Etziba Balutxo...

Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi,
perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen

Josep Maria Llompart

Dia 13 d’abril del 2013 (*) vaig fer una proposta pública amb tres peticions orientades a la commemoració dels 300 anys de la submissió de Mallorca. Una d’elles, era la d’aixecar un monument a l’entorn de Calonge, en memòria de les víctimes de l’enfrontament que hi va haver, dia 16 de juny de 1715, entre els maulets de Felanitx i les tropes borbòniques. De fet, jo comptava amb dos reconeguts artistes felanitxers disposats a fer dos monuments, un a Calonge i l’altre a la Vila. Mig any després, Jaume Vallbona em telefonava per posar en marxa la idea. Anàrem a veure possibles llocs on situar el monument i vàrem concloure que, tant a efectes de visualització com de difusió, el millor lloc seria la plaça del poble. Ben aviat el vaig posar en contacte amb Joan Mir, el qual s’havia mostrat interessat en cedir una escultura patriòtica de son pare, Jaume Mir i Ramis (Felanitx, 1915 – Palma, 2012).

La cosa ha reeixit i, gràcies a unes bones gestions, l’Ajuntament de Santanyí ha assumit el cost de fondre l’escultura i d’instal·lar-la. Benhaja! Aquest dissabte, dia 20, es procedirà a inaugurar-la en un acte oficial de l’Ajuntament de Santanyí i amb un parlament encarregat (insòlitament i, sobretot, injustament i antinaturalment) a Miguel Deyá. Aquest fet, m’exclou d’assistir-hi per moltes i poderoses raons.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per coherència

L’orador designat, Miguel Deyá, representa uns valors que són a les antípodes del meu esperit i, sobretot, personalitza l’antítesi dels motius que mobilitzaren l’enfrontament de fa 300 anys, en defensa dels drets i de les llibertats del Regne de Mallorca.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per respecte

Respecte, en primer lloc, a les víctimes d’aquella guerra. També, en segon lloc, a les persones que, d’ençà de fa un any, fan feina en la programació dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015 i que, no només no han rebut cap suport institucional, sinó que han estat replicades oficialment amb unes jornades “hispàniques”, promogudes precisament per Miguel Deyá i una universitat agenollada que ha validat un discurs botifler als peus d’un partit polític que ha maldat a les totes per anorrear-nos la llengua i destruir-nos els símbols d’identitat.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per dignitat

No és de rebut que qui impulsa el discurs dominant, amb l’argumentació esbiaixada i filipista de l’arxiu de Simancas (mentre ignora o menysprea els de Viena i Londres), qui es fa hereu d’una historiografia al servei de la borbonització del nostre poble, que va des de Quadrado i de Santamaría fins a Deyá i tot un conjunt de còmplices ideològics, usurpi la veu de les víctimes.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per vergonya aliena

El mateix orador designat sap molt bé que, ni que fos per higiene democràtica, no és la persona adequada. No pot enaltir un acte valent de resistència qui representa la defensa del bàndol de l’oprobi que, de manera activa d’ençà fa tres segles, perpetua la nostra subjugació colonial a l’empara d’un hipotètic “derecho de conquista”.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ideologia

Jo sóc maulet. És amb ells amb qui mantinc una identificació històrica. Sóc socràtic. Sóc pactista. Sóc enemic a ultrança de la cultura de la imposició, perquè faig part de la Cultura de l’Entesa i no de l’absolutisme que, encara ara, representa la dinastia borbònica i el seus súbdits.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per equitat

He fet 48 vegades d’ençà del maig del 2013, una conferència per retre tribut d’homenatge i gratitud als defensors dels nostres furs i privilegis; per fer memòria dels qui mostraren cara a Calonge. No s’hi ha acostat mai Miguel Deyá ni cap dels seus camarades. Mai no ha sortit de les seves boques un reconeixement, un record ni que sigui. Seria, per tant, un acte estúpid no correspondre el tracte rebut amb reciprocitat. Ells tenen el dret de no escoltar el discurs dels altres. En canvi, tant a mi com als meus conciutadans, ens han imposat una història falsa, esbiaixada, manipulada, sectària, imposada de manera dogmàtica amb uns programes escolars dissenyats des dels mecanismes de poder que controlen l’educació.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per lleialtat

Algú s’imagina que a Xàtiva es permeti parlar un filipista en un acte en record de la cremadissa? Algú creu que al Fossar de les Moreres, allà on reposaren els cossos dels valencians i dels illencs que moriren en defensa de Barcelona, podria parlar-hi un botifler? Brindar-li audiència seria, per a la meva consciència, un acte miserable i vil d’alta traïció.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per decència

Lliurar el parlament a una persona que ha estat membre destacat d’un govern lingüicida i etnocida, és una infàmia. Lliurar el parlament a una persona que s’ha exhibit voluntàriament jurant la bandera espanyola (ei, només fa dos anys!) mentre el seu govern imposava una llei de símbols, és un insult a la intel·ligència. Lliurar el parlament a una persona que proclama bajanades com que la Guerra de Successió va ser un conflicte hispànic i una guerra civil, o que els Borbó representaven la modernitat (una modernitat curiosa, perquè va ser guillotinada dins del mateix segle), és, dit ras i curt, una ignomínia.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ètica

M’agrada els vespres, en mirar-me les mans, comprovar que, encara que estiguin buides, la mantinc netes!

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per independència

No sóc membre de cap de les entitats que convoquen l’acte. A cap d’elles no dec obediència i cap no té autoritat ni ascendent per motivar-me a assistir a beneir el discurs de qui és abjecte als meus principis. En exercici, doncs, de la meva llibertat individual, com a lliurepensador que sóc, no sent cap crida que em motivi a profanar els meus valors.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte perquè no em dóna la republicana gana

A tots els  arguments apuntats (coherència, respecte, dignitat, vergonya, ideologia, equitat, lleialtat, decència, ètica i independència), en podria enfilar molts més. Assistir a l’acte seria, de part meva i de qualsevol persona amb consciència de la veritat, un acte antipatriòtic, mesell i vassall de rendició incondicional, de claudicació, de capitulació, d’acceptació tàcita de l’ocupació. En definitiva, seria un acte que validaria allò que va ser aquella guerra de submissió.

AMB GABRIEL ALOMAR EN EL RECORD

Fa gairebé un segle, concretament l’any 1918, Gabriel Alomar es negà a assistir a un dinar d’homenatge a Maria Antònia Salvà. Per correspondre els retrets de Guillem Colom i d’altres (que 18 anys després s’incorporarien amb poesia i entusiasme a Falange Española), Alomar se sentí obligat a explicar els motius d’aquella digníssima inassistència: “Jo no podia associar-me a una festa que va tenir caràcter incompatible amb les meves idees més fonamentals”. M’ho faig meu! En el mateix escrit es desmarca de “la Mallorca castellanitzant, oficialesca, enterament esclava d’ànima i de la qual es impossible que surti la més feble espira o la més humil lluerna”. També m’ho faig meu.

Els amics de Calonge saben bé que per fer-me callar només hi ha una via i no és pacífica. Potser per això, com a premi de consolació per haver tingut la idea del monument, em convidaren a fer una conferència sobre l’episodi. La vaig preparar expressament per a l’ocasió i la vaig llegir el vespre que feia els 300 anys en clau dels fets, davant d’un auditori atent i agraït. Així que el meu tribut de glòria i de memòria ja està fet i no m’he de fer perdonar de res. Al contrari, com deien els meus vells: ja faran tant els altres!

En positiu, tant o més que L’Olivera de Pons i Gallarza romandrà viva dalt del penyal, d’avui enllà, Calonge s’associarà a una escultura de Jaume Mir, com a recordatori In Memoriam dels qui defensaren els drets i les llibertats del Regne de Mallorques. La resta, incloses aquestes paraules amb el meu gest d’insubmissió i el testimoni raonat, en poc temps s’haurà esvaït amb la grogor de les pàgines dels diaris.

De cap manera, per a no apaivagar ni enterbolir el prestigi dels destinataris finals del monument, no cauré en la provocació d’anar a expressar la meva protesta i escridassar a qui ens ha volgut silenciar. No faré, tampoc, cap crida al boicot. No convidaré ningú a imitar el meu gest, ni tan sols. Simplement, he volgut deixar constància que no assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte.

CODA

I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

 (*) Podeu llegir l’article amb la proposta a: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/wp-admin/post.php?post=243886&action=edit&message=1

En el mateix article, també proposava que Barcelona retés un homenatge als illencs que varen participar a la defensa de la ciutat i, per iniciativa d’un conjunt d’entitats (Memorial 1714, CAOC, Indrets del Record, Germania-Randa…), es va fer dia 5 de maig del 2013, amb participació de La Coronela de Barcelona i la instal·lació d’un plafó commemoratiu. (vg. el post scriptum a l’enllaç anterior). Posteriorment, encara s’hi afegiren altres entitats (La Violeta de Gràcia, El Born Centre Cultural, l’Ateneu Barcelonès…). L’únic aspecte d’aquella proposta que, de moment, no s’ha realitzat és l’acte de reconeixement que té en deute Felanitx. No s’ha pogut enllestir, atesa la conducta del consistori del mateix partit de Miguel Deyá. Ni que sigui a tall d’exemple, l’exregidora de Cultura del poble va oposar-se i impedí la meva conferència al poble, “perquè ells no feien política” (la mateixa setmana convidaven la Fundación Jaime III). Com que el mal govern ha estat foragitat a les urnes aquest mateix mes, mantinc l’esperança que el nou equip municipal repari l’oblit i, dins d’aquest 2015, dignifiqui les víctimes i, amb elles, el seu poble amb un acte oficial de justa reparació.

Com a malalt addicte als cançoners, en el curs de les meves recerques sobre la Guerra de Submissió (el nom que m’agrada emprar, en línia amb el de Guerra d’Ocupació, tal com l’esmenta l’excel·lent mestra Eva Serra), he pouat dins de les composicions poètiques i musicals de l’època. M’he endinsat en l’obra de Rafel Ginard, d’Amades i d’altres autors. Les gloses populars sempre han deixat testimoni dels fets històrics. En trobaria alguna, per exemple, referida als artillers mallorquins? Doncs, sí. Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

En el treball en curs De la presa (1715) a la represa (2015), en creixement i permanent evolució, faig notar com, en la intensa tasca d’aculturació educativa i desmemòria, les cançons del bàndol austriacista varen descomparèixer (1) i, en canvi, es fomentaren les cançons borbòniques. Resulta barroer comprovar com als programes escolars de primària, tant de França com d’Espanya, s’introduïren cançons de guerra amb la intenció d’alliçonar els infants que han perdurat al llarg dels darrers tres segles. Sí, sembla gairebé pornogràfic comprovar que s’obligava a cantar cançons de guerra als infants. Dos exemples, destaquen sobre els altres. La cançó Quisiera ser tan alta… (que esmenta tangencialment el bastió de Santa Clara) no és gens innocent. Com tampoc no ho és gens una altra cançó francesa, Mambrú se fue a la guerra (2), que figurà en els programes escolars fins ja ben entrada la vigent restauració borbònica.  Estic parlant de suara.

Com en tots els espais d’aquesta recerca, compareixen grans col·laboradors. L’estiu del 2014, Biel Majoral m’informà que preparava una cançó molt curiosa. La va recollir, a la primeria del s. xx i al petit poble de Pina, Baltasar Samper, el músic mallorquí, militant d’Acció Catalana. Es tracta d’una cançó que, per més que he mirat de cercar-la al continent, no l’he trobat enlloc més: Ses presons de Barcelona. L’article salat que utilitza en el títol, convida a pensar que la va escriure qualque illenc que va patir la severitat de la repressió. Amb l’ajut dels seus músics habituals (Biel Torres i Delfí Mulet), Biel Majoral la va recuperar per cantar-la, dins dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. La cançó apareix en el Cançoner de Catalunya (3).

Aquesta magna obra ha permès d’albirar algunes retxilleres de músiques que, possiblement de manera clandestina, varen conservar-se gràcies a la bona transmissió oral que, fins la irrupció de les televisions i altres mitjans de comunicació, permetia la supervivència i salvaguarda d’aquestes músiques i cançons. En el curs de la recerca, en vaig arreplegar algunes que he mirat de difondre, amb l’esperança que els músics que promouen la cultura popular les recuperin i les divulguin. Em consta que així ho faran els germans Martorell amb el grup AlMayurqa.

Per iniciativa de l’Associació Cultural Es Majoral, amb l’empenta dels amics  Jaume Vallbona i Pau Vadell, em convidaren a fer una conferència a Calonge en commemoració dels 300 anys de l’enfrontament que hi va haver en aquell entorn, entre 600 maulets felanitxers i un grup de gairebé 11.000 soldats francesos, el dia 16 de juny de 1715, l’endemà del desembarcament de les tropes borbòniques a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera iniciava l’ocupació de Mallorca i d’Eivissa. Per completar i complementar la conferència, vaig remetre algunes de les cançons antiborbòniques a tres felanitxers de soca-rel, pedra picada i ronyó clos, per si s’animarien a preparar-ne alguna… i ja ho crec!

Dia 16 de juny de 2015, en un acte de vindicació de glòria i de memòria, quan vaig acabar el relat dels fets, davant d’un nombrós i selecte auditori, Miquel Àngel Bennàsser (violoncel), Glòria Julià (veu) i Joan Carles Vaquer (guitarra), varen interpretar algunes d’aquelles desconegudes (per amagades) cançons. La gent ho va agrair i l’èxit va ser absolut. La darrera de les peces que varen fer, amb l’activa participació del públic, és una cançó divertida i carregada d’ironia. El títol és L’ull del rei de França. L’ull? Un eufemisme! A l’enllaç, podreu escoltar el tall final i comprovar-ho: https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ

Al capdavall l’humor també és una estratègia de combat popular. La ironia pot arribar a fer més mal i ajudar a avançar tant o més que una proclama. El combat té molts de recursos i un d’ells, la resistència, sovint es relaciona amb la reculada. No ha de ser necessàriament així. Resistir, bàsicament, significa continuar la lluita. De fet, confirma que els qui, d’ençà de 1715 pretenen la submissió, han fracassat i no podran contenir la represa.

(1) Són ben poques les excepcions de l’anorreament cultural en matèria musical. Una d’elles, salvada i divulgada gràcies a l’imprescindible Jaume Arnella és El Capitel·lo (La Dama de Reus). En vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

(2) Sobre la història d’aquesta cançó, vg. https://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(3) En relació a aquesta obra, vaig fer el buidatge de les cançons i danses  recollides a la vila de Felanitx (amb l’Horta i Calonge, incloses) i, amb les interessants fotografies de l’època, en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=228954

La Casa del Libro de Palma va ser molt més que una llibreria. Durant el període de la Segona República (1931-1936) va esdevenir un centre de conversa, de debat i de tertúlia. Situada a la plaça de les Tortugues (de la Constitució, durant la Segona República, de Pius XII, durant el franquisme i de Joan Carles I, arran de l’encara vigent restauració borbònica) era just al costat d’on ara hi ha el Bar Bosch (allà on, a un altell amb balcó, hi havia la seu d’Esquerra Republicana).

El propietari de l’immoble era Jaume Escat, un feixista emboscat que seria el cap de la policia secreta franquista arran de l’aixecament militar de 1936. El gestor de la llibreria era Guillem Mulet (el Gran Mulet com l’anomenà Vigoleis Thelen), ajudat pel seu germà bessó idèntic Salvador, ambdós algaidins (1).

Aquella germanor no era l’única quedestacava. La curiositat de coincidir molts d’altres germans, va fer ben singulars aquelles tertúlies literàries, embolicades sempre de cultura i de política. Així, hi varen prendre part els germans Verdaguer (Marius i Joaquim), els García Peñaranda (Vicente i Virgilio), els Sureda Montaner (Jacobo i Pedro), els Sureda Blanes (Josep i Francesc), els Villalonga (Miguel i Lorenzo)… No tots els participants eren germans, evidentment. També hi feren estada destacats feixistes que es distingirien arran de l’aixecament militar com José Enseñat, Ricardo Fernández de Tamarit o Manuel Figuereo de Juanes, un personatge ben singular. Fill de Wenceslao, militar espanyol que presidí durant uns mesos la República Dominicana, segons Vigoleis Thelen era un addicte de Trujillo, un dels tirans assassins d’Amèrica i pretenia, per mediació del comte Kesller, fugitiu del nazisme, que el rossellonès Arístides Maillol fes una escultura al dictador (2). 

A les tertúlies també hi assistien dos reconeguts filòlegs: Estanislau Pellicer (esperantista) i Jaume Busquets (arabista). Un dels dos (Busquets segons Josep Massot i Muntaner, Pellicer segons Jaume Pomar) va ser l’ingenu corrector de Mort de Dama, amb la paradoxa que l’obra feia burla d’una capelleta cultural, Ben Dinat, aparentment indeterminada, però que escarnia La Nostra Terra, revista de la qual eren correctors Pellicer i Busquets. Ironies de la vida! El sarcasme major va ser la burla pública que, desagraït, en faria d’ambdós Miguel Villalonga anys després. 

Miguel Villalonga (Palma, 1899 – Bunyola, 1946) va ser militar i escriptor, però part damunt de qualsevol altra activitat va destacar com a ideòleg del feixisme i, al costat del seu germà Lorenzo (un dels tres emmascarats rere el pseudònim Pep Gonella), actuà com el més sinistre i abjecte enemics de la llengua catalana i s’acarnissà sobre els escriptors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Graduat l’any 1920 com a alferes a l’acadèmia d’infanteria de Toledo, va estar destinat a Ceuta. L’any 1931, aprofitant-se de la possibilitat que brindava la reforma militar de Manuel Azaña, passà a la reserva i començà a escriure a El Día, emboscat com a Kim, amb dues grans línies d’atac: la República i els intel·lectuals a l’entorn de la revista La Nostra Terra, davant dels quals i amb les desmesurades bravates delatava un greu complex d’inferioritat. L’any 1934, a la revista Brisas i amb el pseudònim habitual, publicà la novel·la Mis Giacomini. El juliol de 1936, s’afegí amb entusiasme a la insurrecció armada i el mes d’octubre assumí la direcció de premsa de la Comandancia Militar de las Baleares. No es limità a fer les comunicacions ni, tampoc, s’ajustà al paper de censor, sinó que fomentà la persecució amb instàncies públiques a favor de la màxima repressió. El 1937, confiat que aquella conducta seria reconeguda per Franco, es presentà voluntari al govern de Burgos per incorporar-se de nou a l’exèrcit, però en comptes de ser destinat com pretenia a l’estat major, fou enviat al front. En vista del fracàs, va al·legar els seus problemes de salut per tornar a Mallorca i encastellar-se al poble de Bunyola, des d’on col·laborà en diverses publicacions per fer ostentació de la ideologia absolutista i jacobina que compartia amb el seu germà. El 1943, ja amb un deficient estat de salut, va publicar una segona novel·la, El tonto discreto, i el 1944, en col·laboració amb el seu germà, l’assaig Chateaubriand, el vizconde romántico. Un any després de morir s’edità Autobiografia, en part publicada en capítols.

Fins aquí el perfil més conegut. Això no obstant, com s’ha dit tantes de vegades, hi ha molts d’episodis ocults a l’entorn dels Villalonga que, durant el franquisme i el postfranquisme, han gaudit d’un tractament d’exquisida benevolència de gran part de la intel·lectualitat catalana, sota el patrocini de qui ha volgut untar d’una especial cera del corpus la memòria dels dos germans. La tirallonga d’autors que s’han sumat a aquesta cerimònia d’adulació, amb l’objectiu d’amagar o disfressar el feixisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme militant que professaren, retrata les mediocres biografies de, pràcticament, tots els escriptors en castellà dels darrers 70 anys i dels escriptors i de les escriptores bilingües de Mallorca, còmplices d’una gran manipulació. L’aureola que s’ha bastit a l’entorn de la hipotètica destresa literària dels dos germans es fa miques davant de qualsevol anàlisi rigorosa (3). El cas és que no està dit tot, ni de molt, de la trajectòria dels Villalonga i no passa any que no brolli qualque notícia. Avui tinc l’ocasió d’exposar-ne una de ben significativa: el censor va ser censurat! Justícia poètica? Paradoxes de la vida? Ell, el gran censor, un dels més grans apologistes dels crims del 1936 i del 1937, instigador directe amb el seu germà Lorenzo de l’afusellament d’Emili Darder, sí, ell, Miguel Villalonga… va ser censurat pels seus! (4)

Una lletra, fins ara privada i inèdita, de Miguel Villalonga a Salvador Mulet, permet de llegir moltes més coses que les que hi ha escrites. D’entrada, la impressió del full de la correspondència proclama el fatalista QUOTIDIE MORIOR (5), propi del to victimista que emet la carta i, sobretot, el document que s’hi annexa. Datada dia 7 d’agost de 1943 a Bunyola (amb ñ, naturalment), delata un pols tremolós i insegur. El contingut, adreçat a qui considera amic seu, se centra en una confidència i un regal que simultàniament constitueix una gran confessió. La confidència és ben concreta: la censura li ha prohibit incloure a El tonto discreto uns versos primitius que glosen la biografia de l’autor. El regal són les il·lustracions fetes per “uno de los mejores dibujantes de Madrid”. Diu que són 50 i que van numerats, però són 51, perquè hi ha dos dibuixos amb el nombre 39. Com així se’n va desprendre, dels originals? Sabia que no els podria aprofitar mai més? Avalava la resolució de la censura? Molt possiblement, era sobretot una manera d’expressar gratitud a Salvador Mulet. (6)

Cal analitzar el contingut dels dibuixos, ordenats a faisó d’una gran auca en cinc fulls.  Admet que era un mal estudiant, presumeix del seu heroisme en les guerres del Marroc i braveja a les totes: He leído tanto y tanto/ que a mi mismo causo espanto. No obstant, on mostra el llautó militarista és en la concepció d’utilitzar la literatura com a arma. Aquest posat es veu en més d’un dels dibuixos: Con mi lanza no embotada/ por la pluma bien cortada/ emprendo nueva cruzada o Con la pluma y con la espada/ mi fama ya está lograda. I a qui volia tallar el cap aquell creuat de saló de casa bona? Al clan de La Nostra Terra/ le hago coger cada perra/ (y es que mi pluma le aterra). Aquesta pretensiosa declaració va ser ben interpretada pel dibuixant que mostra un escriptor desarmat amb una ploma clavada com una fletxa. Gairebé al final d’aquell amargat relat que amara una biografia fracassada, deixa entreveure l’ombra del possible origen de la seva mala salut i apunta una sospitosa vinculació: Estas mujeres fatales/ (a las que llamo vestales)/ son causa de muchos males. La caricatura que fa Villalonga de la seva vida, consona perfectament amb l’autobiografia que es publicarà post mortem, però essencialment delata el trist sentit d’una eixorca i nefanda existència. Decididament, com solem dir per Mallorca, aquest home no tenia padrins! Més que mai, després de mirar aquests cinc fulls que conformen una auca de vanitats, es pot concloure allò de sic transit gloria mundi. 

NOTA FINAL SOBRE ELS AMICS DE VER

No sé si fa més rialles que vergonya veure com, en el feisbuc, es poden tenir milers d’amics. Això, senzillament, és impossible i si algú s’ho creu o ho vol fer creure és que té en poca estima l’amistat o en fa una frívola valoració. Per entendre tal quimera, n’hi ha prou de llegir la popular rondalla Amics de ver i amics de barret. Segur que, en el feisbuc, hi pot figurar qualque amic de ver, però la immensa majoria no passen de ser companys de viatge, adesiara efímers, amb qui podem compartir impressions, inquietuds… i poca cosa més. Tenir amics de ver, en canvi, és un tresor. Tenir-ne que saps que, encara que no els vegis gaire, hi són i sempre et fan costat és un autèntic luxe. Tenir-ne a punt d’atendre qualsevol consulta impertinent és una joia. Tenir-ne que, a més, et brinden la generosa confiança de fer-te a mans un document inèdit amb l’afegit “en pots fer allò que trobis”, resulta un privilegi de vida. És el cas que, avui, m’ha brindat l’atzar per partida doble.

Pere Mulet és un professor jubilat, cor i pulmó de l’heroica revista Saig d’Algaida, fill del gestor de La Casa del Libro. Ell és qui m’ha proporcionat la carta amb els dibuixos censurats. Joan Escanelles, m’ha correspost una consulta simplista amb detallada pulcritud. D’aquesta manera, s’ha estravingut comptar amb la col·laboració de dos amics, cultes i savis ambdós i, també ambdós, llatinistes, quatre condicions (l’amistat, la cultura, la saviesa i el domini de la llengua dels clàssics) poc habituals i, en tot cas, males de fer coincidir. Gràcies a ells he pogut transcriure i comentar una informació sobre el fosc i tenebrós personatge que va ser Miguel Villalonga.

NOTES

(1) QUANT ALS GERMANS MULET I LA CASA DEL LIBRO:

Vg. Té dues cares Mallorca?

PRIMERA PART:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344

SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

TERCERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/206777

QUARTA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/207188

CINQUENA (i darrera) PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=208005

(2) SOBRE ARÍSTIDES MAILLOL:

Vg. La xarxa Maillol d’evasió i la dama roja

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=244630

(3) Vg.: Llorenç Villalonga i la llengua catalanade Josep A. Grimalt:

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(4) PER A SABER MÉS COSES DELS VILLALONGA:

Mort de dama; un pamflet per desmitificar

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

Patografia de Llorenç Villalonga

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=239064

La darrera paraula? (més sobre sant Llorenç Villalonga)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242672

Mites fatus (Llorenç Villalonga va ser Pep Gonella)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=260364

(5) Després de cercar i trobar la procedència de la citació, vaig consultar Joan Escanelles. No em puc resistir a transcriure la resposta, probablement inimaginable per Miguel Villalonga:

«Pau als Corintis, I, cap XV, vv. 30-31: “Ut quid et nos periclitamur omni hora? QUOTIDIE MORIOR per vestram gloriam, fratres, quam habeo in Christo Jesu Domino nostro”

He deixat en cursiva la cita literal del text, però no el referent a la ubicació. He precisat que la font és la primera Carta als Corintis (en són dues) i els versicles citats són el 30 i el 31, seguits i complets. La frase del v. 30 és interrogativa, i ho he marcat. On diu fratus, hem de posar fratres. He pensat, de QUOTIDIE MORIOR, que ho destacau en majúscules a posta i ho respect. Igualment, he de mantenir les majúscules inicials de Christo Jesu Domino, però l’he llevada a nostro. ¿I què esperaves de mi, sinó mariconades?

La traducció? Per a què, també nosaltres ens posam tothora en perill? Cada dia m’expòs a morir per la glòria que em dau, germans, la qual tenc en el Crist Jesús, Senyor nostre.

En comptes de morior, he traduït ‘m’expòs a morir‘, seguint una interpretació de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma que gira apothnesco, del grec al llatí, com a ‘in periculo mortis sum” ¿Com així interpret vestram gloriam per ‘la glòria que em dau’? Perquè l’original grec posa kaúchesin, acusatiu de kaúchesis, i vol dir ‘motiu de bravejar’. N’he sortit amb 7 síl·labes fòniques; el text llatí en du 6. La ‘ch’ caldria pronunciar-la amb aspiració, com en la ‘j’ de ‘jaleo’.»

(6) Salvador Mulet va tenir la iniciativa de fer, de manera artesanal, un Kalendari Algaidí que, a partir de 1938, enviava a tres dels antics companys de tertúlia de La Casa del Libro: Jaume Busquets, Miguel Villalonga i Joaquim Verdaguer. En feia quatre exemplars que, les successives morts, reduïren a dos. Va continuar l’elaboració dels almanacs fins a l’any 1960.

Avui, a la Torre del Serral dels Falcons, organitzat per iniciativa de la societat civil de Manacor, amb l’Obra Cultural Balear del poble al capdavant, i en el marc dels actes organitzats per la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, s’ha fet un acte de dignitat en memòria de Guillem Riera, el talaier que va morir dia 4 d’abril de 1715, avui feia 300 anys en clau, en rebutjar el primer intent borbònic de desembarcar a Mallorca, últim bastió de resistència contra Felip V. L’acte, presentat per l’historiador Antoni Tugores, ha comptat amb les intervencions de l’escriptor Pere Morey, el qual ens ha relatat l’episodi i ha coordinat l’ofrena floral, Biel Majoral, que ens ha cantat Jo sóc català! de Pere Capellà, Maria Rosselló, que ens ha cantat Siau qui sou! de Guillem d’Efak , els poetes Bernat Nadal i Hilari de Cara (recitat per Jaume Gomila), Núria Feliu , que ens ha fet recitar amb ella El meu poble i jo de Salvador Espriu i els glosadors Mateu Xurí, Maribel Servera i Sebastià Adrover. De part meva, després de dir Forans i ciutadans de Guillem d’Efak, he llegit les paraules que transcric en blau.

Al llarg del 2014, Barcelona i el Principat, varen commemorar un tricentenari amb gran desplegament de recursos. De fet, a l’hora de fer balanç, tot han estat xifres: nombre d’activitats, quantitat de participants, pressupost destinat… Cap esment a la dignitat i a l’honor; matemàtiques! Així mateix, un dels comissaris va afirmar que volien que “ningú no romangués exclòs de la celebració”. Doncs bé que fracassaren, perquè varen excloure més de la meitat del territori i de la població d’aleshores. Oblidaren que l’enfrontament contra Felip V va ser del conjunt de la Nació Catalana. Cap acte oficial de reconeixement als fusellers valencians. Cap acte de record als artillers mallorquins. Cap acte de gratitud als mariners illencs que foren els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona. El Tricentenari 1714-2014 va servir per recordar l’efemèride d’una guerra que va condicionar i condiciona la nostra història com a poble, però va ser planificada a l’estil de Michael Collins! Dia vindrà que, qui ara ha menystingut i oblidat, haurà de reparar la ignomínia. Sortosament, la participació ocultada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya va ser corregida per altres entitats catalanes que, amb gran dignitat, varen estar a l’alçada com Memorial 1714, Indrets del Record, Agrupació Excursionista de Catalunya, Germania-Randa, La Violeta de Gràcia, l’Ateneu Barcelonès, el Born Centre Cultural o, a Prada, la Universitat de València.

