Etziba Balutxo...

El meu primer apunt dels nous (i millors) blocs de Vilaweb

1. CAL ESVAIR LA POR

Vilaweb, dia 20 de juliol, ens va canviar la plataforma d’escriptura dels blocs (m’ha costat molt renunciar a escriure blog). En el meu cas, per culpa d’una adreça electrònica prescrita que no havia modificat, no vaig rebre l’avís dels canvis i m’ho vaig trobar tot a misses dites. Després, com sol passar sempre amb les coses noves, vaig topar amb les dificultats. No sabia resoldre allò que abans m’era fàcil. Sé que la immensa majoria de blocaires escriuen uns apunts breus i amb una única il·lustració. No és el meu cas. Els meus articles solen ser extensos i, generalment, amb il·lustracions, fotografies i arxius complementaris. Doncs, els arxius dels meus articles havien desaparegut. M’he passat dies fins que he pogut veure que, encara que no es vegin, hi són. Com a exercici, m’he entretingut a reparar els del darrer article, a l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà (1), i un altre de prova, escollit a l’atzar, referit a Anna Maria Sagi, una altra història massa anys enterrada (2). El resultat ha estat més que satisfactori, perquè les imatges s’insereixen en el punt on interessa i es veuen directament. Amb el temps, aniré reposant les il·lustracions i, si és com en les dues experiències de prova, millorarà sensiblement la pàgina.

He de confessar que, a mesura que m’endinsava en la nova plataforma i eines del bloc, descobria avantatges que, per la composició il·lustrada dels meus articles, em permetran una estructura de més qualitat que, d’entrada, m’obliga a felicitar Vilaweb per la iniciativa. Mantinc l’esperança que els meus còmplices pacients o impacients, tots els lectors per força o voluntaris, ho veuran i viuran amb satisfacció. Fins ara, les il·lustracions s’havien de situar enllaçades al final de cada article i, per visualitzar-les, calia obrir, un per un, cada arxiu adjunt. Des d’ara, podran associar-se amb l’escrit i amb peu de foto; un disseny de revista amb un format molt més mengívol. Encara no tinc un domini acurat de les noves eines, però mantinc les ganes d’aprendre. Així que ja puc començar a escriure en aquesta nova etapa i, a poc a poc, corregirem errors. Tanmateix els canvis no han de fer por. Una dita assegura que, vista de prop, la por no és res. Una altra, més pragmàtica, assenyala que allò que fa por de bon de veres és un rebost buit!

2. CULTURA VERSUS ERUDICCIÓ? 

Aprofitant la gira que, després d’haver recollit el Premi Catalunya, va fer Harold Bloom la primavera del 2002 per les terres catalanes, vaig tenir ocasió d’assistir a dues de les seves conferències. Una a Barcelona i l’altra a Palma. Amb prou personalitat cada una, ambdues giraren a l’entorn del discurs d’acceptació del premi que titulà El futur de la imaginació. Va sentenciar que “els catalans i els espanyols pertanyen a dues civilitzacions molt diferents”, va relacionar Ramon Llull amb els jueus catalans de Girona, va mostrar-se lletrut, sabut i complagut amb l’obra d’Ausiàs March i amb la del seu cunyat Joanot Martorell, va referir-se a la seva original catalogació de la Literatura en quatre èpoques i el motiu d’anomenar “caòtica” l’escriptura dels segles XX i XXI.

La part més interessant, per la novetat del discurs i, sobretot, per l’alt risc de fer prediccions, va ser l’anàlisi un tant apocalíptic del declivi del llenguatge. Segons l’escriptor i crític nord-americà “els bons lectors estan en perill d’extinció, perquè els llibres dolents desplacen els bons”. Els actors del desplaçament són els mal lectors, els ignorants i els grups que dominen la comunicació. Va fer veure que llegir reclama també avaluar i discernir. Va advertir que millor que llegir molt, és llegir bé; que una gran quantitat d’informació anul·la la capacitat de comprensió; que Internet representa l’entrada en una nova era literària… La pregunta que fa i es fa és: quin futur li espera a la literatura? La seva resposta no era gaire optimista. Segons ell, la cultura s’esvaeix a mesura que la saviesa és devorada per la societat de la informació. Posà èmfasi en diferenciar dades i intel·ligència, erudició i cultura, coneixement i pensament… Tot plegat, ens aboca a un nou moment històric que desafia a plantar cara: el de la cultura del desastre!

3. I TOT AIXÒ, ARA, A QUÈ TREU CAP?

He volgut lligar el canvi de plataforma dels blocs de Vilaweb amb les prediccions de Harold Bloom per certificar que, efectivament, Internet és una eina potent, transformadora i, possiblement, revolucionària. Això no obstant, no pot competir amb altres fórmules tradicionals de revolta, perquè el bon gust i el sentit comú són molt més revolucionaris. Informació no és sinònim de veritat. L’atzar, en el curs d’una recerca fracassada, em va traslladar davant de la pantalla de Viquipèdia reproduïda.

Lluís Nicolau felanitxer? Qui ho ha escrit això? D’on s’ho han tret? Una assignació geogràfica sense cap font? Vaig efectuar la consulta oportuna a la Viquipèdia i a la Vikipedia (la versió espanyola referida a l’anarquista és anterior) i presenta el personatge com a fill de Felanich (sic).

Amb els anys, he arraconat, dins d’una carpeta d’Històries Pendents, pinzellades de persones extraordinàries que, per alguna raó de l’infortuni, han decidit amagar-se de la memòria col·lectiva. Són gent que, voluntàriament o per la força, de manera metafòrica ni que sigui, prefereixen romandre dins d’una tomba buida, als peus d’un monòlit amb un paorós rètol dedicat als soldats desconeguts, abans de brindar la satisfacció impagable de la trobada de la baula perduda que permeti refer la cadena d’enllaços esbiaixada, unes vegades per una bomba i d’altres, la majoria, per la censura imposada o el silenci covard que priva de reparar-ne la imatge i el perfil. Són persones que mai no varen tenir un comiat o una esquela mortuòria, malgrat que en més d’un cas varen ser molt plorades. Quants de relats he hagut d’estotjar dins de l’esmentada carpeta! Quantes de consultes interrompudes encalçant la filiació de qui viu submergit dins d’un anonimat que decreta la seva vida com a inexistent o, si més no, eixorca! Quantes de pistes han esdevingut efímeres promeses d’èxit!

A l’altre costat, hi ha l’encontre imprevist, el descobriment sobtat, la troballa màgica; gairebé la resurrecció d’un nòmada desaparegut. Els qui hem accedit a la investigació històrica de manera autodidacte i amb més il·lusió que mètode, amb les mans de remenar documents hem verificat que l’atzar o, si voleu embruixar-ho, el fat té un paper clau i determinant en la recerca. Aquest, el de Lluís Nicolau, és un d’aquests casos on, per una combinatòria fruitosa de factors (el poder accedir a les hemeroteques de la premsa alemanya i francesa allò que amagà la premsa espanyola, amb l’oportuna comprovació de qualque arxiu parroquial, ha estat definitiu), he pogut destapar una biografia que, fins ara, circulava esbocinada i amb taques negres per damunt les dates i les dades. Una vida, la de Lluís Nicolau, no gaire edificant, però sí molt rellevant i d’alt interès. Per això, en el proper article, que miraré de publicar ben aviat, desfarem la mentida. Els tres anarquistes que mataren Eduardo Dato eren catalans, sí, però cap d’ells no era de Felanitx. I consti que, d’haver-ho estat algun d’ells o tots tres, no representaria cap vergonya per Felanitx. Un assassinat recent ocorregut al poble sí que en fa, i molta!, de pena i de vergonya, però el magnicidi de Dato, promotor i encobridor de centenars de crims d’estat, va ser una altra cosa.

Avui, com a primer apunt d’aquesta nova estructura de Vilaweb, només volia deixar constància de la millora qualitativa que brinda als blocaires, a banda de donar la raó en bona part a Harold Bloom, almenys a una de les seves sentències. Si la informació sintètica sol amagar part de la veritat, l’excessiva fomenta la divulgació de falsedats.

(1) Què se n’ha fet, d’aquelles flors? A l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=267629

(2) Una dona putejada A l’entorn de la vida i els exilis interiors d’Anna Maria Sagi: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242819

La darreria del mes de maig, a imitació d’altres iniciatives similars, es va estrenar una pàgina nova en el facebook que ha merescut comentaris de tot color. N’hi ha que no s’aguanten drets, però la majoria certifiquen la creativitat, l’enginy i l’ocurrència de la nostra gent. És ver que bona part de les afirmacions requereixen un segon condicionant. Jo mateix n’he escrit algunes que al NO ETS DE FELANITX SI NO… s’hauria d’afegir …I, PER AFEGITÓ, NO TENS MÉS DE CINQUANTA ANYS. Per explicar-ho, el millor que es pot fer és transcriure algunes de les frases publicades. Ja sé que la gent de fora poble (que ens estima, ens admira i ens enveja) no ho entendrà gaire, però qui sap! Tot és possible… manco que les perdius tornin cols!

No, no ets felanitxer si no…

…has pescat una llampuga de 58 quilos

…has hagut de sentir-te insultat quan et diuen bravejador

…has menjat mai polos d’aigua de coco o de menta

…enyores el pa de Can Pedacet

…mires el Sindicat i dius “quin desastre!”

…destries on tens la dreta i l’esquerra o quin és Can Felia i quin Ca n’Uçola

…has engospat mai una pilota

…trobes ben normal menjar boquers frits o pa amb saïm

…dius manacorers als manacorers

…has dit “Ohhhhhhhhh!” quan esclaten els coets per Santa Margalida

…has anat a la processó del Carme en barca i has partit a tota pastilla

…dius mota a la moto i bató al botó

…saps on és la Creu Nova i on era el puig de Sant Nicolau

…has vist o t’han parlat de la Sala de les Promeses de Sant Salvador

…has comptat mai els maillots amb l’arc de Sant Martí de Sant Salvador

…entens el felanitxer

…distingeixes entre la ironia i el cinisme

…dius freixura en comptes de frit de Pasqua

…recordes en Simonet quan tocava els platerets assegut en terra

…has escoltat el “Conturbata est” (Omnia osa mea…) per setmana santa

…feres cua mai a la benzinera de la plaça de les Palmeres

…saps què diuen els manacorers a un pollastre (no diuen res, el se’n duen!)

…te fa vergonya veure edificis emblemàtics abandonats

…te fa pena veure que tot és venal

…puges al Calvari i no dius “que bé se veu tot el poble!”

…has trepitjat mai la cua del dimoni al replà de l’escalera

…has trepitjat els peus blancs que hi ha de Sa Font al mercat

…saps qui va dir allò de “¡Que me quiten este mamarracho!”

…saps qui va respondre: “Au, sant Joan, a fer punyetes!”

…t’atures amb el cotxe a parlar amb algú i t’emprenya si et piten

…saps que a la plaça de les Palmeres té preferència el que ve de l’esquerre

…has vist mai una geneta dissecada damunt d’un televisor

…has menjat mai coca bamba de can Figa-seca

…has menjat pa de Can Vica amb paté Blanco, d’en Munar o d’en Manxa

…dius “que és de guapo es Port!” cada vegada que hi vas

…respons “Eh!” quan sents allò de “Cooooooooooosso!”

…t’has retratat mai damunt d’un lleó de pedra

…tens una foto del Rivetó a qualque banda de la casa

…has mirat mai la façana modernista del “Salón Rosa”

…et sap greu haver perdut Cala Fava o veure que perdrem la Recreativa

…has sentit parlar del formatge i la mantega del Torrent

…has tirat macs a la Pedra dels Perdons fins esbraonar-te

…dius “durarà dos dies” quan algú obri un negoci nou

…saps quan va dir “obrrrrrrrrrri!” el mut Maceta

…t’han parlat mai quan en Reagan va arribar al poble

…dius “i eren com noltros, tu!”, després de l’ovni de Son Suau

…aparques amb dues rodes damunt la vorera

…trobes sempre un altre felanitxer encara que sigui a l’altra punta del món

…dius adesiara, vessa, estirigassons

…t’han demanat que diguis “Déu deu deu!”

…ets capaç d’explicar, convençut, que Sant Salvador fa petit el Puig Major

…estàs fart d’haver de dir que “el port” només és “el port de Felanitx”

…t’han escarnit amb un “En Rafel duia un tros de gel al cafè de s’Arraval”

…t’han venut un paquet de Camel per davall una camilla al Carrer Cànaves

…saps com van ses cabres d’en Manyenya

…saps distingir entre una escala i s’escalera

…has menjat mai formatge tendre passat per la pella

…saps d’on ve el nom del millor gelat d’ametlla torrada del món

…has explicat mai a ningú el significat d’Horris Kamoy

…si no dius adesiara, vessa, estirigassons

…si no t’han demanat que diguis “Déu deu deu!”

…si no ets capaç d’explicar, amb convicció, que el puig de Sant Salvador deixa petit el Puig Major

…si no estàs fart d’haver de dir que “el port” només és “el port de Felanitx”

…penses que “el Parque” estava millor abans que la penosa gàbia de coloms d’ara, si no t’han parlat de la moneia, si no t’han explicat que hi havia un safareig dels peixos… ni ets felanitxer ni has fet encara els 55 anys! En aquest cas, tampoc no vares ser temps a “grumejar” darrera els xipresos del passeig fosc de darrera l’escenari vell. En una paraula, t’has perdut també els pastissets de les monges que, per Nadal, et servia una pagesa dins d’una panera màgica!

…has fet la Marededéu Morta a la mar

…saps quina cosa és passar canòssies

…menges pa moixó i dius gató al peix i al pastís

…has dit mai “ara venc” quan te’n vas

…has menjat pipes devers Cala Barbacana

…has enviat gent al bar del far i després has dit que no sabies que era tancat

…saps la història del “viudo” Pereó

…has estat a les barres de l’sputnik i del tiburon o no t’han explicat on eren

…et sents orgullós quan dius “estirigassons”

…has anat mai al concert de la banda de música el dia de Pasqua

…t’has queixat si aquell any no han tocat “En un mercado persa”

…has hagut d’explicar als de fora poble que és fer un “xino”

…fas rasques sense haver d’aclarir que és de Canya Valls

…desapareixes del món cada 29 d’agost

…trobes cabotes els qui diuen que Felanitx és un poble ple de sensacions

…creus que els de s’Horta no són com els altres felanitxers

…dius portassa a allò que altres diuen cotxeria o garatge

…trobes ridícula la gent de fora poble que diu: “felanitxer? Un pe de peste!”

…has mostrat mai el maculí del gegant

…has anat a despertar als de “Villa Madrid” amb un “Visca el Barça!”

…t’han ruixat mai amb gas els PPolicies

…menges pa i talec torrat

…saps que dotze mil fulls només són una dotzena de pastissos

…has anat a cercar crancs, amb el ple de la lluna, i has pegat un esclat

…saps que fa 50 anys teníem quatre cinemes

…has cridat allò de Timoner! Timoner! o Cavallets! Cavallets! Cavallets!

…anares mai a Can Riera a comprar bitllets per a anar a Porto Pú

…anares a l’altra línia, dels Barceló, a comprar cafè o tabac per emprenyar

…pintares de blau el pal inferior de la primera lletra del rètol que deia Ruta

…et varen cridar a l’ordre mai des de la Sala

…t’han dit mai que estàs per anar a veure en Balutxo

…vares buidar les piques de la Parròquia i no hi posares colorant vermell

…vares anar a repicar baules devers el Rivetó a l’hora de la becada

…vares dir mai allò de “Madona, es cul vos trona!”

…saps que en Llopis i en Llepes feien un baül; en Llopis les tapes

…saps qui menjava més del dos quan un menjava xot i l’altre ovella…

…saps com així fas més via de Manacor a Felanitx que viceversa

…saps argumentar de manera irrefutable que en Colom no era de la Vila

…dius fermatge i Son Salvador en comptes de formatge i Sant Salvador

…saps que l’ermità Guingaia tocava la marxa reial fent pets

…t’han contat que en Pere Ranxo va ser torero

…passaves barraques al Port, amb un poal i un salabre

…saps que l’amo en Pinya tenia un cabriol per passejar infants

…te va oferir mai cap veïnada un “lacavo”

…has aclarit d’on ve el nom de “ses tres pessetes”

…entens que a Manacor tenguin el rellotge tan enfilat (que no el se’n duguin!)

…vares sentir tocar el corn a la madona Escata

…saps que en Joan Boig per esbravar-se, quan ja no podia més d’insultar, prenia aire i acabava amb un “espanyol!, espanyol!”

…t’han demanat mai “Com així els felanitxers deis pujar al Port (o a Palma) i davallar a Felanitx si el vostre poble està més amunt del nivell del mar?”

…has llegit el Llunari Pagès

El dissabte 8 de juny de 1968 es projectà en públic per primera vegada la pel·lícula Elisabet, basada en la novel·la del mateix títol de Josep Maria Folch i Torres, amb guió i direcció d’Alexandre Martí. La protagonista va ser la jove cantant Maria Cinta, acompanyada entre d’altres per Guillem d’Efak i els germans Queta i Teo, molt populars i estimats, tot i que l’any abans ja havien abandonat la cançó.

1. VICISSITUDS I PERIPÈCIES D’UNA PEL·LÍCULA

I.- Silenci, es filma!

La pel·lícula es va realitzar entre els darrers mesos de 1967 i els primers de 1968 (1). Els exteriors es varen rodar a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm, mentre que el muntatge es va fer en els estudis Balcázar. Curiosament, la primera notícia de la pel·lícula a la premsa, apareix a La Vanguardia de dia 1 de novembre de 1967, signada pel corresponsal del diari a Palma:

QUETA Y TEO ABANDONAN EL RODAJE DE «ELISABETH». Han regresado a Mallorca, después de su primera experiencia cinematográfica, los niños mallorquines Queta y Teo para incorporarse al colegio donde cursan los primeros años de bachillerato. Queta y Teo han permanecido rodando en Barcelona la película «Elisabeth», que se basa en el cuento del mismo nombre del famoso cuentista Folch y Torres. En «Elisabeth» interpretan a dos hermanos hijos de un guardabosque, que ayudan a salvar a los protagonistas de la película, Maria Cinta y Manuel Miranda. Como es lógico, cantan varias canciones que su padre, el comandante Pizá, ha compuesto especialmente para «Elisabeth». Aunque les quedan varias secuencias pendientes de rodaje, el director de la película, Alejandro Martí, ha accedido a que regresen para que se incorporen a las clases, pero tendrán que realizarlas en los próximos días festivos.

Els personatges que interpretaven aquests dos infants mallorquins no existeixen a la novel·la original. Segons explicà son pare, Nicolau Pizà, foren incorporats al guió «amb calçador» per aprofitar la simpatia que despertaven arreu de Catalunya.

II. Una (frustrada) pel·lícula catalana

Amb un precedent fracassat l’any 1952 d’Ignacio Iquino, la primera pel·lícula que es va estrenar en català d’ençà de la segona república espanyola, l’any 1965, cinquanta anys després d’haver-la realitzat en cinema mut Cecil B. DeMille, va ser Maria Rosa, la tragèdia en tres actes d’Àngel Guimerà. Interpretada per Núria Espert i Paco Rabal, que ja l’havien representat en el teatre, va ser dirigida per Armando Moreno, l’espòs de l’actriu protagonista. La versió en castellà durava 97 minuts, mentre que la catalana en durava 127, exactament mitja hora més (2).

La pretensió d’Alexandre Martí no era la mateixa. Ell no volia rodar una obra de teatre d’èxit, sinó un film “normal”. Per això, va escollir una novel·la sentimental i d’aventures d’un autor popular que, per no tenir problemes amb la censura, fos poc conflictiva des del punt de vista ideològic i, així, poder-la fer en català.

