LA SEXTA” que amb un parell de bons fitxatges es converteix en la TV de referència pel televident progre que dissortadament no te cap més on pondre.
Un d’aquests fitxatges és un jove, intel·ligent i educat professor de ciència política (Pablo Iglesias) que setmana rere setmana articula un discurs polític i ètic molt acabat, desarma no només amb arguments sinó també amb actituds als habituals energúmens de les tertúlies televisives i comença a vendre el producte, un producte que al no tindre encara una organització política darrere, no genera suspicàcies, fins que de la nit al matí apareix PODEMOS, es presenta a les eleccions europees i d’una tacada aconsegueix 5 diputats al Parlament Europeu, un partit nou de trinca, nova marca,  nou discurs, (cuit curosament als mitjans de comunicació “progres”), nou referent, nou lider,  i deixant als peus dels cavalls a PP, PSOE IU i sense discurs creïble a UpyD/Ciutadans.

Perquè no ho oblidem, PODEMOS rep tan vot del PP com del PSOE.

Cal reconèixer’ls dues coses: a) Com a gran mèrit: haver acabat amb el discurs antipolítica de la vella dreta espanyola d’origen absolutista, i b) que a diferència dels altres dos partits amb una arquitectura ideològica semblant, UPyD i Ciutadans, PODEMOS genera un discurs ideològic ambigu, però ben acollit per l’esquerra social que no genera rebuig,  mentre que la ‘UPyD’ és un fillol bord del PSOE empeltat del post franquisme de Fernando Savater i l’Associació de víctimes del terrorisme, i ‘Ciutadans’, un fillol bord del PP, on el seu líder Albert Rivera va militar fins 3 mesos abans de fundar el partit, i amb un passat a l’extrema dreta espanyola.
Queda per explicitar l’existència d’un últim eix polític, atès que els anteriorment esmentats són de naturalesa estructurals -arquitectònics del partit- sobre els quals edificar el discurs programàtic i polític.
Per això els cal un altre més estrictament polític sobre el qual edificar tota la argumentació programàtica i política. Em referisc a l’eix “CONTINUÏTAT POLÍTICA-TRENCAMENT DEMOCRÀTIC”. No insistiré sobre aquest eix per ser el més explicit de tots.
Aquesta és la gran aportació política de PODEMOS, la que realment l’ha catapultat al capdavant de la resta de forces progressistes i d’esquerres. La seua aposta “sense ambigüitats per finir el règim dinàstic del 78″, nascut d’una Transició tutelada pel franquisme. Les cometes són intencionades, perquè una tasca com aquesta precisa de la col·laboració sense embuts de totes les forces realment transformadores de l’estat…majoritàriament sobiranistes catalanes, basques, galegues valencianes i balears; atès que sense posar en qüestió de manera radical l’eix nacional, tenen molt poques probabilitats de sortir-se’n i si moltes de ser engolits pel mostre de l’Estat, i tenint en compte per l’altra banda,  que la col·laboració amb aquestes forces, li obriria les portes de l’infern de la caverna espanyola.

La pregunta es: Fins on arribarà, quin recorregut tindrà un discurs ideològic tan fal·laç? Quina serà la seua pràxi política? Serà absorbit pel PSOE, o impossarà una nova manera d’entendfre la política?
Restarem a l’aguait.