Nosaltres no som d’eixe món i, avui i aquí, des d’aquesta torre de l’antic Regne de Mallorques, abominam de l’amnèsia que ens ha empeltat, a sang i a foc i durant 300 anys, la dinastia borbònica i els seus còmplices. Nosaltres, avui i aquí, recordam Guillem Riera i totes les víctimes de Mallorca, amb especial esment als màrtirs de l’Horta i Calonge. Però, amb ells, recordam també Bac de Roda, Carrasquet, el General Moragues, Antoni de Villaroel, Joan Baptista Basset, el Marquès de Rubí i, més enllà dels herois reconeguts, el compromís solidari i la solidaritat compromesa d’aquelles dones i d’aquells homes que lluitaren, sovint anònimament i en més d’un cas fins a la mort, per preservar les nostres institucions, els nostres drets i la nostra sobirania nacional. Honor i glòria! D’avui enllà girem l’esquena al Decret de Nova Planta i caminem cap al Dret a Decidir. Continuarem la lluita amb la paraula. Les nostres armes seran les urnes. 1715 va ser l’any de la presa. El 2015 ha de ser l’any de la represa.

Com a acte de vindicació contra la memòria sembrada de sal, vull exemplificar-ho en el cas dels eivissencs, tan implicats i tan transcendentals en la defensa de Barcelona i, com la resta d’illencs i de valencians, oblidats per les institucions oficials de tots els nostres territoris. Ja fa 125 anys que l’advocat Felip Curtois i Valls (1838-1916) va escriure una quarteta, amb una proclama clara de catalanitat, a la qual Isidor Marí afegiria un clam a la memòria i a la represa col·lectiva. El resultat de la conjunció és aquest: 

Que som terra catalana
ja és ben fàcil d’advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.
Sa llengua mos agermana,
sa història no pot mentir.

Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.

Va florir i ara ja grana,
i arriba es temps de collir,
i enc que bufin tramuntanes,
tot comença a reverdir,
sa memòria, ses solanes,
ses feixes i es vells amics.
I basta que mus separaren,
que molt més ens hem d’unir,
com es grans d’una magrana,
que no ens puguen despartir.
Entre germans ningú mana,
no ens podem desavenir.
Sa feina no serà vana
si arribam a aconseguir
sa llibertat sobirana
que un dia vàrem tenir
i es drets que junts defensàrem
lluitant contra en Felip V.

ALGUNS VÍDEOS DE L’ACTE:

SOM UNA NACIÓ: https://www.youtube.com/watch?v=f5yeBE5ABGA

SIAU QUI SOU!: https://www.youtube.com/watch?v=sHiIRgAcEbY&feature=em-upload_owner

LA VIDA, LA LLIBERTAT: https://www.youtube.com/watch?v=i8ng6yo9_FM&spfreload=10

Quan, a una de les primeres reunions de la Comissió Cívica del Tricentenrari 1715-2015, es va tractar el tema de la imatge que havia d’il·lustrar els diversos actes programats, no hi va haver cap dubte que la icona que millor s’avenia per simbolitzar la resistència de Mallorca era la torre del Serral dels Falcons. N’hi havia d’altres possibles, com el canó felipista que roman, castigat cap per avall, com una estaca clavada davant del Convent de Felanitx, però la torre, a banda de ser un punt fort de defensa, va ser protagonista d’un episodi històric que, fins fa ben poc (potser podem afegir “i encara ara”), és molt poc conegut i gens reconegut.

Per relatar-ho breument en paraules de l’escriptor Pere Morey: “El quatre d’abril de 1715, 300 soldats borbònics provaren de desembarcar al port de Manacor. Tan sols 30 voluntaris del poble els feren fugir, però a Guillem Riera, el talaier, li va esclatar el canó i va morir defensant els nostres drets.”

És cert que la commemoració del Tricentenari haurà de tenir en compte altres dates. Dia 15 de juny farà 300 anys del desembarcament de D’Asfeld a Cala Llonga i l’endemà, dia 16, de l’enfrontament a l’entorn de l’Horta i Calonge. A partir d’aquell dia i poble a poble, són moltes les commemoracions dels 300 anys de les diverses submissions a l’exèrcit borbònic. Des de Felanitx, retuda dia 17 de juny de 1715, fins a Palma, quan dia 11 de juliol es lliuraren les claus de la ciutat a D’Asfeld són moltes les fites locals a recordar d’una gran guerra que va acabar en sotmetre el darrer territori de la Nació Catalana, aixecada solidàriament contra l’absolutisme de Felip V en defensa dels privilegis i furs del Regne de València, del Principat de Catalunya i, com a darrer bastió de resistència, del Regne de Mallorques.

Sí, ja hi ha hagut i hi haurà altres dies a rememorar, però el proper 4 d’abril tenim al davant una data clau per recordar un fet paradigmàtic de la nostra història. Aquest dissabte farà 300 anys en clau d’un acte honorable d’heroica resistència. És de pobles nobles retre tribut als seus defensors. Cal, per tant, un acte de reparació i de justícia! Cal fer-nos-hi presents i brindar testimoni de reconeixement i gratitud!

Per aquest motiu, amb la iniciativa i empenta d’un nodrit grup de persones de Manacor (Biel Barceló Bover, Jordi Caldentei, Antoni Tugores…) i, sota el suport de l’OCB i de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, s’han organitzat dos actes de record i de vindicació.

El primer, a punt de migdia, serà al peu de la torre del Serral dels Falcons, on dipositarem un ram de llorer i escoltarem paraules i cançons. Al costat de les veus de Biel Majoral, Bartomeu Mestre, Maria Rosselló i Mateu Xurí, acompanyats amb les músiques de Delfí Mulet i Biel Torres, romprem aquest silenci ignominiós que ha durat 300 anys i recordarem Guillem Riera i tots els qui posaren en risc, sovint fins a la mort, les seves hisendes i les seves vides per defensar la terra i els drets i la sobirania del nostre poble. (1)

El segon acte d’aquest dia serà a les 17:15 (naturalment!) al local de l’Obra Cultural Balear de Manacor, carrer Jaume II, on es projectarà el documental de Pere Sánchez La Resistència. (2)

Aquest 4 d’abril, enguany coincidint amb el dissabte de les panades, ens cal fer-nos veure i sentir a Manacor. Honor i glòria a la resistència!

(1) Arribar a la torre no té cap secret. Cal anar cap a les Coves del Drac i, quan s’acaba la costa, tombar a l’esquerra per l’avinguda de Joan Servera, tot dret, des d’on ja es veu la torre. A l’entorn, no hi ha dificultat per aparcar-hi els cotxes.

(2) En aquest cas, es pot deixar el cotxe a la Plaça Ramon Llull o a la del Mercat, caminar fins a l’església i demanar el carrer d’en Bosc que vos hi durà tot dret.

Per a saber més coses: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

Balada d’una amistat vital i d’ultratomba

Com que l’oblit mata la memòria, a vegades es fa imprescindible repicar les baules de la història per, amb documents i proves, corregir i reparar la injustícia que, sovint, provoquen les interpretacions esbiaixades i, sovint, interessades. Avui és un d’aquells dies que el deure de l’amistat, però sobretot el de vindicar la realitat de les coses, m’obliguen a aclarir qüestions que, tot i haver fet arribar reiteradament als qui escampen errors, per oblit o per altres raons, encara avui falsegen la veritat.

Ja fa 20 anys que Ovidi Montllor va fer la maleta rere les petjades de Guillem d’Efak que havia partit, davant davant, dia 15 de febrer de 1995. Amics corals en vida, forçat havien d’agafar plegats les vacances més llargues. No eren, per desmentir el poeta, dos entre tants. Eren dos homenots! El buit que deixarien seria, és, molt gran.

La coincidència en l’eixida va ser una més de les moltes complicitats que compartiren. Foren, amb el seu amic Quico Pi de la Serra com a tercer, les dues grans bèsties negres de l’àmbit musical i teatral. Tot i la diferència d’edat (Guillem era de 1930 i Ovidi de 1942), la dotzena d’anys que els separava no va ser una barrera per fer-se grans amics i, com és sabut, ambdós observaren i professaren el culte a l’amistat tota la vida.

A La Cova del Drac, el mític cafè-teatre del carrer Tusset que regien conjuntament Josep Maria Espinàs i Guillem d’Efak, arribà Ovidi Montllor, un jove d’Alcoi que volia ser actor. Això era l’any 1967 i l’any següent, el 1968, ja actuà en aquell local representant peces curtes de Jaume Vidal Alcover i de Maria Aurèlia Capmany. La Cova del Drac antiga estava distribuïda en un bar, a la part superior, i una sala amb un petit escenari, a la inferior. La censura tancà el bar i prohibí les representacions de teatre. Però l’enginy i la intel·ligència dels gestors va reaccionar i, com que els censors no havien pensat a prohibir els «espectáculos», varen iniciar un cicle de recitals de poesia i cançó. Així va ser com Ovidi Montllor de la mà de Guillem d’Efak, es va introduir en l’art de la rapsòdia i es convertí en un excel·lent declamador de poemes.

L’art de la rapsòdia

És sabut que la majoria dels poetes, en general, no saben recitar. És difícil trobar bons rapsodes. Guillem ho era per intuïció i condicions. De fet, La Balada d’en Jordi Roca, de l’any 1962, ja demostra la força que podia emetre. Es feia entendre gràcies al gest, a la música i a l’èmfasi que entrunyellaven cos, veu i comunicació. Però, a més, va millorar la tècnica observant grans especialistes. Guillem era un bon coneixedor de la cançó francesa i havia traduït i cantat Leo Ferré, Jean Ferrat i, fins i tot, Georges Moustaki. En el marc de la rapsòdia hi havia dos bons representants que, com a bon observador, li serviren de referent: Gilbert Becaud i Ives Montand. Al darrer, també actor, el va tractar personalment.

No obstant, hi ha una fita poc coneguda que marcaria l’art de la rapsòdia de Guillem d’Efak i, de retruc, d’Ovidi Montllor. Dia 10 de maig de 1967 als Caputxins de Sarrià (on anys més tard hi hauria una tancada d’estudiants antifranquistes), va tenir lloc un recital únic que faria història de Yevgeni Yevtushenko (Sibèria, 1932), el famós poeta i rapsoda que va escriure allò de «un poeta rus és molt més que un poeta». Aquell dimecres va recitar vuit poemes en rus davant de més de tres-centes persones, majoritàriament estudiants universitaris. Abans de cada rapsòdia, poema a poema, Guillem d’Efak llegia la traducció catalana i Juan Antonio Goytsolo la castellana. La premsa destacà que amb el seu darrer llibre de versos, el poeta havia guanyat més de vint-i-dos mil rubles (un milió de pessetes d’aleshores; una fortuna). A les entrevistes de la premsa catalana, Yevtushenko lamenta que el poc interès per la poesia que ha detectat a Catalunya quan, a Moscú, els recitals es fan a grans recintes esportius amb milers d’assistents. Fa, això no obstant, una gran valoració de la poesia catalana que ha conegut i diu que, abans de tornar a Rússia, té previst viatjar a Mallorca, on l’ha convidat un amic que ha fet fa poc: Guillem d’Efak.

Curiosament, en el llibre Poemes i Cançons, Ovidi explica l’impacte d’aquell recital: “Un dia em vaig assabentar que el poeta Evtucheko era a Barcelona, i donava un recital als Caputxins de Sarrià. Vaig anar-hi, em va acompanyar, jo no coneixia Barcelona, la bona amiga Francina, i ella tot i sent de Barcelona tampoc no ho sabia massa. Ho vam trobar, per fi, i em vaig trobar una altra llum: com es podien dir els poemes per a comprendrel’s més encara.”

Tota la ciència de la rapsòdia que Guillem havia forjat i millorat, amb el referent compartit d’aquell poeta i gran rapsode rus, seria una primera escola pràctica d’Ovidi Montllor. En Guillem era immensament generós i va compartir les tècniques que havia experimentat amb entusiasme. Si Guillem era generós, Ovidi era agraït i mai no va amagar aquell magisteri rebut. Ben al contrari, ho va proclamar i valorar a nombroses entrevistes.

El mític recital del Price

Dia 25 d’abril de 1970 en el Gran Price de Barcelona, un local on es feien combats de boxa i de lluita lliure americana, es va realitzar un acte molt important a favor de les llibertats democràtiques. S’havia anunciat com a I Festival Popular de Poesia Catalana. El local estava ple com un ou. Amb un muntatge preparat per Feliu Formosa i Josep Anton Codina, per l’escenari desfilaren els poetes més reconeguts del moment: Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Joan Oliver Pere Quart, i alguns retornats de l’exili com Agustí Bartra o Josep Carner. De València hi havia Vicent Andrés Estellés i, recitant poemes d’autors absents, Ovidi Montllor. Mallorca va estar representada per Jaume Vidal, J. M. Llompart, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà. Va ser aquest darrer autor, precisament, el que va encendre els ànims dels assistents. L’entusiasme del públic va esclatar amb crits de llibertat. La tensió va arribar al clímax quan Joan Oliver, en el moment de clausurar l’acte, es va saltar el text autoritzat i va fer una relació de reivindicacions democràtiques molt crítiques amb el règim franquista. La multa no es va fer esperar: «Considerando que tanto el Sr. Colomines como el Sr. Oliver, excediéndose del guión aprobado, dieron en sus intervenciones un marcado matiz político aludiendo a los exiliados, a la lucha para superar las dificultades que atraviesa la comunidad del país, etc., con lo que convirtieron el acto inicialmente poético en un acto político, llegándose a proferir por los asistentes estentóreos gritos de “llibertat, llibertat”, y a la terminación del festival, caldeados los ánimos, se formó una manifestación pública que tuvo que ser disuelta por la Policía Armada». Per recaptar fons i pagar la multa, es varen fer moltes d’activitats. Aquell magne recital, va marcar una fita històrica, fins al punt que 25 anys després, l’abril de 1995 es va commemorar amb un altre gran rapsòdia: El Price dels Poetes. Tot i que la gran majoria de participants ja havien mort, varen ser recitats i recordats per una fornada més jove. Tant Guillem d’Efak com Ovidi Montllor, havien mort feia setmanes i no varen poder atendre la invitació.

Arran de l’històric recital d’abril de 1970, Guillem i Ovidi veurien ampliar els entrebancs, obstacles i les dificultats burocràtiques. També això varen haver de compartir per força. Encara que, abans, ja eren observats amb recel, des d’aleshores encara serien objecte d’una vigilància especial que condicionaria les seves actuacions públiques.

Guillem i Ovidi, homes de teatre

Parla Guillem d’Efak: “Amb l’Ovidi hi havia un cicle de ritmes molt similar i, de tant en tant, ens trobàvem plegats fent el mateix. És cert que entre la cançó i el teatre hi havia un vincle molt fort. El cantant Toni Moreno va ser el flautista del «retaule» amb el grup de teatre El Camaleó, on també participaren el Luchetti i l’Ovidi. L’Ovidi més d’una vegada les passà magres. Tenia tanta de dignitat que no deia res a ningú; un estiu el vaig trobar a la platja: venia tallades de síndria… Era indignant veure com un dels qui actuaven de franc per qualsevol causa no tingués assegurada la subsistència. La injustícia de l’oblit posterior hauria de fer patir mala consciència molta de gent. Sobretot quan sempre va mostrar cara. He repetit moltes de vegades una frase que ell va fer popular: «Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en valencià. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense».

A partir de 1968 i, amb major intensitat, la primeria dels anys setanta, Guillem i Ovidi varen elaborar molts de projectes plegats. Amb Carlota Soldevila, varen prendre part de les activitats de La Cucafera, un nou cafè-teatre. Amb Dolors Lafitte, varen crear l’espectacle XouNou, un recital de poesia i cançó concebut com l’antítesi del vedetisme que s’imposava. Era, simultàniament, un homenatge de reconeixement als pioners de la cançó: Miquel Porter Moix, Xavier Elies… i comptava amb veus noves de gent jove: Eulàlia Ripoll o el pintor Gerard Mates. Una altra empresa teatral que encetaren plegats va ser la fundació de la Nova Companyia de Barcelona, al costat de Carme Sansa, Anton Codina, Fabià Puigserver, Carlota Soldevila, Emma Cohen, Ventura Pons…

Ambdós entraren en el món del cinema, tot i que Guillem d’Efak sempre deia que la seva trajectòria com a actor tenia l’objectiu d’aprendre a escriure teatre i, de fet, guanyaria nombrosos premis com a autor. Ovidi Montllor, en canvi, va tenir molta més incidència. Borau, el director de Furtivos, deia que el va captivar la mirada neta i honesta d’Ovidi.

Trajectòries paral·leles

Les trajectòries d’ambdós són molt similars. Ovidi Montllor viatjà de l’escena, primer com a actor, a la rapsòdia i a la cançó, gairebé per una simple evolució biològica que, després, l’acostaria a la poesia com a autor. Guillem d’Efak havia fet un camí invers. De la poesia arribà a la cançó, d’aquesta a la rapsòdia i d’aquesta al teatre i al cinema. El resultat final, però, era semblant. Cap dels dos no va fer part del grup Els Setge Jutges. Ambdós actuaven sempre amb un posat seriós (fins i tot per interpretar les cançons més iròniques) i, quasi sempre, vestits de negre (com Montand o Yevtushenko) i amb un posat molt teatral. Així ho va veure, des de La Vanguardia (11-VIII-1968), Angel Carmona: «Sobre el Arte Dramático, Guillem dEfak i Ovidi Montllor, pongamos por caso, crean un clima teatral en sus actuaciones. He aquí un teatro técnicamente positivo pero, y esto es importante, tales actuaciones hallan un público que vibra con ellos, que participa y que se ríe, exalta o emociona».

Ambdós tenen el mite d’infantesa d’una dona com a principal referent educatiu. La de Guillem és Lluïsa, la d’Ovidi, Teresa. Ambdós varen fer mil-i-una feines de tota casta abans d’arribar a la Cançó. Ambdós, un mallorquí i un valencià, prengueren i propagaren un sentit clar de pertinença a la catalanitat compartida. Excepte algunes intervencions cinematogràfiques, els dos serviren amb fidelitat la llengua comuna. Cap dels dos no va sucumbir a les temptacions de l’establishment, que pretenia integrar tot allò que veia difícil desintegrar. Més coincidències? Ambdós deien el que trobaven a tort i a dret, sense por i sense manies. De fet, eren enemics d’allò tan mal interpretat i mal educat del llenguatge políticament correcte. Això era una de les coses que més incomodava els mecanismes de poder. Foren, per tant, maleïts i marginats. No els regalaren poltrones ni parafernàlia ni encens. I, finalment, reivindicaren el dret a una mort digna, que coincidiria en el temps amb un estret marge de tres setmanes.

Una guspira de reconeixement de darrera hora

Al final de les seves vides se sentiren abandonats per tothom. Guillem d’Efak declarava que tota la seva feina estava enterrada dins l’arena, com la flor romanial, a l’espera de tornar a brollar. Ovidi Montllor, a l’especial que l’any 1986 va publicar la revista EL TEMPS, per commemorar uns hipotètics 25 anys de la Cançó Catalana, era més crític: “Ens ignora tothom!”. En fer balanç, com era habitual en ell, destacava el paper primigeni de Guillem d’Efak en la seva trajectòria. Ignorats i enterrats com la flor romanial els seus noms eren arraconats.

Això no obstant, una altra de les situacions que viurien ambdós, al final de la vida i de manera molt similar, va ser el de veure un tímid reconeixement quan ja estaven sense veu, malalts i emocionats. Guillem d’Efak va rebre el reconeixement de mèrits de Manacor, fou guardonat per l’Obra Cultural Balear i, el mes de juny de 1994, a l’Auditòrium de Palma, per iniciativa del seu amic Salvador Escamilla, es va fer un gran recital, Un cant a l’amistat, on hi participaren les veus més representatives de la Cançó. Va ser, molt possiblement, la darrera vegada que el seu gran amic cantaria en públic Homenatge a Teresa. Una espipellada del concert, amb comentaris del protagonista, el trobareu a: https://www.youtube.com/watch?v=IWMmnskJYVJM

El mateix any, Ovidi Montllor rebia el Miquelet d’Honor, la medallad’or d’Alcoi i l’alta distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat valenciana. Dia 30 de novembre, al seu poble rebia un homenatge similar al que s’havia retut a Guillem d’Efak mesos abans a Palma. Es pot veure l’emotiu concert sencer a: https://www.youtube.com/watch?v=mIHHqsMs9xU

Post mortem també compartirien moltes de coincidències com la dedicatòria a Ovidi d’un carrer a Alcoi i a Guillem a Manacor i a Palma. També alguns (no gaires) homenatges conjunts. Cal afegir que Guillem d’Efak, arran de la revifada obtinguda amb la recuperació de la rapsòdia Siau qui sou!, l’any 2011 va rebre la Medalla d’Or de les Illes Balears, màxima distinció que confereix el govern i, posteriorment, també rebria la màxima distinció del Consell de Mallorca

Ovidi i Mallorca

A Mallorca, Ovidi va tenir i mantenir bones amistats. Cal destacar, com a primera fita, l’any 1964 quan l’enviaren a fer el servei militar obligatori a Palma i ja va “descobrir” (ell utilitzava aquest verb) que, amb els mallorquins, s’hi entenia perfectament. Ho va corroborar, a Barcelona, Jaume Vidal Alcover.

Després, ja ben endinsant en el món de la cançó i del teatre, la nòmina d’amics va augmentar: Nina Moll, Pau Valls i Nicolau Pizà, organitzadors de concerts i festivals de cançó catalana fins a finals dels anys 60 del segle XX, els germans Bonet (sobretot Maria del Mar, però també Joan Ramon), Bernat Homar, de Llibres Mallorca que va ser delegat dels segells discogràfics, Joan Manresa, el poeta i periodista, Yori Oliver, amb qui va fer el disc Un entre tants, amb la música sense lletra de l’Homenatge a Teresa, Biel Majoral… Amb aquest darrer hi ha una anècdota que descriu la bonhomia d’Ovidi. Després de fer plegats alguns concerts per pobles, a l’hora de passar comptes, es va comprovar que les despeses eren igual que les entrades. No hi havia un cèntim. El comentari d’Ovidi va ser: “Biel, les panades de ta mare boníssimes!”. Un altre amic i col·laborador amb qui va mantenir una excel·lent relació és el catedràtic Antoni Artigues. Un any abans de morir, Ovidi Montllor va actuar acompanyat de Toti Soler a l’Escola de Magisteri de Palma.

Ovidi ben recordat i enaltit a Mallorca

Mal m’està dir-ho però cal fer-ho, perquè és un acte de memòria i de justícia fer-ho, que el primer homenatge conjunt a Ovidi Montllor i a Guillem d’Efak es va fer a Inca, a Mallorca. La història va anar així: la Delegació de l’Obra Cultural Balear havia programat una jornada dedicada a Guillem d’Efak que es faria el divendres 10 de març de 1995. A més d’un recital de poemes i cançons, m’havien encarregat una conferència sobre el polifacètic cantant i poeta nascut a la Guinea. Vaig anar a recollir la seva vídua, Mònica Pastor, que m’informà de la mala nova: Ovidi Montllor havia mort aquell dia. M’explicà que l’endemà de la mort d’en Guillem, encara Ovidi amb una veu escanyada totalment, va telefonar per donar el condol. Naturalment, la conferència prevista va ampliar-se per referir-se als dos amics. La crònica periodística, tot i que no en va fer un gran ressò, deixà caure que l’acte va ser un doble homenatge.

L’endemà d’aquell doble homenatge improvisat, el diari més llegit de Mallorca, destacava en portada la mort d’Ovidi Montllor. Contrastava aquella vistosa portada amb el pobre tractament informatiu que li dedicaren altres mitjans de comunicació del País Valencià com del Principat de Catalunya. El mateix que havia passat amb Guillem d’Efak.

A Palma, el mateix any 1995 es varen fer actes a la Casa Catalana de Mallorca i al Teatre Municipal. L’Escola d’Estiu d’aquell any, a l’Escola Joan Mas de Montuïri, novament a proposta d’Antoni Artigues es va dedicar als dos amics.

A Mallorca, s’han dedicat molts d’actes compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor. Arran de la presentació de L’Ovidi, una biografia escrita per Núria Cadenes sobre el cantant d’Alcoi, a la Fira del Llibre en Català del 2003 a Mallorca, el grup Llunàtiques, liderat per Glòria Julia, ovidista i efakiana, va fer un recital amb cançons d’Ovidi i de Guillem.

L’any 2005, amb motiu del 10è aniversari de les dues morts, per iniciativa de l’inquiet i feiner Antoni Artigues, catedràtic de la UIB i impulsor de Magisteri Teatre, es va elaborar un calendari d’activitats amb un cartell i una postal de Josep Guinovart que convertí Guillem i Ovidi en un volcà (vg. la il·lustració primera). És important recordar ara, passats 20 anys de les dues morts, l’alt grau d’implicació que varen tenir el Consell de Mallorca, la Fundació Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears per tal d’enaltir les memòries i l’obra dels dos amics.

Entre d’altes activitats es va enllestir el muntatge Va com vull, sobre textos i cançons dels dos homenatjats. S’escenificà al Teatre Sans de Palma, a Son Llaüt de Santa Maria i a Castelló, en el marc de la Mostra de Teatre Universitari dels Països Catalans. Dia 3 de març, a la Misericòrdia de Palma s’inaugurà una exposició feta amb un original muntatge de maletes. Sebastià Bennàssar, escriptor i periodista, va fer una crònica de l’acte: «Maletes de tot tipus. Grosses, petites, de cuiro. Amb un aire de vell, capaces de transportar-nos a una altra època, a un altre món. En entrar les maletes es transformen en poesia, màgia, viatge, pel·lícules i somnis. Les maletes no tanquen, vessen d’Ovidi Montllor i de Guillem d’Efak».

Dos entre tants?

Els actes d’homenatge compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor a Mallorca no han tengut el mateix tractament al continent. Això no obstant, la identificació entre els dos personatges és més que evident. Algunes proves ho demostren. A la darreria d’octubre del 1995, en el marc de la XII Festa de l’Espectacle, l’Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana va instituir dos premis amb els noms d’Ovidi Montllor (al millor treball
discogràfic) i de Guillem d’Efak (al millor concert). El mes d’abril de 1996, arran de la presentació del disc D’un temps, d’un país de Joan Manuel Serrat, el periodista Bru Rovira titulà la crònica La noche que Serrat hizo justícia i l’encetava amb una pregunta molt dura: «Sabíeu que Guillem d’Efak i Ovidi Montllor varen haver de morir per sortir per TV3?». Aquell mateix any 1996, l’escriptor Jordi Garcia-Soler publicava Crònica apassionada de la Nova Cançó amb aquesta dedicatòria: «Les reaccions produïdes arran de la mort de dues excel·lents persones i dos grans cantautors com foren Guillem d’Efak i Ovidi Montllor, em varen revoltar profundament, ja que després d’haver estat víctimes del més gran dels menysteniments van ser presentats com a prohoms nacionals per part dels mateixos que els havien silenciat o marginat. A ells està dedicat especialment aquest llibre.»

El temps, com havia passat en vida a partir del retorn de Guillem a Mallorca, tornà a separar els amics i cada vegada s’espaiaren més les referències conjuntes als qui, per a molta de gent poderosa, havien estat les dues bèsties negres de la cançó (i no només de la cançó) catalana. El Correllengua 2006, organitzat aquell any a nivell de tot el territori nacional, es va segmentar en quatre rutes distintes amb els noms: Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Jesús Montcada i Avel·lí Artis Gener, Tisner. Dos anys més tard, el 2008, amb motiu de l’edició del DVD L’Ovidi se’n va a Palau, Àlex Vendrell, que amb Inadaptats l’any 2004 havia enregistrat Homenatge a Ovidi, escrivia: «Aquell jove aprenent de Guillem de Efak encara amenaça els burgesos dient: “No m’en vaig, sóc qui torna!”». L’any 2009, Miquel Pujadó canta i enregistra una cançó, El bar enmig de la boira, que fa desfilar els més importants noms de la cançó catalana. Un llarg paràgraf humorístic és prou expressiu:

Reia el gran Guillem d’Efak,

jugant a escacs amb l’Ovidi,

tot fent un glop de conyac,

lii envià el rei a presidi.

Bon perdedor, l’alcoià,

no perdé el posat alegre

i murmurà “va com va!

Sóc el blanc, però ho tinc negre!”

A molts d’anys de distància

Ara (benvingudes totes!) són moltíssimes les persones que s’han fet ovidistes i, en menor mesura, efakianes. Emociona veure com la gent jove ha volgut entendre i xuclar els missatges dels dos amics. Això no obstant, cada dia també hi ha mostres d’ignorància o d’oblit quant a la transcendental relació que varen mantenir i l’efecte que aquesta relació, tractant-se d’un valencià i un mallorquí, provocava a la gent. El retorn de Guillem a Mallorca l’any 1980 va significar l’allunyament entre ambdós, però això no hauria d’anul·lar la intensa amistat compartida. Reparar la ignorància és una manera de fer justícia.

Sembla que, pel que fa al reconeixement d’Ovidi i Guillem, són temps de flors i violes. Els teatres on es fan actes per vindicar-ne la memòria, s’omplen més que en els seus millors temps. Gent que els hi havia fet el buit s’han volgut ressituar. Ben haja si aquest canvi és sincer. Post mortem s’han multiplicat els qui es declaren seguidors seus “de tota la vida”. Ja passa això. Els morts no molesten i reben sempre més elogis que els vius. Fins i tot (ja se sap que qui menys sap és qui més braveja), n’hi ha que pontifiquen i es dediquen a penjar etiquetes falses i a especular sobre el que dirien o farien.

Joan Fuster, quasi al final de la seva vida, va escriure: «Vista amb perspectiva històrica, la cançó se’ns presenta com una de les eficàcies més vàlides. No veig que els beneficiaris d’aquella lenta, contradictòria i il·lusionada gestació de la poca o molta democràcia ni de la minsa autonomia els hagin fet justícia. Fins i tot sembla que tendeixin a oblidar-se’n». És evident que el clam de Fuster apuntava els casos emblemàtics d’Ovidi Monllor i de Guillem d’Efak. En un clam lúcid similar, fet des de la perspectiva actual, Vicent Partal (*), sempre bon observador i perspicaç, ens ha palplantat aquests dies (ahir i avui) davant d’unes reflexions que obliguen a l’autocontrol per no espargir els noms i llinatges dels qui furtaren les ales a Ovidi. Cal tenir una gran disciplina per evitar una reclamació pública, Cal administrar molt bé la ràbia continguda… tal com varen saber fer Guillem Montllor i Ovidi d’Efak… o era a l’inrevés? Bé, com que posseïen el do de la ubiqüitat, podem concloure amb un i viceversa!