Ja feia alguns anys que TVE emetia qualque programa en català. Era el cas de Mare Nostrum, on Maria Cinta i Guillem d’Efak, precisament dos dels que havien d’intervenir a la pel·lícula, dia 15 d’agost de 1965 ja havien compartit espai per cantar-hi les seves cançons. L’any abans, el 1964, la dictadura franquista havia fet una gran campanya per tal de commemorar uns hipotètics “25 años de paz” (“y ciencia” afegiria el setmanari humorístic La Codorniz). Atesa l’onada turística, el ministre espanyol d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, presumia de tolerància i d’obertura. L’edició de llibres en català anava augmentant i la cançó catalana omplia els escenaris. Semblava, per tant, que Elisabet seria rodada i exhibida en català, però no va ser així (3). La petició va ser desatesa radicalment i la filmació es va haver de fer amb els diàlegs en castellà. Tot i això, es filmaren en català les cançons que havien d’il·lustrar la cinta.

Per curar-se en salut i sortir al pas d’uns problemes que, tanmateix, varen fer-se inevitables, Alexandre Martí, finalitzat el rodatge i a punt d’enllestir el muntatge definitiu, dia 16 de gener de 1968 va formular la següent petició a la censura:

“Dado que el ambiente (del siglo pasado) y acción de la película transcurre en tierras catalanas y siendo el autor de la novela de la que se ha extraído el guión, un popular escritor regional ya fallecido, me permito solicitar a V.I. que la canción que se canta en la portada en un paisaje diverso como fondo a los títulos de crédito y dos villancicos que se interpretan en una fiesta navideña, sean autorizados a ser cantados en catalán, a cuyo fin se adjuntan dichas letras con la traducción correspondiente al idioma Nacional” (4)

La reacció va ser immediata i l’endemà mateix, amb data de dia 17 de gener de 1968, la Comisión de Apreciación (un dels eufemístics noms de la censura franquista) va decidir:

“Autorizar en catalán la letra de los villancicos cuya versión original se solicita en atención al evidente sentido tradicional de los mismos. En cuanto al resto de canciones, deberán darse en castellano ya que por tratarse de película de proyección para un público infantil su mayor difusión y comprensión por los espectadores a que van destinadas aconsejan esta medida”(4)

La pregunta tenia polissonada, perquè d’haver obtingut una resposta tolerant, s’hauria procedit a una segona petició per a la resta de cançons que ja estaven filmades en català. No obstant, la resposta negativa, referida “al resto de las canciones”, va obligar a traduir i interpretar de nou en castellà totes les cançons, excepte les dues nadales permeses en català.

III. Una preestrena que va ser flor d’un dia

Com que les distribuïdores de cinema s’havien erigit en uns ens que monopolitzaven i controlaven el visionat de les pel·lícules i, a més, ho feien amb uns costs molt elevats, Alexandre Martí va promoure la creació d’una cooperativa que, al capdavall, va resultar ineficaç i totalment incapaç de penetrar dins de la teranyina d’interessos dels exhibidors professionals. Amb la pel·lícula ja enllestida i muntada el primer trimestre de 1968, el director i productor no trobava cap porta per poder-la encabir a les sales de projecció. Així, a banda de l’interès relatiu de la cinta, passaven les setmanes sense poder-la projectar enlloc. A la fi, de la mà de Josep Maria Espinàs, es presentà una oportunitat que no desaprofitaria. La Vanguardia de dia 4 de juny de 1968 informava de l’esdeveniment:

El sábado, día 8, a las 6 de la tarde, se celebrará, en el Palacio de las Naciones de Montjuich, un festival de cine y «Cançó catalana» dedicado como homenaje a Aspanias. Se desarrollará conforme al siguiente programa: «Confían en nosotros»; guión, J. M. Espinas; director, Jesús Martínez. Película subvencionada y patrocinada por el Ayuntamiento de Barcelona. Informa sobre el problema de la Infancia Subnormal. «Elisabet» (según obra de J. M. Folch i Torres), director, Alejandro Martí. Actores: Maria Cinta, M. Miranda, Queta i Teo, Guillem D’Efak, C. M. Sola, M. Gas, M. Flores. Estreno mundial cedido gentilmente a Aspanias. «Cançó catalana» Maria Cinta, Queta i Teo, Guillem D’Efak que intervienen en la película, estarán presentes en el Fin de Fiesta, para interpretar sus canciones cara al público. Venta de localidades, mañana y tarde en Pl. de Cataluña, a partir del día 3, lunes, inclusive (platea 50 pesetas y 30 pesetas anfiteatro). Estas entradas serán válidas para franquear el recinto de la Feria de Muestras, para asistir al festival Aspanias.

El divendres 7 de juny del 1968, la premsa barcelonina anunciava que l’endemà es projectaria, com a preestreno mundial, la pel·lícula Elisabet. Els anuncis del dissabte 8 de juny, dia de la funció, barataven la denominació preestreno mundial per la de estreno anticipado i afegien que, Maria Cinta, Queta i Teo i Guillem d’Efak interpretarien les cançons de la pel·lícula, basada en la novel·la de Josep Maria Foch i Torres i dirigida per Alexandre Martí. (5)

Es donava la curiosa circumstància que el mateix diari a la mateixa pàgina publicitava un recital de cançó d’aquell mateix dia, en el qual també intervindria Guillem d’Efak (6).

L’estrena es va fer tal com s’havia anunciat. Els protagonistes varen ser entrevistats davant del públic i es cantaren en directe les cançons de la pel·lícula. El Director va recordar que la seva voluntat era de rodar la pel·lícula en la llengua de Folch i Torres i dels actors protagonistes per concloure que aviat seria possible una versió en català. Així ho va recollir l’endemà El Correo Catalán en una entrevista a Alexandre Martí. Tanmateix no es va satisfer aquell desig fins molts d’anys més tard. El públic va aplaudir l’estrena, però la pel·lícula no va circular per les sales cinematogràfiques i va romandre marginada dels circuits comercials. De fet, tot i l’alta presència mallorquina, no es va exhibir a Palma fins molts d’anys després al Palau de la Premsa.

La següent projecció del film es va fer el febrer de 1969, dins de la «VI Semana del Nuevo Cine Español» de Molins de Rey, inaugurada amb Nazarín, l’obra mestra de Buñuel, recent guanyadora del premi del jurat al festival de Cannes. En aquell marc, fora de concurs, es tornaria a projectar Elizabeth (sic), amb la presència d’alguns dels protagonistes.

El 19 juliol de 1972 s’anuncià formalment l’estrena de la pel·lícula (7). Tot i les projeccions abans referides, Elisabet encara no havia entrat en el circuit comercial. Els anuncis de la premsa, tant del dia de l’estrena com del dia abans, desvetllen que, mentre al cinema Ars es projectarà la pel·lícula, al teatre Ars, de la mateixa empresa, hi haurà recitals de cançó catalana i, entre d’altres, hi actuarà Maria Cinta.

IV. A la fí en català!

Quan tot apuntava que Elisabet hauria desfilat per la cinematografia amb més pena que glòria, el 18 de gener de 1981 El Periódico, en un reportatge a la Primera Mostra a Catalunya de Cine, Vídeo i Sistemes Audiovisuals per a Nens, publica:

Cabe destacar la proyección de una película que es símbolo de lo que el cine infantil pudo ser pero que se encargaron las mentes oficiales de que no fuera en los años de la dictadura: Elisabet. Basada en un cuento de Folch i Torres, protagonizada por populares figuras de la Cançó Catalana de los sesenta (Maria Cinta, Queta y Teo, Gullem d’Efak…), Elisabet no fue autorizada por la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos, en la persona de su capo Robles Piquer, que hablaba en catalán, con lo que le cortaron las alas para que volara con éxito por la entonces tan sensibilizada Catalunya. “Eso hizo que la película fuera mal”, confiesa su director Alexandre Martí, “y que me dijera: Se acabó, que de la próxima ya no saldrías” (8).

És molt possible que aquell recordatori públic malmenàs les males consciències. Fos com fos, a punt de cloure l’any, TVE anunciava que emetria Elisabet en català a la programació del dia de Nadal de 1981, amb una nota afegida després del títol: “cuya versión catalana fue prohibida hace 17 años”. El Periódico ampliava la informació:

En 1964, la película no pudo ser doblada al catalán e incluso los temas musicales en catalán tuvieron que rehacerse en castellano. Una mala distribución perjudicó la carrera comercial de Elisabet. La película tuvo mejor acogida en otros países, como Portugal, que en España. El fracaso económico y la imposición de la censura hicieron pensar a los promotores del proyecto que Elisabet pasaría definitivamente al baúl de los recuerdos. Sin embargo, en enero de este año, la Primera Mostra de Cinema Infantil a Catalunya recuperó la película del olvido y se inició una serie de gestiones para reestrenarla tal y como fue concebida.
Alexandre Martí ha agilizado el montaje final y ha incorporado la grabación original de las canciones que no pudo ser escuchada en su momento. Maria Cinta y Guillem d’Efak se han doblado a si mismos. Las entidades Drac Mágic, Rialles, Cavall Fort y Fundació Serveis de Cultura Popular han ayudado económicamente, ante la promesa de TVE de emitir Elisabet en catalán.

Des d’aleshores, la pel·lícula es va tornar a emetre per televisió en diverses ocasions. Així figura, per exemple, a la programació de dia 3 de maig de 1983, a les 10:45h per la segona cadena de TVE, després de la carta d’ajustament amb música de Tete Montoliu.

2. EL CONTEXT HISTÒRIC

L’inici del rodatge d’Elisabet va coincidir amb l’assassinat d’Ernesto Guevara, el Che (9 d’octubre de 1967). Aquell crim seria el primer d’una cadena, intensificada en els immediats mesos següents, contra defensors de les llibertats i dels drets civils com Martin Luther King (4 d’abril de 1968) o Robert Kennedy (6 de juny de 1968). Eren temps de revoltes i, com passa amb el binomi acció-repressió, de matances. També, ja se sap que els líders compromesos amb les llibertats fan nosa al poder, de magnicidis. Després de la segona guerra mundial, 1968 va ser per excel·lència l’any emblemàtic del segle XX, amb esdeveniments determinants per a la història de la humanitat. Convé esmentar alguns dels fets més rellevants.

I. A nivell internacional

• Comença l’any amb l’anomenada primavera de Praga, un intent d’obertura democràtica a la comunista Txecoslovàquia que serà sufocada, el mes d’agost, amb la invasió dels tancs soviètics. Es reprodueix el que havia passat 12 anys abans, el novembre de 1956, a Hongria.
• A la Xina, també comença l’any amb aires de revolta. Els joves, amb el Quadern Roig de Mao Tzetung (el segon llibre més editat de la història), aposten per la revolució cultural i l’exèrcit reprimeix la Guàrdia Roja a Pequin. Comença la campanya “puja a la muntanya, baixa al poble” a favor de l’enteniment entre dues comunitats allunyades.
• Les protestes dels estudiants a París generen l’anomenat maig francès, amb una revolta cultural que propugna un canvi de sistema. Algunes frases es convertiren en consignes que s’escamparen arreu del món: “Prohibit prohibir!”, “Oblida el que t’han ensenyat i comença a somiar!”, “Som realistes: volem l’impossible!”…
• Arreu del món, creix el pacifisme. L’eslògan del moviment hippie, “fes l’amor i no la guerra”, agafa múltiples variants: “En pensar en la revolució, m’entren ganes de fer l’amor”. Es programa, per a l’any següent, el primer festival Woodstock. John Lennon i Yoko Ono, amb la tutoria de l’orientalista mallorquí Joan Mascaró i Fornés, enregistren Unfinished music, No. 1: Two virgins, un disc d’avantguarda sense música, amb converses de la parella, censurat a Espanya perquè apareixien despullats a la portada (9).

• Amb un balanç només en el seu bàndol de 60.000 morts i 300.000 mutilats, als Estats Units es multipliquen les protestes contra la guerra del Vietnam. Per capgirar la crisi de valors, el novembre de 1968, quan Nixon accedeix a la presidència es compromet a acabar amb la guerra i a intensificar l’aventura de l’espai. El juliol de 1969, l’arribada de l’home a la lluna (segons els russos simulada) esdevindrà una fita inesborrable.
• L’illa Maurici s’independitza de la Gran Bretanya.
• Arran de la visita a Amèrica de Pau VI, just després de publicar l’encíclica Humanae Vitae contra els anticonceptius, les protestes dels partidaris de la teoria de l’alliberament planten cara. A Xile hi ha un tancament de capellans a la catedral de Santiago amb l’altar presidit per la imatge del Che. A la Conferència Episcopal de Medellín, Colòmbia, es fa una gran campanya “Per una església del poble!”. Els bisbes del tercer món són molt clars: “La misèria reclama la revolta”, “No fa res si ens diuen subversius per subvertir el desordre moral dels poderosos”, “L’evangeli també reclama l’alliberament dels pobles”…

• Dia 21 de juny, amb motiu del Dia del Mestre, comença una exemplar vaga indefinida d’ensenyants que tindrà efectes directes durant molts d’anys sobre els resultats electorals. Aquella vaga, promoguda per ANDES (Asociación Nacional De Educadores Salvadoreños), serà tinguda com a model i referència a altres països.

• A la plaça Tlatelolco de Mèxic, coneguda com la de les tres cultures, setmanes abans de començar els jocs olímpics que se celebraren en aquell país, la policia ataca una multitud acampada i fa una matança amb el resultat de més de 200 morts i dotzenes de desapareguts. Al darrera hi havia la CIA que va experimentar la tècnica dels provocadors infiltrats, utilitzada habitualment encara ara per la policia espanyola.
• L’any 1968, les pel·lícules de referència varen ser Oliver (guanyadora de l’Oscar de 1969), 2001, una odissea a l’espai de Kubrick i Rosemary’s Baby de Polanski.
• Dia 23 de desembre, l’espanyol és declarat idioma de treball en el Consell de Seguretat de l’ONU.
• En el Pentàgon americà s’estableixen interconnexions entre ordinadors. Serà una passa més a favor de les comunicacions… i de l’exercici del control.

II. A nivell català

• Mor Aureli Escarré i Jané (1908-1968), abat de Montserrat que, en unes declaracions a Le Monde, l’any 1963 va acusar Espanya de no respectar els Drets Humans i es va veure obligat a abandonar Catalunya i exiliar-se.
• Neix a Bellcaire Tito Vilanova (1968-2014), esportista i autor de la frase d’estímul a la lluita: “seny, pit i collons”.
• Neix a Madrid Felip de Borbó i Grècia, últim rei d’Espanya a Catalunya.
• Se celebren les Diades de Cultura a Prada que, l’any següent, es transformaran en la primera Universitat Catalana d’Estiu.
• Joan Manuel Serrat és designat per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió. Quan diu que vol cantar en català és substituït per la madrilenya Massiel que guanya el certamen. El crític musical Carlos Tena confessà: «Fui testigo personal de la compra del festival de Eurovisión de la que se encargó el ministro Rosón». Amb l’avís, el cantant català va mostrar-se molt benèvol i innocent, perquè el festival es retransmetia en directe. L’episodi va delatar l’immobilisme del règim i va encadenar iniciatives. Per dividir el moviment de la Cançó Catalana, es varen atiar debats de distracció, referits la professionalització i al bilingüisme. Aquell any Maria del Mar Bonet musica i enregistra Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima i, poc després, Raimon musica i enregistra El meu poble i jo el poema de Salvador Espriu dedicat a Pompeu Fabra, “mestre de tots”. També per capgirar l’efecte d’Eurovisió, es va intentar guanyar amb una cançó catalana el Festival de la Canción del Mediterráneo, com s’havia aconseguit l’any 1963. Els intèrprets serien Dolors Laffite i Lluís Llach i la cançó A cara o creu de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, els autors de Se’n va anar. Però Espanya ja tenia controlat el mecanisme de votació i aquella cançó només va quedar en segon lloc.

• L’illa de Fernando Poo, Rio Muni i la Guinea Equatorial, tres provincies espanyoles, s’independitzen i es posa en solfa la tan abanderada “indisoluble e indivisible unidad de la patria”.
• El mes d’agost maten el cap de la Brigada Social (la policia secreta franquista) de Sant Sebastià. El govern espanyol decreta l’Estat d’Excepció a tot l’estat, però se sent més intensament al País Basc i a Catalunya.
• Es fa a Sitges la 1ª Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror.
• Catalunya viu amb gran agitació política i social el període que va des de la Caputxinada de 1966 a la tancada de Montserrat de 1970. Com a culminació de les inquietuds estudiantils manifestades al llarg de 1968, dia 17 de gener de 1969, amb participació molt activa dels estudiants mallorquins, s’ocupa la Universitat de Barcelona, es crema la bandera espanyola i es tira per la finestra el bust de Franco. Es decretarà un nou Estat d’Excepció a tot l’estat.
  
• Ferran Soldevila publica Què cal saber de Catalunya.

3. DRAMATIS PERSONAE

I. L’autor

Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), va ser un prolífic escriptor que conreà tots els camps de la prosa (conte, novel·la i teatre). La producció dedicada als infants i adolescents li conferiren una gran popularitat. Milità a Unió Catalanista, i va ser secretari de l’Orfeó Català. Va dirigir La Tralla, d’orientació nacionalista. Va ser processat per un número dedicat a la independència de Cuba i va haver d’exiliar-se del 1905 al 1908. Al seu retorn va dirigir En Patufet i la va convertir en una eina eficaç d’introducció i de normalització del català. El març de 1915 inicià una secció, Pàgines viscudes, il·lustrades per Joan G. Junceda, que obtindrà un èxit sense precedents. N’arribà a publicar més de mil dues-centes i dispararen les vendes de la publicació fins als 65.000 exemplars, amb una estimació de 350.000 lectors setmanals. Amb caràcter mensual, a partir de l’any 1924, acompanyà la revista infantil d’una novel·la. En publicaria quaranta-vuit de romàntiques i cinquanta d’aventures, que el convertiren en el primer escriptor català de masses. També va escriure cinquanta obres de teatre. Algunes de les novel·les arribaren a les vuit edicions i les Aventures extraordinàries d’en Massagran foren traduïdes al castellà, l’italià i el neerlandès. La seva prosa, amb el referent de Charles Dickens, destacava per l’ús dels jocs de paraules, l’humor, el factor sorpresa i la tendresa. Els temes, sovint inspirats en les rondalles populars, gaudien d’una gran identificació dels lectors, molt especialment les joves adolescents que veien reflectits els problemes i els somnis. L’any 1926 va publicar Elisabet o el perseguit de Valldorteu en tres episodis (Francesc, El cop audaç i L’estel de la tenebra). Es tracta d’una clàssica història d’aventures a l’entorn d’una herència, un engany i un segrest amb final feliç, ben alambinats des d’una trama sentimental amb els tres personatges centrals: Elisabet d’Albinyana, Francesc de Valldorteu i Remigi de Bellacour, “el Duc“. Se’n feren moltes edicions (10).

La mort del seu fill Jordi al front, l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes i la prohibició de la llengua catalana precipitaren Josep Maria Folch i Torres cap a una amarga tristor. Es veu forçat a haver d’escriure en castellà, sense ganes ni èxit (11). Pinta natures mortes que ven a un marxant per a mantenir la família. Dia 15 de desembre de 1950 mor. Uns dies abans havia assistit al teatre Romea, on li representaven Els pastorets, l’obra catalana més escenificada.

II. El Director

Alexandre Martí i Gelabert va néixer a Barcelona el 7 d’octubre de 1918. Acabat el batxiller va començar estudis de Farmàcia i de Dret, però la seva dèria era el cinema i abandonà les dues carreres per obtenir el títol professional d’operador de cabina i entrar a fer feina, com a ajudant de so, als estudis Kinefon. Sa mare, Teresa Gelabert i Constantí, era filla de Marcel·lí Gelabert, pintor i artesà daurador que col·laborà amb Domenech i Muntaner. Son pare, Josep Martí i Albert, era un apotecari que l’any 1916, poc després d’acabar la carrera patentà i comercialitzà un producte, Antisárnico Martí, fet amb una mescla simple d’oli i sofre. La publicitat del fàrmac evoluciona amb els anys. Al final ja no serà només per combatre la sarna, sinó també “contra picores, alopecia y enfermedades de la piel y el cabello” (12).

Just després de la guerra incivil, a causa de la ronya, el seu ungüent va disparar les vendes i els ingressos familiars. Alexandre va poder comprar i gestionar un cinema a Terrassa, però el va vendre per invertir en producció de pel·lícules. La seu de la productora la tenia al número 58 del carrer Muntaner, a la rebotiga de la merceria Novedades, propietat del seu germà, Josep, i de la seva cunyada, Consol Casañes i Casasnovas. Alexandre també tenia una germana que morí als 33 anys, Mercè, casada amb Miquel Àngel Puche, gerent de La voz de España i fill del realitzador Pedro Puche, que havia dirigit pel·lícules els anys trenta.

Alexandre vivia pel cinema. Va produir Han matado a un cadáver (1962), La boda era a las doce (1964) i Muerte en primavera (1965). De les dues darreres també va ser el guionista, així com de Una madeja de lana azul celeste (1964), La otra orilla (1965), Elisabet (1968) i El secreto de la momia egipcia (1973). De les dues darreres també en seria el director. La darrera, protagonitzada per Teresa Gimpera va ser doblada a l’anglès amb un títol adaptat i amb el nom del director embolicat amb el pseudònim Ken Ruder (13).

III. La protagonista

Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, amb ascendència paterna mallorquina i materna francesa. Va ser la cantant prodigi de la Cançó Catalana i va assolir un èxit immediat extraordinari. A més d’Elisabet, va intervenir en altres pel·lícules com Las travesuras de Morucha d’Iquino (1962) i La diligencia de los condenados, de Joan Bosch (1970). És neboda de Miquel Xicota, autor de la música de Mariona de Joan Oliver, Pere Quart, interpretada per Albert Closas l’any 1959 a la cloenda del Festival de la Canción del Mediterráneo. No obstant, seria sa mare, Solange, qui va fer de Maria Cinta una gran artista de la cançó, la dansa i la interpretació. Va estudiar al Conservatori de Música i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va allunyar-se dels escenaris quan es va casar, molt jove, amb l’actor Gabriel Renom que, amb Els Joglars, estrenaria a Mallorca La Torna i, per aquesta obra seria processat i condemnat en un consell de guerra (14).

L’any 1979, Maria Cinta tornaria reaparèixer amb un nou disc i, de manera intermitent, n’ha publicat altres set en els darrers trenta anys. Amb diferents tons i estils, ha fet música brasilera, cubana i jazz. Ha interpretat poetes com Miquel Martí i Pol, Espriu o Maria-Mercè Marçal i temes de diversos autors. Amb Josep Maria Bardagí enregistrà amb encert i èxit Ràdio Capvespre.

A banda d’uns ulls cristal·lins plens de mar i de cel, Maria Cinta, com han dit altres crítics, té una veu dolça arrebossada de suggeriments i matisos que, més que per grans espais escènics, la fan ser una cantant de cambra ideal. És una d’aquelles persones que no han tingut la sort que mereixien, en relació a la seva qualitat i als seus mèrits artístics.

IV. Queta i Teo

En el llibre 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, l’escriptor Joan Manresa escriu:

L’Any 64 Mallorca desperta a la cançó incorporant-hi dos germanets que, amb una gràcia no gens habitual, ofereixen cançons conegudes, altres del seu pare, Nicolau Pizá, i, també, alguna mig fet per ells mateixos. Són “Queta & Teo”, que abans d’acabar l’any ja tenen tres discs al carrer. Si sorpresa són els seus enregistraments, encara ho són més les seves actuacions. Sortir a l’escenari i ficar-se la gent a la butxaca és tot u. Nicolau Pizà és el pare, el compositor, el mànager, l’encarregat dels pre-enregistraments… I plouen les actuacions a teatres, festes, ràdio i televisió.

De part meva, en el llibre Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) també els vaig dedicar un capítol (15).

Els dos germans projectaven una gràcia i una simpatia que s’apoderà del públic. L’harmonia del seu cant i les segones veus, cosa poc usual en el món infantil, els hi conferien una gran personalitat i es feren molt famosos, perquè apareixien continuament en els programes de ràdio i televisió de màxima audiència. Com a curiositat, cal esmentar que l’any 1964 varen ser els primers en cantar a l’estat espanyol una versió de Blowing in the Wind de Bob Dylan (16). És evident que la figura de son pare, militar d’aviació professional, però part damunt de tot músic vocacional, va ser determinant no només en la promoció dels seus fills, com a compositor i arranjador, sinó en la divulgació de la cançó catalana a Mallorca, com a representant de la casa Edigsa i com a promotor cultural. És injust i reclama reparació, comprovar que el nom de Nicolau Pizà i Mesquida (1924-2006) no apareix a la Viquipèdia. El seu poble de Campos, al qual va dedicar un pasdoble, també té el deure pendent de tributar reconeixement a la seva figura.

V. Guillem d’Efak

Guillem Fullana Hada d’Efak (1930-1995) va néixer a la Guinea Equatorial, fill d’un guàrdia colonial de Manacor i d’una nadiua. En jubilar-se, son pare va retornar al seu poble amb l’infant. La darreria dels anys 50 va debutar en els escenaris i l’any 1963 es traslladà a Barcelona per incorporar-se al moviment de la Cançó Catalana, de la qual va ser figura destacada. Retornà a Palma l’any 1980 i, a Manacor, estrenà Siau qui sou!, una rapsòdia poètica, amb música d’Antoni Parera Fons, que relata la història de Mallorca en cançons. Va escriure poesia, narració i teatre i en tots els camps, tant de la cançó com de la literatura, va rebre molts de premis. Una obra seva de teatre infantil, El dimoni cucarell, figura entre les més representades del teatre català. Les seves cançons han estat interpretades per Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Maria del Mar Bonet,  Biel Majoral, Tomeu Matamalas, Pep Tosar, Marcel Pich o Joana Gomila, entre molts d’altres. D’ençà de la seva mort, s’han editat més discs i s’han publicats més llibres seus que en tota la seva vida. El Govern de les Illes Balears, l’any 2011 i amb caràcter pòstum, li concedí la màxima distinció oficial: la medalla d’or.

És tan activa i prolífica la seva vida i la seva obra que, només per fer-ne una espipellada, es relacionen algunes notícies seves de 1968.

• Dia 13 de març (data que originaria el títol d’una cançó de Raimon), a la sala Price de Barcelona, va fer-se un recital per recaptar fons en favor de les clandestines Comissions Obreres. Amb el cantant de Xàtiva, hi actuaren Pi de la Serra, Rafel Subirachs, Mercè Madolell i Guillem d’Efak. A la sortida, es generà una manifestació espontània i al carrer de Pelai es trencaren els vidres de La Vanguardia, considerat un diari addicte al règim franquista.
• Dia 1 de maig, entre els actes de commemoració del 75è aniversari del diari mallorquí Última Hora, un jurat integrat per Alvaro Cunqueiro, Néstor Lujan i Josep Maria Castellet. Concedí el Premi de Teatre Comercial, dotat amb 10.000 pessetes, a Alexandre Ballester amb Massa temps sense piano, i el Premi de Teatre d’Avantguarda, dotat amb 15.000 pessetes, a Guillem d’Efak amb l’obra Els de fora.
• Dia 5 de maig, al Palau de la Música, en sessió matinal i amb les entrades exhaurides molts de dies abans, es va fer la II Mostra de la Nova Cançó, amb l’actuació destacada de Guillem d’Efak.
• Dia 8 de juny, a les 18h., es presenta la pel·lícula Elisabet. El mateix dia, a les 22h, Guillem d’Efak canta a la cloenda del II Festival de la Cançó Catalana.
• El mes d’agost, Guillem d’Efak guanya el Premi Cavall Fort de Cantonigròs per Les vacances d’en Jordi.
• El mes d’octubre, l’editorial Destino presenta Un segle de poesia catalana d’Antoni Comas i Jaume Bofill, en què figuren quatre poemes de Guillem d’Efak.
• El mes de desembre, Guillem d’Efak presenta el seu novè disc en solitari. Amb Cançó de les dones, El pelegrí, Nit d’insomni i Cavallet de serp. Els versos d’aquesta darrera cançó foren més que un presagi de l’imminent abandó com a cantant, tot i que continuaria en els escenaris com a actor:

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,

mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.

Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son;

malviatge els qui ens fan creure que, amb cançons, tot se compon!

Els somnis agafaren un caminoiet,

enlloc no arribaren, els va matar el fred.

Just a banda i banda del mateix camí

hi ha avellaners que mai no han florit.

Cavallet de serp que tant t’he encalçat

sols remenes l’aire d’un món esbucat,

d’un món esbucat, d’un món esbucat…

A on són els somnis? A on se n’han ‘nat?

4. GRÀCIES PER LES IL·LUSIONS I ELS SOMNIS

Què tenen en comú els personatges descrits? Quina característica uneix i entrunyella la personalitat de Josep Maria Folch i Torres amb la d’Alexandre Martí o la de Nicolau Pizà i, per descomptat, de Maria Cinta, de Queta i Mateu Pizà o de Guillem d’Efak? Doncs, que tots eren, i benaventurats els qui tenen la sort de ser-ho avui encara, uns perfectes idealistes; uns somiadors. Com els joves xinesos que el febrer de l’any 1968 varen reclamar la revolució cultural, com els joves francesos que el mes de maig varen creure en la cultura com a eix transformador de la societat, els nostres protagonistes dipositaren les esperances en la poesia, en la novel·la, en el teatre, en la música, en el cinema, en les arts en general i, de manera concreta, en la necessitat de recobrar, des dels escenaris i les pantalles, la llengua proscrita dels nostres avantpassats, l’idioma de Ramon Llull i d’Ausiàs March, aquesta llengua tan maltractada amb la qual hem estat nodrits des dels pits de les nostres mares, amb vou-veri-vous, romanços i rondalles. Tenien somnis! Tenien il·lusions, però que ningú no els qualifiqui d’il·lusos, perquè no eren uns inconscients. Eren, això sí, uns herois. Unes persones que defugiren els camins fàcils de la comoditat i preferiren la ruta del compromís amb el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat. Per això cal fer memòria i per això cal un tribut de reconeixement agraït. Alguns dels protagonistes ja no hi són, però ens hem de voler fer hereus del testimoni que ens llegaren. Un popular adagi africà afirma que cap persona no mor mentre hi hagi algú que la somia. Si això és així, ens cal mantenir i alimentar aquelles il·lusions i aquells somnis.

5. NOTES I IL·LUSTRACIONS

(1) Fitxa tècnica de la pel·lícula:

Titol: Elisabet

Dirigida per Alexandre Martí Gelabert, autor del guió adaptat de l’obra Elisabet o el perseguit de Valldorteu de Josep M. Folch i Torres

Director de fotografia: Julio Pérez de Rozas

Música de Joan Duran Alemany, amb cançons de Nicolau Pizà i Guillem d’Efak

Intèrprets: Maria Cinta (Elisabet), Manuel Miranda (Francesc), Carlos Miguel Solà (Bellacour), Fernando Rubio, Queta i Teo Pizà, Guillem d’Efak (criat Tobies), Manuel Gas, Oman de Bengala, Pajarito i Frank Morris (bandolers), Victor Israel, Encarna Chimeno, Marta Flores (Úrsula)

Producció: Urania Films

Distribuïdora: Mundial Films/Columbus

Estudis Balcázar. Exteriors rodats a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm

Estrenada a Barcelona dia 20 de juliol de 1972

Studio Arts. Dur.: 85 min

(2) Vg. arxius adjunts 1-programademà (totalment en castellà) i 2-cartellpetit (amb l’anvers en castellà i el dors en català). Aquests cartells se repartien als cinemes com a propaganda de la pel·lícula a projectar la setmana següent. Eren en color i tenien la mida d’una quarteta.

(3) El cinema representa un dels punts més febles de la cultura catalana. A banda de les anècdotes esmentades, fins després de la mort de Franco no es fan pel·lícules en català. La ciutat cremada i La Nova Cançó (1976), L’orgia (1978), Companys, procés a Catalunya (1979), La plaça del Diamant i El vicari d’Olot (1981) o Bearn o la casa de les nines (1983) són petits oasis enmig del desert cinematogràfic. Encara avui, tot i disposar de grans realitzadors i d’un alt nivell en el camp de la interpretació, deixant de banda les produccions televisives, el cinema català maquilla la seva insignificança amb l’aportació de Pa negre (2010), optant als Òscars de 2011.

(4) Vg. La producció cinematogràfica a Catalunya (1962-1969). Tesi doctoral d’Esteve Riambau Möller, defensada dia 29 de juny de 1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona.

(5) Vg. arxiu adjunt 3-dosanuncis

(6) Vg. arxiu adjunt 4-recitalmateixdia

(7) Vg. arxius adjunts5-anuncisdia19 i 6-anuncidia20

(8) El reportatge continuava amb informació referida als protagonistes:

Maria Cinta trabaja en un nuevo disco. Trece años son la deslomadera de años. ¡Cómo han cambiado aquellos niños (¡Y nosotros, nosotros!), que jugaban haciendo cine en los bosques de Vallirana! Maria Cinta, tras ese bache que les llega a todas las cantantes jóvenes cuando les da por escoger el sentimiento antes que el oficio, está trabajando en un próximo disco para ver si funciona de una vez, y no le ocurre como con el último, salido hará un año, que obtuvo elogios de los entendidos, pero que murió por falta de buena distribución.

Queta quiere volver a la canción. Queta y Teo, los niños mallorquines, dejaron la canción en el 69. Teo es ahora Ingeniero Industrial, y da clases en la cátedra de Física de la Escuela de Ingenieros de Barcelona. Su hermana Queta hizo Magisterio, se casó hace cuatro o cinco años, y está, como María Cinta, descasada. Ahora, precisamente ahora, está pensando en volver a la canción.

Guillem d’Efak vive en Palma (“A Ciutat de Mallorca”, me corrige, “y los payeses dicen simplemente a Ciutat”). El junio pasado estrenó una historia de Mallorca con música de Parera Fons, El regne al mig del mar, y va recorriendo con ella escuelas, teatros, fiestas mayores… De la historia se ha hecho una obra de teatro que se estrena dentro de pocos días en Manacor.

(9) Vg. arxiu adjunt 7-johnyoko amb la coberta i contracoberta del disc prohibit

(10) Vg. arxiu adjunt 8-portades

(11) “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes” (Juan Carlos I de España, 23 d’abril de 2001)

(12) Vg. arxiu adjunt 9-antironya

(13) Vg. arxiu adjunt 10-cartells

(14) No és cert, com apareix als llibres d’història, que l’obra fos estrenada a Barbastre el 7 de novembre, sinó el mes de setembre de 1977 a la plaça de Santa Fe de Sa Calatrava a Palma. Vg. arxiu adjunt 11-LaTorna, del llibre El Teatre a Mallorca (Palma, 1979)

(15) Vg. arxiu adjunt 12-capítol. Vg. també el capítol segon de la sèrie Cançons d’una Illa entre els minuts 16 i 21: http://www.youtube.com/watch?v=lLsZpGS08XM

(16) La lletra, adaptada per son pare al català de Mallorca amb una versió infantil, no s’allunya del sentit de la cançó original:

(…) Quants de botets pega un ocellet

per trobar res bo que menjar?

Això, amic meu,

només ho sap es vent,

i té sa resposta en es ponent. (…)

Altres il·lustracions:

13-CintaEscamillaEfak

14-FestivalCançó

15-SinòpsiElisabet

16-QuetaEfak

17-QuetaTeoEfak

6. POST SCRIPTUM

Dia 4 de juliol de 2014 a l’antic cinema Recreativo de Ses Salines (Ca na Maria Vela), dins de la programació Lloc i Memòria, es va projectar Elisabet en versió catalana. Vaig fer la presentació, conjuntament amb Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak, Bel Maria Galmés, de la comissió organitzadora, Maria Cinta, Mateu Pizà i Queta Pizà, tres dels protagonistes del film, i Victòria Riutort, de l’equip programador de l’esdeveniment. Es va exhibir un making of inèdit de Nicolau Pizà i els presents varen convidar tothom a fer memòria i no deixar morir mai les il·lusions.

Entre d’altres curiositats, Mateu Pizà va explicar que La cançó dels bandolers, una de les que canta Maria Cinta amb quatre dels malvats (i, sobretot, inútils) bandits, només la cantava un dels actors i les altres veus les feren Nicolau Pizà i Alexandre Martí.

Va ser un capvespre d’emocions i evocacions!

Reconeguts confrares de Sant Agustí, estimades felanitxeres, benvolguts felanitxers d’aquí, de la diàspora o d’onsevulla, un militant actiu del laïcisme gosa parlar-vos des d’aquesta trona del Convent per fer-vos la crida de cada any: s’acosta la Setmana Santa! És temps d’emoció! És temps de reflexió sobre el sentit de la mort, però també és temps per enaltir el valor de la vida!

A vegades la nostra cíclica història ens brinda qualque sorpresa del tot inesperada. Arran que el Tribunal Constitucional impedís, entre molts d’altres cepillados, que l’Estatut de Catalunya (votat amb certa desgana per la ciutadania del Principat) parlés de símbols nacionals, poc es pensaven els espanyols que la indignació popular seria capaç de generar els tres efectes que havia predit Heribert Barrera com a punt sense retorn cap a la independència: que el President de la Generalitat fos sobiranista, que en el camp del Barça es fes un clam per la independència i que el poble arrossegués els partits polítics i no viceversa. Així, la reacció contra l’imperialisme, el jacobisme i el colonialisme de Castella ens ha fet avançar a una velocitat que, per més obstacles que hi posin, no té aturall. La lliçó o, si es vol ser menys taxatiu, una de les grans lliçons a considerar és la força de la simbologia. Encara que els nostres drets (civils, lingüístics, culturals i identitaris) són febles i d’oripell, sense que l’Estat que els ha de tutelar els protegeixi, “els símbols són una arma carregada de poble” (Jaume Santandreu dixit) del tot incontrolable. Ens ho han dictat a sang i a foc i no ho hauríem d’oblidar mai. Els símbols ajuden a la definició de la identitat; els símbols fan poble.

L’arquitecte i urbanista Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, va acceptar dissenyar un gran monument arquitectònic per instal·lar a Montuïc. L’autor va tenir clar, des del primer moment, que havia d’alçar un referent fàcil d’identificar: les quatre barres. En realitat, va seguir una pauta tradicional que molta de gent no ha observat. El balcó de l’Ajuntament de Barcelona (1), el portal de la Generalitat (2) o la Sagrada Família (3) només són tres exemples d’utilització del símbol nacional de tots els catalans. Així, Puig i Cadafalch va dissenyar quatre esveltes columnes jòniques, de 20 m d’alçada per 2 de diàmetre, que s’instal·laren i inauguraren l’any 1919 a Montjuïc.