CODA amb paraules d’Ovidi i de Guillem d’Efak:

Ho podeu veure a https://www.youtube.com/watch?v=jAMwrmJRj_g

PER A SABER-NE UN POC MÉS:

Com he escrit altres vegades, per a saber més coses sobre poetes catalans és del tot imprescindible la pàgina del catedràtic Antoni Artigues. Avui, en concret:

Sobre Guillem d’Efak:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/Contes-poesia/baladadefak.html

Sobre Ovidi Montllor:

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/montllor/ovidi.html

(*) Vg. els dos articles d’en Partal (El país més miserable (Ovidi 1) i  El país més excels (Ovidi 2) a: 

http://www.vilaweb.cat/editorial/4234960/pais-miserable-ovidi-1.html

http://www.vilaweb.cat/editorial/4235136/pais-excels-ovidi-2.html

A Manacor, i que ho admeti un felanitxer bravejador ja és tot quant es pugui dir, n’hi ha que escriuen molt bé. El llegat dels Antoni Maria Alcover, Antoni Mus, Guillem Vidal, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Femenies, Miquel Àngel Riera i, evidentment, Guillem d’Efak, s’ha fet carn i ossos en Jaume Santandreu, Bernat Nadal, Hilari de Cara, Biel Barceló Bover i Maria Antònia Oliver. Aquesta seria la nòmina oficial; els Dramatis Personae de les lletres. N’apareix un altre, més jove que els esmentats, que fa veta ferm, des de la premsa i des de la seva bugada d’uns fulls, sovint ben il·lustrats i sempre poètics, estesos al vent noble del poble. M’estic referint a Antoni Riera Vives (un altre dia caldrà parlar d’Antoni Riera Font que també maneja les eines de l’escriptura). Si algú de Mallorca, d’entre els qui no l’arribaren a tractar intensament, coneix bé l’obra i la figura de Guillem d’Efak és ell. Si algú ha sabut recordar-la i enaltir-la és Antoni Riera Vives. No hi ha acte ni acció efakiana que ell no hi sigui per abeurar-s’hi i, després, fer-ne una bona anàlisi i un diagnòstic intel·ligent.

Arran del concert del 20è aniversari de la mort del bruixot, dia 15 de febrer de 2015 a l’Auditori de Manacor, entre tanta i tanta de gent que ha deixat penyora escrita, tenia la convicció que Antoni Riera deixaria empremta d’aquella nit memorable. Tant és així que, quan el vaig fitar entre el públic, abans de començar la rapsòdia hi vaig anar directe per dir-li gràcies avant la lettre. M’importava poc el que podria dir de mi, un entre tants en aquesta gran obra col·lectiva, però molt el que diria del concert en el seu conjunt. No m’ha decebut. Una vegada més ha publicat un escrit d’aquells que s’han d’estotjar. Val a dir que, en el seu dia, arran de l’edició del CD del Siau qui sou!, al fulletó ja hi va figurar (Mentre resti una petxina…) la crítica que va fer de l’estrena de l’obra que ara, fa no fa amb els mateixos intèrprets, tornava a escenificar-se. Josep Maria Llompart deia que la crítica literària és el millor impuls per millorar la poesia. La crítica d’Antoni Riera dignifica i enalteix un espectacle que, com un iceberg, només treu a llum la punta d’una feinada intensa i immensa.

Aquesta vegada, però, el seu bell escrit (*) m’obliga a retre comptes. Estic segur que ni ell mateix ha vist el regal que m’ha fet, conscient o inconscient, perquè no només m’ha perdonat les intromissions dins del Siau qui sou!, sinó que les ha destacat entre les més guillemenques i això no té preu. Destaca, per exemple: “Llengua, terra i cultura són banals, no hi creu ningú”, aquesta és la Mallorca que pintava Guillem d’Efak fa quatre dècades. Aquesta és la Mallorca d’avui: “El ciment és la cara, el conradís és la creu”. Que bé que atribueixi la descripció a Guillem d’Efak! Tot el paràgraf al qual es refereix, afegit a El regne enmig del mar, és meu. Continua Antoni Riera: “…incorporant un crescendo a la rapsòdia, que arriba a un primer punt culminant en recitar les desenes de llinatges mallorquins que expliquen la catalanitat més pregona dels habitants d’aquesta illa: Valls, Sureda, Vic, Blanes, Perelló, Rosselló…”. També això, afegit a Forans i Ciutadans, és del meu capet. Al programa de mà del concert (ep, i als crèdits del CD) ja s’advertia que hi havia afegits meus a aquests dos poemes. Es pot comprovar acudint al llibre Poemes, cobles i cançonetes (Manacor, 1994), on hi ha publicada l’obra original i veure les diferències.

Arribats a aquest punt, m’és obligat raonar aquesta profanació de l’obra d’en Guillem d’Efak. El millor dels elogis m’obliga a justificar-me. No ho he explicat mai, tot i que la gent més propera ho sap des de fa gairebé vint anys. No ho vaig detallar a la Balada ni tan sols, però ara (desemmascarat per Antoni Riera) crec que ho he de fer. El poema El Regne enmig del mar original acabava amb la nostra submissió i conversió en província borbònica ara fa 300 anys. En el conjunt de l’obra, aquest acabatall era contradictori amb el crit final positiu del Siau qui sou!: El vell Regne de Mallorques mai no ens el faran bocins! Calia, al meu entendre, introduir un darrer paràgraf que ens projectàs cap al futur; des de la subjugació calia atiar l’esperança. Quant a la relació de llinatges illencs habituals que són topònims de la Catalunya continental, vaig ser a temps de comentar la idea amb en Guillem. De fet, provenia del ja esmentat Josep Maria Llompart que ens va fer veure com molts dels qui renegaven dels seus orígens (Martorell, Rosselló, Estaràs, Canyelles…) exhibien, com un estigma, la procedència. No crec pecar d’immodest si crec, sobretot per les reaccions del públic, que aquest afegit és un encert, perquè planta un mirall davant de la cara dels negacionistes.

Dit això, la pregunta és: hi tenia cap dret, jo, a manyuclar l’obra de Guillem d’Efak? Sé ben redecert que sí i ho puc dir clar i català: em va transferir una generosa autorització i, per tant, no m’he de disculpar, perquè ho va fer expressament. No només per haver-me fet la confiança de designar-me marmessor de la seva obra (cosa que vaig saber de Mònica Pastor, la seva vídua), sinó perquè m’ho va avinent sobre un exemple que també destaca Antoni Riera Vives quan diu: “Clourà com sempre el rapsode i com sempre que el sent jo escoltaré per veure quina variació proposa on diu: “Que demana a déu que el poble no tengui mai més tirans, i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans”. Balutxo canvia el “déu” pel “món” i diu que les lluites no han de ser entre germans, sinó “entre els humans”. En el fons, però, diuen els qui el conegueren que Guillem d’Efak hauria preferit uns versos més atrevits: “I que si hi torna a haver una guerra, la guanyem els catalans”. Així és. Aquests versos “més atrevits” són d’en Guillem d’Efak… ma non troppo. Quan, ja a la clínica, m’explicava el distanciament històric de la Cançó de Çon Coletes, entre la Revolta Forana de 1450 i la Guerra dels Tres Anys de 1936, em va dir que ja no hi posaria aquell final, perquè això que no hi hagi bregues entre germans és pura innocència. “Ara diria…” i aquí em va manifestar la idea que tenia: que si tornam a la guerra, com a mínim, la guanyi la nostra gent! Amb aquesta imatge, amb l’essència del sentit que em va transmetre, vaig confegir els versos atrevits que vaig publicar a la Balada d’en Guillem d’Efak i que, qualque vegada, he dit a part o a banda, encara que d’una manera més insegura que no els altres afegits. Val a dir que no vaig enregistrar la conversa amb en Guillem d’Efak, prendre nota ni tan sols. El més important d’aquella conversa va ser que l’arrodoní amb una sentència que, per a mi, ha esdevingut una llicència. Tenia fe en la seva obra, creia que es rejoveniria, i va reiterar la imatge del renaixement de la flor romanial que espera per brollar i, des de l’arena on jau enterrada, aspira a revitalitzar-se.

Podeu entendre bé, amb l’explicació pública que m’he sentit obligat a fer, que llegir aquest article d’Antoni Riera Vives on certifica el caràcter efakià dels meus afegits al Siau qui sou! és el millor dels elogis possibles, perquè vol dir que no només no he desvirtuat el missatge, sinó que l’he captat i l’he sabut transmetre. Així que només puc repetir el que vaig expressar ja abans del concert: Gràcies, Antoni Riera!

PS.- En rellegir l’article, veig que em cal explicitar dos reconeixements imprescindibles. El primer a la generosa confiança de la família a tots quants hem treballat i endegat aquest concert. El segon requereix un breu apunt històric de reparació. L’any 1997, just quan vaig publicar la Balada d’en Guillem d’Efak, em va telefonar Raphel Pherrer, un altre efakià que em fa sentir en deute, per demanar-me que fes un recital de poemes dins del cicle, Vida i Poesia, que ell dirigia al Teatre Municipal de Palma. Aleshores jo recitava diversos autors (Pere Capellà, Miquel Ferrà, Miquel Martí i Pol…), però em va venir al cap el Siau qui sou!, aquella obra que no va rebre el suport que mereixia. A la gosadia, vaig implicar-hi Delfí Mulet i Biel Oliver “Torres” i, en un tres-i-no-res, amb músiques d’ambdós i d’altres autors, ens embarcàrem en ressuscitar el Siau qui sou! El muntatge incorporava tots els poemes de l’obra (El foner, La Germania, El xueta…). L’èxit de l’actuació del maig de 1998, va obligar a engrandir l’acompanyament amb altres músics (Vicent Fontelles, Andreu Julià, Catalina Obrador, Jaume Obrador, Francesca Osuna, Nofre Riera i Joan Torres) i la incorporació de la veu i el mestratge de Biel Majoral amb l’emblemàtic Vou-veri-vou per a no dormir i altres cançons d’en Guillem, com la Balada d’en Jordi Roca o la de Çon Coletes. Ens passejàrem arreu (Girona, Prada, Gràcia, Muro, Binissalem, Felanitx…) i sempre amb èxit. L’estiu del 2010, Biel Torres es presentà a casa amb Pere Siquier. Volien tornar a fer l’espectacle, però amb la Banda de Música de Manacor i amb l’excel·lent soprano Maria Rosselló. Vàrem haver de reduir i estructurar la rapsòdia original. Foren centenars d’hores, dotzenes de dies i setmanes i més de sis mesos de feina, sobretot dels arranjadors i dels músics. La vàrem fer i repetir, a teatre ple i amb èxit, el febrer de 2011. L’enregistràrem en CD. Després, la passejàrem amb les bandes de Campos, Llucmajor, Algaida, Ses Salines… Quanta de gent ha mobilitzat aquesta obra? Qualsevol dels intèrprets ha dedicat moltíssimes hores a Guillem d’Efak i, malgrat el protagonisme i la rellevància, són els qui sempre tothom oblida a l’hora de fer balanç del concert. Els seus noms, quasi sempre anònims, mereixen honor i reconeixement. Sempre em faig la pregunta: què hauria arribat a fer Guillem d’Efak d’haver pogut disposar d’aquests músics? En mi (i sé que també en la família de l’autor) trobaran no només una mà amiga, sinó una mà agraïda, perquè sense els músics, i molt especialment sense Gabriel Oliver “Torres”, tots aquests concerts no s’haurien fet mai i, com que proclamar-ho és un acte de justícia, vull que consti en acta!

(*) Podeu (jo crec que devem) llegir l’article d’Antoni Riera a: https://antoniriera.wordpress.com/2015/02/16/rabia-lluita-i-tendresa-guillem-defak-en-vena/

Algunes fotografies del Diario de Mallorca

Guillem, en unes poques hores tornaràs fer aixecar dreta la gentada de Manacor que vindrà a escoltar-te i a “sentir-te”. Sí, allò que creies impossible que fes mai la teva gent, perquè supera les escopetades a l’aire dels mexicans en sortir de copes. L’aixecaràs, l’emocionaràs, la commouràs… tornaràs a ficar-te el poble dins de la butxaca. El poble només (quasi res!) que ja se sap que, en parlar de butxaques, les institucions i alguns dels seus mediocres gestors són una altra cosa. En tot cas, les absències també retraten! Va seu! Faràs sentir viva la gent que hi sigui i la que et giri l’esquena arribarà a la mort més morta encara!

Ara fa vint anys en clau, quan la lluna va fer el ple, partires de vacances. Ho feres (què li donarem a la pastoreta?) com un poeta: “Avui vespre m’he mort, però he esperat que tornassis de la feina per poder-nos acomiadar”. D’aleshores ençà, vint anys de presències intermitents. Totes reeixides. Embolicat en llibres, en cançons, en discs nous, en facècies, en escenificacions teatrals… el teu CV no ha tingut aturall. Forçat, amb aquesta hiperactivitat de la teva obra, t’havien de donar la medalla d’or de les Illes Balears. Forçat, com havies anunciat, la flor romanial brollaria de nou. No és que et recordin, és que hi ets! Tal com deies quan voltaves pel món: “No habit a Manacor; hi visc!”.

Et faràs ben teu l’Auditori de Manacor amb aquell crit identitari, manllevat a Costa per actualitzar-ne el sentit, amb aquell clam a deixondir-nos, a no claudicar, a defensar la llengua i el territori. Ens representaràs Ramon Llull i Jaume I, però també aquells personatges populars que te guiaren durant la fosca caminada per sortir de dins d’aquella espessa ponentada gran, sempre des de la teva gran pàtria: la infantesa! Ens revisaràs la història amagada, la desmemòria atiada al llarg dels darrers tres-cents anys. Aquesta vegada els poemes i cançons que, com diu Bernat Nadal, ens obliguen a revisar la nostra formació i demanar-nos què han fet amb nosaltres, ultrapassaran l’àmbit nacional. En Raphel Pherrer, el teu company d’experiències surrealistes, té la culpa que a tot el món es vegi i s’escolti el SIAU QUI SOU! Sí, estimat, hem arribat a un punt que fins i tot la tècnica ja pot superar la bruixeria!

L’empresa de refer el concert, per tal de fer-la més meritòria, ha estat ben complicada i un poc massa a la correguda. Hi ha una gentada que s’hi ha implicat. Per iniciativa dels Xítxeros amb Empenta (i tu que ens demanaves “què fan els joves d’ara”?), amb el suport de la delegació de l’OCB de Manacor, i la implicació de la gent del Teatre i de l’Auditori, s’ha enllestit un programa amb totes les peces: exposició, conferències, concerts… Saps la quantitat d’hores i més hores que t’han dedicat tots i cada un dels músics de la Banda de Manacor? Si posam a la balança el temps que, en conjunt, t’ha dedicat aquesta colla de veure i tot l’entorn que han remogut, ens acostarem ben bé als vint anys que separen el teu adéu biològic amb la teva resurrecció poètica. Tanta vessa felanitxera que exhibies orgullós i ja veus quina feinada has desencadenat als altres! (Sent les teves rialles!).

Estic obligat (ni que sigui en la part que em toca) a dedicar-te el concert. Però dir que el SIAU QUI SOU! és per a tu implica, tàcitament, una llarguíssima llista de còmplices. La família davant de tot! Na Mònica Pastor, activa i generosa gestora cultural, els quatre fills (n’Hada, en Guillem d’Efak, na Margantònia i na Guillema), els néts… També aquells amics que t’han sobreviscut per mantenir la memòria històrica com na Núria Feliu, que es passeja arreu amb els teus poemes a la boca, en Pífol, més jovenet que mai, en Jaume Santandreu, que s’ha tornat encadenar (pobres pobres!), en Biel Majoral, que escampa el teu vou-veri-vou contra la son i, per descomptat, en Toni Parera Fons, que no ha deixat d’activar la vostra rapsòdia original (i ara mateix té cosa en curs).

És imprescindible afegir la carretada de gent íntima que deu fer parada per devers la teva actual Cova del Drac: Salvador Escamilla, Miquel Àngel Riera, Montserrat Ferré, Jaume Vidal Alcover, Carlota Soldevila, Nadal Batle, Miquel Porter Moix, Nicolau Pizà, na Margalida “Cremada”, Josep Maria Llompart, Tete Montoliu, Andreu Frau, Blai Bonet, Ermengol Passola, Rafel Estaràs, Jaume Ramis, Bonet de Sant Pere… i n’Ovidi! Aquell deixeble excel·lent i company de peripècies que va agafar el bus immediat al teu. Amb vosaltres dos, naturalment, na Teresa i dona Lluïsa. I (disculpau-me els imperdonables oblits) tanta i tantíssima de gent i de grups que han servat i servit la divulgació de la teva obra: Biel Barceló Bover, Joan Manuel Serrat, Gracià Sánchez, Biel Oliver Torres, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Marcel Pich, Carles Rebassa, Pere Siquier, Miquel Brunet, Miquel Pujadó, Pep Tosar, Bonsanka, Corcada Teatre, Josep Carreres, Miquel Barceló, Joan Pons, Projecte d’Efak, Andreu Julià, Refugi, Big Mama, Joan Martorell, Biel Mesquida, Maria del Mar Bonet, Documenta Balear, Gom Teatre, Antoni Tugores, Joan Bibiloni…

I com sempre, the last but not the least, la gent anònima, la que encara et somia, la que et manté viu. Aquesta dedicatòria, doncs, també ha de ser compartida amb aquelles persones que et llegeixen, t’escolten i et pensen. Les que divulguen la teva obra. Tanmateix, tenc ben presents les dues dedicatòries que feres, el juny de 1994, en aquell magne i irrepetible concert, Un cant a l’amistat, a l’Auditori de Palma. Digueres: “Gràcies, sí ja sé que ara me fareu plorar… demanava Espinàs què va ser el millor de la Cançó Catalana. El públic!” L’emoció et va impedir continuar, però a l’opuscle que es va editar hi havia unes paraules teves, a faisó també de dedicatòria que, amb el temps, han agafat més volada encara:

“La part desagradable de l’acte vital de morir-se és que ens fa por l’extinció. Avui amb la vostra presència aquí, em demostrau que som viu dins la vostra memòria i aquesta, amics meus, és una molt bella definició del cel.”

Dat a Felanitx, dia 14 de febrer de 2014, revetlla del concert SIAU QUI SOU!

Què s’ha fet dels amics d’abans?

Què s’ha fet dels amics de quan érem infants?

On són aquelles corregudes encalçant el vent?

S’han perdut els estels que enviàrem al cel?

Joan Ramon Bonet

El temps vola! L’existència viatja a una velocitat de vertigen que s’accelera, amb els anys, en progressió geomètrica. Avui, regirant calaixos, m’he trobat amb unes imatges del gener de 1978. Ara ja semblen fotos antigues. M’han evocat, simultàniament, la bona gent del grup S’Estornell i l’escultor Pere Pujol.

L’estiu anterior, l’any 1977, a la III Mostra de Teatre que vaig coordinar a l’Assistència Palmessana (“Sa Palla”), el grup d’animació infantil va obtenir un reconeixement fora mida amb El verd país de la cadernera. La Caixa de les Balears els hi va subvencionar una furgoneta a canvi d’una trentena d’actuacions a la Part Forana. Les seves representacions, amb un cercaviles previ, eren garantia d’èxit popular. Aquell any, a Barcelona, TVE havia començat a emetre Terra d’Escudella, un programa de teatre adreçat als infants que es podia veure, tal com s’anunciava, “en circuit per a Catalunya i Balears” amb una gran i creixent audiència els dissabtes al matí. La gran novetat és que s’emetien en català. Els Comediants, aleshores un grup emergent que ja havia actuat a les Festes de Sa Calatrava de 1976 i 1977, havien cobert els primers sis programes. Mesos després, els realitzadors convidaren S’Estornell. Havien de ser obres inèdites. Un poc a contra rellotge, Miquel Gelabert i Miquel Fuster, em proposaren d’incorporar-me a la redacció dels guions. Ens posàrem en feina i elaboràrem dos projectes. El primer, El comte de Trobiguera, una recreació de la llegenda del Comte Mal, amb la interpretació del romanç El comte i la pastora per Maria del Mar Bonet, acompanyada ala guitarra per Lautaro Rosas, obtindria a Iugoslàvia (no sé si a Zagreb) un premi als millors programes infantils europeus de 1978.

En el segon programa, En Pere Pocapor, vàrem fer una versió de la popular rondalla mallorquina. Descartàrem les teresetes i apostàrem per fer-la amb els personatges que havia creat l’escultor Pere Ferrer Pujol. El programa que, com l’anterior, dirigí i realitzà Lluís Maria Güell, començà, dia 17 de gener de 1978, amb la desfilada de la Rondalla d’Artà i avui brinda un testimoni de com era la festa, amb divertides entrevistes a la gent del poble. La història, narrada per Miquel Gelabert en tots els seus personatges, atesa la impossibilitat tècnica d’aleshores (per culpa de les màscares) de parlar cada un dels actors, es va escenificar als estudis de Sant Cugat.

L’emissió va suposar tot un esdeveniment a Mallorca, perquè se’n va fer ressò, des del diari Ultima Hora, amb gran elogis i una apassionada recomanació prèvia, el periodista Pere Bosch, hipercrític sempre amb la programació televisiva, però admirador de la feina de S’Estornell. Curiosament, després d’aquells programes el grup va entrar en crisi (1). Miquel Gelabert va decidir quedar a Tiana i dedicar-se professionalment al teatre, àmbit on ha excel·lit i se n’ha sortit més que bé. En Miquel Fuster Pava, preferí dedicar-se a l’escenografia i la luminotècnia. S’Estornell va recobrar-se a mans del seu fundador, Pep Banyo, i va reincidir en el món màgic de les teresetes, de la música i de les il·lusions!

L’any 2003, coincidint amb el 25è aniversari d’aquells programes, vaig fer gestions per mirar d’obtenir còpia d’aquells dos episodis de Terra d’Escudella. Cal tenir en compte que l’any 1978 no se sabia quina cosa eren els vídeos. Només qualque privilegiat tenia un aparell de cinta magnètica. Seria possible el miracle de trobar aquelles filmacions televisives? Vaig enviar cartes a TVE i mai no em varen respondre. Dissortadament, no hi ha hagut manera de recuperar les imatges d’aquell episodi, pioner dels enregistraments en color, que va ser guardonat: El Comte de Trobiguera. En canvi, gràcies a les gestions personals de Joan Martorell, vaig obtenir una cinta amb En Pere Pocapor que, malgrat la precarietat de mitjans amb que es va realitzar, té si més no un alt valor històric i documental. Aquesta filmació és un bell testimoni d’un temps (ai, quin temps si ha de ser el nostre!) i d’un país (que encara està per fer) de precarietats i preautonomies!

Podeu veure el programa sencer (30 minuts) en clicar l’enllaç:

Dos anys després d’aquells programes, vaig retrobar-me amb Pere Pujol. En poc temps s’havia fet un nom i la seva obra es cotitzava ferm, especialment les escultures costumistes. Li vaig comissariar una exposició a Eivissa i dues a Menorca. La de Maó, a l’església de Sant Antoni, va coincidir amb les Festes de Gràcia de 1980 i va ser visitada per milers de persones. S’inaugurà dia 30 d’agost i el diari Menorca de dia 2 de setembre es va fer ressò dels parlaments de Carles Blanes i de Josep Mascaró Passarius: “Pere Pujol, nacido y criado en Artá, villa de casas grandes, de escudos esculpidos en sus fachadas, de bellos portalones de medio punto, forzosamente tenía que sentir, dada su extraordinaria sensibilidad artística, la llamada de la creatividad, del mensaje de hermandad que reflejan sus esculturas, como ese maravilloso grupo titulado “Caminem junts” representando a las tres islas avanzando unidas, que reflejan, rotundamente, poderosamente, el genio creador del artista. Toda la obra en general, lo mismo los grupos, como el citado “Caminem junts” o “Es Caragol des Born” que los personajes solitarios, están dotados de una gran naturalidad. Da la sensación de que van a empezar a moverse, tan logradas y armónicas son las poses de todos ellos. Sus rostros, sus ademanes, sus posturas, expresan un estado de ánimo y por tanto tienen vida”.

Durant aquelles eixides per Menorca i Eivissa, vàrem mantenir moltes hores de conversa. Pere Pujol vivia immers en l’enyorança dels temps passats. Rememorava les feines del camp o la dels tallers d’altre temps. Enaltia, amb romanticisme i ingenuïtat, un particular model de mallorquinisme, aferrat a les tradicions esvaïdes. Com a gran projecte de futur, tenia la curolla d’instal·lar una escultura a Palma, però sobretot l’obsedia enllestir un museu amb la Rondalla. Volia que fos a Artà. Va topar amb alguna oposició de qui no valorava aquella col·lecció de personatges i, amb maniobres i intrigues, va impedir d’amagatotis que aquella deixa fes part del Museu d’Artà com pretenia.

Un dia, una magnífica entrevista que li va fer Llorenç Capellà, desvetllà una experiència vital carregada de patetisme i drama. Pere Pujol explicà a l’escriptor un episodi traumàtic de la seva vida. L’estremidora història em va fer entendre aquella permanent nostàlgia, aquell envelliment prematur, aquella ànsia de viure una infantesa que li havia estat furtada. El laconisme del relat a l’entrevista em va convidar a treure-li un dia el tema per obtenir més informació. No es va mossegar la llengua. Volia argumentar com així renuncià a l’ús públic del llinatge patern. De petit, quan tenia 10 anys, poc abans de la nit de reis, va veure un gran paquet amagat a ca seva. Amb el pols que li bategava i amb l’all al cor, clandestinament, va desfer el paper de regal i va trobar-se amb la jugueta que ell havia demanat: el tren elèctric dels alacantins germans Payà; la gran novetat lúdica de 1944 a imitació del nou tren de RENFE. La locomotora Santa Fe, a vapor, estirava tres vagons, feia fum i un llum vermell il·luminava la marxa… Quan ja tornava embolicar el paquet, son pare el va aplegar i va haver de suportar una gran escridassada. La jugueta no era per ell. Aviat, els infants canten colors i veuen música, va saber que aquell tren aniria a mans del fill de l’amistançada de son pare. Talment com ho heu llegit ho explicava ell, amb una fredor que no impedia endevinar l’impacte del fet i les nits sense dormir que el seguiren. Era bo d’entendre d’on provenia aquell posat d’amargura amarada de malenconia que l’acompanyava i, sovint, difuminava la seva bonhomia.

Nascut a Artà l’any 1934, per culpa d’una malaltia coronària que li refrenà l’activitat laboral, quan ja tenia més de trenta anys va decidir explorar la seva curolla. Com a autodidacte, va treballar la fusta, la pedra, el bronze i, sobretot, la terra. L’any 1974 ja havia enllestit tres dotzenes de personatges, fets en cartró, extrets de les Rondalles Mallorquines recollides per Alcover. Les il·lustracions d’aquells volums que va tenir a les mans d’infant, mostraven un món imaginari, carregat de simbolisme i de màgia. Sense tren elèctric, aquells dibuixos i aquells personatges (princeses, gegants, dimonis, fades…) era l’univers infantil on Pere Pujol es va aferrar i no va abandonar mai. Eren part de la seva vida.

Les terracotes que exposava eren comercials. Tothom volia comprar-li obra. La gent volia peces “acabades”, molt realistes. Ell es queixava que allò eren “escultures fàcils”, que necessitava canviar i fer recerca. Ho va intentar, però no va perseverar. L’any 1984, enmig de tantes de pagesetes, d’imatges costumistes i de retrats realistes d’artanencs, va presentar una peça obscura, una maternitat, amb la mare i el fill sense definir les cares, amb cap detall. Era la més poc convencional de quantes va fer. Deia que era la que més li agradava, però va ser l’única escultura que no va vendre a tres exposicions consecutives. Em va dir amb ironia que, a la propera exposició, en comptes de “maternitat” la titularia “fracàs artístic”. D’amagat, amb la complicitat del galerista, li vaig comprar aquella peça. En saber que s’havia venut l’obra maleïda, el vaig incitar a continuar per aquell camí. Em replicà que el comprador de la maternitat havia de ser algú que volia una peça seva i ja no n’hi havia cap altra de venal. Contra el meu consell i opinió, va decidir deixar-se anar de proves i limitar-se a fer allò que la gent esperava d’ell.

Anys després, quan feia estona que jo havia deixat de gestionar l’activitat cultural de la Caixa de les Balears, em va venir a veure a Palma. Em va regalar, fort i no et moguis, l’escultura que ell s’havia reservat de l’exposició de Maó de 1980, la que il·lustrava la caràtula del catàleg, la que representava les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa avançant cap al futur: Caminem junts.

La tinc com un tresor. Més que l’escultura el present va ser allò que m’aportaren les paraules de Pere Pujol en temps d’una travessia del desert. Feia anys que no ens havíem vist, però l’amistat era d’aquelles que no reclamen presència ni relació permanent per continuar viva. Fins a la seva mort, l’any 2001, no ens vàrem tornar a veure. Sé que a Artà avui es pot visitar la seva Rondalla i que aquí rau una petita victòria pòstuma (vg.: http://www.artarta.es/museu.php. Si hi anau, trobareu tots els personatges que cobraren vida, fa molts d’anys, gràcies a S’Estornell i a Terra d’Escudella. Ara potser dormen, però són ben vius. Aquests personatges, extrets de les 1001 nits, perviuran mentre hi hagi qui canti cançons i expliqui contes als infants.

(1) Vg. l’article que segueix

Llorenç Capellà ens ha escrit un blues (*). Una composició magnífica, extraordinària, meravellosa; una bella i poètica història. No és una cançó de cec ni un romanç de taverna i acordió, per més que el fil conductor de l’andante (moderato a vegades, vibrato molto a voltes, majestuoso sempre), marca una tornada que recorda les penombres envelades i entelades d’un cafè de barri candent i decadent. És un blues simfònic amb tots els instruments d’una orquestra humanista i amb una coral que canta i enramella una polifonia d’humanitat. Lletra i música del mateix autor. El compositor també s’ha entretingut en dissenyar l’escenografia, amb llums i ombres, amb colors combinats (de roses vermelles sobre fons negre o de margalides blanques sobre fons blau) i, amb fums suggestius de tons ocres sense estridències, manté l’atmosfera.