L’any 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, instaurà una dictadura militar, auspiciada per l’exèrcit i Alfons XIII, amb el suport de l’església i dels socialistes espanyols. Es carregà immediatament la Mancomunitat. Puig i Cadafalch es va haver d’exiliar. Mesos abans que s’inauguràs a Montjuïc l’Exposició Internacional de 1929, s’imposà el nom d’España a la plaça de les Belles Arts i el de Pueblo Español a la muntanya. Amb la pretensió simbòlica de dinamitar les quatre barres, les columnes varen ser esbucades (4) i. com a afronta directa, a la zona de l’entrada al recinte firal s’edificaren dues grans torres venecianes vermelloses, com a expressió arquitectònica de la bandera espanyola. Tot això va passar durant una dictadura militar fa més de 80 anys.

El breu període de la República (1931-1936) no va reparar aquella ignomínia. El Franquisme, per descomptat, tampoc. A partir de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, els partits polítics han fet més per mantenir i protegir els símbols feixistes que no per fer justícia. Mentre la d’Amnistia va servir com a llei de punt i final per protegir els criminals de guerra, la deficient Llei de la Memòria Històrica no permet, ni tan sols, recobrar i dignificar els morts escampats per les voreres dels camins. És bo de veure que, des de les institucions, tampoc no es procediria a recuperar les quatre columnes. Els polítics de tots els signes, fossin traïdors o fossin ineptes, revalidaven l’abús cada dia que passava mentre, en paral·lel (no sé si més causa que efecte) una conxorxa còmplice de silencis certificava que els intel·lectuals dels postfranquisme han desertat de la seva funció social i dimitit la vindicació.

Benauradament, des de la societat civil i a l’entorn de la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals) (5), es va congriar un moviment orientat a la reparació de l’ensorrament de les quatre columnes. Alguns obstacles naturals (pocs) i d’altres d’imposats (la majoria) varen dificultar el camí d’una reivindicació justa, noble i necessària. Finalment, el novembre de 2005, el Parlament de Catalunya, per unanimitat, va aprovar la restitució de les quatre columnes. Anava passant el temps i emergien noves travetes. Algunes inventades com a excuses de mal pagador. Primer al·legaren “contaminació visual”, però, ai, las!, el juny de 2007, en una conferència d’arquitectes a l’Ateneu Barcelonès, els experts varen rebatre l’afirmació i es reiteraren en la magnificència de l’obra de Puig i Cadafalch. Fracassat l’argument “tècnic”, l’Ajuntament pretenia de posar les columnes de costat, que no es vessin gaire, “per a no provocar la dreta”. És que per ventura les quatre barres són d’esquerres? Allò que molestava, de bon de veres, no era la dualitat entre esquerres i dretes, sinó entre Catalunya i Espanya, perquè s’enaltia un símbol nacional que posava en evidència els nous intents de dinamitar el projecte per part dels qui volen la nació sotmesa.

A poc, a poc, els suports a la iniciativa popular varen multiplicar-se. L’evidència de l’etnocidi artístic, mentre es produïa el lingüístic i el cultural, va fer aixecar veus de protesta arreu de la nació (6). Alguns polítics com Joan Rigol, encara que fos a títol personal, s’afegiren a la creixent exigència ciutadana de reparació. Finalment, la primeria de febrer de 2011 vaig rebre, per tres vies distintes, la invitació (7) a la inauguració de les noves columnes, amb una dedicatòria . No s’havia fet ni amb la força ni amb la diligència que calia, però s’havia assolit l’objectiu d’aquella excel·lent i ara ja reeixida iniciativa popular en defensa dels nostres símbols. La feina continua. Romanen encara moltes de quatre barres esbaldregades arreu per aixecar. Les de més urgent reparació són les que hi ha ajagudes a la ment d’una part de la població. L’escola i el postfranquisme actiu no deixen de sembrar-nos de sal les memòries, d’esquarterar-nos el territori, de promoure la ignorància, d’atiar-nos una por irracional. Aquestes són les estaques que hem de tombar si, per Història i per Justícia, volem aixecar les quatre barres en el concert de les nacions lliures del món.

EPÍLEG: Josep Puig i Cadafalch és Doctor Honoris Causa a París, Freiburg, Tolosa i Barcelona (evidentment, cap universitat espanyola). La seva obra, ensorrada per la dictadura militar, ha estat dinamitada virtualment durant més de 80 anys. El dictador Miguel Primo de Rivera té monuments arreu d’Espanya, sostinguts per governs hipotèticament democràtics i mantinguts amb doblers públics. El seu fill major, José Antonio, va fundar la Falange Española que va sembrar les voreres dels camins de Mallorca de morts innocents. Molts d’ells continuen ensorrats a l’espera d’un acte de reparació i justícia. Desensorrar les quatre columnes de Montjuïc ha estat tot un símbol en defensa de la dignitat col·lectiva.

NOTES

(1) Vg. en arxiu adjunt foto de la balconada de l’Ajuntament de Barcelona

(2) Vg. en arxiu adjunt foto del portal de la Generalitat de Catalunya

(3) Vg. en arxiu adjunt foto de la Sagrada Família

(4) Vg. l’arxiu 1929: l’esbaldregament, amb dues fotos de la destrucció

(5) Vg. l’arxiu La Xarxa, amb un díptic informatiu de gran interès

(6) Vg. l’arxiu Article amb l’escrit que vaig publicar el febrer de 2009

(7) Vg. l’arxiu Invitació Oficial a l’acte de reparació

Vaig tenir la primera notícia de la novel·la el setembre de 1979. Eusebi Pascual Ferragut, sots-director de la Caixa de les Balears i superior jeràrquic meu, m’explicà que l’autor feia una sàtira de qui va ser president de l’entitat. Atribuïa erròniament el títol com a malnom del personatge escarnit. M’ho explicava, amb gran ironia, per exclamar-se de com havien canviat les coses, amb un esquerrà i catalanista com jo al capdavant de l’Obra Social. No sé qui em va aconseguir un exemplar del llibre; no estic segur si va ser Miquel Font (Imatge 79), Josep Sitjar (Antiga Impremta Soler) o qualque llibreter de vell (Lleonard Muntaner o Manuel Ripoll); un dels quatre. Sé que el vaig llegir d’immediat i amb un cert interès, però no em va agradar gens ni mica. És un llibre pretensiós, abarrocat i molt mal escrit per un egòlatra. Això no obstant, els fets transcorren durant un període de convulsió social que abarca des de la Dictadura de Primo de Rivera fins al Franquisme de la primera Postguerra, inclosa, entre i entre, l’efímera República. La passejada en paral·lel a la trama ens descriu llocs i situacions projectats en primer pla mentre que, en el fons, circula un poliorama de personatges de tot color, inserits en el paisatge urbà de la ciutat més senyorívola, residents a l’entorn de la Seu de Palma, de la qual en fan part viva; d’aquí el títol.

A banda d’una història molt vista i repetida en el món de la novel·la, amb un matrimoni que encobreix la vergonya social d’una mare fadrina en el si d’una família beata i amb parents religiosos, conté la crònica d’una represàlia laboral argumentada en raons ideològiques, explicada amb un maniqueisme incontrolat a favor del protagonista. Es fa molt evident que l’autor va escriure el llibre com a expiació i, simultàniament, com a venjança personal contra Miquel Rosselló Alemany, el qual, entre els anys 1934 i 1959, va ser president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, coneguda aleshores com Es Montepio. El llibre fa esment, amb una desdibuixada referència a la Germania de Mallorca, a la funció d’empenyoraments del mont de pietat: “una pobre mujer me enseñó una papeleta de empeño a su nombre, descendiente de un gobernador apellidado Gurrea que se afincó aquí en tiempo de las Comunidades.”

El protagonista que podríem dir principal és Teodoro Villalba (l’alter ego de l’autor). Fa feina al Banco de Préstamos Y Ahorros, on reclama sense gaire dignitat una millora professional. Al mateix temps, sense cap retribució econòmica, és corresponsal i col·laborador temporal de diversos diaris. Molt més enllà del que podríem entendre com a autoestima i sense modèstia, s’ungeix de flors i violes en la descripció d’una qualitat literària inexistent i d’una ideologia submisa al poder establert: “Villalba había publicado ya alguna que otra poesía en la página dominical de La Campana. Le faltaba mucho todavía, pero no carecían sus poemas de cierta emoción. Sus amigos le decían que escribiera en mallorquín, pero él se resistía “no queriendo unirse al furgón de cola” – según su propia frase – del alegre tren catalán del separatismo”. Ja podeu veure per on anava en Vidal transvestit de Villalba. Qualifica el govern de Primo de Rivera com “la suave dictadura” i no té inconvenient a dir: “reconozco que es en Madrid donde hay que vivir, si uno quiere hacer algo.” Està prou clar?

A les tres-centes quaranta pàgines de la novel·la hi ha un conjunt d’històries i de personatges sense més tronc comú que la coneixença personal del protagonista (podríem dir “de l’autor”). Tot plegat, massa branques i branquillons que apareixen, es difuminen i s’esvaeixen sense to ni so i, per tant, sense mantenir l’atenció del lector. El llibre s’enceta amb una Nota previa del autor on adverteix que “Los personajes y nombres de entidades que aparecen en esta novela son puramente imaginarios.” Un avís sense el més mínim rigor, perquè encara que la majoria de noms apareixen encriptats, són de fàcil identificació. Serveixin d’exemple Casa Juan, (Can Joan de s’Aigo), on el protagonista demana xocolata amb ensaïmada, la Impremta Gost (Guasp), el club El Coto (La Veda) i molts d’altres. Amb les persones, segurament per por, s’hi mira un poc més. L’odiat Don Miquel Rosselló serà Don Samuel de las Altas Torres. Així i tot, bona part dels qui desfilen (l’escultor Ruizmendez, el canonge Don Manuel de Fuentecilla, el pintor Bellini…), són bons de localitzar als estudiosos de l’època. Alguns, molt pocs, apareixen sense màscara com Robert Graves o Chopin. Anecdòticament, igual que havia fet Vigoleis Thelen a L’illa de la cara girada (1), s’exclama per la presa de pèl als turistes a qui es mostren dues cel·les, com a lloc d’estada del compositor polonès a Valldemossa. “Lo único lamentable es que se exhiban dos que pretenden tal honor. Hay cosas en la organización turística de todo país que deberían ser revisadas.”

En el capítol 17, el darrer de la segona part de les tres de la novel·la, hi ha el leitmotiv de l’obra. Fa dues setmanes “del estallido del movimiento militar” i al diari on col·laborava, Últimas Noticias, li han dit que no hi torni: Al banc veu venir que la cosa serà molt pitjor. La Junta ha acordat oficialment: “adherirse a la Autoridad militar (2) y la mayoría de empleados se ofrecieron para realizar servicios en favor del Movimiento.” Un horabaixa es convoca tota la plantilla d’empleats. El protagonista endevina que no pot esperar res de bo. Esmenta el nepotisme que hi ha a l’empresa. Veu venir que patirà una gran humiliació. No s’equivoca: “El director y yerno del Presidente hizo pasar recado a todos para que se concentraran en la Sala de Juntas, una amplia habitación decorada con retratos al óleo con las efigies de todos los Presidentes fallecidos.” (…) “Por un acuerdo excepcional, a propuesta de uno de los pocos que no eran parientes del actual mandamás, obrando desde luego al dictado de éste, figuraba el retrato del señor de las Altas Torres (3), vistiendo toga con puños bordados y ostentando la placa de Registrador de l Propiedad. (…) Se había hecho famosa la frase: un perjecto registrador de la propiedad ajena.” (…) “Por acuerdo de la Junta, les he reunido para que escuchen la lectura de un acuerdo que afecta directamente a don Teodoro Villalba, a quien ordeno que se levante.” (…) “una vez ello efectuado se le comunicó oficialmente que pasaba al último puesto del escalafón, entre los de su categoría”, El protagonista decideix no rebotar-se indignat contra la sanció, més simbòlica que no efectiva, i respon tímidament que l’accepta: “Ahora bien, me considero con la conciencia tranquila, pues los ideales podían ser tan buenos como los demás, no estorbando a los conceptos de Dios y de Patria, me acerco al lema carlista que añade la palabra Rey a los postulados con los cuales comulgan varios señores de la Junta”. La seva resposta és tallada en sec i el Director el commina a retractar-se de tot: “Me retracto de todo lo que Vd. quiera”.

És evident que som davant d’una represàlia laboral contra el contingut d’alguns articles de Villalta. Així som, doncs, davant d’una sanció per motius ideològics i extra-laborals; un fet ignominiós i rebutjable que repugna i que atempta contra el respecte a la llibertat d’opinió i a la d’expressió. Allò que sorprèn és que el sancionat no és un home d’esquerres, sinó un carlí, la qual cosa fa pensar que a les dues setmanes de l’aixecament feixista-militar, devien filar molt prim! La lectura detinguda deixa clar, a altres parts del llibre, que la persona castigada es considera molt superior als companys de feina i amb un to de manifesta insolidaritat que, a banda de les circumstàncies històriques del moment (devers deu dies abans del desembarcament a la zona del port de Manacor del capità Bayo) no convidaven ningú a protestar ni a brindar suport a l’afectat.

El final de la novel·la, amb la Seu com a teló de fons, es brinda com si fos una gran sorpresa, amb la qual cosa encara resulta més grotesc, típic d’un serial radiofònic d’aquells anys, i amb un desenllaç més que previsible per a qualsevol lector una mica atent.

L’autor

Nascut a Palma l’any 1900, fill del destacat carlí Antoni Vidal Vaquer, va estudiar per graduat social a l’Escola de Comerç. Es va casar amb Carmen Solanas Cazañas, germana dels coneguts i hiperactius falangistes Francisco-Javier i Pilar (presidenta de la Secció Femenina de Mallorca). Des de ben jove, col·laborà a La Almudaina (1919-1924), Ultima Hora (1924-1926) i Patria (1928), fundador i director de Mallorca (1928-1929) i, durant la postguerra, corresponsal de La Vanguardia. Autor de En pleno éxito (1923) i Estelas (1934), el 1971, dos anys abans de morir, publicà Recuerdos y fantasías. El seu germà Josep (1906-1969) col·laborà a Ultima Hora, Diario de Mallorca, Sóller i Revista de Occidente.

Tota la família es va significar com a anticatalanista. Antonio Carlos, a l’Editorial de presentació de la revista Mallorca, es presenta al públic presumint de disposar d’un equip dels “vertaders intel·lectuals” i amb un atac, camuflat barroerament, contra els magnífics escriptors i pensadors que s’arremolinaven a l’entorn La Nostra Terra: “contamos con el concurso de la verdadera intelectualidad, que hasta ahora estaba al margen de toda actuación ante la procacidad de unos cuantos”. Tot i l’envestida i l’arrogància, La Nostra Terra, en el número 10 de la revista, saludava i donava la benvinguda a Mallorca, que duraria poc més d’un any, mentre que la criticada va continuar fins a l’aixecament de juliol de 1936, atesa la depuració (en algun cas, fins i tot, l’afusellament) que patiren els seus col·laboradors.

De la conducta dels germans Vidal Isern, en tenim un exemple que diu ben poc a favor seu. En ple conflicte bèl·lic, un nucli important dels qui, el mes de juny de 1936, havien signat la Resposta als Catalans, proclamant la seva pertinença lingüística i cultural, a finals de 1936 i a instància i imposició dels germans Miquel i Llorenç Villalonga, varen publicar un escrit per retractar-se i desdir-se’n, ateses les amenaces de no fer-ho. Aquella humiliant claudicació va ser la gran victòria per als inductors a la rectificació. Això no obstant, Josep Vidal Isern encara en va voler fer befa. L’endemà de l’afusellament a Porreres d’Aurora Picornell i les altres “roges del Molinar”, escriu referint-se als que s’havien desdit: “Un poco de gallardía y responsabilidad de los actos cometidos siempre dice a favor de aquel que cree haberlos cometido noblemente. Las renunciaciones, las adhesiones a los tránsfugas esclavos de sus negaciones quédense para los míseros de espíritu. (El Día, 7-1-1937). Dues setmanes després, l’afusellat era Emili Darder, un dels signants de la Resposta que no es va desdir.

El missatge

Tornant a l’anàlisi de la novel·la, cal preguntar-se: té res de bo? Com a narració, mal estructurada i mal escrita, res en absolut! L’interès es pot trobar en l’anàlisi del pensament anticatalanista que amara tota l’obra i que delata la ignorància i la manca de rigor de l’autor, investit d’inquisidor contra la llengua catalana: “No se había conseguido mantener un Ateneo, que durante unos pocs años fue motivo de discordias entre los intelectuales, cuyo grupo de tendencia catalanista se habia dstinguido como una desdicha local, que fustigaba a todas horas la pluma mordaz de Villalba, ganandose la enemistad de los que creían detentar la hegemonía, a través de melífluas conferencias y desmayados Juegos Florales.” El “grupo”, evidentment, és el de La Nostra Terra.

En el fons, Vidal fa seu tant el discurs literari com el polític de Llorenç Villalonga, a qui també vol retratar, molt mal emmascarat, en el llibre: “El Dr. Ruano hacía tiempo que se había apartado del grupo, en un olímpico desdén hacia el temperamento bohemio. Había ganado una plaza de médico en el Manicomio Provincial, edificio cuyas paredes del huerto cultivado por los mismos dementes casi tocaban las del cementerio, situado cerca de Las Cuatro Campanas, escenario de duelos y lances de amor.” Estava cantat que el protagonista visitaria el psiquiatre per veure si obtindria d’ell el seu aval literari. En veure el fracàs, entimarà als altres allò que volia fer ell: llepar-li els peus. “Decidió ir a ver a su amigo el Dr. Ruano, triunfador en la vida y en el terreno intelectual, pues ya había publicado con éxito una novela para minorías de corte afrancesado (…), habiendo con tal motivo organizado un banquete en su honor el Dr. Arias, quien no cesaba de prodigarle elogios.” Tot això passa la primeria dels anys 30 i és possible que el Dr. Arias sigui un dels dos germans Peñaranda, membres de la tertúlia compartida dels germans Villalonga i dels Verdaguer.

Amb tot, allò que brolla del llibre són els tics de l’anticatalanisme que, a manca d’arguments, utilitzen l’animadversió. Sobressurt la defensa de la fal·làcia de sempre, on s’abanderen els escriptors mallorquins en castellà. L’excusa és que els escriptors catalans formen un bloc granític que monopolitza l’àmbit cultural i impedeix que la literatura espanyola prosperi. Aquest argument obliga Vidal (a imitació de Villalonga) a ridiculitzar i qualificar de provincià i estantís l’ús del català. Segles d’història han demostrat, i demostren encara avui, que la realitat és justament la contrària. Els escriptors illencs en català obtenen, en el seu àmbit cultural, el reconeixement de la seva obra, mentre que, els qui escriuen en espanyol, no només no són reconeguts, sinó que fan ús d’un llenguatge arcaic, ampul·lós i provincià. L’autor no es cansa de fer que el seu personatge enalteixi els seus valors literaris i acusi de mediocres els qui escriuen en la llengua de Mallorca… naturalment mallorquina i no catalana.

El fiasco de l’obra

Publicada l’any 1957, tot i ser un home molt conegut per les seves col·laboracions a la premsa (o potser per això mateix?), l’obra va passar sense pena ni glòria. Davall davall, circulava per la ciutat que Vidal destapava en el llibre les magarrufes i l’abús de poder del president del Montepío i, també, que “hi surt tothom”, perquè feia desfilar mig Palma. Ningú no en parlava. Ni tan sols la premsa local. Tan immens va ser el buit que feren a l’obra que l’autor s’hi va referir aprofitant l’embafadora crònica d’un acte que, sota el títol Una colonia de silencio, publicà a La Vanguardia Española dia 28 de desembre de 1957, i que he extractat: “Un nutrido grupo de escrítores. pintores y artistas, se han reunido con objeto de ir a la creación en las apacibles riberas de Porto-Petro de una colonia donde practicar el silencio integral. La idea partió del escritor Dtaz-Falcón, y la reunión aludida resaltó con la ambivalencia de una cena presidida por el académico de la Lengua, don Camilo José Cela; agrupándose a su alrededor «los notables del lugar». El promotor de la idea tuyo que explicar la finalidad de la iniciativa, que no es otra que ir a la abolición de los ruidos innecesarios, que en todo el orbe constituyen una pesadilla que impide el trabajo intelectual fecundo y desazona hasta el punto de haber creado una psicosis nerviosa que registran en crescendo los anales clínicos. El señor Cela — cuya prudencia es proverbial desde que alcanzó el sillón académico — palió un poco los primigenios hábitos silenciosos, diciendo que más bien debia hablarse de un «silencio sonoro», emparejando la fecundidad y el trabajo continuado, con la fe en uno mismo: laborando sin cesar y sin perjuicio de que la iniciativa, vaya extendiéndose como una poda necesaria en el frondoso árbol de la humanidad desquiciada. No se aludió para nada a !a eficaz campaña del silencio que emprendió con éxito no hace mucho el señor alcalde de Palma; ni al silencio crítico local creado alrededor de la novela de este cronista «La Catedral viviente» y el ágape transcuriió en medio de la más cordial camaradería, AVI

El retret al silenci crític local es degué mantenir en el temps, perquè passats quatre mesos, dia 29 d’abril de 1958, al mateix diari i sense signatura, però amb un llenguatge que delatava l’autoria, es va publicar la crítica: “LA CATEDRAL VIVIENTE, por Antonio-Carlos Vidal Isern — Tip. Nueva Balear, Palma de Mallorca. — Corresponsal de LA VANGUARDIA en Palma, excelente periodista y escritor diestro en los matices, Vidal Isern nos ofrece en esta obra una visión personal, poética y certera de las Baleares, Mallorca en primer término, donde nació y ha transcurrido lo más de su vida. Vidal Isern, por esa Inclinación pictórica, es hombre al que preocupan las cuestiones turísticas, que tanto relieve cobran en la vida toda de las Baleares, y esfuerza que las tales se reflejen también en este libro; pero el autor pretende demostrar, y ampliamente lo consigue, que en su isla bullen también las inquietudes intelectuales. Así los principales personajes de la novela son artistas — plásticos, sobre todo —, que cobijados alrededor de la magnífica Catedral palmense ven pasar y personalmente intervienen en los acontecimientos que sacudieron a nuestro país en los últimos decenios y que lógicamente tuvieron repercusión en la isla, Repercusiones que pocos se han detenido a estudiar y analizar con la hondura y conocimiento de causa con que lo hace el autor. La Monarquía, la Dictadura. República, Movimiento y paz, son avatares por los que atraviesan los personajes y la isla en la obra de Vidal Isern, A fuer de isleños consecuentes, verdad es que los protagonistas no tienen excesiva movilidad; pero cumplen con el propósito íntimo del autor que, ha sido, a nuestro juicio, ofrecernos a través de ellos, por el truchimaneo de sus existencias grises y plácidas, una visión plena de vida, realista.”

Potser caldria arrodonir-ho amb un “¡Y olé!” o el més clàssic “¡Alábate, lorito!”.

(1) Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208005

(2) Quan, juntament a Miquel Bota Totxo, vaig elaborar el capítol corresponent a la història de Sa Nostra (vg. Cent anys d’Història de les Balears, Ed. Salvat, 1982) vaig verificar l’acord de la Junta Rectora en suport a Franco.

(3) Certament la descripció és correcta. Vg. arxiu afegit Don Samuel, corresponent al retrat a l’oli de Miquel Rosselló Alemany que, encara avui, és a la Sala de Juntes de la casa pairal de la Caixa de les Balears, Sa Nostra, al carrer de Ramon Llull de Palma.

Des de fa cinquanta anys, però darrerament amb èmfasi reforçat, hi ha articulistes encaparrotats en menystenir o, pitjor, negar la ideologia feixista, racista, classista, misògina, espanyolista de Llorenç Villalonga. Molt més accentuadament, són molts els qui modulen a la baixa el seu cerval, visceral i aferrissat odi contra la llengua, la cultura i la nació catalana. Amb una inexplicable comprensió cristiana que el mateix autor de Bearn hauria abominat, els qui es proclamen hereus del seu mestratge (quin trist magisteri!) l’excusen amb l’argument que cal contextualitzar el moment històric i les circumstàncies de la guerra. Ho diuen com si ell, pobre criatura desvalguda?, s’hagués hagut d’aquietar per força als militars revoltats, cosa absolutament falsa ja que ell va ser, justament, un dels ideòlegs de major pes i influència en la repressió. D’altra banda, els qui minimitzen o justifiquen la seva militància a Falange Española i l’adhesió entusiasta a l’aixecament feixista, obliden i, en més d’un cas, amaguen els seus pamfletaris articles anteriors, tant els del temps de la dictadura de Primo de Rivera com els del període republicà.

Una lectura desapassionada esvaeix qualsevol temptació redemptora dels indulgents biògrafs oficials que, al·legant la personalitat polièdrica de l’escriptor, han edulcorat la realitat. Villalonga va exercir la psiquiatria molt qüestionat pels més acreditats companys de professió, coneixedors de les seves pràctiques repressives, amb un ús sàdic de l’electroxoc a persones que romanien tancades en el manicomi de Palma únicament per ser “desafectes”. Villalonga no només va ser un ideòleg dels falangistes, defensant Hitler, Mussolini i Franco; no només va justificar la repressió, sinó que l’atià a plena consciència. Definir-lo ara com a liberal, tal com es proclamà ell a finals dels anys 60 en un exercici camaleònic, és faltar a la veritat. Una veritat que no té res a veure amb l’èxit assolit com a novel·lista en la llengua que ell dejectà.

La fórmula per desfer l’encanteri que ha entabanat, embadalit i emblanquinat els corifeus de l’autor de Mort de Dama és parar esment a les perles dels seus articles, alguns dels quals, com deduiran els lectors intel·ligents, varen crear escola i han estat usats com a argument de l’anticatalanisme actual, estalonat per escriptors i escriptores que aixequen la bandera del bilingüisme. Enaltir Villalonga significa validar un model còmode i sense cap compromís lingüístic, cultural o social. És el referent que s’ha fet servir per justificar homenatges i hagiografies d’altres escriptors (3) quan, d’haver-se depurat les responsabilitats, a qualsevol país democràtic i civilitzat haurien d’haver estat condemnats, al costat dels criminals de guerra, com a còmplices del cop d’estat de 1936, per apologia del feixisme i de l’acarnissada repressió.

Villalonga comença a escriure a El Día el setembre de 1924, en plena dictadura, just un any després del cop d’estat de Primo de Rivera en connivència amb Alfons XIII d’Espanya. Amb 27 anys escriu des de Saragossa, on encara fa medicina després d’anar de rodolons, com a mal estudiant, per Múrcia, Barcelona i Madrid. Des del primer moment, Villalonga es declararà absolutista, partidari de la dictadura, defensor de la censura (tot i protestar quan és ell qui la pateix) i contrari a la democràcia. L’allau de desbarats (per usar el títol d’una comèdia seva) que trabuca en els escrits és d’una magnitud que delata tots els tics i prejudicis que, encara avui, són abanderats sense cap fonament raonable. Resulta inexplicable la demagògia, el cinisme i la hipocresia que exhibeix cada vegada que es declara universalista i antilocalista. Tanmateix, aquestes definicions només eren un feble camuflatge del seu acèrrim espanyolisme i anticatalanisme. Anys després, cada vegada que algú desemmascarava els seus pobres i acientífics arguments, lluny de rectificar i admetre les evidències, ell feia l’estruç. Era localista o anticatalanista? Era universalista o espanyolista? Analitzem-ho empíricament.

Cantin papers i mentin barbes!

“Debemos confesar que sentimos prevención contra la literatura regional. Creemos que ciertos autores, ante la imposibilidad de triunfar en Castilla, se refugian en una literatura menor que los eleva a la categoría de genios locales. Además, el mallorquín resulta impropio para expresar cosas sutiles”. El Día, 24-IX-1924.

“Actualmente florece en Mallorca un regionalismo diminuto, cuyos autores se expresan en lenguas arbitrarias, nunca en mallorquín. Ese regionalismo, que en el terreno sentimental ha producido hermosos poemas, ideológicamente, intelectualmente, no ha producido casi nada.” El Dia, 10-XII-1924.

“(…) hablaron desde Barcelona de la comunidad latina unida por caracteres de raza, de ideología, y de idioma, que formaban Cataluña, Valencia y Baleares. (…) Los separatistas de Valencia, que no acataban el centralismo de Madrid, no acataron tampoco – y en eso fueron lógicos – el de Barcelona. Somos una raza distinta, hablamos un lenguaje distinto. ¿Qué raza? La que se quiera: árabes, aragoneses, del Langue d’Oc…” El Día, 28-III-1925

“Yo no dudo que Cataluña o Vasconia producen mucho más al Estado que cualquiera otra región española. Pero esta producción es consecuencia de una riqueza industrial que sólo en el mercado español y protegida por altísimos aranceles halla su razón de ser” El Día, 29-VIII-1931

“He visto el castellano proscrito de las aulas, he visto la Facultad de Medicina, para mí tan querida, abandonada por todos los alumnos sudamericanos y por casi todos los mallorquines que no se resignan a pensar en dialecto. Porque, quiérase o no, dialecto es hoy el catalán (…), dialecto en el que, aparte de algunos atisbos líricos estimables, se nos sirven las más insustanciales floretes y las más relamidas confituras. (…) En un momento histórico pudo Cataluña imprimir su sello a la Península Ibérica. No supo hacerlo. ¿Le faltó inteligencia, fuerza? Yo creo que le faltó gracia. Modernamente ni siquiera ha acertado a sugestionar a Mallorca, un pueblo hermano, que se halla a dos pasos. ¿Es que lo ha intentado siquiera? ¿Es que al redactar su Estatut, ni antes ni después, ha pensado en nosotros? Tampoco nosotros pensamos en Cataluña, naturalmente. Por instinto sabe Mallorca que, de unirse a Cataluña, sería absorbida por ésta. En su flamante afán nacionalista, Cataluña, mucho más que Castilla, tendería a anularnos.” (4) El Día, 15-X-1931

“Si el gobierno aprobara un estatuto dando ventajas a Cataluña a costa de las restantes provincias españolas, éstas no tardarían en derribar el estatuto y el gobierno. (…) Lo han olvidado los catalanistas, que quisieron proscribir de Cataluña a los funcionarios españoles, pudiendo ellos en cambio ejercer de funcionarios en el resto de España. (…) Tampoco cabe olvidar que Cataluña sería la más pobre el día que, separada de España y rodeada de fronteras, los españoles dejáramos de comprar sus géneros”. El Día, 29-V-1932. (5)

“Mallorca sabe que su individualidad (…) peligra junto a Cataluña, que empezaría por absorber nuestra lengua (no catalana) y nuestras costumbres” El Día, 6-VII-1932.

“Ingenuamente me decía un amigo de los del grupo de cierta revista catalanizante, que mi artículo había sido poco oportuno. Y yo pensaba que, en efecto, para ellos no ha podido ser más inoportuno. Y como tengo buena memoria, recordaba unos reproches análogos que otro partidario del clan de dicha revista me dirigiera en diciembre de 1927 (6) (…) Macià i el señor Gassol se desbordan en sus imperialistas pretensiones de desequilibrados. Mallorca empieza a ver claro a donde se intentaba conducirla por medio de aquellos inocentes sonetos y aquella lírica pastelería y su primer movimiento es de repulsión. Los catalanes de Mallorca, en las últimas elecciones a diputados, obtienen un rotundo fracaso. Despistados, intentan confeccionar un estatuto: es su primero y último gesto político. Todos recuerdan aquel memorable naufragio en la Asamblea del Teatro Principal. El pueblo, la prensa, se manifiestan francamente contrarios, el estatuto es encerrado bajo siete llaves y los catalanes de Mallorca («¡Ah!¡Si nos dejaran hablar!») enmudecen definitivamente. (…) Ignoro por qué parte de la prensa del continente se figura que Mallorca es un feudo catalán. Acaso la analogía de nuestra lengua con la catalana (repárese que digo analogía, porque el mallorquín tiene su individualidad bien característica, harto más pura que el catalán artificioso de última hora) haya contribuido a tal confusión”. (7) El Día, 21-VII-1932

“Pero nosotros queremos el mallorquín, en el cual se halla simbolizada nuestra intimidad… y estamos convencidos – firmemente convencidos – que esta intimidad no peligra frente al castellano ni el inglés, pero sí frente al catalán” (8) El Día, 30-VII-1932

“Por el idioma castellano nuestra juventud se asoma a una cultura que no puede morir, porque si desfalleciera veinte naciones de ultramar se encargarían de vigorizarla. ¿Y pretenderían los catalanes de Mallorca (9) que nos desentendiéramos de esta cultura para unir, sin provecho ninguno, nuestra suerte a los balbuceos de la región vecina? A la hora de pedir – ahí está el Estatuto – se ha visto claro que Cataluña sólo ha pensado en pedir para sí propia. Con una fusión catalana, después de ver absorbida nuestra personalidad, como decíamos en el artículo anterior, sólo ganaríamos esto: el aislamiento”. (10) El Día, 9-VIII-1932

“La única manera de neutralizar el trato de favor que Cataluña ha exigido para sí, consiste en que las demás regiones lo exijan igualmente” Revista Médica Balear (novembre de 1932) i El Día, 24-XII-1932.

“Es posible que con Jaime I vinieran muchos catalanes; sabemos que vinieron también no pocos aragoneses y sabemos, sobre todo, que los árabes no desaparecieron como tragados por la tierra. (…) Aina Cohen llora al ver que desaparece el vestido de payesa; pero Aina Cohen es tonta y no comprende que el alma mallorquina, dúctil y maleable, se está enriqueciendo como nunca en estos momentos en que las payesas no cantan el copeo y los chofers de taxi empiezan a aprender el inglés. Mallorca es hoy más Mallorca que nunca” El Día, 31-XII-1932.

“¿Por qué ese compatriota nuestro, bien conocido en España y en Sudamérica, no goza de predicamento entre nuestros literatos? ¿Por qué un sencillo volumen de poesía retórica – flor y cor, floreta y nineta – desencadena unos entusiasmos críticos que permanecen mudos ante la labor ya consagrada del casi único escritor balear contemporáneo que ha logrado salir de la isla?” (11) El Día, 21-I-1933

“En un número de La Nostra Terra se comentaba un artículo nuestro, publicado hace meses, acerca de la autonomía balear. (…) Aunque un poco tarde y un poco a la fuerza, yo creo que los buenos amigos de La Nostra Terra (me atrevo a esperar que cuento allí con algunos) empiezan a ver lo impopular que es aquí la idea de una dominación catalana. Prueba de ello es el artículo aludido del señor Salvá que se refugia en el pasado, eludiendo el presente. Felizmente, la República española ha tenido un acierto al no permitir la Constitución que las diversas regiones puedan mancomunarse entre sí.” El Día, 8-IV-1933

A partir de 1933, Llorenç Villalonga inicia una sèrie de miscel·lànies, sota el títol Noticiario, en similar format i amb el mateix nom, encara que en castellà, de la secció més popular de la seva tan odiada revista La Nostra Terra.

“Mallorca – lo hemos consignado repetidas veces – es una de las regiones españolas donde la implantación de la autonomía parecería más lógica. Así lo indican su geografía, su especial idiosincrasia y su enorme corriente de turismo, que tiende a convertir la isla en un centro internacional. ¿Por qué habríamos de ser catalanes, si somos mallorquines, es decir europeos?” El Día, 9-VII-1933.

“Hemos visto en La Nostra Terra como la gente de orden armonizaba con los que ahora aparecen empeñados en destruirlo todo.” El Día, 20-I-1934 (12)

El mes de març de 1934, Villalonga arreplega 14 articles i les publica a Centro, un llibre amb pretensions de mostrar-se equilibrat i centrista, quan la realitat és que constitueix un al·legat anticatalanista carregat de falsos tòpics. Dotze dels articles ja s’havien publicat a El Día i els altres dos eren inèdits. D’aquests, el primer està datat dos dies després de la proclamació de la República (tres anys abans, per tant, d’editar el llibre). Constitueix una defensa d’Alfons XIII. Villalonga no desconeixia que La Nostra Terra havia saludat amb entusiasme la República i la caiguda de la monarquia. Afirma que “El 16 de abril de 1931, pedimos al director de cierta publicación ultramontana que nos insertara el artículo El Rey Gris. (…) El director al que aludo rehusó, sin leer siquiera el artículo, por entender que los momentos no eran oportunos”. El segon article és un atac a Blasco Ibañez, datat el 20 d’octubre de 1933, amb motiu de la devolució a València de les despulles del novel·lista republicà. Escriu: “pensando que mi visión sobre Blasco Ibáñez acaso no encajara en El Día, hablé de nuevo con el director citado, con quien me une una personal amistad. Aunque le agradó mi trabajo, yo no sé que oscuras consideraciones le decidieron a no aceptarlo”. (13)

Pel que fa al contingut, Centro és un llibre clarament polític que apareix poc després de les eleccions de novembre de 1933. A la introducció qualifica l’etapa que va del 14 d’abril de 1931 a la formació del govern de Lerroux com “el período de la demagogia”, defensa Joan March i explica l’origen del llibre: “A los dos días de publicado mi artículo Después del Congreso de metges de llengua catalana (14) había recibido más de sesenta felicitaciones. Ello me animó a escribir los artículos sucesivos, que no tuvieron peor acogida. Las tendencias anticatalanizantes son tan fuertes en Mallorca que bastaron a popularizar por unos momentos la firma de un autor caracterizado más bien por ir a contrapelo”. Sembla deixar ben clar l’objectiu del llibre: alimentar amb demagogia i falses alarmes l’anticatalanisme sociològic. D’allò que no s’amaga gens l’autor (tal vegada d’aquí ve el títol) és d’egocentrisme. A la mateixa introducció esmenta que Werner Schulz (“el culto publicista”) l’ha comparat amb Proust, aleshores el seu autor de referència, i això l’hi ha fet veure “realzado el valor diminuto, pero real, que yo sé que existe en mi obra”. No obstant, el mateix mes que es va presentar el llibre, Villalonga es veurà obligat a publicar Rectificaciones: “Al dar las gracias a Werner Schulz (…) he de rectificar una inexactitud. Mi amable comentarista se muestra disconforme con una visión acerca de Mallorca y Cataluña. Schulz, que es un verdadero políglota, opina que la literatura catalana y la mallorquina son, a pesar de ciertas diferencias lingüísticas, una misma cosa, e igual cree de la cultura. (…) Yo no puedo, pues, creer que la cultura catalana y la mallorquina sean una misma cosa porque empiezo por negar – en la hora actual – la existencia de ambas. No existen ya un Arte, ni una Cultura, ni una Literatura regionales con mayúscula. Pero existe todavía un carácter regional. Si el espíritu, el intelecto, se han internacionalizado, la vitalidad, el alma, se hallan pegadas a la tierra. Y en este sentido, nuestra idiosincrasia está más cerca de la oriental que de la catalana” El Día, 24-III-1934 (15)

“Días pasados, algunos izquierdistas catalanes hablaron de una posible fusión catalana-mallorquina. La idea, que no pasa de ser una inconsistente utopía, fue acogida en Palma con hilaridad”. El Día, 23-VI-1934.(16)

“En la noche del 6 de octubre pocos creían que el gobierno del señor Lerroux se atreviera a reprimir el movimiento de Barcelona. (…) Un amigo mallorquín que lleva el apellido de un poeta catalanizante ilustre, nos decía en el Alhambra, a eso de las nueve de la noche: «Bombardear la Generalitat sería envenenar el problema» Nosotros opinamos todo lo contrario. No pretendíamos, claro está, que el problema catalán, que es insoluble, se solucionara con cuatro cañonazos. Lo que sí creíamos, porque el corazón humano es así, era que los cañonazos habrían de producir en Cataluña una reacción de españolismo, cosa que ocurrió realmente”. El Día, 3-XI-1934. (17)

Universalista? Antilocalista? Encara hi pot haver algú amb dos dits de seny que no ho distingeixi? Una prova més que Villalonga llegia La Nostra Terra, tan endarrerida i regionalista per a ell quan era una publicació d’avantguarda, són els articles que publicarà a El Día sobre Spengler. Ho fa l’any 1934, quan Bartomeu Forteza, tres anys abans ja havia traduït i publicat a l’odiada revista la conferència sobre La Decadència d’Occident. Els atacs que el delaten són constants. Dejecta els intel·lectuals (“burqueses morigerados, que temblarían si oyeran tiros en la calle”) per haver retret a Goethe “haber preferido el órden a la libertad” (El Día, 28-X-33) quan, un any i mig abans, La Nostra Terra ja havia fet un monogràfic extraordinari, amb motiu del centenari de la mort de l’autor de Faust. Hi ha massa evidències que Villalonga anava a remolc de la revista i cercava amb lupa qualsevol punt per atacar-la.