El llibre comanda. T’agafa de la mà i ja està fet de tu. Et glapeix i et fa anar on vol i pel camí que vol. Cal fer confiança a l’autor, perquè la passejada és un plaer dels sis sentits (el sisè? el sentit més sentit: el dels sentiments). En tres quaderns que podien ser cent-i-més relats, ens malmena la caminada amb un desordre cronològic farcit de viatges round trip i en un continu flashback (quina pena que ningú reivindiqui analepsi). El constant anar i venir, amb salts endavant i reculades, no és gens casual. No passeu ànsia que, tot i que els desenllaços compareixen a mitjan llibre, no perdreu un bri d’alè de les ànsies de continuar la lectura, amb els ulls i la ment cavalcant a les totes, amb fruïció i deler esperançat que no us decebrà gens ni una mica. Alterar la seqüència clàssica no afebleix l’interès, ans l’estimula i potencia. Tanmateix l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que l’esperit mori.

Què ens hi ha embolicat dins d’aquest llibre, polissó ell, Llorenç Capellà. Quina l’ha feta? Dolcet dolcet, amb amorosida estructura, ha bastit un gegantí monument als vençuts, un homenatge als perdedors, un acte que honora els derrotats, un reconeixement positiu a la desolació, una vindicació de la infantesa com a primera (i, segurament, única) pàtria, un elogi als herois desconeguts i a les heroïnes que en serven el dol, un cant a la resistència, un sentiment agredolç de llunyanies amb tot allò que s’ha perdut dins de la boira del temps d’unes guerres tan innecessàries com totes (Cuba, la dels Tres Anys, la Segona, Indoxina…), un compromís ferm amb els ideals sempre lligat, en oberta prevenció, al rebuig al maniqueisme (sap tothom que, per tot, hi ha de tot? I que els nostres, a vegades, no són nostres? I que, d’assassins, en trobareu de tota casta?). L’autor ha preferit el triomf de la dignitat que no fer guanyar els seus.

Abans d’acabar el primer paràgraf haureu llegit: “Les nits estelades m’he allargat boca amunt i he vist passar el carro de Selene. Si alço els braços, sento com les rodes tan llunyanes em llisquen en els palmells. Em deixen pols de cristall que no m’obre altres ferides que els de l’enyorança.” Assaboriu la imatge. Recreau-vos-hi. Si preferiu fer un tast poètic a sort, obriu el llibre i posau el dit a qualsevol punt i a qualsevol pàgina. L’atzar i la mirada us retindran paraules que exerciten l’enteniment:

“Si em notes abatuda és perquè la pau em desconcerta”.

“Nosaltres som les nostres mans. Les mans maten i estimen. Xopes de sang són capaces d’acaronar amb una tendresa infinita”.

“Portaves a la pell els aromes de totes les terres que havies alliberat”.

“Ai company, no hi ha revolució possible amb els genitals podrits.”

“El silenci de la mort és percep a través de la mirada, no de l’oïda.”

“Has reparat en el mocador negre amb roses vermelles que porto a les espatlles de cap a cap d’any? Mai no me n’he separat, fa part de la memòria.”

“I una conclusió inevitable: l’eternitat és la memòria. (…) Fins i tot l’eternitat envelleix, va dir-se.” I seixanta pàgines nord enllà del mateix llibre, recomana: “enamora’t del cel, el cel no envelleix.”

“…escodrinyar el passat o el futur és com mirar a través de l’aigua. Si l’aigua d’un riu és tèrbola, va dir, no es pot veure el llit.”

“…la tristesa i l’enyorança, i potser el dolor, tenen uns espais concrets, amb uns clots fets a la mida de la persona, però que en realitat engoleixen la memòria.”

“…he viscut sense sospesar la possibilitat de desfer el camí, perquè a l’altra punta, la del retorn, em retrobava amb un món devastat.”

“I la nit no es contempla. Més aviat s’escolta.”

“…l’encoratjava a guiar-se per l’instint. La raó i el cor són els dos esclavatges de la persona.”

“Era absurd morir quan tot comença.”

“Si mires el cànem de les soles ben segur que està impregnat de fang i de sang, les espècies de la vida.”

“No tornis a baixar al cor de la terra si no et crida la mort, em va advertir, i de la fosca oculta mai no te’n refiïs.”

“Sovint, en evocar aquelles vetllades, he pensat en la candela encesa. Un instant abans d’apagar-se, revifa i il·lumina més.”

Plouen bons amonestaments com un salt d’aigües i, amb els pensaments, s’annexen un raig i roll de frases fetes que, si no ho són, mereixerien ser populars: “beu més que un clot d’arena”, “freqüentava l’església més que les òlibes del campanar”, “no ploris tant que t’acabaràs la mar”… I escenes cinematogràfiques (tota la novel·la és de pel·lícula) a rompre. Una mort assegut a un cavallet de fira, amb una pistola a la mà per a qui mai no ha mort ningú i, d’abans de nàixer, ja va ser víctima de la violència. Poètica mort d’una fugissera vida.

Per tots els escenaris s’escampen els Dramatis Personae. Molts. Una carretada. Al París alliberat i amb versos d’Aragon o de Prévert (a punt d’estrena com a poeta de culte), per mostrar-nos de quina argila són treuen el cap madame Claude, monsieur Besson, l’oficial americà que està a punt de morir i que nom Jimi (encara que tothom li diu l’oficial americà que està a punt de morir), el Birombo, Julietta Malle, esposa del ginecòleg, el xinès que arregla paraigües… I abans, a la França de la Resistència, el Català, Barthèlemy, René, madame Bernadette… O, a Indoxina, aquell a qui havien afiliat al partit i que ara fa la guerra a sou, el sergent Duchamp, Zhou, el capità Piot, monsieur Giap, madame Guida… O, a Austràlia, Manoel, el carter que mai no ha rebut carta, el granger (que nom Joan Castro), Dimitrios Vizinós, mistress Best i família… O, molt abans en el temps i a Barcelona, l’adolescent, l’Orelles, la senyora Felisa, Angeleta, el tenor Lloberini, el torero Ledesma, Valero, Bernadí… O, ja a l’entorn del centre i l’origen de tot, per devers el Puigboscà i el Puigventós, l’exiliat, Jaume Roure, Klara Trost, el metge Arnau, el rector Balcells,  el senyor Vilaplana, Adriana… Dotzenes d’actrius i d’actors declamen la seva història, els seus deliris i curolles, les seves peripècies… Molts d’escenaris (cases i foraviles, granges i trinxeres, el Majestic, Sant Elies…), i dos personatges centrals.

El partenaire, el jovenet (la gran protagonista és Selene), camina en funció del narrador i, encara més que això, del moment i de l’espai que transita, amb malnoms que l’encobreixen. Fins i tot el seu vertader nom humà és un pseudònim més del vertader: Endimió. L’adolescent, l’amant, le catalan, el legionari, el soldat, el granger, l’exiliat, en Joanet de la Selene o en Joan Castro, tots són Endimió, l’enamorat etern de la lluna, aquell qui va obtenir dels déus el privilegi de dormir amb els ulls badats per contemplar-la sempre i, alhora, el càstig permanent de no poder deixar mai, tan de dormit com de despert, de somiar-hi. Selene és l’intent de retorn a la felicitat perduda, el lligam a la memòria; el paradís inaccessible i, malgrat tot, tangible per un pic i pus mai més, ni que sigui.

Quants d’anhels! Quantes quimeres! Hi ha tantes i tantes d’històries dins de la història! Tantes! Desfila la pesta, la mort, la guerra, la por, la pena, la traïció, el silenci, l’enyorament, la catàstrofe, la venjança, les misèries humanes… Tots els cavalls de l’Apocalipsi al trot o al galop renillen per les pàgines. L’antídot: la solidaritat, la bellesa, la noblesa, la tendresa, l’idealisme, l’amistat, l’esperança, el somni… Tot entrunyellat a un vot d’estimació infinit i indestructible. Som davant d’una inèdita i intrèpida història d’amor.

Un llibre més que recomanable

Les Editorials, ja se sap, solen promoure la venda amb frases grandiloqüents que faci mengívol el producte. En aquest cas, els de Meteora han escrit: Llorenç Capellà ens ofereix una autèntica obra mestra, destinada a ser, si la sabem descobrir, una joia perdurable de la nostra literatura. Han fet curt. El condicional entre comes hi és de més.

El llenguatge és d’una exactitud preciosa i precisa, d’una gran pulcritud. El vocabulari, ric i universal, no fa concessions localistes ni jocs rondallístics. Això permetrà traduccions inequívoques i la fàcil dramatúrgia de trasllat al cinema. Sabeu la diferència entre el Gernika de Picasso i El crit de Munch? Es pot ser, simultàniament, homosexual i nazi?  Què va fer doblegar els genolls a Jack Johnson? Com es resigna un republicà a endevinar que els fills portaran camisa blava a canvi de la protecció d’un bon home com a pare substitut? Tot això i moltes coses més podreu aprendre. Som davant de la millor narració de Llorenç Capellà i davant de la millor lectura (textos rellegits inclosos) que he assaborit dins d’aquest mil·lenni. I si algú creu que, per felanitxer, exagero, esperaré d’assegut la rèplica raonada. Sí, reconec que sóc un avantatgista en els desafiaments públics. Esperaré d’assegut una  rèplica mordaç i voraç. No hi haurà epístola. L’envit (que consti en acta!) no obtindrà correspondència.

Convé prevenir-nos contra les lectures obligatòries, perquè sovint han estat i són la vacuna que immunitza contra la literatura. Res no s’ha de fer per força. Llegir ha de ser un plaer i un aprenentatge no un calvari o un esclavatge al dictat del gust (i la imposició) de l’autoritat. Llegim per créixer, per enriquir-nos, per entendre millor les persones i no per allunyar-nos del món. Llegim per poder ser. Els qui llegeixen com a evasió no sabran el significat del compromís. No hi ha cap llibre ni un, aquells que han canviat la història de la humanitat ni tan sols (sigui La Biblia, sigui Mein Kampf), cridat a esdevenir obligatori. Això no obstant, sí que sóc partidari de recomanar les obres que ens poden abellir la vida i poden abellir-la a qui ens manté afecte i respecte. El carro de Selene és un d’aquests miracles literaris que no té ossos ni màcula i on el pinyol i tot és bessó.

Fa molt de temps que he tocat amb els dits el descobriment del gran mèrit de Llorenç Capellà. A la seva extensa i polièdrica obra (sigui poesia, teatre, novel·la, assaig o, sobretot, a la majoria d’articles periodístics), plana un recurs que ell fa esplèndid. És intrínsec en ell; consubstancial. Per a molts d’altres és una virtut perseguida, una qüestió de pràctica i d’habilitat, una argúcia literària, una tècnica més, però ell la porta com l’esma dels glosadors de vena. És la capacitat de provocar en el lector l’actualitat del passat i del futur. Allò que Bertolt Brecht definí com el distanciament històric, en mans de Llorenç Capellà esdevé, com qui no vol la cosa, una vindicació permanent de la memòria. Li surt, així, ben de natural i no de cap posat acadèmic. Per això corprèn més, perquè aquest anar i venir és sincer i sencer. Amb ell, el lector té el privilegi de veure l’actualitat de les grans endemeses, fins al més amagat racó d’allò que ens furta el discurs oficial, i pot fer presents i vigents els cicles històrics al detall, perquè la humanitat és, sobretot, molt avorrida de tan repetitiva com és. Per això, cal deixar-se portar sota l’ombra d’aquest carro de plata que ens fa travessar el firmament com la pols del cavall de Sant Jaume o, si ho preferiu, la via làctia, nom més adequat per a qui no distingeix entre la sirena mitològica i la que eixorda la ciutat passejant dolors en ambulància. Selene ens albira, perquè ens té a sota. Procurau que el carro d’argent de Selene comandi per uns dies la ruta del vostre viatge literari.

Des del meu egoisme, vull recomanar aquesta novel·la als vuit vents del món, perquè és tan bona, tant!, que em permetrà presumir de ser-ne un adulador entusiasta. És una obra completa, total, farcida d’assaig, de geni, de negritud, de narracions, de poesia, de vida, de memòria i d’història. Literatura destil·lada i en estat pur. Intoxicau-vos-en! Aquesta novel·la marca un punt de llibre. Llorenç Capellà ha estalonat un estendard que serà senyera literària i referent d’excel·lència. Som davant d’una fita que farà veta. N’estic absolutament convençut. Corresponeu la gent que us estima contaminant-la amb aquesta obra mestra. És una gran, immensa, intensa història d’amor.

Algú potser escodrinyarà el llenguatge, ric i universal, sense concessions al localisme ni a la rondallística. Algú hi veurà reminiscències dels fragments de cristall de 1920 (tan bona com és aquella novel·la que els miraboires creuen que són relats escampats), o un enfilall dels millors articles sobre peripècies bèl·liques, amb la presència (i només és un exemple) d’un més que versemblant Gori Star (no el cerqueu en el país de Google, perquè el pillo de Llorenç Capellà ens ha entimat la recreació imaginària d’un dels personatges que, adesiara, ressuscita i fa sortir de l’oblit). Bé, en realitat, tots els personatges ho són, de versemblants. Si no han arribat a existir és per culpa de l’atzar que fa i desfà. Si no tots, la immensa majoria són de carn i d’ossos, de pèls i ungles; de plors i de rialles.

Coda

No crec gaire en els tics involuntaris, sobretot en el cas de Llorenç Capellà que la sap molt llarga, perquè no és nascut d’ahir i batiat d’avui. El seu vol ve de lluny i mira molt més enfora. La qüestió que m’ha plantejat El carro de Selene, la inquietud que m’ha generat, és aclarir d’on prové la presència d’ànima de referències cabdals (almenys per a mi), possiblement gens recercades que colpegen, intermitents, com les persianes enmig de la ventada, el casal de la memòria. Els personatges del mossèn i de Pere Orsèol, per exemple, m’han evocat La Catedral de Blasco Ibáñez, una obra mestra poc reconeguda (menystinguda fins i tot per l’Acadèmia), que tracta del retorn als orígens del protagonista Gabriel Luna (quin nom més selènic, no?). De fet, tot i les grans diferències d’estil, els paral·lelismes entre els dos autors són molts. Capellà i Blasco d’essència i vocació republicana, malden per amarar la literatura de contingut social i ideològic. Ho fan com qui no vol la cosa i esquivant el pamflet apologètic. Sense engany, sense intent de dissimul d’ingenuïtat ni d’innocència, fan que sigui el lector qui es reboti. No debades Blaco Ibáñez, tan atacat pels seus coetanis envejosos (acusat falsament d’anticatalanista) i tan maltractat per les antologies, no acceptava el terme “social” aplicat a la seva obra, perquè ell l’anomenava “de rebel·lia”. Tampoc Capellà exhibeix proclames d’autor, sinó que són les pinzellades biogràfiques dels seus personatges els qui conviden a la revolta i a la indignació contra la injustícia. Ambdós escriptors, utilitzen el joc de mirar enrere i provocar el joc de miralls amb el present. Saben descriure a la perfecció la gent de les classes populars, els pobres, els miserables, les ballarines, els boxejadors, la gent dels cafès d’ombra… En despullen els anhels quotidians i les il·lusions més senzilles i domèstiques. En aquest entorn, saben fer brollar els idealistes defensors dels drets dels marginats. No és aquesta l’única referència que m’ha suggerit El carro de Selene. Podria referir-me a Les 1001 nits, una altra obra de la literatura universal, farcida de valors i d’erotisme. Un nou enllaç? Capellà unta el relat d’utopia com, per exemple, en el cas d’aquell marrec que encalça el tren i, en ser requerit per quin motiu persegueix l’impossible, respon: “Perquè sé que mai no el podré agafar”. Més utopia en aquest altre diàleg: “Per què obre, les nits, la finestra del dormitori? (…) Que em respondria si li digués que espero veure un carro d’argent?”. No fa esment encriptat, inconscient o no, intencionat o no, a un dels pocs innovadors pensadors contemporanis d’esquerres? Com així em recorda Galeano? “Camino dues passes i l’horitzó s’allunya dues passes. N’avanço tres, i l’horitzó fa tres passes més enllà. Aleshores, de què serveix la utopia? Justament per això serveix: per caminar!”. Si no són homenatges literaris, ho semblen. En tot cas, cap coincidència és abjecta. Tots els referents segueixen i enforteixen l’òrbita de l’autor.

Qui va ser o, millor dit, qui és Endimió? Un aventurer? Un somiatruites? Un nòmada hipotecat a un record que el condemna a vagar eternament sota la capa de la lluna? Un poc de tot això ens lliura una bella, molt bella, història. Un blues català. Amb les dosis escaients de nostàlgia i de malenconia. Amb la llum tènue de les trinxeres, dels amagatalls, dels soterranis, de les amants compartides, de les relacions clandestines, de les emocions secretes, de les confessions mai proclamades. He repetit que era un blues. I no és un blues una història trista? Convé aclarir-ho. Quan hi ha una mort jove, hem d’exigir que hi hagi tristor. I clar que sí! La mort jove és sempre trista, perquè és injusta. Just encetar la caminada, Capellà ja ens avisa: “Reafirmem amb Renan: potser la veritat sigui trista.” Però el blues també canta la prudència i la cautela que exigeix vigilar, davant de qualsevol victòria, aquells qui tan sols aspiren a aprofitar-se’n.I, d’aquests, en tot temps i fins avui, n’hi ha més i més i més.

I Selene? No és gaire cosa. O sí? Quasi res! Ho és tot! Ni més ni menys que la Llibertat. No és tant la vida com les ganes de viure. Vosaltres mateixos! El llibre ja és als mostradors. Que les llumetes de Nadal no vos alterin la tria.

(*) Llorenç Capellà. EL CARRO DE SELENE Editorial Meteora, Barcelona. Primera edició: octubre 2014

PS.- I ARA… (ja ho trobareu també això al llibre escrit amb el cantell d’una pedra en el coll del pou), ara, dic, per acabar: mirau bé la portada del llibre abans d’encetar la lectura. Ensumau la fotografia inferior. És ben ver que les olors activen les memòries i recorden les dades i les dates. Ensumau la imatge. No sentiu aquesta olor de mandarina? Vius, però, que la flor de taronger és fugissera. Sempre és millor acompanyar-la amb els sentits.

Venim d’un silenci?

Els de la meva generació, fins no fa gaire, només havíem pogut espipellar les reminiscències d’un tret distintiu de la nostra cultura: la glosa de combat. La reconeixíem més en la literatura escrita que no en l’expressió oral, i molt més a les illes Balears i Pitiüses que no a la Catalunya continental, on romania gairebé esvaïda. No és aquí l’espai ni el moment de fer l’elogi de la funció vindicativa, informativa, formativa i de denúncia social dels glosadors, però sí que vull fer un petit apunt per esvair el tòpic que, durant molts d’anys, els declarava en perill d’extinció¹. És fals. L’eclipsi o, millor encara en plural, els eclipsis que cíclicament s’han produït estan en relació directa amb els períodes negres i sinistres de la nostra història, quan la figura del glosador, lluny de ser la imatge de la llibertat d’expressió, ha esdevingut la del bufó reial; la del llepaculs. La prova més evident és verificar com les dates de més intensa activitat, de major producció i, sobretot, d’un nivell més alt de qualitat, van en proporció directa al nivell de crítica social que, com a creadors d’opinió, han sabut i pogut practicar. En canvi, quan han viscut “subvencionats” per qualsevol poder oficial, d’una manera directa o indirecta s’han subordinat als patrocinadors i han esdevingut unes patètiques teresetes. Res de nou, tanmateix. La glosa és una expressió més de la Literatura i, per tant, quan ha passat això (i ha passat i passa), els glosadors han fet un paperot idèntic al d’en Llorenç Villalonga o al de na Maria Antònia Salvà: còmplices de l’anorreament del nostre poble. Ni més ni pus!

A l’imaginari popular mitològic, encara que mai en la justa mesura, s’ha divulgat el coneixement i part de l’obra d’alguns noms claus de referència: Pere Antoni Jusama i Barceló (1837-1916), Serral, Bernat Rigo Rubí (1870-1936), el Cabo Loco, Llorenç Ferragut i Munar (1880-1954), Cartutxo, Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, Sebastià Vidal (1888-1966), Sostre, Pere Capellà i Roca (1907-1954), Mingo Revulgo… A aquests noms, de la primera meitat del s. XX, als qui s’han dedicat llibres, cal afegir els de dos sollerics del s. XIX: Pau Noguera Ripoll (1781-1868), Cerol, i Andreu Coll Bernat (1794-1872), Tambor. Per descomptat, és imprescindible la referència a un nom encara més antic i més idealitzat: Sebastià Gelabert Riera (1715-1768), Tià de Sa Real, nascut el mateix any de la usurpació de l’autogovern i de les institucions de la Nació Catalana. La seva figura i la seva obra ens han arribat, certament mediatitzades, des de la radiografia que en va fer aquella puta bèstia d’Antoni Maria Alcover (perdonau, però no he trobat definició més científica possible d’aquell homenarro). A una de les rondalles, com a Jordi des Racó, va descriure aquell glosador del s. XVIII així: “Era d’una casta d’homo que com ell només en neix un cada cent anys, i casi mai sura.” I hi afegia: “Si hagués sembrat damunt pedres hauria coïda bona anyada.” De tots els noms esmentats, però, no hi ha documentació viva que permeti escoltar i veure en directe alguns dels combats que varen mantenir. Les escomeses ens han arribat per tradició oral i, sovint, amb exotismes llegendaris, inexactituds manifestes i descripcions de dubtosa fiabilitat. Roman, en positiu, la certesa del seu enginy i l’acceptació popular que els acompanyà. En negatiu, per a la majoria d’ells, se sap que patiren greus problemes quan tocaven el voraviu dels mecanismes del poder dels tirans. Els casos d’en Sostre de Cas Concos, d’en Mingo Revulgo d’Algaida o d’en Cartutxo de Sencelles només són tres exemples de víctimes de la repressió feixista.

Personalment, he tingut ocasió d’escoltar en viu Jaume Calafat i Pons (1901-1982), En Calafat de Son Servera, Joana Serra López (1908-1991), Cartera, Antoni Socias Simonet (1929-2011), En Socies (i Tauler), Esteve Barceló (Ciutadella, 1925), Verderol, Joan Planissi Massanet (Manacor, 1928), Rafel Roig Maimó (Es Carritxó, 1933), Miquel Ametller (Ciutadella, 1937) i gairebé tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de les generacions posteriors (Xisco Bufi, Joan Escandell, Llorenç Cloquell, Pilar Pons, Jordi Cloquell…) fins arribar a les darreres esperançadores i prometedores fornades: Macià Ferrer, Noto, Maribel Servera, Figona, i tants i tants de jovençans i jovençanes que brollen a les totes d’arreu dels pobles de les nostres illes. Això, a banda dels nous moviments del Principat (Carles Belda, Caterina Canyelles, Ferriol Macip…), amb la gent de Cor de Carxofa. La cosa funciona. Cada vegada hi ha més trobades, cada vegada la participació augmenta i cada vegada el nivell qualitatiu és més alt. No només creixen les nòmines de glosadors, sinó també el públic a qui els agrada la glosa.

Vindicació de l’arma de la glosa

De tota la vida, sempre he procurat, a les presentacions dels meus llibres, fer-me el present i l’honor de brindar als assistents la veu dels qui entenc com els millors il·lustradors de les paraules: els poetes i els glosadors². Vull dir que, en el camp de la glosa i sigui dit metafòricament, sense saber “música” puc presumir de tenir prou “oïda” per estimar-la i per valorar els qui la practiquen. La meva padrina paterna, Maria Mestre Gelabert, Vica, feia gloses i, fins i tot, en va publicar algunes. Potser per això, el món de la glosa m’acompanya d’ençà de fa molts d’anys i a ell i als seus protagonistes he dedicat temps i paraules. De fet, La Identitat Reeixida explica a la sinopsi com “en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia empeltades per la força de les armes s’han vist esbaldregades per la veu popular dels glosadors”³. Sempre he arrufat el nas davant dels il·lustrats i he explicat la gran diferència entre aquests i els intel·lectuals. Una diferència consemblant a la que hi ha entre erudició i cultura. Els il·lustrats, en una immensa majoria, fan part del discurs dominant (per això els conviden a fer els “pregons oficials” de les institucions públiques). Els vertaders intel·lectuals, en canvi, defensen la crítica i el debat; és a dir, allò que representa el món de la glosa.

L’amic Guillem d’Efak (1930-1995) també va practicar amb esma, entre molts d’altres papers de l’auca cultural que va representar, l’ofici de glosador. Ell, a qui quan cantava solien presentar sempre com “la veu de Mallorca”, estava absolutament convençut que el poble que canta no morirà. Per això es queixava l’any 1980 en veure com la gent de Mallorca ja no cantava com quan ell era infant, durant el temps de la República. Tenia ànsia que el poble hagués perdut “el remuc”, una expressió eloqüent de perdre la capacitat de protesta. En parlàrem més d’una vegada. Es consolava pensant que els pagesos, tot i llaurar amb un tractor en comptes de fer-ho amb muls, no s’havien aturat de cantar. Era taxatiu: “Les feines de la terra, necessiten cançons”⁴. Quan més negre ho veia, pegava revinclada als seus recursos pràctics de reanimació i sentenciava: “Els joves, seran els joves els qui tornaran a recobrar-nos la veu!”. Així ho va expressar a una de les darreres converses, quan l’anàrem a veure a la clínica amb Biel Majoral, amb qui coincidia que era la nostra, la generació estafada i atupada per l’escola, la que havia emmudit. Sabia que l’educació nacional-catolicista havia pervertit i, en gran part, tudat tota una generació. Assegurava que, en tancar-se aquest parèntesi de domini fosc, des d’una creixent normalitat la cosa reprendria per poder reeixir el nostre poble en plenitud. Acabava la conversa amb una conclusió que sonava un poc messiànica: “Tanmateix recobrarem la veu del poble. Només cal esperar els cantadors nascuts després del franquisme. ” Guillem d’Efak deia això el gener de 1995, just un mes abans de morir.

Estació d’enllaç

El divendres 24 d’octubre de 2014, al Teatre de Petra, ple com un ou, amb l’acompanyament musical de Delfí Mulet i dels germans Manel i Pere Martorell, s’escenificà un espectacle del tot original. La cosa anava d’una transmissió de poders; d’un relleu generacional. D’una banda, Gabriel Oliver i Oliver (Algaida, 1950), Biel Majoral, s’encarnà en la figura de Mestre Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, per establir un combat amb el jove Mateu Mates Ordines, (Santa Margalida, 1982), Xurí. Certament, entre el Mestre Llorenç Batle i el jove Mestre Mateu Xurí hi ha més d’una generació. Podríem parlar (recordant la premonició d’en Guillem d’Efak) d’una baula perduda, d’una connexió interrompuda, d’un salt a la història. No és exactament així, perquè aquest enllaç existeix i no és virtual ni metafòric. A l’acte comentat, era Biel Majoral qui oficiava el relleu entre dos glosadors. Les figures de la cerimònia no eren escollides a l’atzar. Ambdues, eren molt més que un símbol.

L’acte va ser una exhibició del potencial que hauria pogut verificar-se, de manera no virtual, en el cas d’haver coincidit en el temps els dos glosadors. En Majoral cantava algunes de les gloses que, al llarg dels anys, ha pogut recollir d’en Capellà i, d’immediat, en Xurí les replicava. Algú pot objectar que no hi havia la possibilitat del contraatac, però no minva la força que, com un salt d’aigües cristal·lines, deixava entreveure aquell joc de paraules i de versos

En Xurí i la veu d’un poble

L’espectacle de Petra va ser un, entre tants i tants, on la gent va gaudir de l’art de la glosa que exhibeix, des de fa ja molts d’anys, el Mestre Mateu Xurí. Tot i això, tenia la significació especial, descrita anteriorment, de traspàs de funcions. I és que, malgrat la joventut, en Xurí ja és un líder. Representa la conjunció cultural perfecta del seny i de la rauxa. Arrela, a peu ferm inamovible, per enfilar millor la soca. Si el món de la glosa viu avui un moment esplèndid, tant en l’ordre quantitatiu com en el qualitatiu, era lògic que n’emergís un primer gran mestre que, per pura definició del terme i per raons biològiques, generarà la formació de nous mestres. De fet, ja hi ha altres noms que demostren un altíssim nivell de qualitat (i que em perdonin tots si esment de nou na Servera).

El cas d’en Xurí és molt especial. No fa part del grup dels glosadors analfabets (ep, sigui dit sense desmerèixer la qualitat), ni tampoc dels glosadors “de camilla” (dit també sense suprimir el valor de les composicions en fred). Ell té una alta formació filològica, lingüística i lexicològica que el fa millorar sensiblement la riquesa de vocabulari que passeja, amb un bon català vilero de la Part Forana de Mallorca, menys contaminat que el de les grans ciutats. Té, potser per haver-s’hi posat de ben jove, un gran domini de la composició. És destre, hàbil fins a la filigrana més minuciosa, amb una agilitat que l’acosta a la immediatesa, amb un enginy i una ocurrència fora mides… Tot això, però, no és més que el paper d’embolicar; la forma.

Indubtablement la manera d’entrunyellar la glosa té una gran importància, perquè abelleix la presentació i hi posa “la música” que complau els escoltadors més exigents. No obstant, allò que més el caracteritza, allò que millor comunica d’ell, allò que més força li fa emetre i transmetre, no és la gràcia de la rima ni la gamma intensa i immensa del seu llenguatge. Per no ser el tret més distintiu, no ho és la ironia que domina i escampa; els jocs de paraules ni tan sols. Ni ho és la farsa i la fressa del doble llenguatge que s’activa tant en parlar dels poders més alts com dels instints més baixos (ei, i més divertits). Tampoc no són les tonades que usa, dins d’un ventall heterogeni que s’apropia de la tradició del romancer i de la cançó popular, ni el seu to de veu, ni l’èmfasi que hi posa, ni la mirada deixondida i viva que hi aboca, ni tan sols l’entenedora vocalització que en fa.