Els exemples esmentats desfan les dues justificacions per excusar l’anticatalanisme de Villalonga. Tant el fet de la guerra (els fragments transcrits són anteriors al 1936) com en el buit que li feren des de La Nostra Terra (1928-1936), perquè quatre anys abans que sortís la revista, ell ja exhibia el seu odi contra la llengua catalana. La intenció de mostrar-se obert al món, de presumir d’internacionalista i de presentar-se com a antítesi del localisme i del regionalisme, el submergia en un ridícul estrepitós, que mostrava el llautó d’una frivolitat supina, i posava en evidència la seva ignorància en matèria lingüística. Tot i que formula els articles amb la pretensió egòlatra de ser un savi, destil·la un odi contra Catalunya que només es podria entendre procedent de qualque factor educacional. No oblidem que les lectures (18) de son pare i dels seus germans, Guillem i Miquel (tots tres militars), atiaven l’odi contra el català i els catalans. Quan es va produir l’assalt dels militars que destrossaren les redaccions del Cu-Cut i de La Veu de Catalunya, Villalonga tenia 8 anys. Després arribaria la Llei de Jurisdiccions que concedia un xec en blanc a l’exèrcit per reprimir el regionalisme. Si la infantesa és la pàtria de les persones, és bona d’entendre la ideologia militarista i anticatalana de Llorenç Villalonga, molt allunyada del dret i de la raó.

Una altra excusa falsa que s’ha donat, per justificar el comportament de Llorenç Villalonga, és que l’odi que sentia contra el Front Popular derivava d’haver-li estat denegada una plaça que ell pretenia. Ell ho va explicar durant la guerra: “la Diputación del Frente Popular, a la muerte del Dr. Valentí (q.e.p.d.) acordó suprimir una de dichas dos plazas, por creerla innecesaria, según me comunicó de oficio” (19). Cal advertir que Joan Ignasi Valentí Marroig (20), sotsdirector del Psiquiàtric de Palma que havia estat Administrador de La Nostra Terra, va morir dia 16 de juny de 1936 quan li sobrevingué un atac cardíac. Villalonga va apressar-se a reclamar la plaça (quan ni tan sols no havia estat convocada) i la Diputació va denegar la sol·licitud amb diligència dia 30 de juny, just a les portes de l’aixecament.

Només anticatalanista?

Això que hem vist fins ara bàsicament certifica el seu odi al català i als catalans (sobretot als de Mallorca), però al començament l’he acusat també d’altres coses omnipresents a la seva obra.

Classista

Escriu a Gabriel Alomar, un intel·lectual format i culte i, per això mateix, a les seves antípodes per fer-li aquesta obscena puntualització: “hablo de democracia en la acepción corriente, en la de la portera”. Tampoc no es va estar d’intervenir en una polèmica que afectava el Círculo Mallorquín (l’entitat de la noblesa botiflera que ell tant admirava) posicionant-se en contra de permetre entrar, com a socis, les dones o els xuetes: “El Círculo es una elite (sa sala bona de Mallorca) (…) no puede admitir a gentes sin alguna solvencia social”.

Racista

“El moro (poco apreciable, cultura inferior) es uno de los factores del problema”; “Y si los moros, fanáticos y semisalvajes, nos atacan? Si se nos ataca podemos defendernos y aun castigar. La solución no consiste en abandonar Marruecos; sino en establecer una policía.” (El Día, 4-IX-1924). Deixaré d’esmentar l’anàlisi d’Aina Cohen, un dels personatges de Mort de Dama (21) que caricaturitza i fa escarni d’una poetessa terratinent i xueta.

Antidemòcrata

“No somos demócratas. Pedir un dictador inteligente y culto no es mcho pedir” (El Día, 6-XI-1924). “España no está capacitada para gobernarse de un modo democrático”, “¿Cómo puede caerle bien, a ese pueblo que no piensa, un régimen democrático?”, “Una dictadura no debe ser blanda. Necesitamos una dictadura enérgica e inteligente” (El Día, 17-IX-1924) 

Manipulador

“Un solo hombre de talento y de extraordinaria cultura (odiado en Cataluña porque no escribía en catalán, sino mallorquín), Don Antonio María Alcover, ha mantenido, hasta hace pocos años, los fueros de nustra escuela” (El Día, 30-VII-1932). Aquest és un cas entre tants de l’aprofitament de Villalonga i acostar-se l’ideari d’altres persones. En aquest cas, però, a diferència del de Werner Schulz que, com hem vist, l’obligà a rectificar, s’aprofita d’Alcover quan ja havia mort, tot i tenir coneixement de la plena consciència de catalanat del canonge de Manacor.

Feixista i nazi

“Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro” El Día, 24-11-1935

I moltes més coses

La misogínia, l’esperit colonitzador, el maniqueisme… són freqüents a l’hora de, situat part damunt del bé i del mal, culpabilitzar i exorcitzar els seus fantasmes. Així, per exemple, blasma l’arquitectura de Gaudí, a qui acusa de “mal gusto”, quan allò que odia és el geni i la ideologia de l’independentista. Tampoc no s’està d’atribuir la responsabilitat de l’aixecament militar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones…” (El Día, 15-VIII-1937). Aplaudeix, com hem vist, la negativa espanyola a la proposta dels diputats catalans (amb el mallorquí Gabriel Alomar al capdavant) que defensaven la federació entre els distints territoris catalans. Un entusiasme major demostra a l’article Cataluña libertada (El Día, 10-X-34), quan explica Els fets d’octubre, blasmant l’actuació del president Companys: “Cataluña se prepara a declararse independiente (…) con la bandera de la estrella solitaria.” per acabar, exultant i victoriós, celebrant que Espanya hagi forçat retre Catalunya.

Observacions finals

A la vista d’aquesta documentació, es pot concloure amb absoluta seguretat que l’odi de Villalonga, al·legat per alguns analistes, no va brollar de cop, com un albelló, arran de la insurrecció feixista-militar (22). Tot i que, fonamentalment per la insistent recomanació de Joan Sales i la influència de Salvador Espriu, Villalonga intentà camuflar i ensucrar la seva militància a Falange Española, encara en faria ostentació. Arran de la paròdia de referèndum franquista per legitimar davant del món la Llei Orgànica, Villalonga va publicar una carta (Diario de Mallorca, 6-XII-1966) on recordava la seva afiliació falangista: “Mi carnet, que conservo, pertenece a 1936”. (…) “Ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. Refermar, trenta anys després, la seva fidelitat falangista no sembla gaire justificable per part de ningú amb dos dits de seny i de vergonya.

Villalonga al final va ser víctima de la seva arrogància. Ell, que havia escrit: “Todos los intelectuales catalanes podrían disponer de dos grandes idiomas: el castellano y el francés. ¿Por qué no lo hacen? Ni en castellano ni en francés lograrían acaso destacarse como destacan en un escenario menor.” (El Día, 1-III-1928). Ell, que tota la vida escampà un ideari imperialista i defensor de l’espanyolitat, presumint de ser un autor obert als grans corrents internacionals, contrari al món limitat, provincià i estret de Catalunya, va veure com amb la seva “universal” producció en espanyol no va obtenir acceptació i, justament, la menyspreada llengua catalana d’aquell “escenari menor” li va donar renom i reconeixement. D’això se’n diu justícia poètica! En tot cas els catalans, els mallorquins més concretament, no ens mereixíem un personatge com aquest. La seva literatura no compensa el mal que ens va fer. Cap llibre no val l’assassinat d’un home just! (23)

(1) Bartomeu Mestre i Mestre (Felanitx, 1914 – Palma, 1996). Psiquiatre. Llicenciat l’any 1935 per la Universitat de Barcelona. L’any 1945 fundà a La Bonanova una clínica privada de prestigi internacional (foren pacients seus, els escriptors Josep Maria Gironella i el premi Nobel Miguel Angel Asturias). Va ser cap clínic (1952-1963) i director (1963-1979) de l’Hospital Psiquiàtric de Palma. president honorari de la Societat de Psiquiatria de la Mediterrània, membre de la Maioricensis Schola Lullistica (des de 1957 i fins el 1985 publicà estudis sobre la personalitat de Ramon Llull). És autor de diversos llibres d’assaig i de poesia i de la novel·la autobiogràfica ¿La última palabra? Memorias de un soldado médico, una interessant crònica personal de la guerra incivil.

(2) Col·laborador de La Nostra Terra i amic d’Emili Darder considerava Villalonga com el principal inductor de la condemna a mort del batle de Palma. Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/215789 

(3) Seria el cas dels reiterats homenatges i distincions a Joan Estelrich, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà, per posar tres exemples. Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238910

(4) Quan Gabriel Alomar, que pocs mesos abans havia prologat Mort de Dama (pròleg que Villalonga censuraria a les edicions posteriors), intervé el mes de setembre a les corts espanyoles per mostrar-se contrari a un estatut balear i defensa integrar-se en el de Catalunya, Llorenç Villalonga publica una Carta abierta a Gabriel Alomar, de la qual n’és una mostra el paràgraf ressenyat.

(5) Arran de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya amolla els mateixos tòpics i amb les mateixes falsedats que es reiteraran al llarg de la història i que avui repeteixen els unionistes espanyols. El famós “café para todos” és un exemple; afirmar que Catalunya percep més del que aporta, és un altre; amenaçar amb el boicot als productes catalans, una prova més d’espanyolisme.

(6) El retret que fa al grup de La Nostra Terra (al qual, com fa el seu germà Miquel, qualifica de clan) és extemporani, perquè el desembre de 1927 encara no existia la revista. Una confirmació més de la seva atàvica obsessió.

(7) Mallorca y Cataluña (I). ¿Inoportunidad? (també reproduït a Centro). 

(8) Mallorca y Cataluña (II) Absorción. La falàcia que exhibeix amb aquesta afirmació (el “mallorquí” no serà exterminat per l’espanyol o l’anglès, sinó pel català) serà un dels seus llegats a la incultura. Com el reiterat de proclamar-se aragonès i, fins i tot, “moro” abans que català.

(9) Aquesta denominació de catalans de Mallorca feia esment a un article d’Antoni Salvà, publicat el setembre de 1932. A partir d’aleshores, amb més èmfasi a partir d’agost de 1936, arran del desembarcament de Bayo (però en silenci fins que es retiraren les tropes), tant Llorenç com Miquel Villalonga retrauran moltes de vegades la denominació amb l’afany de relacionar la catalanitat amb la repressió.

(10) Mallorca y Cataluña (III) El Aislamiento

(11) L’article informa del nou llibre de Marius Verdaguer Mujeres de la Revolución.

(12) Aquest article es refereix a les eleccions municipals celebrades a Catalunya una setmana abans. Insisteix a mostrar el seu odi contra Francesc Macià i Ventura Gassol que havien guanyat de forma clara i democràtica “arrollando una vez más a la Lliga y al señor Cambó, que hubieran podido sacar a Barcelona de la situación angustiosa que atraviesa (…)”. L’obsessió contra La Nostra Terra és manifesta. A qualsevol publicació, fins i tot al diari El Día, hi col·laboraven persones molt més allunyades del seu concepte de “gent d’ordre”. No obstant, les seves invectives i diatribes tenien un sol punt de mira i, gairebé en tots els casos, reduïa el calidoscopi a la catalanitat.

(13) Villalonga sabia prou bé que publicar dos articles contra la línia editorial de la revista estava abocat al fracàs. Com així no ho va voler publicar a El Día? Cercava el rebuig per poder dir “ultramontana” a La Nostra Terra? Potser pretenia tancar així la introducció de Centro: “si los artículos El Rey Gris y Un homenaje a la mediocridad no vieron la luz hasta ahora, ya he explicado a quien pertenece precisamente la culpa”.

(14) El Día, 6-VII-1932. El congrés s’anunciava de metges en llengua catalana, però Villalonga, a l’article que, segons diu, li va merèixer tantes de felicitacions, barata la preposició i el defineix en tres ocasions com “Congreso de metges de la llengua catalana”.

(15) L’exercici rocambolesc i manipulador de la història i de la ciència que fa Villalonga (tan universalista ell!) no impedeix que es vegi clar que Schulz l’havia posat en evidència en exigir la rectificació per haver-li imputat el seu localisme.

(16) Comentarios. Una nota de los regionalistas. Encara que evita referir-s’hi directament, Villalonga no pot ocultar que fa esment a la carta publicada en el número de maig de 1934 de La Nostra Terra, signada per Pompeu Fabra i altres intel·lectuals, que constitueix un precedent clar al Missatge als mallorquins i a la Resposta als catalans de 1936. En tot cas, confirma el seguiment fiscalitzador que feia de la revista.

(17) Resulta curiosa la referència a Lerroux (a qui Villalonga ja havia elogiat), dubtant de la seva acció repressora a Barcelona, quan era notori l’odi contra Catalunya. L’amic que esmenta havia de ser Marius o Joaquim Verdaguer. Del que no hi ha cap dubte és de quin era el desig de Villalonga: destruir la Generalitat de Catalunya.

(18) Quines eren les publicacions que entraven a la casa dels joves Villalonga? Ejercito y Armada (“Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza) i La Correspondencia Militar (El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción, no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego).

(19) Establecimientos completos para psicóticos. Algunas orientaciones para la Clínica mental de Jesús. (Impremta de J. Tous. Palma, 1938). Es tracta d’un opuscle d’onze pàgines elaborat sobre uns treballs que tenia en curs el doctor Valentí. El document es va posar a la venda per destinar els guanys, indefinidament, al Movimiento Nacional. Com pretenia, Villalonga va ser designat immediatament pels revoltats sotsdirector del manicomi. El director, d’ençà de 1920, era Jaume Escales Real, amic de Valentí i ambdós, igual que Antoni Pons, el capellà del psiquiàtric, col·laboradors de La Nostra Terra, vertadera bèstia negra del novel·lista.

(20) És sabut que Valentí (ni cap altre metge del psiquiàtric) no sentia la més mínima simpatia per Villalonga, tot i que aquest li hagués dedicat afectuosamente un article sobre Maeztu l’agost de 1934. Vg. El doctor Joan Ignasi Valentí Marroig i la seva obra psiquiàtrica de Bartomeu Mestre i Dídac Parellada (Gimbertnat 1985, IV, 167-172).

(21) A Vindicació de La Nostra Terra, l’estudi introductori de l’edició facsímil de la revista (Ed. El Gall, 2009) vaig dedicar un capítol monogràfic, Mort de Dama i La Nostra Terra, per fer veure que l’obra de Villalonga constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa, agressiva, gens innocent i, sobretot, molt injusta contra els intel·lectuals de La Nostra Terra, majoritàriament molt més formats i cultes que l’autor del fugaç divertiment.

(22) He resistit la temptació d’incloure referències al Diario de Guerra de Lorenzo Villalonga (Pre-textos, València 1997, amb pròleg i notes de José Carlos Llop), perquè, tot i que va ser publicat amb supressió de diverses referències personals (i, per tant, censurat), delata una gran càrrega ideològica anticatalanista (i antirepublicana). Hauria estat massa fàcil verificar el pensament més que demostrat, a partir de 1924, però hauria alimentat l’excusa de la guerra. He rebutjant expressament aquests escrits precisament per demostrar que l’anticatalanisme de Villalonga era molt anterior.

(23) Dia 11 de febrer de 1937, mentre un jurat militar de pantomima prepara la farsa de judici contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, escriu Villalonga que l’agost de 1936: “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca” i conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos“. La consigna als jutges era clara. Dia 16, just cinc dies després de l’article, els processats eren condemnats a mort i, una setmana després, afusellats.

El llibre, un encàrrec del Govern de les Illes Balears, s’emmarcava en una nova col·lecció, La qüestió nacional, que inclouria obres de Jaume Armengol, Bernat Joan, Andreu Murillo, Josep Melià, Andreu Ramis, Josep Amengual, Damià Pons i Fina Salord. L’origen de La identitat reeixida era la conferència que vaig fer l’any 1993 a Ses Tarragones per presentar l’edició de l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques de Pere Oliver i Domenge, una obra de 1916 del qui seria batle de Felanitx per Esquerra Republicana Balear durant la Segona República espanyola. El meu treball posava l’èmfasi en la cultura popular, en les tradicions i ampliava les dades i els arguments de l’obra d’Oliver amb una mirada actual.

L’endemà de publicada l’entrevista, com cada dilluns, vaig assistir al Comitè de Direcció de l’entitat on feia feina que, aleshores, integràvem set persones Tot i que vaig endevinar certa tensió, es va desenvolupar de manera normal. L’horabaixa, però, vaig ser convocat d’urgència a una sessió extraordinària. L’aleshores President, Miquel Pocoví, i el Director General, Pere Batle, juntament amb els altres membres de l’staff directiu, em notificaren les pressions que rebien des de “les més altes instàncies”. Entre d’altres, desfilaren els noms de Jaume Matas, aleshores Ministre espanyol de Medi Ambient, i de José Francisco Conrado de Villalonga (1), vinculat a la Casa Reial i delegat del Patrimonio Nacional, el qual va passar de director de Bankunion a Palma a director territorial de “la Caixa” (principal competència de “Sa Nostra”), amb el suport de Samaranch.

Amb la discrepància dels sotsdirectors Miquel Alenyà (2) i Rafel Oliver, altres directius em comminaven a dimitir el càrrec. En el fons, se sentiren desbordats i no resistiren la pressió. Fins i tot, incorporaren a la reunió a la persona que ocuparia el meu lloc: Elena Medina. Com que ja era tard, es va concloure que l’endemà al matí tornaríem a parlar del tema. Era evident que es produïa una profanació molt greu dels drets fonamentals de la persona, quant al discrim per raons d’ideologia, perquè em volien forçar a abandonar un lloc de feina que havia obtingut dos anys abans en una oposició realitzada per dues empreses de prestigi en matèria de selecció (Tea-Cegos i Human Tech Consulting) i que, ben aviat, m’havia guanyat la valoració majoritària de la plantilla, de la direcció i dels òrgans de govern de l’entitat, després de pactar solucions satisfactòries als principals conflictes socials.