El conjunt anterior descrit, que podríem definir com a formal, excel·leix al més alt nivell. Però per a mi, i crec que per a una bona part dels seus admiradors, allò més destacable és el discurs que conté. En Xurí és un creador d’opinió, un magnífic comunicador i, encara que no en faci bandera, també és un ideòleg. El seu major actiu no és l’habilitat de correspondre la intel·ligència (que té) amb la independència (que ha de servar) i la insolència (que ha de servir) per fer-ne una dècima o un llarg romanç. El seu potencial reneix des dels continguts i pren fua en el sentit d’allò que proclama. Aquí rau, al meu entendre, la garantia de projecció futura d’aquest gran mestre de la glosa. Difícilment es desviarà. Em sembla impossible que, fins i tot en les pitjors circumstàncies, reculi una passa per agafar embranzida ni que sigui. És evident que si hom es dedica a conservar les dècimes que, en el seu dia, en Xurí publicava en el Diari de Balears o les que, actualment, emet en vídeo des de la plana digital d’Ara Balears, veurà amb els anys com l’actualitat dels temes que comenta, per l’efecte imparable de la temporalitat, prescriu o decau. Això, però, no passa amb el rerefons, amb allò que hi ha en el fons de cada un dels “comentaris del dia”, és a dir, això no passa amb el discurs que amaren els seus versos. Hi ha suc i substància. Hi ha, destil·lada i nítida, l’exposició pública d’un enaltidor de les llibertats individuals i col·lectives. Hi ha un acte de revolució permanent contra l’oprobi i la cadena. Hi ha la tasca, tenaç i perseverant, d’un defensor de la terra. Ho he escrit abans: el Mestre Xurí representa la síntesi de la nostra cultura matriarcal del seny i de la rauxa. És Mateu Mates aquella “veu del poble” profetitzada (vaticinada, si més no) fa vint anys per Guillem d’Efak? El temps ho confirmarà, però jo crec que té les habilitats i condicions necessàries. De moment, gaudim d’un gran mestre glosador que ens diu coses i, a més, les diu molt bé. Que així sia per molts d’anys!

Coda et Da Capo

Per cloure aquest escrit de gratitud i de reconeixement, he trobat oportú adreçar-vos a la darrera intervenció de Mateu Mates al concert esmentat de Petra. Sobre l’himne encara no oficial de la Nació Catalana, La Muixeranga, interpretada per Delfí Mulet i els Germans Martorell, en Xurí expressa una declaració de principis, un manifest que ha de constar en acta, una manera de viure, una raó de ser, una identificació del sentit que representa un glosador. Si voleu entendre millor en la seva síntesi allò que he volgut explicar-vos amb la meva anàlisi, només heu de clicar sobre aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=58bI-MYW-I0&feature=em-upload_owner

PER A COMPLETAR I COMPLEMENTAR LA INFORMACIÓ:

1. ALTRES SIS FRAGMENTS DEL CONCERT DE PETRA:

És a l’esperit del poble, on habita el glosador: https://www.facebook.com/video.php?v=858062567560066&l=53186482440446757

Volem viure en llibertat: https://www.facebook.com/video.php?v=858092237557099&l=8562882916639202743

Els havanneros: https://www.facebook.com/video.php?v=858082967558026&l=4281877948052897953

Un collonera?: https://www.facebook.com/video.php?v=858069397559383&l=8176144162017521140

Sa Madona: https://www.facebook.com/video.php?v=858057510893905&l=7876809012175111886

No ens fareu callar: https://www.facebook.com/video.php?v=858092974223692&l=7221731876957521793

2. ALTRES DUES PETITES (però significatives) MOSTRES:

En Macià Ferrer, Noto, i en Mateu Mates, Xurí, a unes matances es toparen amb na Catherine Deneuve: https://www.facebook.com/video.php?v=166706680028995&l=6373967267590107840

Pregó de La Real (16-VIII-2011): https://www.youtube.com/watch?v=wlymWs77WT8

3. NOTES

3 A la presentació del llibre (18-VII-2002), vaig voler retre un homenatge als glosadors que vaig personalitzar en Llorenç Antich (1933-2004), Mora Vg.: https://www.youtube.com/watch?v=yvdRsGxJ4kc

La globalització, per sort, encara delata graus mancances. L’aïllament, també per sort, encara manté alçades les murades vives que dificulten la immediatesa de les connexions. Poc es pot fer contra una allau uniformitzadora que permet de menjar al Japó ensaïmades del dia a canvi d’haver d’assumir, com a propi del país, el desembarcament del trick or treat d’una diada de Tots Sants (ara ja Halloween) que embadaleix els joves menors de 18 anys, perquè l’han vista tota la vida. L’aïllament és un reducte de protecció que, en certa mesura, ens empara de la velocitat. No tot, però, és bo. N’he viscut l’exemple amb la recepció d’un llibre publicat el desembre de 2013 que, per rocambolesques circumstàncies, no m’ha arribat fins aquesta setmana. Si afegim que som davant d’un doble aïllament, ja que el llibre és editat a Mallorca i jo visc a Mallorca, on com creuen els Principatins “hi podem anar nedant”, encara la cosa té més llunyania. Això no obstant, el temps transcorregut d’ençà de la presentació no m’impedeix de parlar-ne per l’interès que té i, sobretot, perquè em ve de gust recomanar-ne la lectura altament pedagògica.

Vaig conèixer l’autor la primeria dels anys 90 del segle passat. Era un jove batxiller menorquí inquiet i deixondit, afeccionat al bàsquet, carregat d’il·lusions, compromès amb la llengua i el territori, militant de l’esquerra independentista, àvid en aprendre coses i, per tant, un bon escoltador. Ell va tenir la iniciativa d’organitzar (crec que el 1993) una conferència d’Àngel Colom a l’Ateneu Maonès. També aquell any compartírem, ell des de Menorca i jo des de Mallorca, unes eleccions que permeteren recobrar la perduda presència d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol. La fita, feta eslògan de campanya, era ben senzilla: Cap a la Independència! Era la primera vegada que un partit polític competia electoralment amb una proposta de ruptura del model d’estat sense dobles llenguatges ni eufemismes. Ens proclamàvem, com el nom del partit, d’esquerres, republicans i catalans.

Ha plogut molt, més de vint anys, d’aleshores ençà i la triple definició no s’ha esvaït. El jove batxiller es llicencià en Història per la Universitat de Barcelona i, després dels estudis de doctorat, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats amb un treball de recerca que, extractat, ha esdevingut la base de Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola.

El llibre fa el 23 de la col·lecció de butxaca petit format que edita l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb les cobertes, té 200 pàgines, amb mitja dotzena de fotografies dels protagonistes, i s’acompanya de 33 articles del debat desfermat a Menorca a l’entorn de l’Estatut. A la introducció s’anuncia un proper recull amb l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus, el més significat defensor del concepte unitari de la nació catalana. En tot cas, el llibre conté tot el moll de l’ós que explica perfectament la no participació menorquina a l’Assemblea convocada a Palma per aprovar un Avantprojecte de les Illes Balears que, finalment, s’anomenaria de Mallorca i Eivissa i que, tanmateix, no passaria de projecte.

El llibre analitza amb tot rigor els diversos posicionaments que emergiren a la premsa sobre el model territorial desitjable. Detecta la insuficient catalogació establerta en només tres grups (el catalanista, el menorquinista i el regionalista moderat), centrant l’atenció sobre Joan Manent, l’home de la dalla que aturà les col·laboracions nacionalistes, perquè ultrapassà amb escreix la benèvola definició de regionalista moderat. En tot cas, rebla el clau d’una certesa que, des de Mallorca, sovint es vol posar en solfa: el “balearisme” no és res, perquè fa renou de buit. A Menorca, la malfiança de Mallorca es demostrà gairebé unànime. Possiblement per això els promotors de l’Avantprojecte d’Estatut “de les Balears” no trobaren cap complicitat ni una. Si hi afegim la ridícula veu que es conferia a Menorca i a les Pitiüses, conclourem que el fracàs estava assegurat.

M’he menjat el llibre amb gran voracitat. Escrit amb mà d’historiador, combina la documentació amb la parpella detectivesca. És clar, valent, rigorós, intel·ligent i aclaridor. He confirmat les notícies que ja tenia d’aquest treball i he revalidat les percepcions que, a part i a banda, he publicat sobre la posició dels menorquins tant davant del nonat Estatut illenc com de l’Estatut de Catalunya. He trobat, però una referència d’altíssim interès que, per a mi, era pràcticament desconeguda i que vull escampar: l’autor ens demostra el grau de paral·lelisme i coincidència amb el cas valencià del debat estatutari, quant a la no participació alacantina. En els agraïments, confessa que va ser Àngel Mifsud (1954-2012) qui l’encoratjà a pouar en aquesta línia d’investigació. Una raó més, precisament, per fer veure les similituds dels conflictes ideològics i estratègics que vivim, massa sovint girats d’esquena, des de les diverses parts de la nació catalana.

Un llibre que t’ensenya coses noves sempre és un bon llibre. Enhorabona i gràcies!

POST SCRIPTUM: Ah, sí, el nom del jove? L’autor és Joel Bagur i Mellinas, actualment professor de secundària al Baix Llobregat.

Dissabte, 6 de setembre de 2014

A punt de començar la setmana que ha de commemorar el tercer centenari d’ençà de l’onze de setembre de 1714, data de la capitulació de Barcelona, atenc una recomanació general de canviar, transitòriament, la imatge del perfil. Durant aquests dies serà aquesta:

Diumenge, 7 de setembre de 2014

En el suplement del diari ULTIMA HORA hi ha un reportatge sobre la participació dels mallorquins en la defensa de Barcelona. S’acompanya amb una entrevista que em va fer Joan Riera.

L’Agrupació Excursionista Catalunya ha organitzat la Travessa del Tricentenari. Aquest estiu, des de Pollença, han fet la travessia en caiacs fins a Barcelona. Avui, diumenge, simularan l’arribada davant del Museu d’Història de Catalunya. El programa anuncia:

11:00 h: Rebuda al Moll de la Barceloneta (davant del Museu d’Història de Catalunya) dels caiacs vinguts de Pollença acompanyats pel paquebot Santa Eulàlia.

Paraules del Director del Museu Sr. Agustí Alcoberro. Lectura de l’escrit del mallorquí Sr. Bartomeu Mestre “Balutxo”.

Actuació de la Coral Madrigalistes de Catalunya i Coral Núria.

Efectivament, algú haurà de llegir el meu escrit, perquè jo no hi podré ser¹. L’horabaixa rep una crònica satisfactòria de Manuel Cabanillas de com han anat les coses. La pàgina de l’AEC publicarà fotografies de l’acte i les paraules d’Alcoberro i meves. Mallorca i Eivissa, s’hi han fet ben presents!

Dilluns, 8 de setembre de 2014

A primera hora, Vilaweb anuncia la conferència del vespre² i publica una entrevista que em va fer Núria Ventura sobre les recerques d’històries amagades o, majoritàriament, manipulades³. A la foto, em veuen al davant de l’antiga residència dels Teatins de Barcelona (al carrer Enric Granados), on vaig fer el primer any d’estada a Barcelona, l’any 1968, quan estudiava de programador a la casa IBM, aleshores a la plaça Urquinaona, i ho combinava amb el Preuniversitari a l’Institut Jaume Balmes a la via Laietana. Fa 46 anys, batuadell! La façana de la residència és gairebé talment com era. Jo ja no.

Vol, a mitjan matí, des de Palma a Barcelona. Just arribar, vaig a l’hotel a deixar les coses i faig una volta per la Boqueria. Fotos al feisbuc: “M’hi abocaria!”. Likes a rompre!

A les 19:o0h, mitja hora abans de fer-hi la conferència programada, vaig a l’Ateneu Barcelonès. Una bona acollida. Em conviden a signar l’autorització per emetre la conferència en vídeo i unes paraules al llibre de l’entitat. N’Eulàlia Espinàs, l’actual gerent de l’Ateneu (i fundadora de la Biblioteca Can Torró d’Alcúdia a Mallorca), em fa de guia i em mostra les sales. De viure a Barcelona, segur que em faria soci, ni que fos per accedir a la meravellosa biblioteca que no havia vist d’ençà de la reforma. S’atura davant del quadre d’un “felanitxer” i m’explica que, abans de signar la dedicatòria, amb una agulla va foradar els ulls. És talment en Miquel! Un excel·lent autoretrat.

S’ha fet l’hora de començar. Jordi Casasses, President de l’Ateneu Barcelonès, em presenta abans d’iniciar la conferència dedicada a la participació de les Balears i Pitiüses a la Guerra de Successió. Història, però també reivindicació. M’ha sortit un text de més d’una hora i mitja que he reduït a la meitat, però que publicaré íntegre més endavant⁴.

Tres quarts d’hora de lectura i, en acabar, els aplaudiments són intensos. Deu ser que hi ha amics i coneguts entre el públic: Pere Bonnín, Tomeu Bosch, Àngel Campabadal, Josep M. Farré, Guillem Genovard, Ricard Huguet, Joan Lladó Nadal, Marc Ordinas, Pilar Rivasés, Esperança Rodríguez…

Dimarts, 9 de setembre de 2014

Al matí, faig una passejada per Sants. Al seu Casal va ser on, l’any 1916 (que no ens passi el centenari!), Pere Oliver i Domenge va fer la conferència La Catalanitat de les Mallorques. He d’anar a veure pisos per llogar un familiar. Els balcons són tot un referèndum que pronostiquen una majoria aclaparadora a favor de la independència. Hi ha edificis amb estelades a totes les plantes. La voluntat del poble és respira nítida. Faig un parell de fotos i, amb un breu comentari, cap al feisbuc!

Una de les fotos que faig al poble és del rètol del carrer on va viure durant uns anys Guillem d’Efak.

Precisament l’horabaixa, de prest, mantinc una reunió amb una productora interessada en fer un programa sobre la vida i l’obra de Guillem d’Efak. Ja serà per l’any vinent i tenen el compromís d’emissió de TV3 i d’IB3. Hi participarà en Pep Tossar i un dels patrocinadors serà Ànima Negra. La marca del vi seria un bon nom per titular el programa. No han trobat tots els recursos econòmics necessaris, però així i tot envestiran amb el projecte. Com sempre, tindran la meva col·laboració, perquè l’objectiu que mantinc (d’acord amb la família) és el de difondre i enaltir el nom d’aquell bruixot que ens va servir d’exemple d’integració i compromís amb la llengua, la cultura i la identitat.

A les 18h vaig a la Fira del Llibre en Català. Josep Maria Solé i Sabaté presenta el llibre Els Segadors, de cançó popular a himne nacional que ha enllestit, després de molts d’anys d’haver rebut l’encàrrec, Josep Massot i Muntaner. Amb la foto d’ambdós, escric al feisbuc: “DOS SAVIS. Ara mateix a la Fira del Llibre de Barcelona, Josep Massot i Muntaner i Josep Maria Solé i Sabaté ens parlen d’una cançó popular esdevinguda himne: Els Segadors.”

En acabar la presentació, amb ambdós i amb el periodista i fotògraf mallorquí Carles Domenech que s’incorpora a la conversa, comentam que Els Segadors no és ben bé un himne nacional. Compartim el lament quant a la manca de símbols comuns de la Nació Catalana: diada, himne, bandera…

Amb l’amic Josep Maria ens passejam per la Fira. Davant d’una cervesa, comentam que els espanyols no ens critiquen pels defectes, sinó per les virtuts: austers, estalviadors, treballadors, negociadors, solidaris, pactistes, cultes… 

Soparé de tapes a qualque taverna de la zona. A la sortida veig que avui la lluna ha fet el ple i s’ha encamellat damunt de la Catedral. L’he volgut engospar amb la fotera per compartir amb les amistats feisbusquianes que, amb els like ho valoren i agraeixen.

Vaig cap a l’hotel i, en passar per la plaça de Sant Jaume i veure la façana de la Generalitat, l’impacte és emocionant. Malgrat la foscor, faig una foto per penjar amb aquest text: “Ja sé que la foto no es veu molt bé, però passar per la plaça de Sant Jaume i llegir això al frontis de la Generalitat de Catalunya… què voleu que us digui? Pell de gallina! Ja poden venir els tancs de ponent i suspendre l’autonomia! Autonomia? Auto què? Som un poble i, com a tal, tenim dos drets: conèixer el nostre passat i decidir el nostre futur. Ja en poden fer de voltes! Això no hi ha qui ho aturi i bé que ho saben!”

Acaben de projectar-se diapositives similars en diverses llengües i, a continuació, apareix una senyera que fa ones de llibertat. De tant en tant algú no pot estar-se de cridar “Visca Catalunya!”. Em brolla la resposta: “Lliure i completa!”.

0905videosenyera

Cap a l’hotel de quatres. S’ha fet tard, el dia ha estat llarg i demà encara ho serà més.

Dimecres, 10 de setembre de 2014

No som ludòpata i, ideològicament, estic amb Oriol Junqueres i amb la tradició republicana, contra el joc. Això no obstant, com si fos una juguesca de la juguesca, faig una gestió per aconseguir uns cupons d’un número concret de la Grossa de Cap d’Any; vull la data de naixement del meu nét per compartir amb la família, però és impossible. Una nova prova d’esquarterament: només poden comprar per internet un número concret els residents a Catalunya! És insòlit. Els mallorquins podem accedir a qualsevol número de les rifes espanyoles, però no de les catalanes. Si vull jugar he de comprar les participacions que hi ha als quioscs. A mitjan matí, vaig a les oficines de Loteria de Catalunya. El senyor Jordi Padrosa, amable cap d’Atenció Ciutadana, es desfà en gestions, però no hi ha manera. Al final, em demana que si puc assolir l’objectiu que li digui com ho he fet per ajudar altres persones en el futur. Malgrat les dificultats, crec que he trobat una retxillera. Ja ho veurem! De moment, me’n duré un ventall de regal cap a Mallorca.

L’horabaixa rep de l’Ateneu Barcelonès algunes fotografies de l’acte de dilluns. Miraré d’enllestir la conferència per publicar, amb notes i il·lustracions, a Vilaweb. Aviat veig que em durà més feina de la prevista i no ho podré acabar.

Es fa hora de l’acte institucional al Fossar de les Moreres. Tots els carrers per accedir-hi estan tallats. No és la primera vegada que faig la vigília. Allò que sembla que sí és la primera vegada a la història, és veure com un President de la Generalitat, una Presidenta del Parlament i l’alcalde de Barcelona assisteixen a retre honors. Això ja no té marxa enrere! L’any que ve, ja no podran excusar-se de tornar-hi i si ho fan romandran ben retratats.

Fa molts d’anys, una trentena, que el Memorial 1714 celebra un acte molt digne i just de vindicació i homenatge. Enguany, abans, s’hi ha programat un altre acte previ de Som Països Catalans. Ai, i que m’agrada de poc el nom aquest: un invent en espanyol de finals del XIX i promogut durant el franquisme. Som catalans; som del País Català (em singular), perquè només hi ha una Nació Catalana. Aquest plural ens desfà, ens provincianitza, ens borbonitza i ens esquartera tàcitament. Ens fa talment com uns “paises hispanos”. Què hi farem! Tenim problemes de simbologia i de nomenclatura per resoldre! En tot cas, l’acte és un èxit. Hi ha una gentada que omple tota la plaça del Fossar, tota la zona de Santa Maria del Mar i fins al final del Born.

Hi ha participació de les Illes. Llàstima de la ridícula presentació de “ses illes”. Em genera impotència escoltar com ens esmenten, paternalistes i condescendents, aquells principatins ignorants (avui és una principatina) que no saben que les denominacions importants reben l’article literari i que les illes Balears i Pitiüses poden ser “les Illes”, però que “ses illes” són un conjunt de cases rodejades de carrers. Més qüestions a aclarir i resoldre! Quanta, quanta d’ignorància regionalista! Quanta paciència! 

Ens representa Miquel Àngel Tortell, de l’Assemblea de Docents. Un discurs magnífic i molt adequat que contrasta set punts de confluència entre l’ANC i l’AD. El públic l’ovaciona. Ha estat una intervenció molt digna que ha enaltit la lluita en defensa de l’Educació lliure, de qualitat i en català.

La Muixeranga, possiblement la millor alternativa com a himne de tota la Nació Catalana, estableix l’interludi entre els dos actes.

1005amuixeranga

Memorial 1714 convida a enfortir els llaços d’unitat nacional. Parlarà Daniela Grau d’Elna, en representació de la Catalunya Nord, Josep Guia del País Valencià i jo.

Durant els parlaments, arriben els participants de la Marxa de Torxes i La Coronela de Barcelona. Mallorca hi va ser fa 300 anys i cal recordar que al Fossar de les Moreres hi enterraren valencians, eivissencs i mallorquins (d’Alcúdia, de Felanitx, de Palma, de Sóller…) que moriren en defensa de Barcelona⁵. Cal tenir present que els barcelonins que moriren el mes d’agost a la defensa del bastió de Santa Clara eren recollits pels seus familiars i enterrats als cementiris de les seves parròquies. Fins ben entrat el segle XIX, cada parròquia tenia el seu cementiri. A qui enterraven als fossars de les Moreres i al de Sant Pere? Òbviament als qui no eren barcelonins; la gent de les contrades, els fusellers valencians i els artillers i mariners eivissencs i mallorquins.

En acabar els parlaments, crits d’independència. Malgrat les dificultats de moviment, em ve a saludar molta de gent coneguda. Un d’ells, a qui fa 18 anys que no he vist, és Àngel Colom, amb qui comentam la importància d’incorporar els nouvinguts a la defensa de la sobirania nacional. Una altra conversa agraïda és amb Francesc Homs. Quan el vaig conèixer a un dinar a Prada fa cinc anys (quan encara no governava CiU) vaig veure que seria una peça clau en el procés en curs. És intel·ligent i, a més, té una gran vivor natural. Em satisfà escoltar la fermesa en el compromís d’atendre la veu del poble. Li reconec la seva feina i ell m’insta a no deixar d’escriure. A l’entorn del Fossar, Jordi Miravet, Joan Llacuna, Teresa Clota i molta més gent que, any rere any, han servit la memòria de 1714, es respira una immensa satisfacció. És el preludi de la Victòria que demà ha de mostrar al món el símbol fet poble.

Dijous, Onze de Setembre de 1714

Quan he anat a berenar a l’hotel del carrer Jaume I, pertanyent a una cadena no catalana, una cambrera de pell bruna m’ha desitjat “bona diada!”. Quan he pujat a l’habitació he sentit el crit “Donec” amb la resposta “Perficiam!”. Des de la finestra he vist quan La Coronela desfilava per entrar a la plaça de Sant Jaume. Els turistes no aturen de fer fotos, però encara fan més preguntes. No se’n poden avenir.

Vaig cap a l’església de Santa Maria del Pi. Han anunciat que, a punt de migdia, les campanes repicaran a sometent tal com varen fer fa exactament 300 anys. Vaig fins a l’absis, a la plaça del darrera, perquè és l’únic punt des d’on es veuen les campanes. No hi ha una expectació excessiva, però sí una intensa emoció. Tothom es fa la mateixa pregunta: com devien sentir aquesta repicada els assetjats, coneixedors que no tenien suport exterior de ningú i que molts de bastions ja estaven esberlats i amb una defensa impossible?

1101videocampanes

Amb el cor i el pols bategant amb les campanades, vaig cap a la Fira del Llibre. Com era la cuina de 1714? Jaume Fàbrega ens ho explica en el llibre que presenta. Com sempre el seu concepte de país és clar i català i, també com sempre, aprendré coses noves de la seva presentació. Apareixen temes tangencials (la prohibició dels ganivets, la catalanitat dels arrossos), però el bessó és la descripció d’una cuina moderna, amb plats de fruites amb carn o cremes de meló, que correspon a una societat avançada i d’avantguarda com era la catalana.

Vaig cap a la Fira d’Entitats per assistir a la presentació Desmuntant Leonardo a càrrec de Jordi Bilbeny. Interessantíssim! S’havia de complementar amb la visió del documental que s’exhibeix als cinemes Girona, però no hi podré anar. En tot cas, Bilbeny sempre té la facultat de subvertir l’ordre establert i fer una cosa tan intel·ligent (i tan sana!) de posar en solfa la versió oficial del discurs dominant que ens entabana. A risc de cometre errors d’interpretació, aporta documentació i, en injusta contrapartida, és menystingut amb desqualificacions sense proves. Els de “l’acadèmia” l’acusen de frívol, però no refuten mai les seves dades. En el millor dels casos, l’ignoren. Ja se sap que el silenci també és una fórmula subtil per negar que hi hagi censura. Des de 1970 ja són molts els investigadors que asseguren que la Mona Lisa no és altra que Isabel d’Aragó Sforza, més coneguda com Isabel de Nàpols. Massa retrats (un de Rafel d’Urbino) canten santa clara. I què hi fa l’escut d’Aragó a la casa de Leonardo? En tot cas, les deduccions de Bilbeny sobre Leonardo, obren nous interrogants. Les persones intel·ligents, que són les interessades en la veritat, les volen resoldre. A l’altra banda, ja veurem com se’n sortiran els desmentidors mimètics; els negacionistes. Tot i que mantinc l’escepticisme i el dubte quant als grans descobriments, he tocat amb les mans la gran quantitat de mentides i de manipulacions que ens explicat des del discurs dominant. Així que… gràcies i endavant Jordi!

Faig la volta per la Fira d’Entitats. Molta de gent coneguda amb algunes coses en comú: satisfacció, alegria… Converses estimulants amb Vicent Partal, amb Pere Cardús, amb Odette Vinyes… un ambient d’entusiasme i d’eufòria, però sense que la rauxa ens esvaeixi el seny. Tanmateix, no hi hauria prou policies per retirar totes les estelades que s’han incorporat a la ment i el sentiment d’unes persones que saben que som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!

És forçat fer passada davant del monument al controvertit Rafel de Casanova, tot i que, de controvertit, també ho és Villarroel i tants d’altres! Els mites conviden a rituals que esdevenen típics i tòpics, però que no fan mal. Sobretot si tenim en consideració la necessitat que tenim de referents. Ens calen centres d’interès! De fet, ja n’hi ha que s’encarreguen de matar-nos els líders i esbucar-nos les fites. Al redol, hi ha un grup de mallorquins que fan temps a l’espera de les 17:14h: Joan Saboner, Tomeu Caragol, Manel Domenech…

Quants d’illencs han viatjat a Barcelona? Em comenten que només el viatge que ha organitzat ERC des de Mallorca són més de vuitanta. Per la xarxa, veig fotografies de Gabriel Bibiloni i de Nicolau Dols, ambdós amb més gent coneguda al costat. Tothom amb cares de festa i d’esperança.

S’han fet les quatre. Vaig cap a l’antiga plaça de les Belles Arts (d’Espanya, d’ençà la imposició de Primo de Rivera). L’espai ja és ple com un ou.

Encara és prest i, com que tinc prou temps, vaig fins a les quatre columnes rescabalades de Puig i Cadafalch.

Des d’allà, es veu perfectament la plaça plena de gent. Em trec la camisa i em pos un mariol·lo vermell per integrar-me, encara que no inscrit, i fer pinya. El crit és unànime: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

1102videomani

El vespre, a l’aeroport, més gent coneguda de retorn a cases. Tothom coincideix: el 2015 ens toca fer-ne una de grossa per Mallorca. Serà un altre tricentenari. De fet, Mallorca no va capitular fins dia 11 de juliol de 1715. La referencia del 1714 és, per tant, regional. Caldrà recordar i vindicar els noms i els fets que ens han amagat o manipulat.

He viscut una setmana d’emocions intenses. No serà la darrera vegada.

1 Aquest és el text que es va llegir:

Bon vespre a tothom!

Vull deixar constància de la meva satisfacció per haver estar convidat a fer la conferència que, des de ja fa molts d’anys, amb bon criteri i des de perspectives prou diverses, dedica l’Ateneu Barcelonès a l’entorn de l’Onze de Setembre. És tot un honor i el fet de coincidir enguany amb el tercer centenari de la caiguda de Barcelona incrementa el meu agraïment

Escriptors versus historiadors?

M’és obligat fer notar la diferència entre els historiadors i els escriptors¹. Els primers estan sotmesos a una metodologia estricta que els limita i condiciona, mentre que els escriptors tenim un marge més ample. Faig l’advertiment, amb l’esperança de la generosa comprensió i complicitat de l’auditori, com a justificació ni que sigui, d’un fet que concretaré amb un exemple: per a la divulgació de la presència dels artillers mallorquins a la defensa de Barcelona han fet molt més un parell de frases a la novel·la Victus que dotzenes de treballs monogràfics a revistes especialitzades, desenes de conferències com la d’avui i més d’una tesi doctoral condemnada, com a màxima recompensa, a una publicació d’uns pocs centenars d’exemplars².

Una perspectiva de la Guerra de Submissió des de la mar

Avui, us parlaré de vaixells, d’artillers, de pólvora i farina, de botiflers, d’herois, de bandejats, d’espoliació econòmica, de lleis injustes, d’aliances i deslleialtats, de repressió, de memòries regades amb sal… Us parlaré d’un episodi transcendental que va determinar i determina la nostra història; és a dir, us parlaré de la Guerra de Successió que, amb major rigor, hauríem de dir de Submissió. Per deferència i cortesia al lloc on som, alteraré la cronologia i, per començar, em referiré a la participació illenca en la defensa de Barcelona per, després, llegir la guerra a tota la Nació Catalana, però des de la perspectiva de les Illes Balears i Pitiüses i, sense escatimar dades, amb un fil intencionadament socràtic. D’aquesta manera, si al final he brindat i provocat més preguntes que respostes, hauré assolit l’objectiu i, plegats, compartirem evidències i conclusions, fins ara gairebé inèdites. Vull advertir, finalment, que m’ha sortit una conferència de llarg metratge; d’aquelles d’un temps. Per mirar d’encabir-la en l’espai màxim, ja més que abusiu, de tres quarts d’hora, m’he vist forçat a retallar-la i desproveir-la de notes i citacions que documentaré a qualque espai virtual.

Els artillers mallorquins

L’escola d’artilleria mallorquina es va crear l’any 1559. Va fer un bon servei a la defensa de les Illes per respondre les envestides dels turcs i dels pirates barbarescos. En tota la Corona d’Aragó només hi havia l’escola de Barcelona, però aviat els illencs agafaren fama arreu d’Europa, amb una habilitat especial en els quatre oficis derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers. Destacaren com a teòrics anb publicacions con el Tractat del bon artiller o a l’any 1640, coincidint amb la Guerra dels Segadors, el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas. Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller: “Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté l’Art d’Artilleria”.

Varen ser contractats i participaren a algunes guerres europees dels s. XVI i XVII. Hi ha constància que els mallorquins ja havien acudit a enfortir les defenses de Barcelona l’any 1683, en previsió d’un possible atac de l’armada francesa, però la gesta més destacada va ser en la Guerra de Submissió, on demostraren una gran destresa i on s’hi implicaren fins a la mort. Aquesta implicació va ser la causa principal de suprimir l’escola, després de caure Mallorca el juliol de 1715, arran de l’infame Decret de Nova Planta. 

Mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona

El 12 de març de 1705 un total de 100 artillers mallorquins o eivissencs viatgen a Barcelona per enfortir la defensa de la ciutat. Mallorca ja estava clarament dividida entre els partidaris de Felip V (fonamentalment els xuetes, la noblesa comerciant, els dominics i els jesuïtes) i els partidaris de Carles III, molt majoritaris (la resta de la noblesa, els pagesos, els menestrals i els franciscans³). També a Barcelona la situació era convulsa. El virrei reclamava juraments de fidelitat a Felip V que provocaren la desobediència civil i desembocaren en el Pacte dels Vigatans de dia 17 de maig de 1705, considerat com el punt àlgid d’inflexió en la presa de  posició del conjunt de la Corona d’Aragó contra Felip V.

El 8 de maig de 1707, el mateix dia que València claudicava i només dues setmanes d’ençà de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers viatgen de Mallorca a Barcelona i s’uneixen als cent que ja s’hi havien instal·lat. Les primeres expedicions d’artillers, desfan la divulgada pretensió que la participació dels mallorquins derivava de les ordres del marquès de Rubí, ja que aquest virrei de Mallorca no arribà a l’illa fins el febrer de 1713. Cert és que, amb l’impuls de Rubí, s’incrementarien els viatges. Les barques del bou, principalment d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de Sóller sovintejaven tant que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Ferran Soldevila a Història de Catalunya destaca el paper de Mallorca i d’Eivissa, “estretament unides a Catalunya, preocupades per la sort de llurs institucions (…) i fornint, constantment i generosament, queviures i municions als barcelonins assetjats, fins al punt que d’elles va rebre Barcelona el principal i gairebé únic sosteniment.”

El 26 d’octubre de 1713, protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren a Barcelona vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar i armes. Desembarcaren altres cinquanta-tres artillers, reclutats per Francesc Antoni Vidal, en una companyia sota el comandament del capità Joan Saurina i del tinent Bartomeu Ballester. Serien claus en la defensa del bastió de Santa Clara, els dies 12, 13 i 14 d’agost de 1714, quan les tropes felipistes intensificaren els atacs⁴. Només aquells tres dies varen morir més de vuit-cents defensors, molts d’ells artillers, i, com tots els no-barcelonins caiguts al bastió de Santa Clara, foren enterrats al Fossar de les Moreres⁵.

El Diari de Setge brinda referències a la participació dels illencs. Vegem-ne només quatre d’exemple dins del curt espai de dues setmanes:

10 de maig de 1714: “Avui, diversos navilis d’un comboi que procedia de Mallorca han superat, carregats de blat i altres queviures, el cordó marítim del setge, tot i el foc que els han llançat. Algunes embarcacions han hagut de retornar mar endins, a fi d’esperar l’avinentesa.”

11 de maig: “Des de la plaça, el general Basset ha intentat d’incomodar les bateries dels borbònics. Han entrat al port, amb gran habilitat, dos gànguils i un bergantí de Mallorca; esperaven, en comboi, des d’ahir, l’oportunitat per salvar els perills de l’enemic.”

18 de maig: “Els comandaments del nostre exèrcit a l’interior han fet Consell de Guerra a Olesa de Montserrat, a fi d’avaluar la possibilitat de socórrer la Ciutat. Consideren que encara no són prou forts per atacar el cordó del setge. Gràcies a Déu, al port, hi ha entrat una embarcació carregada de blat de Mallorca. Ens ajudarà a tenir una mica de pa i a evitar que defallim.”

23 de maig de 1714: “El bombardeig amb els 21 morters que els enemics han disposat al voltant del convent ha continuat avui, sense misericòrdia, per arruïnar, sense discriminar, cases, temples i vides. Avui ha entrat a la Ciutat el coronel del Regiment de Sant Narcís Joan Llinàs: era en missió especial a la cort imperial de Viena. Ha arribat amb una fragata procedent de Mallorca que, carregada de queviures, ha trencat el bloqueig. Porta un missatge de suport: diu que l’emperador prepara un nodrit exèrcit a Nàpols i socors en diners i provisions des de Gènova.”

Les citacions fan esment a la tasca de traginers i proveïdors dels vaixells, però també hi ha documents que relaten nombrosos enfrontaments marítims. Un d’exemple: dia 21 de juliol de 1714, dues naus eivissenques que sortien de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions i dotze mil pesos destinats a dos regiments dels assetjadors. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”⁶. No tot varen ser flors i violes. Dia 13 de gener de 1711, les naus franceses se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Dia 1 de juliol de 1714 embarcaren de Palma cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats.

Altres referències relaten la conducta dels artillers i asseguren que obraren meravelles fins al darrer dia. Preparaven els canons i els morters, de manera estratègica i diligent, disparaven tres o quatre vegades i, abans que els felipistes poguessin determinar la procedència exacta de les bombes, traslladaven els morters i els canons per canviar de posició i tornar a disparar. Un dels fets que més corprenia el poble de Barcelona era que, quan un mallorquí moria en combat era enterrat amb honors pels companys, però feta la cerimònia no parlaven més dels morts.

Tots els illencs estaven sota el comandament directe del general i maulet valencià Joan Baptista Basset, el qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana des del començament del setge. L’estructura estava formada per 10 companyies d’artilleria i 3 de bombarders. De les primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins.⁷ Del conjunt, els procedents de l’escola mallorquina poden estimar-se entre cinc-cents i vuit-cents homes.

Els artillers illencs destacaren per les seves habilitats. Quan, de nit, intuïen que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres, els valencians amollaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues i els illencs les bombardejaven. Manifestaven estar en condicions de contenir els invasors mentre aquests no superassin en cinc vegades els defensors. Els dietaris de guerra dels felipistes són clars: “De cada veinte disparos al menos dieciséis hacían explosión a la altura debida para obtener mayor eficacia mediante unas espoletas a tiempos hechas con tubos de madera”. Al llibre Histoire de la derniere révolte des catalans, s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors. Francesc Costa era descrit com “el més hàbil artiller conegut en aquest segle” i hi ha constància que, en entrar a Barcelona, els francesos li demanaren que s’incorporàs al seu exèrcit i li oferien 4 doblons al dia. Ell va refusar la sol·licitud, perquè volia anar a Nàpols. Altres fonts asseguren que va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a Viena.

A les capitulacions, quan es relacionen les armes expropiades als defensors, es parla de dues-centes cinquanta peces entre canons, morters i bombardes. Els eivissencs i mallorquins supervivents que, després de la caiguda de Barcelona, no tornaren a les illes respectives i es varen acollir a l’exili protegit de Viena, es declaraven catalans i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona, possiblement, per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat.

Un altre episodi poc divulgat té relació directa amb Mallorca. L’agost de 1714, conscient el virrei Rubí que Barcelona patia com mai l’envestida dels atacs i es preparava per resistir l’últim assalt sense disposar d’aliances exteriors, reactivà un projecte rebutjat cinc anys abans (en tornaré a parlar) que consistia en la cessió de les illes de Mallorca i d’Eivissa als anglesos, que ja ocupaven Menorca, si els britànics s’incorporaven a la defensa de la ciutat comtal. El quid pro quo pretenia la salvació del Principat. No va ser aquest l’únic acte de patriotisme. Quan Joan Francesc de Verneda, amb el vist-i-plau de Rubí i comissionat secret de l’emperador Carles d’Àustria, va anar a exposar el projecte, la Junta de Barcelona el va rebutjar amb energia per entendre que la cessió de territori a canvi de protecció constituïa una indignitat. Barcelona, l’agost de 1714, no va sacrificar les Illes⁸.

La proposta s’escampà arreu. En dóna prova un document del general britànic Comte de Peterborough quan escriu que “els mallorquins van demanar la protecció del rei de la Gran Bretanya, no volent assumir l’esclavitud que patirien dels espanyols”. Aquest informe alertà i alterà Felip V. El cas obligà que un enviat britànic, Matthew Prior, hagués d’explicar al govern francès que “no tenia fonament que Jordi I hagués ofert als mallorquins lliurar-se a Anglaterra ni que serien protegits si així ho decidien”.

Dies abans de caure Barcelona, en el Tractat de Baden, Vilana Perles que havia participat en el de Rasttat, de març de 1714, on es va completar el d’Utrech, d’abril de 1713, encara reclamà mantenir les institucions catalanes. Tot va ser inútil, fins al límit que, l’any 1725, en el Tractat de Viena s’acceptaria renunciar a restituir les constitucions catalanes a canvi d’una amnistia que permetés als milers d’exiliats que ho desitjassin retornar a les seves cases.

Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A la darrera carta, abans de concloure que el setge els ha costat milers de vides, explica com dia u de setembre de 1714 les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren cap a Mallorca.

Malgrat això, dia 9 de setembre, només dos dies abans de caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim felipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle. Després de descarregar aliments i municions, els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat dels barcelonins, dels valencians i dels altres artillers eivissencs i mallorquins, a carn!, fins al final.

Però… i la guerra a les Illes Balears i Pitiüses?

La proclamació de Felip V, el març de 1701, va tenir el suport del bisbe de Mallorca, Francisco Antonio de la Portilla, i de l’oïdor Francesc d’Ametller, un botifler terrassenc de Castellar del Vallès, impulsor quinze anys després dels Decrets de Nova Planta. No obstant això, a Palma es repartiren uns pasquins reproduïts a les parets de molts de pobles de l’illa, amb la frase: «A pesar de Portilla i d’Ametller, regnarà Carles tercer!». Malgrat el posicionament popular i majoritari dels illencs contra Felip V, els borbònics comptaren amb un destacament militar francès que els va permetre controlar el poder durant els primers cinc anys fins que, dia 19 de setembre de 1706, l’esquadra aliada amb 35 vaixells majoritàriament anglesos, anà a Eivissa. Allà, el Consell capitulà d’immediat i amb mostres de satisfacció. La flota angloholandesa continuà cap a Mallorca.

Quan, dia 25 de setembre de 1706, la mateixa esquadra reclamà la rendició de Palma arribaren a Ciutat centenars de pagesos armats de la Part Forana que alliberaren els presos i saludaren les barques al crit de «Fora galls i botiflers!», frase que es llegia a alguns balcons distingits de la ciutat. Les autoritats borbòniques es refugiaren al Palau de l’Almudaina, on foren atacades per la població amb el suport de les milícies revoltades. Els botiflers i els soldats francesos de la guarnició es prepararen per l’enfrontament, però quan l’armada angloholandesa disparà uns trets d’avís, el virrei felipista va comprovar que els artillers mallorquins havien amagat les espoletes dels canons per impedir la defensa de la ciutat i va haver de capitular!

Dia 4 d’octubre de 1706, amb una festa a Sant Francesc i un acte públic a Cort, Carles III és proclamat rei de Mallorca. Dues setmanes després, dia 18 d’octubre de 1706, hi ha un aixecament popular a Menorca. Dia 20, l’arxiduc d’Àustria és honorat com a monarca d’aquella illa. Així, quan encara no fa un any que ha estat reconegut a Barcelona, es completa el posicionament de tota la corona d’Aragó contra Felip V.

Tres mesos després, el gener de 1707, desembarcaren a Maó les tropes franco-espanyoles, assaltaren l’hospici, assassinaren el capellà i un metge i, posteriorment, els penjaren públicament per escalivar els menorquins. El nou governador felipista de Menorca, Diego Leonardo Dávila, va demostrar la deontologia borbònica. Amb un sadisme frenètic que delatava la inseguretat dels nouvinguts, el març i l’abril de 1707, va fer penjar trenta-tres reconeguts austriacistes de l’illa sota la inscripció vide padron al peu de cada forca. En algun cas, va fer tallar el cap de l’ajusticiat i l’exposaren tancat dins d’una gàbia. La repressió també va comportar nous tributs, com una butlla religiosa orientada a recaptar fons per a la causa felipista o la prohibició del conreu del tabac, sotmès a monopoli.

No podem sembrar tabac,

s’ha acabada sa xiripa;

he d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac.⁹

El relat requereix fer un breu i just esment als fets coetanis al País Valencià. Dia 10 d’octubre de 1706 Carles III havia entrat a València, reconegut com a rei, mentre les tropes felipistes atacaven el sud i, progressivament, s’apoderaven de Cartagena, Oriola i Elx. Tot i que Menorca ja havia caigut el gener de 1707, l’origen dels mals, com assegura la dita, serà l’abril de 1707 amb la derrota d’Almansa.

Claude François Bidal d’Asfeld, és un dels guanyadors. D’ell és la frase: “No hi ha a València prou arbres per penjar-hi tots els traïdors”. Ell és qui executa l’ordre de cremar Xàtiva que signa Felip V: “Por la obstinada rebeldía con que resistieron la entrada de mis armas (…) los vecinos de la ciudad de Xátiva, para hacer irremisible el crimen de su infidelidad, mandé arruinarla para extinguir su memoria.” L’actuació dels Borbó sempre es va caracteritzar per la crueltat sàdica, més enllà de les accions bèl·liques, contra la població civil. Xàtiva va ser reduïda a cendres, i s’ordenà edificar en el mateix lloc una nova vila amb el nom de San Felipe¹⁰.

El setembre de 1708 (just dos anys després d’haver-ho fet a Mallorca) va desembarcar a Menorca l’esquadra angloholandesa i, de nou, es va respectar la vida dels vençuts. Tots (fins i tot Dávila) varen poder embarcar. Alguns autors, han considerat positius, com a mal menor, els efectes de la dominació anglesa de l’illa de Menorca que seria utilitzada de moneda de canvi en el Tractat d’Utrecht el 1713. Aquesta possibilitat venia d’enrere: dia 18 de maig de 1709 s’havia proposat a Carles III que, en satisfacció d’un deute amb Anglaterra, formalitzàs la cessió de la sobirania. Ramon de Vilana-Perles, sempre vigilant, va reaccionar d’immediat i va recordar el jurament que l’arxiduc austríac havia fet a Catalunya, Aragó i València “de no desmembrar per qualsevol motiu o pretext de la Corona d’Aragó les Illes Balears, dons quan el vincle del jurament anés dissoluble, necessitaria sempre del consentiment dels Regnes.”

En contrast a la conducta dels aliats, que permeteren partir sense problemes als soldats francesos i a les autoritats borbòniques tant de Mallorca com de Menorca, l’exèrcit felipista va practicar sempre i arreu una violenta i ignominiosa repressió contra els vençuts¹¹. Arran de la caiguda d’Alacant, la primeria de 1709, les tropes angleses que havien defensat aquella ciutat anaren cap a Menorca, mentre que centenars de maulets fugitius s’instal·laren a Mallorca, on els nobles partidaris de Felip V eren anomenats botifarres per analogia amb botiflers, paraula derivada de beauté-fleur, la flor de llis del símbol dels borbons. Encara és ben viva una dita popular, aplicada amb doble sentit a la matança del porc, que recorda l’actuació sàdica dels felipistes: “On no hi ha sang no s’hi fan botifarres!”. Amb el rerefons d’aquella conducta, a Mallorca i a Eivissa, també ha perdurat una cançó de l’època, aparentment innocent, que s’usa per exorcitzar la rampa als infants:

Rampa, rampa,

vés a França,

i mata el rei.

Porta’m sa pell

i en farem un vestidet

de punxetes de cepell.

El febrer de 1713 s’incorporà com a nou virrei de Mallorca Josep Antoni de Rubí i de Boixadors. Havia estat cap de la Coronela de Barcelona i les dues primeres mesures que fa aprovar són la constitució de la Coronela de Palma, amb 400 voluntaris, i activar i incentivar l’avituallament a Barcelona. En veure el paper clau de Mallorca, Felip V envia l’agost de 1713 cinc galeres reclamant la rendició. Rubí rebutjà la reclamació i continuà amb el seu suport a la defensa de Barcelona.

El 23 desembre de 1713 la Coronela de Palma estava formada per 3.800 homes, organitzats per gremis. Els mercaders vestits de grana amb volta negra de vellut, els paraires, els velers, els teixidors, els notaris, els sabaters, els fusters, els boters, els gerrers, els carnissers, els picapedrers, els selleters i els capellers de blau,  els sastres, els forners, els escultors i els pintors de vermell. De la seva part, els mariners tenien una companyia pròpia de la Coronela. Cada membre disposava del seu fusell i baioneta i tots els gremis disposaven d’un capità i d’un grup annex de granaders i artillers.

El darrer bastió (11 de setembre de 1714 – 11 de juliol de 1715)

Caigut el Cap i Casal dia 11 de setembre de 1714, tot feia pensar que Mallorca claudicaria d’immediat, però no va ser així. El virrei es negà a capitular davant dels emissaris de Felip V. Una setmana després de caure Barcelona, dia 18 de setembre de 1714, el mateix dia que es retia la vila de Cardona, Felip Ferran de Sacirera s’entrevistà amb Jordi I i demanà la intervenció anglesa “para que sea unida Cataluña a la Casa de Austria y cuando eso no se pueda lograr; que Cataluña con las islas de Mallorca y Ibiza, sea erigida en República, ya que por los susodichos medios se halla la justicia mantenida, los Reinos de Aragón y Valencia restablecidos en los privilegios de que están privados por la paz de Utrecht y Cataluña librada de ser un eterno monumento de su desgraciada fidelidad”.

Rubí manté l’esperança que hi hagi canvis diplomàtics per a resistir. Dia 13 d’octubre de 1714, arriba a Palma el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal de prendre possessió de l’illa. Envia com a emissari al capità Pastrana el qual ofereix a Rubí 100.000 escuts per a la rendició. Rubí respon a l’intent de suborn que no es rendeix i que ja ha demanat l’ajut de l’almirall Wishart a Menorca. Aquella possibilitat fa dubtar les tropes franco-espanyoles i les naus borbòniques abandonen Mallorca. El mes de novembre, l’emperador Carles d’Àustria felicita Mallorca per no haver capitulat i anuncia ajut militar des de Nàpols que arribarà mesos després. Rubí incentivà la vigilància de la costa i manté alta la disciplina i la moral de victòria de les tropes. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa.

Dia 4 d’abril de 1715 hi ha el primer intent de desembarcament borbònic. El jove artiller Guillem Riera, des de la seva talaia de defensa, a la Torre del Serral dels Falcons de la costa de Manacor, albirà com s’acostaven els vaixells felipistes. Va sonar el corn a la manera dels maulets i, a la correguda, acudiren trenta homes, amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Els felipistes, des dels seus vaixells, arriaren llanxes amb més de tres-cents soldats francesos ben armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com una taronja, Guillem Riera va posar-se a disparar sense aturall i, gràcies a la precisió, espantà les barcasses. Desconeixedors de les limitades forces que els disparaven des de la costa, els atacants tornaren enfilar-se als vaixells i fugiren. Mentre, des de terra, els milicians mallorquins, no donaven descans als arcabussos i a les ballestes. Guillem Riera, tampoc no s’aturà, però el petit canó, tan calent com estava, va rebentar i va matar l’heroi d’aquell dia¹². Gràcies a ell, les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.

Coincidint en el temps, la setmana abans que Riera va caure en refusar el desembarcament de Manacor, a Barcelona, va ser apressat el General Moragues, un dels conxorxats en el Pacte dels Vigatans. Josep Moragues, Pau Macip i Jaume Roca, en un judici sumaríssim i desassistits foren condemnats a mort acusats de fugir a Mallorca. Fugir? De cap manera! Anaven a enfortir la defensa de l’illa. Dia 27 de març, després de ser torturats, els penjaren a la forca, els esquarteraren i, com dictava la sentència, el cap del General Moragues va ser introduït en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona per a escarment del poble i vigilat de nit, “perquè no parli”.

El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de rendició, que inclourien el manteniment de les llibertats del regne de Mallorca i la reposició dels privilegis de tota la Corona d’Aragó, però les converses no fructificaren. Finalment, dia 11 de juny de 1715, surten de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que embarquen 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior a la que havia assetjat Barcelona. Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els vaixells a anar cap al sud-est de l’illa. Dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria¹³. Dia 16 desembarcà l’artilleria i començà la invasió.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, un improvisat exèrcit popular d’uns pocs centenars de felanitxers va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc i hi ha pocs vestigis(dues baionetes i una bala de canó) del lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes, però sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts. És segur que un soldat francès, ferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies i l’enterraren al cementiri parroquial. Així consta en el Llibre de Difunts de la mateixa parròquia de dia 20 de juny de 1715. Dos dies abans, dia 18, en el mateix llibre hi ha inscrites les morts, “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó de la traïció, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. A més dels morts esmentats, altres felanitxers foren detinguts: el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Dia 17 de juny, les tropes felipistes acamparen a Felanitx, a l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat davant del Convent i castigat cap per avall.

Des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia, on els canons dispararen en una tímida resistència que obligà els felipistes a retirar-se. Dia 19, es rendeix Campanet i l’endemà Alcúdia. Rubí reuneix el Gran i General Consell i exposa la realitat “sens esperansa de pròxim socors és notori que (…) no se pot emprender la defensa”. No obstant, decideix mantenir la lluita, perquè sap que si oposa resistència podrà millorar les concessions que, amb una rendició, no obtindrà. Intenta de nou, a la desesperada i sense èxit, la mediació britànica per obtenir una treva a l’espera de la conclusió del tractat que es negociava a Paris.

El 23 de juny D’Asfeld ocupa Sa Pobla i Binissalem. Dia 28, després de quatre dies de fer recular els intents de les tropes borbòniques d’arribar a la murada, hi ha el més gran enfrontament. Una expedició surt de Palma i ataca per sorpresa els felipistes acampats a Son Ferragut. Rubí fa més de 400 baixes i 140 presoners a les tropes de Felip V. Fins i tot d’Aspheld va estar a punt de morir. Tot i la victòria, la resistència se sap inviable i, com a bon líder, Rubí vol evitar a les totes un bany de sang i que Palma sigui cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles.

Dia 2 de juliol de 1715, es deixen entrar per la Porta de Jesús dos oficials borbònics. Van al Palau Reial a negociar la capitulació del Regne de Mallorca¹⁴. S’alliberaran els presoners felipistes i, a canvi, es respectarà la població i es permetrà la sortida de tothom que vulgui partir. Les guarnicions sortiran amb honor, banderes alçades i a tocs de tambor per dirigir-se cap a Sardenya. Eivissa i Mallorca quedaran en poder dels Borbons i Menorca continuarà en poder britànic. Dia 5 de juliol, Eivissa reconeix Felip V com a rei legítim. Dia 11 de juliol, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana que signi el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser una triple demostració de cinisme. D’una banda, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació perversa dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió. Falsa va resultar la promesa d’una amnistia general, perquè la venjança felipista va caure sobre les persones i els béns dels vençuts¹⁵.

Dia 11 de juliol de 1715 va acabar, formalment, la Guerra de Submissió. Bé, això, si és que vertaderament va acabar perquè l’acció depredadora borbònica contra el conjunt de la Nació Catalana mai no s’ha aturat¹⁶.

I després de la derrota, què?

Què sol arribar després de la guerra? No és la pau, evidentment. Quan acaba el conflicte bèl·lic, ni que sigui formalment, comença un combat de claveguera que, entronitza la mentida, la imposició, la venjança… Els vencedors s’ho fan tot seu: la memòria, l’educació, la justícia, l’economia, les institucions… tot quant serveix per colonitzar, anorrear i accentuar l’empobriment en tots els ordres per tal d’impedir la recuperació de les nacions sotmeses. La repressió es manifesta per quatre vies principals: l’educació, la legislació, l’economia i la força. Els cronistes vencedors atien la desmemòria i imposen la crònica oficial que s’estudiarà a les escoles, els legisladors dicten lleis injustes per sotmetre i humiliar els vençuts, els gestors econòmics instrueixen l’espoliació dels recursos naturals i financers, amb sistemes tributaris abusius, i, finalment, els militars de l’exèrcit guanyador practiquen les represàlies, amb impunitat, a discreció i amb màniga ampla per perseguir, empresonar, torturar i assassinar els derrotats i, assedegats de matera, amenaçar els familiar i, en més d’un cas, extradits, espoliats dels seus béns i proscrits socialment.

La desmemòria i la manipulació de la història

L’acció de Castella contra la Nació Catalana va ser (i és) una actuació de signe colonitzador, lingüicida, etnocida i genocida. El juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, José Patiño informa el Consejo de Castilla sobre el nou govern que s’ha d’establir a Catalunya «mandando que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella y que la doctrina sea en castellano». La frase més contundent i clara diu: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres.”¹⁷ Aquell mateix mes, juny de 1715, Baltasar de Bastero, vicari general de Barcelona, estableix l’obligació «en pena de pecat mortal [d’]obeir, servir i venerar a Nostre Rei i Senyor Felip V»¹⁸. Caiguda ja Mallorca, el gener de 1716 el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, dicta una «Instrucción secreta» molt subtil: «cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar al castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». En el mateix document es dictamina que «todo lo judicial se escriba en adelante en Castellano o Latín» i, sortint a camí, de les possibles dificultats d’aquest canvi als pobles, continua:  “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. En el diccionari de la llengua espanyola, podreu comprovar com “mañosamente” vol dir “con malícia y malas artes”¹⁹.

Les lleis per legitimar l’opressió

«Esa gravosa contribución de sangre que pugnaba con las tradiciones del país había sido consecuencia de la pérdida de los fueros, después de la Guerra de Sucesión». Així es referí Miquel dels Sants Oliver al Decret de Nova Planta. Una contribució de sang que incrementà la por i el silenci. Una contribució de sang que hauria abocat qualsevol poble a la misèria i l’extinció, però que la nostra gent va encaixar i combatre amb els tres grans valors catalans: el treball, la cultura i l’estalvi; tres valors que ens han permès de sobreviure com a poble²⁰. En definitiva, som vius perquè som molt vius!

Els decrets tenien per objectiu l’extermini de la llengua, cultura, identitat, història i qualsevol indici de consciència.Únicament qualque vestigi es deixava veure com a fugaç espira en la veu dels glosadors, autors dels judicis de l’any, per deixar caure la crítica i esquivar la censura. Els pronòstics (els populars «saragossanos» o «parenòstics»), al primer terç del segle XVIII, varen ser rebutjats per la gent decebuda de no haver vist anunciats els greus perjudicis que havien de caure sobre la terra catalana. Un endevinador mallorquí es queixava, l’any 1733, de la nul·la credibilitat del seu ofici:

Trobant-me component, com solec fer,

lo pronòstic de lo any ja venider,

m’ha dit certa persona vaja alerta

i gran cuidado a fer la descoberta,

perquè certament contra esta ciència

s’oposa molta gent amb evidència.

Emparant-se en dues hipotètiques facultats que delaten la manca de justícia i de raó, Felip V invoca un dret diví i apel·la al dret de conquesta per tal de sancionar i promulgar els Decrets de Nova Planta, amb l’objectiu d’abolir els furs i les constitucions dels estats de la Corona d’Aragó que havia jurat respectar l’any 1701 i, així, instaurar l’absolutisme, amb una nova estructura territorial, formada per vint-i-una províncies, sota la uniformitzadora dependència del model de Castella²¹.

Amb els decrets establia una única i centralitzada jurisdicció que només respectà els drets històrics del País Basc, com a premi a la seva submissió durant la guerra. Els diversos territoris de la Nació Catalana varen ser sotmesos a l’autoritat dels capitans generals, executors de la voluntat personal del rei, el qual usurpà la sobirania popular i la va dipositar en una única i uniforme nació, supeditada a Castella. Malgrat que, tàcitament, els Decrets de Nova Planta serien abolits el segle XIX, mai no es va retornar el principi de sobirania a les nacions a les quals s’havia usurpat.

El 29 de juny de 1707, just després de la batalla d’Almansa, es publicava el decret que abolia els furs d’Aragó i València, acusades de rebel·lió. Dia 9 d’octubre de 1715 es va editar el reial decret Establecimiento y planta de la Real Audiencia de Cataluña, comunicat el 16 de gener de 1716. Finalment, el 28 de novembre de 1715 es va publicar el que afectava el regne de Mallorca, comunicat el 16 de març de 1716.

Els Decrets de Nova Planta suposen l’abolició de les llibertats polítiques dels catalans, la supressió de les seves lleis i institucions i són el preludi de la tasca uniformitzadora que, sense excepció i al llarg del temps, ha practicat i practica la dinastia borbònica per tal de dividir i enfrontar els territoris de la nació.

L’espoliació econòmica i dels recursos

Les lleis han anat acompanyades sempre d’una política fiscal depredadora que, al llarg del temps i de manera exponencialment progressiva, ha delatat una voracitat extrema²². Tal com s’ha exposat amb l’exemple de l’exercici del monopoli del tabac a Menorca, la tasca espoliadora dels borbons contra la Nació Catalana, tant en l’ordre de l’exclusivitat com en el de la imposició de nous tributs, es va fer efectiva d’immediat i, d’aleshores ençà, no s’ha aturat mai. Fins i tot, el canvi radical afectarà el llenguatge i, a poc a poc, s’esvaeix la denominació habitual catalana de contribucions i creix la d’imposts.

Des del 1715 els arbitris municipals passen a ser cobrats i administrats per la corona. A més d’acarnissar-se sobre un poble empobrit per la guerra, la pressió fiscal és desmesurada en tots els ordres. S’estableix l’impost de la sal i, simultàniament, són expropiades les salines de Mallorca i les Pitiüses, que passen a mans del rei, explotades i gestionades per un govern que apujava els preus de manera arbitrària i sense competència. S’instaura també el nou arbitri del cadastre que multiplica els imposts directes²³. L’any 1717 s’ordena l’impost sobre l’aiguardent que va tenir un greu impacte a la societat illenca, perquè les petites pagues dels jornalers rebien, com a lleu compensació, una part de l’assignació en espècies. Els bracers, per cada jornal, mereixien una ració d’aiguardent que, atesa la precarietat alimentària, era un reforç energètic laboral. Aquell impost va empobrir més les classes populars.

La mesura més traumàtica i costosa derivà de l’ordre de desarmar la societat civil i conferir la defensa a l’exèrcit. Poc després de la Conquesta de Jaume I, la protecció del territori s’havia organitzat de manera popular, autogestionada i efectiva, amb l’establiment estratègic de torres defensives al llarg del litoral, connectades amb sistemes d’avís acústics, mitjançant el so dels corns marins, o visuals, amb focs, per si calia mobilitzar-se de nit. Malgrat els nombrosos  atacs i desembarcaments berbers o turcs, el territori va ser inexpugnable i les freqüents accions de pirateria desbaratades. El 1715, en caure Mallorca, una de les primeres providències va ser desarmar el poble de manera similar a les obligacions dictades a València i a Barcelona, on s’havia dictat pena de la vida als qui tinguessin a casa seva qualsevol arma “sin excepción, así de fuego como de corte”. No es podien tenir corns marins ni ganivets de punta i el del pa havia d’estar fermat a la taula. En el fons, les disposicions delataven la por de la monarquia a regnar amb un poble armat. Passar d’una defensa autogestionada a una que s’havia de patrocinar, va provocar un alt increment tributari per a la població.