L’endemà al matí, Elena Medina va fer una intervenció que mai no he oblidat. Va explicar que havia consultat l’acceptació de la nova feina al seu home, Mariano Sacristan (3). Aquest, ben allunyat de la meva ideologia, només li va fer una pregunta: “¿Lo quieren forzar a dimitir por no hacer bien su trabajo o por ser un republicano independentista?”. La pregunta definia les intencions. Els qui varen sentir l’expressiva i intel·ligent companya rebutjant l’oferiment varen recular d’immediat i, amb una única excepció, els membres del Comitè de Direcció recobraren la racionalitat en veure que, efectivament, interessos exteriors a l’entitat, tant si provenien des de les “més altes instàncies” com si brollaven de les clavegueres, no havien de condicionar l’estabilitat institucional. La cosa ja s’havia escampat arreu (n’hi havia que ja havien anunciat la meva decapitació) i vaig rebre centenars de mostres de suport. A nivell intern, la cosa acabaria aquí i em mantindria en el càrrec fins que el vaig abandonar voluntàriament poc abans de la meva desvinculació laboral amb l’entitat.

A l’exterior, en canvi, el bombardeig contra la meva persona va durar mesos; anys en el cas d’Antonio Alemany que va disparar des de El Mundo un llarg article, Por que Bartolomé Mestre debe irse (b), on no només no em respectava el nom, sinó que entre d’altres desqualificatius em deia nazi. Feia gràcia que empràs aquesta expressió el fill d’un militar que abandonà la família per anar a la División Azul a les ordres d’Adolf Hitler. L’article, tant com presumeix l’autor d’independència, feia el joc a les pretensions de la monarquia i de la dreta més estantissa: m’havien de despatxar de la feina! Les poderoses raons? Es veu que no ser monàrquic i no agradar-me la Constitució. (4)

Un altre personatge que entrà en joc va ser Joaquín Rabasco, antic guàrdia civil i dirigent del partit lerrouxista ASI. Aquest no es limità a escampar un article (c) a la premsa, sinó que també va remetre un fax (d) a moltes dependències de la Caixa de les Balears. L’objectiu coincidia amb les pressions rebudes “des de les més altes instàncies” i amb l’escrit d’Alemany: m’havien de foragitar de Sa Nostra.

Un altre dels personatges que va sortir a atacar-me, des del mateix diari Ultima Hora on s’havia publicat l’entrevista va ser Manuel Pérez Ramos (e), polític de dretes i advocat especialitzat en dret canònic, reconegut mediador de sonades anul·lacions matrimonials i amb molt bones relacions amb la Cúria (el seu germà Antoni era el vicari judicial de la diòcesi). A banda dels desqualificatius (alborotador, gamberro, escandaloso, malhablado…), fa esclafir de rialles llegir el principal argument de la seva rèplica: “Es público y notorio que Jaime I ha sido tenido siempre por un monarca español”. Al final, naturalment xuclant roda de ministres i monàrquics, conclou que “resulta inconcebible que Mestre sea Director de Recursos Humanos de Sa Nostra”. (5)

Enmig de l’huracà, dia 18 de juliol es va fer la presentació pública (f) a una sala de cultura estibada. L’escriptor Llorenç Capellà va fer de padrí del llibre. Jo vaig optar per fer un petit homenatge als glosadors de Mallorca, personificant-ho en la persona de Llorenç Antich, Móra. L’acte va merèixer comentaris de rellevants i valents periodistes (g, h, i) que no defugiren la polèmica desfermada. Ferran Aguiló feia referència als “coronats cops de telèfon”, Kika Rodríguez al risc de “repetir la història que s’oblida” i Jacint Planas i Santmartí capgirava els atacs i qualificava de feixistes els qui pretenien deixar-me sense feina per fer ús de la llibertat d’expressió i d’opinió.

Malgrat tot, l’envestida continuà amb cartes al director. El Mundo s’hi recreà especialment amb diverses signatures d’una mateixa autoria i amb una consideració comuna que delata un dèficit democràtic de primer ordre: un republicà no pot ocupar llocs de feina rellevants; és a dir, el discurs dominant ha d’imperar socialment arreu. Entre tanta d’immundícia, també vaig escoltar el silenci dels anyells de les entitats cíviques, culturals i associacions a les quals jo pertanyia que contemplaren la feta amb fredor insolidària. És ben cert que no fa tant de mal l’atac de l’enemic com el silenci de l’amic, però així es coneixen les persones, sobretot aquelles amb qui tu t’has mostrat solidari. No obstant, em va agradar molt l’escrit del periodista Bartomeu Picornell que no em veia gens desvalgut: “Bartomeu Mestre, la rotunditad contra vent i marea feta carn, ha vist aquests dies com els seus enemics l’intenten desprestigiar. Coneixent-lo seria ofendre’l sortir en defensa seva com si es tractàs d’una indefensa damisel·la davant les feres a l’espera que Tarzan vengui a salvar-la. Ha demostrat prou bé que se’n desfà de paraula, d’obra i de pensament.”

Els correus i les cartes que vaig rebre, sovint de persones desconegudes o no identificades, eren un conhort per a resistir els atacs. Així, l’advocat Gabriel Lladó escrivia: “Gràcies a la lectura del llibre he après qüestions de la nostra història com a poble que desconeixia. M’ha agradat molt i et vull donar la més sincera felicitació”. L’escriptor Josep Palou em deia: “M’ha aixecat la moral, feia estona que no llegia res tan fresc i tan valent. És un llibre únic, no en sé de cap que se li assembli. L’has encertada amb les gloses. N’hi ha que posen la pell de gallina”. La lingüista Caterina Janer m’enviava aquesta nota: “Llegint aquesta meravella que has sabut fer m’he indignat per l’estafa que és Espanya i per la meva ignorància. Gràcies per aquest llibre. El recomanaré, el regalaré, el citaré i el consultaré.” L’hoteler Pedro Ventayol m’escrivia: “Gràcies per escriure pels mallorquins, ja que molta de gent com jo a vegades pensam que està tot perdut respecte a la nostra identitat i, de cop i volta, apareix una persona com vostè per recobrar-nos l’esperança.” Un comandant de l’exèrcit em va remetre una llarga carta que acabava: “Enhorabona per la lliçó dictada en el seu llibre. Un home que somia, pensa i parla en veu alta i clara és un valent que ens assenyala quin és el camí de la llibertat.”

La crítica (j, k) va ser generosa, el llibre (l, m) va figurar entre els més venuts de l’any i va ser objecte de més entrevistes (n, o). El mes d’agost es va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu i, a finals d’any va ser proposat per rebre el Premi Prat de la Riba (p, q).

D’aquella peripècia encara no han passat 10 anys. Un temps relativament curt si tenim en compte les moltes coses que han passat amb els detractors. Tots ells han resultat ser caçadors caçats! De M. Pérez Ramos no calia esperar, perquè quan va ser condemnat, des dels diaris feia potadetes perquè la premsa havia reproduït la sentència condemnatòria i això (la publicació, no la sentència) afectava greument el seu honor i la intimitat familiar. Els altres perseguidors del llibre han fet el mateix camí i s’han precipitat cap als jutjats en fila índia. El primer va ser Joaquín Rabasco, després, de la maneta un de l’altre, Antonio Alemany i Jaume Matas. Aquests dies espera torn Undargarín, un membre de la Casa Reial que posa en entredit les finances de l’eufemísticament anomenada “corona”, tal com ha posat en evidència prou documentada Iñaki Anasagasti.

Al cap i a la fi, per aquestes contrades sabem prou bé que a cada porc li arriba el seu sant martí.

NOTES.-

(1) Cal recordar que Conrado va ser l’impulsor de recollir aportacions per a regalar un iot de TRES MIL MILIONS DE PESSETES a la família reial espanyola. Es va fer públic i notori que, a banda d’una abstenció, el meu va ser l’únic vot en contra en el Consell d’Administració de Sa Nostra que aprovà destinar CENT MILIONS a fons perdut d’aportació al Bribón. (r)

(2) Miquel Alenyà em va fer arribar aquesta nota: “Vaig llegir les teves declaracions al Dominical d’UH. No hi dius res que jo no compartesqui del tot o en gran part. Comptes amb la meva simpatia personal, amb la meva admiració professional i amb el meu suport ideològic. Pens que no hi ha cap motiu perquè renunciïs al teu càrrec, en el qual has fet molta i molt bona feina. Una abraçada”

(3) Nascut l’any 1960 a Segovia, vivia a Mallorca des de 1982. Llicenciat en Ciències Exactes, havia estat director a Balears de Nixforf. Reconegut com a un excel·lent emprenedor, presidia Turistec quan, dia 23 de març de 2011, va patir un atac de cor fulminant. Amb caràcter pòstum va ser objecte d’importants reconeixements per la seva feina.

(4) Unió Obrera Balear, l’històric sindicat, va respondre amb una carta, Com així Antonio Alemany ha de quedar: “Ens agradaria que explicàs des de quan els nazis, xenófobos i fundamentalistas tenen en la més alta consideració la persona i l’obra d’un escriptor de pell negra com Guillem d’Efak a qui Mestre va dedicar una biografia reivindicativa. (…) Però el que ha motivat aquest escrit és el desig de fer arribar el nostre reconeixement. Alemany, amb tots els pseudònims amb què omple el suplement La Economía Balear, és el millor per pontificar d’economia, quan tot Mallorca sap que, com a gestor, ha acumulat la major col·lecció d’iniciatives editorials que han fet fallida, començant pel diari més antic d’Europa, Diari de Barcelona, continuant amb Opinión, Sovint i acabant -de moment- amb Illespress. Amb aquest Currículum, us hem de demanar, Sr. Alemany, que quedeu per sempre. Sou el millor reducte del passat franquista i el millor fòssil de l’antic règim senyorial.”

(5) L’escriptor i creador d’opinió Jaume Sastre replicà: “Manuel Pérez Ramos (Granada, 13 de setembre de 1936) és un nou Torquemada que acabarà reclamant la reinstauració dels tribunals de la Inquisición Española que dictaminaran qui pot optar i qui no als llocs de treball, no amb criteris de competència, sinó en funció de si ets o no addicte al seu règim. (…) És patètic que tot un senyor ministre, descendent de republicans mallorquins represaliats pel franquisme, es dediqui davall, davall, a perseguir els nous republicans.”

Dissortadament, amb honorables excepcions, els mitjans de comunicació no varen atendre ni correspondre a la importància de l’obra publicada. La premsa illenca no se’n va fer ressò, tot i la petjada històrica i cultural reflectida a les ponències de Xavier Margais, historiador i autor, entre d’altres llibres, de El moviment esperantista a Mallorca i d’Elisabet Abeyà, traductora, escriptora i impulsora de l’escola Mata de Jonc. Margais publica en el nou volum tres capítols El moviment esperantista a Mallorca: Una víctima més de la repressió franquista, Noves sobre l’esperantisme a Maó” i L’esperanto, l’esperantisme i la seva relació amb alguns règims, mentre que Abeyà hi aporta “Joan Mascaró: Entre Orient i Occident. Cal afegir, com a complement, que dins del 2011, la televisió pública de les illes Balears va emetre un interessant documental sobre la figura de Joan Mascaró.

L’esperantisme va néixer amb valors que van més enllà dels estrictament lingüístics. És un moviment que juga a favor de l’enteniment entre els humans, per un món més just i solidari. Això constitueix la interna ideo de l’esperanto, connotat de pacifisme i de germanor entre els pobles. És fàcil deduir que, amb aquest objectius, patiria repressió. Un dels grans defensors del nou idioma, Lleó Tolstoi, va veure com, després de col·laborar en la revista, La esperantisto era prohibida a tot l’imperi rus per la censura dels tsars. Les vicissituds del s. xx jugaren sempre a la contra. La Gran Guerra i la mort, el 1917, de Zamenhof provocaren una reculada, però quan l’esperanto va revifar va prendre embranzida entre la classe treballadora, fins al punt que era conegut com “el llatí dels obrers”. A Alemanya, on gaudia de gran popularitat, Hitler criminalitzà l’idioma a Mein Kamf qualificant l’esperanto de “llengua universal de la conspiració jueva”. També Stalin, l’any 1937, la va denominar “llengua d’espies” i, a més de prohibir-la, va ordenar l’assassinat d’esperantistes. La insurrecció feixista militar de Franco també va significar repressió. La Segona Guerra Mundial va dividir el món en dos grans blocs, representats per Rússia i els Estats Units, i caps d’ells no va tenir el més mínim interès en potenciar una llengua neutral per a tothom.

Un cas no gaire divulgat, que ultrapassa l’anècdota i s’endinsa en la política internacional, és el de la República de l’Illa de les Roses. Construïda l’any 1964 al mar Adriàtic, a 12 km de la costa, amb permís del govern italià, era una plataforma de 400 m² on s’instal·laren establiments comercials, una oficina postal i una emissora de ràdio. En proclamar la independència la nit de Sant Joan de 1968, adoptà l’esperanto com a llengua oficial. La marina italiana va procedir a dinamitar aquella illa artificial que recordava Utopia.

L’esperanto va recular per l’acció d’allò que va combatre sempre: les guerres i les dictadures. Ens hem de retre a la fatalitat i donar la raó als repressors? Si no han prescrit el pacifisme ni els ideals d’igualtat, val la pena lluitar per a que els drets lingüístics siguin un complement indissoluble dels drets humans. Avui hi ha qui presenta l’esperanto com un intent fracassat i, malgrat la repressió i les peripècies patides, l’esperanto és una magnífica i ben vigent idea que defuig l’estereotip que li assignen alguns com a relíquia del passat o invent romàntic. El 1994, l’economista alemany Reinhard Selten, era el tercer parlant d’esperanto que guanyava un Nobel. Quatre anys després, William Auld era candidat al premi suec per la seva obra en esperanto. Només són exemples, però destaquen la potencialitat d’un idioma que es resisteix a claudicar davant de l’envestida anorreadora de la globalització.

Al marge de la nostra història, al marge de les aportacions de Joan Amades, Carles Riba, Andreu Nin, del margalidà Joan Mascaró i altres col·laboradors de la digna i enyorada revista La Nostra Terra (1928-1936), potenciar l’esperanto com a llengua complementària és també preservar el català. Avui internet ha reanimat l’esperanto i es troben cursos senzills que, en 14 lliçons, brinden una perspectiva pràctica d’aquest idioma regular, ben pensat i creatiu. L’esperanto ens obri al món per rebre informacions que no interessen als medis o que esquiven la censura. Elisabet Abeyà hi afegeix: “Em permet passar bones estones amb un grup d’infants i tenc la il·lusió (ves a saber si és cert!) que, a més a més d’ensenyar-los una llengua, els ajud a construir uns valors, ja que ens escrivim amb grups d’infants d’altres països i crec que tot això fa pau”. Doncs, això: facem pau sempre, des de la llibertat, en català i en esperanto!

Vaig participar, fa una dècada i durant sis anys, a un exitós projecte professional d’acollida de persones discapacitades. A distintes àrees d’una gran empresa de mil cinc-centres treballadors, s’incorporaven persones amb discapacitat (física o psíquica) i, amb la retribució salarial pertinent, rebien formació laboral durant un any. En acabar el programa, l’aprenentatge rebut permetia obtenir un contracte indefinit a una altra empresa. Sempre que explicava el projecte utilitzava una expressió prou entenedora: “Tothom té qualque discapacitat! A qui, de nosaltres, no li manquen habilitats?”. El clam a la solidaritat, per brindar suport a la persona que s’incorporava al projecte, sempre va ser ben correspost.

L’escultura L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan, que il·lustra aquesta reflexió, presidí la biblioteca pública de Marsella fins que els nazis la varen destruir. És una bona imatge, contra l’individualisme, a favor del treball en equip i l’aprofitament mutu de la tan necessària solidaritat humana.

*   *   *
Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora, present amb referències similars a la literatura universal, constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments que una vegada i una altra burlen (ep, sense el càstig ciutadà que mereixen) una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. Fa massa anys que la xerrameca dels predicadors nacionalistes-caps-d’arengada, amb cul de cadira untada d’Araldid,és idèntica: avorrida, iterativa, sense horitzó. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincideixen de forma gairebé unànime en mantenir l’esquarterament en tots els ordres. No tenim himne ni bandera (o en tenim massa), ni festa nacional (moltes de regionals) i vivim adequats al mapa que han dibuixat França i Espanya esbocinant-nos i difuminant-nos la pertinença territorial, cultural i nacional. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins, des de cada fragment de la trencadissa, i no aferrant les peces per recobrar tot el cos?

Quina és la vostra nació, nacionalistes? Preferim, cadascú des del seu redol, ser un cos sol en comptes d’un sol cos? És que, abans de lluitar per defensar aquest cos, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori i un 40% dels seus parlant? Tinc la convicció que aquests hipotètics líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, representen exactament els qui varen ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Cíclicament s’anuncien aires de renovació i d’esperança, però els nous líders no fan altra cosa que imitar els antics. I així, una vegada i una altra, l’ase volta la sínia amb les cucales posades. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen o, si més no, fan el joc a les decisions del colonitzador. No és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat! A les illes, ERC critica el PSM per no fer pinya “balear” i al Principat ERC rebutja la unitat amb SI. Tot és qüestió de noms i d’estratègies sectàries que, fatalment, demostren la dita popular: quan els amics es barallen, els enemics se n’aprofiten!

Vaig reflexionar sobre aquesta trista i repetida mala experiència d’uns polítics sense nord ni guia a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb L’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, havia presidit l’entrada a la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior (*). Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat; un sènior com la veu de l’experiència i de la memòria històrica. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstandinos Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada. Cal aclarir qui som, d’on venim i, naturalment, cap a on volem anar.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la Camí de coix de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que no un badoc, sa i condret, assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions, divisions, silencis o claudicacions. Ara allò que ens cal és no defallir, mantenir-nos íntegres i mostrar cara. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara tanquin la porta a la unitat d’acció! D’excuses de mal pagador, sempre en poden donar i vendre els qui fa anys i panys que han superat aquella norma ètica no escrita de l’esquerra de no superar mai més de dues legislatures en l’exercici públic. Una qüestió, aquesta, que repugna la intel·ligència de qualsevol demòcrata, sobretot quan els qui s’aferren a l’emblanquinat han tingut responsabilitats de govern i no només no ens han fet caminar, sinó recular en tots els ordres.

(*) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203485

La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d’una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura. Podem admetre, volem admetre, que no n’hi ha una de superior a l’altra, però és evident que són dues maneres molt diferents d’anar per la vida.