A tot això, cal afegir la corrupció absoluta del funcionariat castellà que ocupà tots els llocs claus de l’administració i, a més, els nombrosos embargaments i segrests de béns i d’immobles que, fins a l’any 1725, foren habituals i arbitraris. Tot plegat, amb l’increment abusiu i exponencial dels imposts, va provocar l’empobriment dels illencs i, entre d’altres conseqüències, va forçar un augment de compravendes. Romanen per estudiar els nombrosos, sucosos i, adesiara, sospitosos canvis de propietat que es varen produir a Mallorca després de la Guerra de Submissió ²⁴.

Aquestes actuacions varen continuar en augment al llarg de tot el segle XVIII i, fins avui, de tota la dinastia borbònica. A l’impost de l’aiguardent, s’afegí el del vi (que també va fer estralls a Mallorca i al Principat)²⁵. Posteriorment, es decretà el de “tres y un tercio” que, a la pràctica, espoliava un terç de la producció dels pagesos o el del “papel sellado”.²⁶

La repressió… i la resistència!

A la paret de la presó de Barcelona, la nit del 10 de gener de 1715, algú va escriure una frase que es faria certa: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». El grafit adverteix que vivim sotmesos en esclavitud i demostra, just quatre mesos després de caure la ciutat, l’existència de presos polítics. La repressió va provocar confiscació de béns, detencions, empresonaments i mort.

Alguns dels vençuts decidiren partir cap a Àustria, sota la protecció de l’emperador. Es calcula que hi anaren entre vint mil i trenta mil catalans, entre els quals n’hi podria haver entre dos mil i quatre mil que eren valencians, eivissencs o mallorquins²⁷. Els combatents que decidiren no partir, es veren forçats a escampar-se i amagar-se per camins i muntanyes, talment com havia passat dos-cents anys abans, just després d’esclafar la Germania de Mallorca²⁸. Eren els bandejats; els resistents antiborbònics que, segons la història escrita dels guanyadors, serien desfigurats com a bandolers, lladres, violadors i assassins. Les cròniques oficials no en parlen gaire o, quan ho fan, és per criminalitzar les seves actuacions. Això no obstant, la història popular, la dels glosadors, la que es manifesta en els romanços, reivindica els seus noms i enalteix les seves figures. El poble s’enorgullia d’ells, perquè els estimava i valorava com a defensors de la terra. Una dada que demostra la simpatia que rebien són els habituals malnoms en diminutiu, com el cas del Carrasquet al Principat o el d’en Rotget a Mallorca.

La resistència mallorquina va ser molt similar a la del Principat, amb la diferència que la història ha estat molt més hermètica i no ha habilitat escletxes per llegir els fets amb la perspectiva dels vençuts. A les Illes no hem disposat d’historiadors de l’època com Francesc de Castellví per contrastar la crònica dels vencedors. Tampoc, posteriorment, no hem disposat d’investigadors atrevits que hagin assumit el risc de qüestionar les versions oficials. Per això, molt més que al Principat de Catalunya, s’ha validat el discurs dominant. Només la literatura popular, des de les gloses i les llegendes, ha deixat qualque espai de convidada a posar en solfa el relat dels borbònics. Malgrat tot, hi ha algunes dades comprovables que, ben lluny de l’especulació, permeten confirmar que, després del juliol de 1715, hi va haver resistència i repressió.

Dia 8 de gener de 1716 va ser decapitat un home de Sencelles, penjaren el cap a la Porta de Sant Antoni i el cos en el Pont d’Inca. Dia 15 de febrer, mataren el seu germà de la mateixa forma. Dia 9 de març, l’executat va ser un soldat valencià i dia 18 dos homes d’Inca. Les acusacions de robatori, tanmateix, no dissimulen les de sedició. Encara no feia l’any d’ençà de la capitulació de Mallorca quan, a la vall d’Orient, va ser capturat Pere Martí, en Rei. Dia 4 de juliol de 1716 l’arrossegaren amb un carro fins a Palma, el degollaren i penjaren el cap a la Porta de Jesús per escalivar i sembrar la por. Dia 10 d’abril de 1717 va ser penjat un altre jove de Campanet acusat de tenir armes. La crònica diu que “murió malísimamente”. Malgrat tot, els bandejats continuaven gaudint d’un ample suport social. El poble vivia atupat per la vexació permanent dels soldats i per tributs de tota casta. Els bandejats representaven la figura dels guerrillers aixecats contra la injustícia i els ultratges²⁹.

L’any 1717, amb instruccions rebudes de la cort castellana similars a les que es dictaven al Principat, el comandant general de Mallorca i Eivissa Juan de Acuña va posar en marxa un pla per acabar amb els bandejats. Prohibí, sota pena de la vida i embargament dels béns familiars, que ningú no els brindàs acollida a les possessions. Ordenà que a tots els pobles hi hagués un grup de deu homes armats. Amb la complicitat del vicari general, s’ordenà acabar amb l’asil i protecció de les esglésies que, tradicionalment, havien brindat amagatall als fugitius³⁰. No només això, sinó que, com que les recompenses no servien de res, els capellans consideraven pecat mortal encobrir els fugitius i animaven a la delació. A tal finalitat, es va ordenar instal·lar unes bústies a totes les parròquies. Els feligresos hi havien de ficar la mà i dipositar-hi un paper, amb els llocs sospitosos de ser possibles amagatalls dels bandejats.

El setembre de 1721, els dragons, els granaders i l’exèrcit, juntament amb els guàrdies de les viles, un total de més de dos mil homes, iniciaren una gran batuda per la Serra mallorquina i procediren a la detenció de més de 400 bandejats. Aquella acció militar va ser la darrera que faria a Mallorca Juan de Acuña i en va retre comptes al seu successor, Antonio de Chaves y Osorio, a l’escrit Relación reservada del Marqués de Casa Fuerte a su sucesor en la Capitanía General de Mallorca (1921). Informa que els 400 varen ser condemnats a “galeras, presidio, destierro o a servir militarmente al rey siempre fuera de Mallorca” i sense possibilitats de tornar-hi mai. Es queixa que, tot i la intensa batuda, no varen apressar als dos més importants bandejats “de poca inclinación de obedecer al rey”: Pere Pons, Sorboi, i sobretot Mateu Reus, Rotget.

El cas d’en Rotget, convertit en llegenda, protagonista d’auques, rondalles i escenificacions teatrals, és un dels pocs històricament documentats. Emparat i protegit a molts de pobles, mai no li va faltar acollida, menjar ni amagatalls, la qual cosa demostra l’estima popular que rebia, atesa la circumstància que s’havia posat un alt preu al seu cap amb l’anunci que es mataria a qui el protegís i se li embargarien les hisendes familiars. Finalment, va ser objecte de traïció quan la seva al·lota el convocà a un ball popular a Lluc. Ell hi arribà el matí de dia 15 de novembre de 1728 i va encomanar una missa a les seves intencions que figurava en el llibre de registre del santuari. El capvespre, just començar el ball, els guàrdies emboscats s’hi tiraren al damunt i l’apressaren. Anava desarmat. Dia 15 de gener de 1729 va ser torturat en públic i decapitat. El seu cap va romandre penjat al costat de la rectoria d’Alaró durant molt de temps. Potser la gent no va veure que Mateu Reus era un dels darrers morts de la Guerra de Submissió, però valorat amb la perspectiva correcta és una nova prova que, catorze anys després de la capitulació de Mallorca, encara hi havia resistència.

Una de les mostres del rebuig popular a les noves autoritats és l’opuscle antiborbònic Via fora els adormits, publicat el 1734, cinc anys després de l’execució d’en Rotget. La publicació constitueix una anàlisi crítica als incompliments d’Àustria (que l’autor excusa en gran part) i, sobretot, d’Anglaterra, com a culpables de la caiguda de Barcelona. Mallorca hi és ben present. L’escrit reivindica la creació d’una República catalana, formada per tots els territoris de la Corona d’Aragó, inclosos els cedits a França amb el Tractat dels Pirineus. Tota una crida a l’esperança.

Algunes conclusions bàsiques

La Guerra de Submissió va ser un conflicte bèl·lic, bàsicament europeu, però d’abast internacional; una guerra mundial³¹. En el cas de la Nació Catalana aquell conflicte va esdevenir una guerra de tipus colonial. Aquest concepte específic es va veure incrementat fins al límit quan, caiguda ja València i després del Tractat d’Utrecht, la guerra adoptà un caràcter clarament de conquesta, amb la subjugació a Castella del Principat de Catalunya, primer, i de les Pitiüses i Mallorca, després.

Un altre fet inqüestionable és que l’enfrontament contra Felip V va ser de tota la Nació Catalana. És als relats literaris, però també en els documents històrics.³² Malgrat les diferències geogràfiques, quant al calendari i el ritme de les caigudes, els eixos generals són molt similars. El paral·lelismes i coincidències que hi ha entre els episodis de la guerra al Principat i a Mallorca, accentuen el caràcter unitari. Tant pel que fa al manteniment de la lluita, com a les conseqüències de la derrota: la repressió, les lleis, les noves contribucions, l’anul·lació de les institucions, la persecució contra la llengua i la cultura catalanes, són coincidents i mai no s’han reparat les usurpacions.

Malgrat les dues evidències anteriors (el fet de ser una guerra mundial i, en el cas de la Nació Catalana, una guerra colonial) la immensa majoria d’estudis històrics sobre la Guerra de Submissió es divideixen en dos blocs: els qui analitzen el conflicte en clau internacional i els qui ho fan en clau limitada a la Catalunya estricta. Són poques les lectures elaborades amb una visió global dels antics regnes de la Corona d’Aragó i, més excepcionals encara, les que analitzen els fets en clau del conjunt de la Nació Catalana³³.

La major diferència en l’anàlisi de la Guerra de Submissió entre els distints territoris del país català, ara convertits en unes autonomies retallades i amb la prohibició expressa de poder-se federar, ha vingut marcat per la inexistència d’una historiografia lliure, nacionalment comuna i desvinculada del dirigisme cultural que, encara ara avui, s’imposa a les escoles catalanes tant per part de l’estat francès com de l’espanyol. En el Principat, amb totes les limitacions que té i que no són poques, va ser tota una referència la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, malgrat haver estat escrita sota el patrocini i el control de Francesc Cambó. D’aquella obra, publicada el 1935 i actualitzada el 1962, Joan Fuster va dir que era “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit mai fins ara”. Com a mínim, la seva lectura permet qüestionar i posar en quarantena moltes de les informacions anteriors. Posteriorment, un gruix prou heterogeni d’escriptors i d’historiadors han tingut la gosadia de, tot i el risc de cometre errors, no validar el discurs dominant i fer una nova lectura del nostre passat en clau catalana. Roman pendent encara que aquesta lectura abasteixi una perspectiva global i vista des del punt de vista nacional i no regional.

La de Submissió va ser també una guerra moderna i això es va veure no només en l’ús de l’armament (per exemple, l’ús de mines a les murades), sinó amb les noves tècniques diplomàtiques de negociació, en la infiltració d’espies, i també amb l’actualitzat seguiment periodístic que va rebre a banda i banda.

L’estudi d’aquesta guerra és d’una gran complexitat en atenció a la pluralitat d’interessos i lluites de poder que hi va haver en joc i dels canvis de posicionament d’algunes nacions³⁴. Tot plegat, és tan complicat que dificulta una narració lineal. Per això, algunes afirmacions descontextualitzades poden ser interpretades com a simplismes que reclamen majors aclariments.

Allò que és segur és que, sobre la Guerra de Submissió, no està tot dit ni de molt!³⁵ Darrerament, s’ha ampliat quantitativament i qualitativa la bibliografia referida al País Valencià i al Principat de Catalunya, però a les Illes Balears i Pitiüses (potser en menor grau en el cas original i singular de Menorca), el segle XVIII és un desert que reclama la investigació en gairebé tots els camps. La manca de treballs solvents és la causa del desconeixement de la participació dels illencs a la Guerra de Submissió i, molt concretament, en la defensa de Barcelona que ara, més gràcies als escriptors que no als historiadors, s’està corregint.

La Guerra de Submissió va ser transcendental per a la Nació Catalana, la gran derrotada del conflicte, i ha marcat i determinat la nostra història de manera molt negativa i amb efectes condicionadors que encara perduren avui.

Una de les pitjors conseqüències posteriors, compartides per totes les terres de parla catalana, és l’esquarterament que ha incidit en la manca d’unitat d’acció i, fins i tot, en la divisió i enfrontament atiats des de Castella, amb el col·laboracionisme dels quintacolumnites i dels botiflers. Pluralitzar la Nació Catalana, ni que sigui per raons de nomenclatura, contribueix a aquesta divisió. Convertir la Nació en “països” és un error perquè, tàcitament, valida l’esbocinament borbònic. Aquesta dispersió nacional, ha estat promoguda i atiada sempre i, fins i tot en els breus períodes democràtics de l’estat espanyol, tant durant la Segona República (1931-1939) com, d’ençà de la vigent Restauració Borbònica de 1975, s’ha prohibit expressament la possibilitat no ja d’unió, sinó de federació dels diversos territoris. Això, tot i que, tal com deixa ben clar un mapa de 1854, la Corona d’Aragó és una unitat descrita com la “España asimilada”:

Des de la perspectiva de la perifèria, la conclusió dolorosa que, transcorreguts tres segles, ningú no abandera és l’acte de justa reparació que tenen pendent, com a màximes institucions, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Passa d’hora. El fet, tan dramàtic com inequívoc, és que la solidaritat dels antics regnes de València i de Mallorca amb el Principat de Catalunya, durant tota la guerra, no va rebre, ni ha rebut mai posteriorment fins a dia d’avui, almenys com cal i de manera oficial, un tracte de correspondència i de reciprocitat. Aquesta penosa realitat ha instaurat un sentit paternalista, patrimonial i regionalista de la catalanitat que ha estat utilitzat i aprofitat per l’anticatalanisme, tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses.

Quan va acabar la Guerra de Submissió si és que ha acabat mai? Hem retut la reivindicació de les institucions usurpades? Hem renunciat a defensar la llengua i un model d’educació propi? O és que certament la guerra va acabar i ja ens n’han declarat una altra de més subtil, mañosamente? Algú dubta que la guerra existeix i que la clau, anul·lats tàcitament els Decrets de Nova Planta, rau en no haver-nos restituït la sobirania?

Personalment ja romandré satisfet si avui he pogut posar un poc en evidència com ens han entimat una història regionalitzada. Les proves del cotó són a l’abast de la majoria dels assistents: sabem qui eren Casanova i Villarroel, però també cal saber que el Marquès de Rubí va ser una figura igualment determinant en la defensa de Barcelona i en el desenllaç final del conflicte. Se sap ben aproximadament quants de morts hi va haver a Barcelona, però quants d’ells eren mallorquins? I a Mallorca, quants de morts hi va haver? Coneixem qui era Pere Joan Barceló, Carrasquet, però, d’en Mateu Reus, Rotget, que en sabíem qualque cosa? Coneixem com varen matar Francesc Macià i Ambert, però algú pot dir un nom, un ni que sigui, dels 33 que, talment com Bac de Roda, foren penjats a la forca pels felipistes a l’illa de Menorca? Sabem qui era el General Moragues, però algú havia sentit a parlar mai d’en Guillem Riera, mort just tres setmanes abans? Tots hem tingut informació de moltes de les batalles lliurades durant la guerra (Almansa, Prats de Rei, Cardona…) però algú sabia res de la sagnia de Son Ferragut? I dels luctuosos enfrontaments marítims? 11 de setembre? Clar que sí! I 25 d’abril. I 11 de juliol!  Quants de catalans creuen de bona fe i diuen amb absoluta innocència que la guerra va acabar a Cardona? Això no és només una mentida històrica. És, sobretot, un insult a la memòria dels mallorquins que ho donaren tot, les hisendes i les vides, per Catalunya. Tot plegat, és la prova evident que no només ens han amagat la història i ens han esquarterat la terra, sinó que ens han borbonitzat la ment i l’enteniment fins al punt que hem dinamitat la nació (en singular) i l’hem esbocinat en “països” o en “terres” de parla catalana. És a dir, hem eliminat el contingut polític i l’hem reduït al cultural… talment com els paises hispanos. És això?

Donec perficiam

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Ho va escriure Konstandinos P. Kavafis, segons la traducció de Carles Riba. A l’inici he vindicat la funció de l’escriptor per, ara, fer ús de la llicència d’ampliar, aprofundir i, fins i tot, profanar el pensament d’aquests versos. Una cosa pitjor que la desmemòria és validar la versió de la història que, tant si és a sang i a foc com si és amb manya borbònica, ens han empeltat els qui, des de fa tres segles, ens colonitzen i maltracten. L’autoodi no és altra cosa que assumir el discurs de l’adversari. Donec perficiam, el lema en llatí de les guàrdies catalanes que també va utilitzar la Coronela de Barcelona i la de Palma significa “fins a reexir”; “fins a la victòria final”³⁶.

Per més que ens hagin amagat els rostres de la resistència, per molt que ens hagin regat de sal la memòria i atiat l’extinció de la història sembrant-nos-la de dol amb infàmies, per mal que ens hagin arrabassat els noms i els seus paisatges, la gent i les cases, per cert que ens hagin ocultat la destrucció dels nostres herois i de llurs gestes, no per això aclucarem els ulls dels bandejats, no per això deixarem caure en el pou de l’oblit els defensors de la terra, no per això permetrem que mori l’esperit de tantes lluites, no per això esdevindrem silenci i cementiri, no per això calarem el cap davant de tants d’ultratges. Ben al contrari, aixecarem de nou la veu i el crit quantes de vegades faci falta, indesinenter, per proclamar, no ara o mai, sinó ara i sempre, davant de la roda del temps i de la rosa dels vuit vents, que som un poble, que ens proclamam poble, que no hem deixat de ser mai poble i que, perquè som un poble el volem lliure. Afegirem que, d’avui enllà i a tot arreu, condemnarem a la foguera de la mentida a tots quants vulguin impedir-nos el dret a decidir ser poble; això és: a conèixer el nostre passat i a encaminar el nostre futur. Honorarem la solidaritat compromesa i el compromís solidari d’aquells mariners illencs que, sense més eines que els rems i les veles i sense més recursos que el vent i la destresa, no només varen nodrir durant una dècada la ciutat de Barcelona, sinó que s’incorporaren amb coratge a defensar-la fins a la mort i es feren dignes d’una admiració popular que, encara ara, els hi és furtada oficialment. Però no ens hem de limitar a fer ofrenes florals als rebels que fracassaren, sinó amb respecte i agraïment tornar a encendre les seves torxes i il·luminar el camí cap al futur: una república catalana que, conforme a la nostra tradició històrica, volem federal, en el marc de les nacions lliures, i en un món sense més fronteres que els drets de les persones i els de tots i cada un dels seus pobles. Indesinenter. Donec perficiam.

Dat a Son Menut, setembre del 2014

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

.

NOTES

13 A la pràctica totalitat de mapes anglesos i francesos de Mallorca del s, XVII apareix el topònim Cala Llonga al nord de Portocolom, a l’entorn del port de Manacor. La mala ubicació cartogràfica podria haver estat la causa de l’intent frustrat anterior del mes d’abril. Curiosament, el desembarcament d’agost de 1936 de les tropes republicanes, en el seu intent de sufocar l’aixecament feixista militar, es va fer molt aprop, a Sa Coma, al nord d’on hi ha la torre del Serral dels Falcons.

Elcavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona del 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència de la Nació Catalana.

16 La conducta dels borbons, a partir del regnat de Felip d’Anjou, va continuar i va perpetuar el jacobinisme francès, en matèria d’uniformització de símbols, d’anul·lació dels drets dels pobles sotmesos a un estat-nació tan artificial com forçat. La mort de Carles II, el novembre de 1700 sense descendència i amb un testament forçat i fruit de les maniobres a favor del Duc d’Anjou, havia servit per encendre la disputa hereditària. Doncs bé, el gener d’aquell any, Lluís XIV, rei de França i avi del designat, ja havia fet un edicte de prohibició de la llengua catalana. La llavor de l’extermini estava sembrada i encara fruita.

25 El tribut del vi el va imposar un Ministre d’Hisenda mallorquí, Miquel Gaietà Soler, a qui assassinaren a Malagón (Castella-La Manxa), com a conseqüència d’aquell impost.

36 Ens hem referit abans al grafit de 1715 a la presó de la Ciutadella de Barcelona. Dos-cents cinquanta anys després, durant el franquisme, era habitual trobar per les parets la pintada “Catalunya, 400 grams”, amb el joc del pes que feia la lliura catalana. Aquells anys estava prohibida la sardana La Santa Espina. La música no importava gens, allò que volia censurar-se és la proclamació d’identitat i de resistència que emana de la lletra: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!”.

FOTOGRAFIES DE LA CONFERÈNCIA:

EL VÍDEO DE LA CONFERÈNCIA: https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

Vaig resumir significativament el text, per ajustar la conferència al límit de 45 minuts que podeu veure en clicar l’enllaç superior.

NOTA FINAL

Aquest treball es complementa amb un conjunt de Petites històries de la Guerra de Submissió, en curs de publicació. Les primeres són:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

 

 

 

 

La mort d’Eduardo Dato constitueix un episodi històric singular que, des de fa gairebé un segle, reclama una lectura i una anàlisi en clau catalana. Cal esvair les maniobres de distracció, creades des del discurs oficial, per tal de desemmascarar el rerefons de l’atemptat i les autèntiques raons.

Una altra simulació, més recent però també amb errors. Font: La Aventura de la Historia

L’ATEMPTAT

D’acord a l’horari i a la ruta habitual, sense més escolta que el xofer i un assistent personal, el cotxe presidencial acompanyava Eduardo Dato cap a ca seva quan, just passada la Puerta de Alcalá, una motocicleta Indian amb sidecar, ocupada per tres joves armats amb pistoles de gran calibre, se situà a la part posterior dreta del Marmon americà. El cotxe feia el trajecte a gran velocitat fins que, com sempre feia, returà la marxa al revolt de la plaça de la Independencia. Aquell moment era el calculat des de feia setmanes per l’escamot anarquista. Fins i tot, s’havien permès de fer un simulacre la setmana anterior i varen veure que l’acció era factible. Una vintena de bales acabaren amb la vida del president espanyol. Accelerant, la motocicleta es va emboscar dins la nit amb els llums apagats. El xofer del president va sortir il·lès i l’assistent, malferit, es recuperà en pocs dies.

CONTRA EL TERRORISME D’ESTAT

Feia setmanes que circulava arreu que, el darrer dia de novembre de 1920, la CNT catalana havia condemnat a mort Eduardo Dato per venjar l’assassinat de Layret d’aquell mateix dia. El president espanyol ja era molt odiat a Catalunya. L’any 1917 havia ordenat sufocar la vaga general i autoritzat la intervenció de l’exèrcit en la repressió. El novembre de 1920 designà Severiano Martínez Anido com a governador de Barcelona que s’estrenà amb una ordre prohibint els sindicats. Dia 30 de novembre va ordenar la detenció de trenta líders, entre els quals hi havia Salvador Seguí, el noi del sucre, i Lluís Companys. L’objectiu era un altre més pervers. Assabentat de la notícia, l’advocat Francesc Layret va decidir interessar-se pels detinguts. Quan sortia de casa seva, indefens i ajudat per les crosses que usava des d’infant, va ser assassinat al portal per un pistoler emboscat, Fulgencio Ver, que li disparà set vegades al rostre. El criminal, protegit pel governador, mai no va ser detingut. En canvi els trenta líders sindicals detinguts foren deportats i tancats a la presó de La Mola de Maó (1).

Encara no feia dos mesos, dia 20 de gener de 1921, Dato va signar la tristament coneguda Llei de fugues que va propiciar la guerra bruta de la policia i legitimà la caça de sindicalistes catalans i el terrorisme d’estat. Naturalment, la notícia del seu assassinat es va escampar ràpidament i, la mateixa nit, els barris obrers de Barcelona i del País Basc feren festa grossa i, tot i que Madrid es va vestir de dol, a llocs tan distants entre sí com Ciudad Real, Bilbao, Sevilla, Saragossa o Vallecas, es feren detencions d’obrers que presumien per les tavernes d’haver estat els autors del crim.

LA INVESTIGACIÓ

Capficar-se dins de les hemeroteques i fer una lectura cronològica, des de l’assassinat fins a les biografies dels protagonistes principals, passant per la investigació policial, les cròniques periodístiques, les detencions i el judici, és com endinsar-se dins d’una apassionant novel·la d’intriga, amb un capítol sorprenent rere un altre encara més insòlit. Tot plegat, la investigació enganxa com si fos un guió cinematogràfic. L’execució de l’atemptat, la investigació, el paper de la premsa, els protagonistes, la persecució dels fugitius, les detencions, el judici, el desenllaç i el conjunt d’incidents i peripècies fan d’aquest episodi un relat d’alt interès. La perícia i eficàcia dels executors de l’atemptat contrasta amb la ingenuïtat que demostraren i que, sense les més elementals normes de seguretat, va permetre la seva localització. L’anàlisi de la captura converteix aquell episodi històric en un cúmul de desbarats. Tot apunta que va prevaler més la satisfacció dels autors per l’èxit assolit que no la protecció personal. La vanitat s’imposà a l’eficiència.

Alguns testimonis embullaren la troca i varen distreure la policia. Un exemple: El que guiaba era un hombre corpulento que llevaba una pelliza gris oscuro, boina y gafas. En el soporte iba un individuo que no llevaba nada en la cabeza. Era alto, rubio, delgado, con nariz aguileña. Al ocupante del sidecar no pudo verlo bien, por estar al lado contrario del tranvía. Ni el que menava la moto era un home corpulent, ni el que anava de paquet era ros i prim. Les especulacions provocaren autèntiques caces de bruixes i, per tota la ciutat, s’escampà la malfiança i el recel de la gent.

Mentre els diaris de Madrid reclamaven dimissions polítiques i mentre la policia feia detencions sense to ni so, un carreter va explicar com la nit de l’atemptat el seu cavall va caure quan una motocicleta amb sidecar, sense llum i ocupada per tres joves, va envestir el seu carro. El més delirant és que els tres motoristes procediren a entrar la motocicleta a una botiga, tancada feia temps, davant dels ulls astorats del carreter accidentat. El dia 10 de març, dijous, la policia va acudir a aquell local i va trobar-hi la moto amb cinc pistoles amagades.

El local havia estat llogat el mes de gener per Leopoldo Noble, el qual, amb la seva esposa, Francisca Mateos, també havia llogat una habitació a un pis que havien abandonat l’endemà de l’atemptat, després d’acomiadar-se del patró amb una excusa ridícula i de demanar on era la parada dels cotxes per anar a l’estació del Nord. La premsa publicà aquells noms i una descripció de la parella, posant èmfasi que eren catalans i que ella era rossa i possiblement embarassada. Des d’aquell moment i durant dues setmanes, les detencions de “rubias catalanas” va ser habitual.

La competència entre els diaris de Madrid provocà una carrera informativa que obligà la policia a anar sempre a remolc. Dia 12 de març, divendres, en publicar-se la fotografia de la trobada de la motocicleta, un mecànic va posar-se en contacte amb un periodista del diari El Imparcial per informar que ell havia arreglat aquella moto feia poc més d’una setmana. Els propietaris li havien explicat, amb tot detall, que havien tingut un accident a La Muela, molt a prop de Saragossa, quan anaven cap a Madrid. El periodista, a primera hora del diumenge, dia 13, ja era a la població aragonesa, on multiplicà la perplexitat. Efectivament, no feia dues setmanes que uns pagesos havien vist un accident espectacular quan una motocicleta amb sidecar va sortir de la carretera i va caure per una costa fent tombs. Els dos ocupants estaven il·lesos de miracle, però els varen dur al poble a curar-se. Allà, un ferrer es va dedicar durant quatre dies a arreglar els principals desperfectes, només per poder arribar a Madrid. Com que no hi havia telègraf, els accidentats demanaren si algú podia anar a Saragossa a posar un telegrama. El periodista va localitzar qui els va fer el favor i, després d’insistir-hi, va obtenir el paper que li havien escrit: “Avería moto. Imposible llegar hasta el 24. Ramón”. El telegrama anava adreçat a José Pallardó al carrer Alcalá 164 de Madrid.

El periodista va passar la informació a la policia que s’instal·là en aquell domicili, amb el convenciment que no hi aniria ningú, perquè El Heraldo del dia abans, dissabte, ja havia publicat aquella adreça, com a possible residència dels pistolers, perquè era la que havien facilitat al mecànic de Madrid. Però els despropòsits i la manca de mesures de seguretat dels desprevinguts autors no tenien límit. La notícia publicada va passar per malla a un dels fugitius i, el mateix dia 13 horabaixa, es presentà a la casa ben confiat. Just entrar, va ser apressat per cinc policies que li retiraren una pistola. No va necessitar tortura i, des del primer dia, va actuar com un bocamoll. Amb un gran orgull va proclamar que Pallardó era un nom fals, que el seu vertader era Pere Mateu i Cusidó i que Yo no disparé contra Dato, sinó contra el presidente responsable de la ley de fugas. Yo he hecho justicia, ahora hagan la que tengan que hacer.

Era el capvespre del diumenge 13 de març. No feia cinc dies de l’atemptat i ja tenien un dels tres autors i les pistes d’un altre que anava amb una rossa. El mateix dia 13, l’ABC sota el titular Un matrimonio de cuidado, informava que segurament els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos eren falsos, ja que la propietària del pis va informar que havia rebut un sobre adreçat a Lucía Felip i la llogatera va dir que la carta era d’un familiar seu. El fet és que Pere Mateu, tot i que insistia que les bales que causaren la mort eren les seves, a les poques hores ja havia destapat els seus dos còmplices. Primer delatà al seu amic Ramon Casanelles i Lluch, amb qui havia estat detingut en anteriors ocasions a Barcelona i de qui va dir que era el qui menava la motocicleta i, després, desemmascarà que Leopoldo Noble, en realitat, era un pseudònim amb les mateixes inicials del vertader nom: Luis Nicolau. Aquest era el qui anava en el seient de darrera de la motocicleta i, molt possiblement, l’autor dels trets mortals. Ell, Pere Mateu (Matheu a bona part de la premsa), era el qui anava assegut a la cadireta del sidecar. Els nyaps són tants que semblen mals de creure. A mesura que Pere Mateu explicava els fets i la policia feia detencions, la majoria dels qui, d’una manera o una altra, havien tingut contacte amb els pistolers, fos per gestionar lloguers, compra d’armes, proveir de documentació falsa… confessaren que sabien que l’objectiu era assassinar Dato. En algun cas, hi havia gent que reconeixia saber-ho des del mes de gener. A l’altra banda, la imprudència informativa no era menor.