En cas de dificultat, ells toquen madera (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat del portal de casa nostra. Quan són sincers, parlen en plata (pur materialisme) o en cristiano (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia. Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen sinverguenzas i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells juguen amb matasuegras i nosaltres amb espantasogres. Ells fan les coses de los pies a la cabeza. Nosaltres, de cap a peus (primer les pensam). Ells diuen al fin y al cabo; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Ells mengen manitas de cerdo i nosaltres peus de porc. Quan frissen molt, ells van follados; nosaltres, a les totes! Si van atabalats, ells van de culo o de cráneo i nosaltres a la correguda. Ells exigeixen impuestos (d’imposar) i nosaltres contribucions (d’aportació solidària). La Puríssima per a ells és la virgen i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home. La dona catalana és madona dels seus béns. Els matrimonis són en règim de separació de béns i no de “ganaciales”. En el nostre dret públic, la dona fins i tot pot escollir tomba, la qual cosa vol dir que es pot separar fins i tot després de morta. Ells prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar! Quan s’enfaden, envien la gent a una determinada pràctica sexual ben diferent a la que usam nosaltres. Els valencians a fer la mà i nosaltres a pastar fang. El seu sábado, sabadete significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam. Per descriure els presumits, ells diuen armados de punta en blanco (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen ¡oiga! (un verb que convida a ser passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius (¡calla!). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d’insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen tinto i nosaltres vi negre. Ells tenen el gordo de Navidad i nosaltres la grossa. A un astut li diuen mosquita muerta, l’antítesi del nostre estornell deixondit. El seu perro viejo equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta les jode, aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan como una regadera (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat). Anomenen els genitals amb elements morts (pito, concha…) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen vinagreras (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van en cueros, nosaltres en pèl. Ells donen moltes de coses que no valen res (vueltas, conferencias…), nosaltres les fem. Ells, posats a donar, fins i tot dan la cara; els catalans mostrem cara i, si cal, plantem cara. Ells, despistats, no tienen ojos en la cara, nosaltres tenim la son a les orelles. A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen ¡te quiero! (amb ànim posessiu), nosaltres t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen ¡ni lo pienses!, nosaltres treu-t’ho del cap! (on s’ha vist mai prohibir pensar!). Ells cierran filas (com els militars), nosaltres feim pinya (com els castellers). Ells generalitzen i pluralitzen: buenos días, buenas noches, felices Navidades… En canvi, nosaltres som més concrets: bon dia, bona nit, bon Nadal… Quan ens desitgen els molts d’anys, ells responen gracias. Nosaltres, recíprocs, responem en vida vostra… Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M’he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l’abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. L’any 1980 (ja ha plogut), a la Universitat de les Illes Balears es va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris… Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Per això ens esquarteren i mantenen en comunitats dividides que, a més, intenten enfrontar quan som el mateix poble. Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: “Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”.

La pau va ser l’argument més utilitzat durant la postguerra com a justificació de la dictadura militar, de la tortura, de la presó, dels assassinats, de tota una farsa repressiva, tant judicial com policial. Era una pau falsa. D’amenaces, de por i desmemòria, de silencis. Una pau per amagar la història i perpetuar en el poder un grup de militars violents que profanaren els seus juraments de defensar la República i es revoltaren, amb les armes, contra la voluntat de les urnes.

***

Raimon és, al meu entendre, el més efectiu publicista de la cançó catalana. El cantant de Xàtiva ens ha regalat frases que fan part del nostre patrimoni cultural: “qui perd els orígens perd identitat”, “som més dels que ells volen i diuen”, “nosaltres no som d’eixe món”, “ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”… L’any 1964 va dedicar una cançó a Ernesto Guevara. De no haver-la dedicada a “El Che”, els censors s’haurien malpensat si el poema replicava la celebració d’uns hipotètics 25 anys de pau que, aquell any, havia organitzat Manuel Fraga Iribarne, el ministre de Información y Turismo que controlava la premsa amb l’objectiu de maquillar la imatge del franquisme, conscient del boom creixent de visitants estrangers. A més d’actes infectes, medalles i monedes commemoratives, els carrers i les places s’ompliren d’immenses tanques publicitàries que mostraven Franco vestit de civil i de perfil mirant cap a l’esquerre. També aquell any, es va fer un llarg documental sobre el dictador, Franco, ese hombre, que va ser de visió obligatòria per tots els batxillers, tant de les escoles públiques com de les privades, en sessions matinals. Aquella pel·lícula va ser dirigida per José Luis Heredia, el mateix director de Raza. Els dos films tenien el mateix guionista: Jaime de Andrade, és a dir, el caudillo Francisco Franco! Naturalment, el sindicat (en singular perquè era únic) va declarar Franco, ese hombre la millor pel·lícula de l’any i Heredia va guanyar la Gran Cruz del Mérito Civil. Tot i haver estat proposat, a Andrade no se li concedí cap distinció. Misteris del franquisme? Cap ni un! S’havia d’evitar desemmascarar qui hi havia al darrera.

En aquells anys seixanta gaudia de gran prestigi La Codorniz, un setmanari humorístic que s’anunciava com la revista más audaz para el lector más inteligente. Era una publicació que tenia cera del corpus, perquè era la continuació de La ametralladora, un setmanari feixista que va durar del gener del 1937 fins al maig de 1939 i que es distribuïa de franc entre l’exèrcit dels sublevats. A més, el primer director, Miguel Mihura, era franquista i el seu successor (des de 1944 fins al 1977), Alvaro de la Iglesia, fins i tot havia anat voluntari a la División azul a combatre al costat dels nazis. La Codorniz rebia una tolerància que no tenia cap altra publicació i s’acompanyava d’una falsa fama inventada, generada per la tímida dissidència antifranquista. Els millors acudits que s’atribuïen a la revista eren producte del desig. S’assegurava que un deia: El Tiempo: impera en España un fresco general procedente de Galicia. O, un altre: Ecuación: botines es a botones como cojines es a X… y nos importan 3 X que nos cierren la edición. Tot mentida, excepte que la publicació va patir algunes multes menors. Dels acudits relatius a 1964, n’hi ha tres de famosos i tots tres són falsos. Segons la llegenda urbana, quan s’estrenà la pel·lícula abans al·ludida, la revista va publicar en portada: La Codorniz, ese pájaro i, a l’interior, un acudit mostrava una llarga cua a un cinema per veure Quico, ese mico. El tercer, igualment fals, coincidint amb la publicitat de la campanya de Fraga, hauria mostrat un investigador al laboratori amb un peu que hauria dit: 25 años de paz. Ciencia española per transformar, en llegir-ho tot seguit, la pau en paciència!

Dia 1 d’abril d’aquell any 1964, en commemoració al dia de la Victoria, Franco va presidir al costat de l’aleshores príncep Joan Carles, sobre qui el dictador restauraria la monarquia borbònica, un acte patriòtic a la vall de Cuelgamuros de Madrid (transvestit de los caídos), on va inaugurar una exposició sobre la pau (ja se sap que només n’hi ha als cementiris i allò no és altra cosa). Ja dins del mes de maig, va presidir una gran desfilada militar. La cirera del pastís la va posar, dia 21 de juny, la selecció espanyola en guanyar la Copa d’Europa de futbol en el Santiago Bernabeu. A la llotja, Franco i Muñoz Grandes (processat, a Nuremberg, entre els criminals de guerra) celebraven, més que la copa, haver-la guanyada en derrotar Rússia per una sospitosa errada del defensa Shustikov , el qual, casualment. en acabar el partir va reclamar i obtenir asil polític.

La realitat amagada era que dia 30 d’abril de 1964 un grup anarquista, per denunciar l’existència de presos polítics, va tenir segrestat durant una setmana al bisbe Ussia, agregat espanyol a l’ambaixada de Roma. La realitat era que uns mesos abans, el juliol de 1963, Franco, tot i haver anunciat que perdonaria la vida dels exiliats retornats, va fer afusellar Julián Grimau. La realitat era que el primer de maig de 1963 els catalans havien patit una humiliació quan una companyia de legionaris va fer el trasllat de “la moreneta” a la cripta. La realitat era que l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, va haver-se d’exiliar en declarar a Le Monde: “No tenim 25 anys de pau, sinó que patim 25 anys de victòries. És una pau falsa, inexistent.” La realitat era que el 1966 Franco consagraria, per referèndum vigilat, una llei orgànica per tal de poder designar, el 1969, Joan Carles de Borbó com el seu successor. La realitat era que darrere dels 25 anys de falsa pau, hi havia prop de mig milió d’exiliats i mig milió de morts i que, el 29 de setembre de 1975, set setmanes abans de morir, Franco encara faria afusellar cinc lluitadors antifeixistes. Aquesta era la pau que Raimon va retratar:

“De vegades la pau,
no és més que por.
De vegades la pau,
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens
on moren els homes.
De vegades la pau,
tanca les boques i lliga les mans;
només et deixa les cames per a fugir.
De vegades la pau, fa molt més mal.
De vegades la pau, fa gust de mort.”

Joanot Colom, Instador del Poble, és un heroi que defensà la nostra gent contra l’abús dels senyors. Fou esquarterat, esbaldregaren ca seva i sembraren l’espai de sal. Palma i Felanitx recobraren el seu nom,però la guerra incivil va sembrar-nos de sal la memòria i no s’ha reparat la ignomínia.

Foto: l’actual plaça del mal nom a Palma, abans Joanot Colom, entre l’antiga Porta Pintada i la plaça d’Eusebi Estada a l’estació del tren, avui inexistent.
***

“Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així comença Joanot Colom i Cifre, Instador del Poble de qui va ser batle de Felanitx per Esquerra Republicana, Pere Oliver i Domenge, promotor d’escoles i del mercat, membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i autor de La Catalanitat de les Mallorques. El relat d’Oliver sobre el també felanitxer Joanot Colom corregeix una de les pàgines més manipulades de la història. El líder de la valenta i heroica rebel•lió contra l’abús que patien menestrals i pagesos, és un mite que fa tanta de nosa ara com en va fer en vida. Per això, es han amagat i ens amaguen qualsevol referència.

Després de 25 mesos de revolta de la Germania de Mallorca, el març de 1523 les tropes del rei d’Espanya, amb la complicitat de l’Església catòlica, els innobles senyors, precursors dels botifarres, i els traïdors “mascarats” esclafaren la resistència i s’inicià una sàdica repressió contra la vida i la memòria dels agermanats. Colom, fermat dalt d’un carro, va fer l’itinerari de Bellver a la Porta Pintada mentre els botxins li aplicaven ferros roents a la carn. El degollaren, l’esquarteraren i penjaren els trossos als pilars de la ciutat per escalivar les futures generacions. Penjaren el seu cap (“i vigilat de nit perquè no parli”) dins d’una llanterna de ferro fins a l’any 1823. Enrunaren ca seva i sembraren el solar de sal per extirpar-ne qualsevol record, encara que la veu popular designà l’espai com la placeta d’en Colom.

Les gestes i els greuges que patiren els agermanats varen desaparèixer dels arxius, expurgats per impedir documentar les causes de l’aixecament. La repressió va ser tan intensa que ni els glossadors gosaren piular sota l’imperatiu: prou romanços! Amb les fonts populars eixalades, s’estampà i s’escampà la versió oficial que presentava la Germania com un avalot d’assassins. Fins ben entrat el S. XIX, s’imposà la tesi del discurs dominant, afavorit per la manipulació de José María Quadrado en qui pesà més el fonamentalisme catòlic i el servilisme botifler que no el rigor. Això no obstant, els poetes romàntics endevinaren la falsedat i, aviat, es destapà la causa justa i noble de l’aixecament, amb els referents d’anteriors de les revoltes foranes (en especial la de Simó “lo Tort” Ballester) i de moviments socials coetanis com la Germania de València o les Comunidades castellanes. La mentida va ser desemmascarada, perquè la veritat és que Joanot Colom va revoltar-se i va morir en defensa de la llibertat i de la justícia social!

Destapada la manipulació, la gent de progrés va voler reparar el deshonor. Així, l’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles i va obrir el carrer que va de Cort a la Plaça Major amb el nom de Joanot Colom. Amb ell, la Germania recobrava el prestigi ultratjat. Dia 7 de febrer de 1870 (aniversari de l’aixecament de la Germania) es va fer una manifestació contra els imposts que va acabar a la plaça del Roser, on hi havia hagut la casa de Joanot Colom. Els regidors posaren una placa, fa vint anys feliçment recobrada que torna ser allà on correspon, que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. Segons el diari El Iris del Pueblo, hi assistiren vint-i-dues mil persones, xifra que fa d’aquella manifestació, atenent la demografia, la més important de la història de Mallorca. El maig de 1892, l’Ajuntament va voler enaltir, encara més, Joanot Colom i li va retirar el nom del carrer (que passà a ser Colon, en record del navegant que arribà a Amèrica) per adjudicar-li la plaça on el seu cap s’exhibí durant 300 anys: l’espai comprès entre l’església de Santa Caterina de Sena i la dels Caputxins fins a la Murada. Més tard, quan l’any 1902 es va enderrocar aquella Murada, el nou espai resultant de les estacions va prendre el nom d’Eusebi Estada, la qual cosa ha induït alguns autors a creure que substituí el nom de Joanot Colom, quan eren dos espais distints. Ho certifica la notícia que, l’abril de 1936, uns falangistes penjaren una bandera “a l’estàtua de Jaume I a la plaça de Joanot Colom”.

En Quadrado va veure com el poble li girà l’esquena. L’any 1896, quan va morir, la premsa informà que el cortejo que rindió homenaje a su cadáver fue reducido, corto, exiguo!. Així i tot, li dedicaren la plaça de les Mongetes. En injusta contrapartida, encetada la guerra incivil, els revoltats imposaren el nom de Plaza de España al conjunt de les de Joanot Colom i Eusebi Estada. Per ignorància, desídia i covardia, des de 1979 i al llarg de 30 anys d’ajuntaments democràtics els gestors municipals no han corregit ni reparat la ignomínia. Just al contrari, han repetit l’itinerari infamant de tornar a tirar terra damunt de la història com fa mig mil·leni. L’home que va donar nom al carrer més important de Palma i a la plaça més emblemàtica, rep el tracte de la pols davall de la catifa. Sense cap honor i, perquè no ho vegi ningú, a un espai arraconat on s’hi ha d’anar ben aposta al barri de Son Gotleu, han instal·lat una esvelta escultura de l’Instador del Poble feta per Jaume Mir. No hi ha cap placa, ni cap nom, res! Vaig demanar a la gent que hi havia quin nom tenia aquell espai. La resposta va ser unànime: la placita del hombre desnudo. Així és, despullat i encadenat, allà hi ha una estàtua desconeguda que representa el cos sense nom de Joanot Colom.

Al poble nadiu de l’heroi la cosa va anar per l’estil. La plaça de Felanitx que popularment coneixem com la “de les Torretes” portava el nom de Joanot Colom. Hi ha fotografies que en serven testimoni. Arran de la insurrecció de 1936, els feixistes retiraren el nom i encara ara no s’ha reparat. Cap partit polític, un regidor ni que sigui, han gosat proposar la deguda reparació i acte de justícia que la història reclama. Resulta paradoxal que Joanot Colom tingui carrers dedicats a altres pobles (Esporles, Inca i Montuïri, per exemple). Més paradoxal resulta que Joanot Colom sigui fill il·lustre de Palma. I encara més paradoxal i vergonyós que l’actual batle de Felanitx (ja se sap que la ignorància és atrevida) proposi de fer-hi Cristòfol Colom mentre manté el càstig feixista a un vertader felanitxer honorable.

“PAC QUI DEU!” va ser el crit, procedent de la Revolta Forana de 1450, que adoptaren i popularitzaren els agermanats. L’Ajuntament de Palma i el de Felanitx estan en deute. L’itinerari macabre de la seva execució encara no ha acabat, perquè el seu nom continua proscrit. Tal com deia la sentència, continua “vigilat perquè no parli”. Mentre no es procedeixi a executar el pagament del deute, executar la reparació que correspon en justícia per tal de restituir allò que robaren els revoltats per la força de les armes, podem acusar ambdós ajuntaments i tota la seva cort celestial, de continuar sembrant-nos de sal la memòria!

Aquests dies que tant es parla del creixent desafecte popular amb Espanya, va bé veure que hi ha prou arguments per entendre tan extesa opinió de la ciutadania i la progressiva presa de consciència.

La il·lustració mostra la inscripció que hi ha a Felanitx a la memòria de 414 víctimes mortals. Espanya girà l’esquena al poble i ho tornà a fer amb el desastre de la filoxera. En canvi, apel·la a una hipotètica solidaritat per justificar l’espoli més alt que hi ha en el marc de la Unió Europea contra Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

Com tots els estats colonitzadors, Espanya practica la solidaritat d’Aliorna!

***

Del Myotragus Balearicus ençà, sempre ens han espoliat la terra. Els nostres doblers tenen idèntica característica que l’atribuïda a Livorno, el port italià aquí representat per Aliorna, la ciutat imaginària on qui hi va no torna. Així, i ara més que mai, la solidaritat forçada té un únic camí: el d’anada. Del de tornada no en sabem noves. Ens roben, ens empobreixen i després ens diuen que les autonomies són cares per retallar-nos encara més les insuficients assignacions. A més dels doblers, una altra cosa que quan se’n va no torna és la memòria. Fa un parell d’anys, des del món sindical es va fer un acte de record a les víctimes de l’explosió, l’any 1895, del polvorí de Sant Ferran que provocà 97 morts (74 eren dones i, moltes d’elles, menors d’edat). La xifra motivà una obscena i estúpida polèmica a la premsa de l’època quan Ultima Hora qualificà d’hecatombe l’explosió del fortí i l’Almudaina va blasmar l’ús del terme perquè “només” hi va haver 97 morts i, per arribar a hecatombe, en calien 100. La controvèrsia periodística ve de tan enrere com la insolidaritat. En canvi, tothom coincidí a qualificar aquell fet luctuós com “la pitjor tragèdia del segle”. No ho era ni de bon tros! Sonava a ironia i, sobretot, a incultura general veure i escoltar com els polítics i els comentaristes de premsa demostraven tanta d’ignorància i tan accentuada amnèsia històrica.

Abans de l’explosió del fortí, un altre desastre ja havia afectat greument Mallorca, molt especialment Santa Maria i Felanitx. La filoxera enfonsà l’economia de milers de famílies mallorquines i encadenà una teringa de suïcidis (més d’un centenar l’any 1891). Però tampoc no va ser aquest el pitjor drama del segle, perquè abans, el 31 de març de 1844, a Felanitx, hi va haver una mortaldat que quadruplicà amb escreix les víctimes de la filoxera i del polvorí. El terraplè de la part dreta de la parròquia del poble, sobre un bastiment de terra sense estabilitzar, s’esbaldregà i va matar 414 persones que miraven o participaven a la processó, en una catàstrofe que es coneix com la timba o, també, l’enterrossall i que recorda la glosa:

El dia del Ram a vespre,
Felanitx estava trist,
no hi havia casa oberta
que no hi hagués mort o ferit.

Dels tres desastres (el de la timba, el de la filoxera i el de Sant Ferran), se’n va fer ressò la premsa sense gaire crítica. Quins van ser els ajuts a la població afectada? En què va consistir la solidaritat d’Espanya? En les dues tragèdies que va patir Felanitx, tant en el cas de la timba com en el de la filoxera, res de res! Moltes de misses i ni un cèntim! En el cas de l’explosió del polvorí la vexació encara va ser més esperpèntica. D’una banda, la regent Maria Cristina, mare d’Alfons XIII, va obrir un compte simbòlic per ajudar les famílies de les víctimes. Cal afegir que es va tractar d’una acció de cara a la galeria sense cap concreció? D’altra banda, es va fer una publicació, amb l’humiliant títol de Limosna, on hi col·laboraren firmes espanyoles d’arreu, amb poesies, prosa, dibuixos i particel·les musicals. L’exemplar es posà a la venda a 10 pessetes, una part de les quals havia de generar un fons d’ajut als familiars. Es va cobrir l’expedient, però, del resultat econòmic, no se’n va saber mai el net. Això sí, varen quedar bé amb les aparences i, com anunciava la publicació, feren almoina, és a dir: caritat hipòcrita i no justícia. Tant en el cas de l’enterrossall, com en el de la tragèdia de la filoxera, com en el del polvorí de Sant Ferran, la solidaritat espanyola va ser un gest buit de contingut. Varen arribar alguns donatius de Barcelona, però la majoria procediren de les butxaques dels sempre solidaris pobres pobles mallorquins.

Encara que les comparances corren el risc de fregar o endinsar-se en la demagògia, cal contrastar el tracte rebut per Felanitx (víctima de la timba i de la filoxera) o Palma (víctima de l’explossió del polvorí) amb altres situacions similars a terra castellana. El drama més recent és un bon exemple per observar la similitud o la diferència en el tracte. El març de 2004, arran dels atemptats a l’estació d’Atocha de Madrid, amb el tràgic balanç de 191 morts, hi va haver una resposta generosa