AI, LA CENSURA! (¡chitón!)

La premsa anava sempre per davant de la policia destapant pistes. Les indiscretes declaracions de Pere Mateu varen ser reproduïdes arreu. Amb tot detall, transcrivia els fets. La premsa esbombà, dia a dia, les declaracions del detingut, al qual, sense cap obstacle per part de la policia o els guàrdies de la presó, fotografiaren i entrevistaven llargament. Ell, el més satisfet del món, no s’estava d’amollar detalls i noms que, de rebot, comprometien més i més persones. Varen publicar entrevistes El Debate, El Heraldo de Madrid, La Voz i El Sol dia 14, l’ABC, El Imparcial i La Acción dia 15, El Nuevo Mundo dia 16… La connivència entre els diaris i la policia semblava absoluta, però no era així. Possiblement en els interrogatoris policials el detingut no brindava tanta d’informació i això arribà a indignar les autoritats. Per això, dia 16 de març, es va dictar una ordre que obligava a supeditar-se a les notes oficials i prohibia publicar informacions relatives a l’atemptat. La premsa es revoltà indignada contra la censura. L’endemà de l’ordre, la majoria de diaris protestaven per “las cortapisas” imposades i acusaven el Director de Seguretat d’haver-se extralimitat en les seves atribucions. Algunes en feien burla amb acudits i d’altres amb crítiques.

Acudit burlesc contra la censura als diarisLos infundios de esta mañana. Han circulado por Madrid toda clase de rumores sobre los autores del asesinato de D. Eduardo Dato. En los tranvías, en las tiendas, en las peñas de café se decían cosas absurdas que eran creidas a pie juntillas. Naturalmente la policía y las autoridades no salían muy bien libradas de las versiones que substituían las veraces y documentadas informaciones periodísticas. Los periodistas eran interrogados y cuando decían que debían atenerse a las notas oficiales de la Dirección de Seguridad todo el mundo los increpaba. Esto es lo que se ha conseguido con la radical y draconiana medida del señor Torres-Almúnia: que la fantasía se desencadene, que los embusteros puedan propagar descabellados disparates y que la alarma reine sin oposición alguna. (La Voz, 17 de març de 1921)

També dia 17 de març el versificador popular Enrique Díez-Canedo es referia a l’ordre de silenci, amb una composició burlesca que juga amb alguns elements destapats per la premsa (el nom de qui menava la moto, l’embaràs de “la rossa”, la patronal a les ordres d’Anido…):

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Que mi vecino Ramón

desdeñando el tren-carreta

se marchó en motocicleta

a Molina de Aragón.

– ¿Ramón y en moticleta?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Que mi vecina Asunción

aquella rubia de al lado

me han dicho que está en estado…

vaya que ya hay sucesión!

– ¿Conque rubia y en estado?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Pues que hoy a la reunión

de la del segundo han ido

llevados por el marido

sus patronos Gil y Antón.

– ¿Unos patronos y Han-Ido?

– ¡Chitón!

– ¿Què pasa por esta casa?

– ¿No sabe Ud. lo que pasa?

Pues que así, de sopetón,

con una carta muy fría

ya nadie desde este día

chita en esta población.

– ¡Eso sí que es energía!

– ¡Chitón!

I mentre la premsa s’aixecava contra el Director de Seguretat, que hauria de dimitir el càrrec, la “nota oficial” del dia informava que el Senat havia aprovat concedir una recompensa a qui facilitàs la detenció de “los catalanes” Leopoldo Noble i “la rubia”. La quantitat era astronòmica: un milió de pessetes!

L’ANTICATALANISME S’INCENTIVA

Pere Mateu va manifestar a la premsa: Viniendo de Barcelona que es un volcán en agitación, Madrid me parece un pueblo dormido y resignado. No hay en la clase oprimida espíritu de lucha. Si en Madrid hubiera la organización y voluntad de otros sitios no me hubieran cogido. Me hubieran sobrado casas donde ocultarme. Aquelles declaracions varen ser utilitzades per la premsa de Madrid i les filials provincianes per fer veure que Catalunya era un territori hostil i els catalans violents. Els diaris espanyols de tots els espectres ideològics insistiren, des del primer moment, en parlar de “los catalanes asesinos”, “el atentado catalán” i d’altres titulars que arribaren al punt d’indignar fins i tot un diari com La Vanguardia que, dia 19 de març, va publicar un editorial, Catalán, catalán…, molt llegit i difós: Hijos de Cataluña son Pedro Matheu y sus complices. Los periodistas de Madrid han destacado bien esta circunstancia, como si por si sola revelara el secreto de tanta perversión humana. Este prejucio ha sido cultivado con grave daño para Cataluña o fomentando la mala nota de los obreros catalanes que, sin embargo, son los más capaces, los menos viciosos y los más inteligentes de España.

El cert és que la mort de Dato era desitjada a Catalunya feia temps. L’havia anunciat l’any 1917 La Campana de Gràcia amb un acudit premonitori. La resposta immediata de Dato a les aspiracions catalanes va ser suspendre l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, tancar publicacions discrecionalment i autoritzar la intervenció de l’exèrcit per reprimir qualsevol protesta. Tot plegat, la política de sempre dels manuals de la hispanitat. La repressió és l’eterna i única recepta que practica Espanya amb Catalunya, des d’Almansa ençà.

ELS FUGITIUS

Dia 15 de març el Diari de Tortosa afirma que Pere Mateu ha desvetllat que els qui anaven amb ell a la moto són Ramon Casanelles i Leopoldo Noble. Dia 25 de març La Correspondencia de España i El Debate confirmen el vertader nom de Noble. Dia 31, El Heraldo publica una foto amb aquest peu: Leopoldo Noble y su esposa Lucía Fort, cuyos verdaderos nombres son Luis Nicolau Fort y Lucia Joaquina Concepción. L’endemà, dia 1 d’abril, tots els diaris de l’estat ho publicaven a petició de la policia. El wanted, amb el reclam de la sucosa recompensa, sembrava de dificultats el camí dels fugitius.

A França, dia 31 de març, el diari Le Libertaire publicava un article, Vive l’action directe pour Joaquina conception et Nicolau Fort, en defensa dels anarquistes. Dia 5 d’abril, els diaris de major tirada, informaven que el jutge instructor havia interrogat, per segona vegada, el pare de Pere Mateu i que havia reclamat als jutjats de Barcelona si el llinatge del detingut s’escriu amb hac intercalada o no. El jutge també reclamà al bisbat les partides de naixement de Lluís Nicolau i de Lucía Joaquina Concepción. La policia avalava la fantasia d’algunes de les informacions rebudes dels delators que cercaven la recompensa. Per exemple, dia 15 d’abril, publicaven que Luis Nicolau pertenece a un grupo de acción anarquista de Inglaterra y vino a España, bien de recursos, para dar muerte al presidente del Consejo. El individuo en cuestión, pudo abandonar España e internarse en Francia, desde donde se trasladó a Inglaterra. También parece comprobado que Pedro Mateu lo mismo que su camarada Ramón Casanellas, residió en París durante algún tiempo.

Dos mesos després, dia 15 de juny, de manera similar a la informació anterior, La Vanguardia encara especulava amb informacions fantasioses: Luis Nicolau conocía los idiomas francés, inglés, italiano y ruso, expresándose además en algunos dialectos de uso en varias naciones de Europa. Habla el castellano sin acento catalán. Es un agitador conocidísimo, anarquista de acción, nacido en el bajo Rhin, siendo alemán o austríaco. También parece ser que la mujer unida a Nicolau es una joven revolucionaria en alto grado, que ni se llama Joaquina Concepción, ni es rubia. Amb tot el desgavell informatiu i policial, als diaris apareixien noms de persones que havien col·laborat directament o indirectament i més d’una pista que la policia encara no havia descobert. Aquella informació també va servir per posar en alerta i donar temps a amagar-se a alguns dels còmplices. No sense dificultats, després de més d’una peripècia, Lluís, Llúcia i Ramon, cadascú per separat, aconseguirien passar a França, mentre la policia detenia, interrogava i empresonava els parents més propers. Una de les detingudes serà una dona, familiar directe de Nicolau i casada amb un reputat capeller de Barcelona, però fetes les indagacions es descartà qualsevol vincle de possible participació i col·laboració amb l’atemptat.

LA DETENCIÓ I LA POLÈMICA EXTRADICIÓ

Després de quatre mesos sense notícies dels fugitius i vuit d’ençà de l’atemptat, dia 1 de novembre de 1921, en un gran titular, La Vanguardia informava que els assassins de Dato havien estat detinguts a Berlín. La notícia, però, aclareix que Ramon Caselles ja ha aconseguit evadir-se a Rússia i que els apressats són Nicolau i la seva esposa. L’endemà la resta dels diaris destacaren la gran notícia de la detenció i començaren les exigències al govern alemany d’extradir els detinguts per tal que siguin deportats i lliurats a la policia espanyola. Alemanya viurà un intens debat sobre la qüestió, amb pressions exteriors que serien determinants en la resolució final. Dia 6 de novembre, el corresponsal de La Vanguardia a Reus, detalla la filiació del detingut: A propósito de Luis Nicolau Fort, conocido por Leopoldo Noble, detenido uno de estos días en Berlín como uno de los presuntos autores del asesinato del señor Dato, puedo hacer constar que, según resulta de documentos oficiales, dicho individuo nació en Barcelona, en la calle de San Rafael, 31, piso primero, el día 28 de abril de 1895, siendo hijo de Francisco Nicolau Sacall, natural de Reus, y de Magdalena Fort Llevat, de Almoster. Sus abuelos paternos fueron Simón Nicolau, natural de Constantí, y Teresa Sacall, de Bellmunt; y los matemos, Miguel Fort, de Almoster, y Teresa Llevat, de Borges del Camp. En posteriors edicions, s’informa que es va casar dia 18 de març de 1920 en el Centre Catòlic d’Obrers de la Sagrada Família amb Llúcia Fors, Lucía Joaquina Concepción, “la rubia”.

Els dies 27 i 28 de desembre, La Correspondencia de España fa un extens reportatge sobre la captura de Nicolau. El detingut nega haver intervingut en la mort de Dato, però reconeix que participava en un altre pla revolucionari molt més important. Descriu les peripècies del matrimoni per poder esquivar la persecució policial. Explica que Llúcia va passar a França molt aviat, acompanyada de Ramon Archs (2), però que ell no va poder arribar a París fins el mes d’octubre i que, una vegada retrobats, via Luxemburg arribaren a Berlín amb un company de qui no donen el nom, però que es va arribar a saber que era Andreu Nin (3). Afirma també el diari que es va rebre una confidència (a la percaça de la recompensa) que deia que la parella vivia al número 37 del carrer Nausesler de Berlín. Allà es va desplaçar un policia espanyol que els va veure sortir del domicili i anar a una botiga de roba on compraren abrics de pell gruixats. No hi havia temps per, d’acord als tractats de Dret Internacional, agilitar els tràmits legals abans que fugissin a Rússia, però la policia alemanya es va prestar a fer la detenció, de manera irregular i precipitadament. Els comunistes i socialistes alemanys, començaren les protestes i advertiren que procedir a l’extradició dels detinguts seria un acte criminal. El govern alemany es va veure doblement pressionat i amb una papereta mala de resoldre. Finalment, després de tres mesos d’indefinicions, la tercera setmana de febrer de 1922, les autoritat varen optar per considerar que la mort de Dato no havia estat un acte polític, sinó un vulgar assassinat. Tot i això, com a condició per procedir al lliurament dels detinguts, varen obligar l’ambaixador espanyol a signar un compromís que, sota cap concepte, no se’ls aplicaria la pena de mort. Aquest document seria clau per al desenllaç posterior del judici.

Malgrat la garantia imposada, l’escàndol per les deportacions dels dos detinguts estava servit. Espanya abonà el milió de pessetes de la recompensa a la policia de Berlín, mentre que els socialistes i comunistes alemanys acusaven el seu govern de negligir en les obligacions humanitàries d’asil polític. El diari Frehieit assegurava que l’extradició era un atemptat criminal molt pitjor que una condemna a mort. El diari La Rote Fhane advertí que era una violació del dret de les persones. Els cercles obrers posaren a la venda una targeta postal solidària de protesta, sota el titular “la vergonya d’Alemanya”.

Mentre les protestes esclaten, creixen i s’estenen per Europa, el govern alemany lliura els detinguts a la policia francesa, com a part de l’itinerari obligat cap a Espanya. Les queixes es traslladen a França. Dia 23 de febrer de 1922, L’Humanité informava d’un míting per protestar contra l’extradition de Fort et de Joaquina i, simultàniament, denunciava la menace de mort suspendue sur les têtes de Sacco et Vanzetti. El mateix diari publicava l’anunci d’aquell acte: “AU GRAND MEETING DE SOLIDARITE INTERNATIONALE. Pour sauver Sacco et Vanzetti. Pour exiger l’élargissement de Fort et Joaquina. Ligue des Droits de l’Homme du Comité de Défense sociale. CONFEDERATION GENERALE DU TRAVAIL UNITAIRE A TOUS LES TRAVAILLEURS. Nos camarades SACCO et VANZETTI, aux mains des bourreaux améfisains peuvent, d’un instant à l’autre, être exécutés. Pour SACCO et VANZETTI. Pour NICOLAU FORT et JOAQUINA CONCEPTION, ̃̃̃ TOUS AU MEETING!”

La policia francesa es va limitar a rebre els detinguts de la policia alemanya i els va traslladar en tren fins a Sant Sebastià, on els va lliurar a la policia espanyola. L’Humanité va carregar contra “l’acte ignominieux que le gouvernement français a accompli en remettant à la police espagnole Luis Nicolau Fort et Joaquina Concepcion”. Les crítiques contra els governs alemanys i francès per la deportació, obligarien al sotsecretari del ministeri de justícia alemany, Wolfgamg Metengenberg, a explicar jurídicament les raons que els varen decidir a extradir els detinguts. L’escrit, que a Espanya es va publicar a Nuestro Tiempo, constitueix un atac sectari contra els socialistes i delata una excusatio poc rigorosa per justificar una decisió totalment polititzada.

Dia 24 de febrer de 1922 els detinguts arribaren a Madrid i ingressaren a la presó. Les seves fotografies varen aparèixer a la premsa. Des del primer moment, es va repetir allò que havia passat amb Pere Mateu: els diaris publicaven les declaracions dels detinguts a la policia. Les especulacions per aclarir el nom vertader de “la rubia” fan que Llúcia sigui designada de molt diverses maneres: Luisa Joaquina, Lucia Joaquina Concepción, Lucia Felip, Lucia Fors (sovint, escrit com el segon llinatge del marit, Fort). Amb aquest darrer nom figurarà a les actes del judici. 

El 14 de març de 1922, El Bien Público entrevistà Llúcia que va insistir que el seu nom era Lucía Joaquina Concepción, amb la confessió que d’ençà del seu matrimoni havia estat dues vegades embarassada. El mes d’agost, el seu advocat sol·licità la llibertat provisional de la detinguda i al·legà que únicament estava tancada per ser l’esposa d’un sospitós. El jutge refusa la petició amb l’argument que encara no ha rebut les traduccions dels documents lliurats per la policia alemanya amb les declaracions de la detinguda. Finalment, dia 7 de març de 1923, l’Audiència va decidir posar-la en llibertat provisional, igual que ho va fer amb Mercè Lluch Roca, la mare de Ramon Casanella.

Aprofitant la bonança i que, transcorreguts ja dos anys d’ençà de l’atemptat, s’havia esvaït el seguiment de la premsa, Pere Mateu va sol·licitar poder rebre visites. Va fer la prova, dia 21 d’abril de 1923, amb son pare i no hi va haver cap dificultat. La següent, dia 24 d’abril, va ser l’entrevista amb un hipotètic amic que s’hi presentà maquillat i amb una roba que va fer sospitar els guàrdies. A la sortida, va ser detingut i reconegut; era Buenaventura Durruti. 

EL JUDICI

Dia 15 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera, governador de Barcelona, amb el suport dels monàrquics, dels socialistes i de l’Església, va instituir el Directorio Militar. Entre d’altres mesures immediates, va pressionar per activar i accelerar els tràmits del procés. Volia exemplificar el seu concepte d’autoritat i ordre. Mai no va amagar el seu anticatalanisme que demostrà amb paraules i amb fets com, uns anys després, la destrucció de les quatre barres de Puig i Cadalfach a Montjuïc. Ara, un judici ràpid i sumaríssim era una oportunitat per escalivar qualsevol temptació de protesta. Només una setmana després del cop d’estat i de les seves instruccions, el fiscal conclou l’expedient i el jutge estableix que dia 1 d’octubre començarà el judici. La sort dels encausats, en aquelles circumstancies, estava més que cantada!

Dia 28 de setembre el fiscal acusava formalment Pedro Mateu Cusidó, Luis Nicolau Fort y otro que ha sido declarado rebelde, de asesinato con premeditación, alevosía y nocturnidad, uso de nombres falsos, encubrimiento, fuga… Amb altres sancions menors, la petició fiscal reclamava imposar la pena de la vida als dos detinguts.

La notícia s’escampà arreu del món i, novament, aixecà la solidaritat internacional. Dia 29 de setembre, L’Humanité publicava un editorial, Au secours des inculpes innocents, afegint-se a la crida del grup parlamentari comunista, en oberta crítica al govern francès, i advertint del caràcter excepcional dels tribunals de la dictadura espanyola: “Groupe communiste parlementaire rapp’elle au, gouvernement française qu’en acceptant d’être l’intermédiaire entre les gouvernements allemand et espagnol pour livrer Luis Nicolau et Joaquina Concepcion, extradés en violation du droit d’asile, malgré léur innocence incontestable, il a assurizé une lourde part de responsabilités dans leur condamnation et leur assassinat éventuels par les tribunaux d’exception de la dictature espagnole”. Es va emetre una nova postal solidària, aquesta amb les fotos de Mateu i de Nicolau.

El judici, formalment, va ser molt permissiu amb els defensors, atesa la presència de la premsa internacional que va seguir i vigilar el procés amb tot detall. Cal tenir en compte que es tractava d’uns anarquistes i que, simultàniament, als Estats Units hi havia el tristament famós procés contra Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort des del 1921, però amb un segon judici d’apel·lació en curs que, fatalment, no els salvaria de la cadira elèctrica l’agost del 1927.

Dia 1 d’octubre va celebrar-se la primera sessió del judici, amb l’aportació de proves i les primeres declaracions dels testimonis. L’endemà la premsa concedia un gran protagonisme a “la rubia”. Ocupà la portada de l’ABC, a  la porta de la presó on es va fer el judici, just abans d’entrar a la sala. El diari madrileny La Libertad, reproduïa part del diàleg que el matrimoni va mantenir aprofitant un descans: “Estas lligat com un lloro – estás atado como un loro -, Nicolau le responde con una sonrisa. ¿Quieres que salte? Yo – dice Luis mirando las esposas que oprimen sus muñecas – podría pero perderia “la quilibrio”. La animosa mujer se repudre toda por no poder infundir a su amante la fuerza joven de sus labios en un beso. Nos han sacado como les perros en cadena”.

Dia 6 d’octubre va ser el torn dels defensors. L’advocat de Nicolau, començà la intervenció lamentant no haver-se permès un tribunal popular per dirimir el cas: Los jurados juzgan con el corazón y los tribunales de derecho con la razón. El corazón no engaña nunca, el cerebro sí. El hecho no me arredra. Nadie hizo mejor elogio fúnebre que un rapazuelo que me vendió un periódico diciendo: “El autor de la muerte de D. Eduardo Dato.” El retrato representaba a Cabanellas, quien sin recato se ha confesado autor del atentado. Des de Rússia, Ramon Casanellas havia enviat una carta al govern, amb còpia als advocats defensors, que exhonerava Mateu i Nicolau de l’atemptat i assumia totalment la responsabilitat. Una dada important que afegeix l’advocat és l’explicació per l’abusiva detenció irregular i l’extradició il·legal: Efectuadas porque estaba el gobierno alemán agradecido al español por su tolerancia durante la guerra europea, en el aprovisionamiento de los submarinos en nuestras costas. Explica també la raó de ser de l’atemptat: El mundo entero atravesaba en el año 1921 una tremenda crisis; y el proletariado era la clase que más sufría las consecuencias, el que más sangre derramó. En Barcelona se aplicaba la ley de fuga al proletariado, que clamaba contra la injusticia. Y así las cosas, la protesta armaba la esperanza de poner fin a la política que un hombre simbolizaba. L’argument el feia concloure que qualsevol obrer català podia haver disparat per acabar amb la frase de Montesquieu: “La injustícia contra una persona, és una amenaça per a totes”. Tot i que cap dels testimonis que desfilaren no va reconèixer Lluís Nicolau, el fiscal reiterà la petició de pena de mort, sense cap prova i emparant-se només en les declaracions inicials de Pere Mateu, quan es va autoinculpar i delatà els seus dos companys.

Dia 11 d’octubre el tribunal condemnà a mort Pedro Mateu Cusidó, 25 años, soltero, natural de Vallés (Tarragona), vecino de Barcelona, tornero mecánico, sin antecedentes penales, detenido el 14 de marzo de 1921, hijo de Pedro Mateu Salas y Carmen Cusidó Baró. La mateixa sentència va ser dictada contra Luis Nicolau Fort, (que también usó el nombre de Leopoldo Noble), 28 años, casado, natural de Barcelona, sin antecedentes penales, de oficio electricista, detenido el 19 de octubre de 1921, hijo de Francisco Nicolau Sacall y Magdalena Fort Llovet. La resta de processats, inclosa Llúcia Fors, varen ser declarats innocents i veren transformades les llibertats provisionals en definitives.

UN GENERÓS INDULT BORBÒNIC A UNS CATALANS?

El mes de gener de 1924 el Tribunal Suprem confirmà les dues penes, però a finals d’aquell mes els condemnats reberen la notificació que Alfons XIII havia transformat generosament la condemna a mort per la de cadena perpètua. La mesura, en l’apogeu de la dictadura militar, va sorprendre molt i va provocar polèmica i protestes des dels sectors més conservadors. Es va voler justificar amb les moltes sol·licituds de perdó que arribaren al monarca espanyol. S’havien recollit signatures, a nivell individual, a moltes de fàbriques que s’afegiren a la petició de clemència de persones com Lerroux. La veritat era més simple. Just fer-se pública la condemna a mort, la solidaritat internacional es reactivà. Una nova postal es va posar a la venda a França amb un text contundent: NICOLAU ET MATEU ONT ETE CONDAMNES A MORTS – ILS SONT INNOCENTS – IL FAUT LES SAUVER – L’EXECUTION N’AURA PAS LIEU –.

El mes de novembre de 1923, Le Peuple publicava un reportatge en defensa dels sentenciats: Le beau mouvement en faveur de Nicolau et Mateu. A Roma també hi va haver manifestacions i protestes davant de l’ambaixada espanyola. Però on cal trobar la vertadera raó de l’indult és a Alemanya. Allà era de domini públic el compromís assumit per Espanya com a condició sine qua non del govern alemany per concedir l’extradició i deportació de Lluís Nicolau i la seva dona: sota cap circumstància se li aplicaria la pena de la vida. Per pur efecte simpatia, l’indult a Nicolau també va salvar Mateu. Aquest aniria a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València, mentre que Nicolau romandria tancat al penal El Dueso, a Santoña, Cantàbria.

El Dueso 1929. Nicolau, al centre, en el taller d’electricitat i mecànicaDes de la presó, dia 5 de maig de 1926, Lluís Nicolau va sol·licitar l’indult, amb la reivindicació de la seva sempre proclamada innocència. El jutge corresponent va sol·licitar providències per reclamar si els familiars d’Eduardo Dato s’hi oposarien. Tot i que no hi va haver resposta, l’indult es va denegar. Finalment, tant ell com Pere Mateu varen aconseguir la llibertat dia 14 d’abril de 1931, amb motiu de l’amnistia general derivada de la proclamació de la República. Aquella mesura no beneficiava el tercer membre de l’escamot, Ramon Casanelles, declarat en rebel·lia. Per això, al seu retorn a Barcelona, amb nacionalitat russa, va ser empresonat i objecte d’un debat públic sobre la necessitat de ser jutjat per l’atemptat de Dato. El diari Nuevo Día, dia 21 de març de 1932, publica La detención de Casanellas y su situación legal. Després de carregar contra l’indult, primer, i l’amnistia, després de Nicolau (l’article creu erròniament que Mateu havia mort a la presó) es demana: “Y de Casanellas, ¿qué? ¿Cuál es su situación legal? Pues la de que tiene que ser juzgado.”

MÉS COSES DELS QUATRE PRINCIPALS PROTAGONISTES (4)

1. Ramon Casanelles i Lluch, el motorista

Va néixer a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1897. Militant actiu de la CNT participa a les vagues de 1918, per culpa de les quals va haver d’exiliar-se quasi dos anys. Va ser el qui comprà, amb Ramon Arch, la motocicleta que s’utilitzà per atemptar contra Dato que ell menava. Va ser el més àgil en l’evasió i va poder arribar a la Unió Soviètica. Allà va corregir els seus principis anarquistes, es va integrar en el PCUS i es va casar amb Maria Alexandrovna Fortus, oficial de l’exèrcit rus. Arran del judici per l’atemptat de Dato, el setembre de 1923 va remetre una carta per exculpar els encausats i, tot i admetre que menava la motocicleta, proclamar-se autor dels trets i únic responsable. L’any 1924, va anar a viure a Mèxic per promoure organitzacions comunistes. Proclamada la República, l’any 1931, va tornar a Barcelona i va fundar el Partit Comunista de Catalunya, pro-soviètic. Atesa la irregular situació, perquè tenia la nacionalitat russa, va ser detingut l’any 1933, però el posaren en llibertat. Aquell mateix any va morir en accident de moto, a l’Anoia, quan partia cap a Madrid. Tot i presumir de ser un conductor destre, va tenir accidents memorables. El primer, el febrer de 1921, indirectament determinaria la localització dels autors de l’atemptat. El segon, just després de l’acció. El darrer, s’especulà que no va ser un accident, sinó un assassinat atribuït a la patronal o a l’aparell central del PCE. Se li tributaren dos funerals: el dels seus camarades comunistes i el dels antics companys anarquistes. Per Barcelona, circularen pasquins de l’entorn patronal que deien “Qui en moto mata, en moto mor!”.

2. Llúcia Fors i Felip, la rubia

Va néixer a Barcelona l’any 1901. Feia de teixidora i era íntima amiga d’Amor Arcs i Serra, germana de Ramon. Sa mare, Josepa Felip Achois, procedia de la Franja de Ponent i la va tenir de fadrina. Vivien juntes al primer pis del número 348 del carrer Sicília de Barcelona fins que es va casar amb Lluís Nicolau i Fort i anaren a viure al principal del número 300 del carrer Rosselló. Compromesa amb la ideologia anarquista, utilitzava noms falsos com Joaquina Carlota o Luisa Concepción. Va ser ella qui va demanar per intervenir, amb el seu company, en accions directes. Per això, el mes de gener de 1921, es desplaçaren a Madrid per valorar les possibilitats d’atemptar contra Dato. L’endemà de l’acció varen fugir i s’amagaren uns dies a Fraga a casa d’uns familiars. Després, mentre ell s’amagava a Barcelona, ella va anar a França i ingressà embarassada a l’hospital d’Aix, registrada amb el nom de Marta Viadieu. Tot apunta que la causa de l’ingrés clínic va ser com a resultat d’un avortament. Localitzada a la clínica, la policia va decidir vigilar l’hospital a l’espera de l’arribada de Nicolau, però ell no va arribar i ella va fugir d’incògnit cap a París, on arribà la primeria d’agost. El mes d’octubre, quan arribà el seu home, anaren a Berlín, on serien detinguts als cinc dies i, tres mesos després, extradits i tancats a la presó a Madrid. Després del judici, es perd la pista de la seva relació amb Nicolau.

3. Pere Mateu i Cusidó, el primer detingut

Va néixer a Valls l’any 1895. Obrer metalúrgic, milità a la CNT i participà en algunes accions, al costat del seu amic Ramon Casanelles. A l’acció contra Dato era el qui anava dins del sidecar. Detingut per culpa de la seva imprudència, va delatar els seus companys amb una ingenuïtat derivada de la satisfacció per l’èxit de l’atemptat. Condemnat a mort per una sentència que seria rebaixada a cadena perpètua, va estar tancat al penal de San Miguel de los Reyes a València. Arran de l’amnistia republicana, dia 14 d’abril, en sortir de la presó l’esperaven republicans i l’acompanyaren a l’ajuntament. Des del balcó, en un breu discurs va dir que “al poble devia la llibertat i que això l’obligava a defensar-la sempre.” A Barcelona, la família (els pares i els seus germans Josep, Albert, Carme i Rafela) el reberen amb gran alegria. Es reincorporà a la CNT i, arran de la insurrecció militar de 1936, va lluitar en el front d’Aragó al costat de Durruti. Derrotada la República, va anar al camp de refugiats d’Argelers. Va prendre part del grup de la CNT partidari de la lluita armada i va participar en l’organització de l’atemptat frustrat contra Franco de 1948. Va ser detingut per un atracament a Lyon i confinat, sota vigilància. Va passar els darrers anys de vida a Cordes, a Occitània, on va morir l’any 1982. 

Lluís Nicolau i Fort

Va néixer a Barcelona, al carrer de Sant Rafel n. 31, pis primer, dia 28 d’abril de 1895, fill de Francesc Nicolau Sacall de Reus, i de Magdalena Fort Llevat d’Almoster. Els seus avis paterns eren Simó Nicolau de Constantí i Teresa Sacall de Bellmunt. Els avis materns eren Miquel Fort d’Almoster i Teresa Llevat de les Borges del Camp. Mecànic electricista, s’afilià al combatiu sector del metall de la CNT. A l’atemptat contra Dato era el qui ocupava el seient de darrera de la moto, teòricament el de més precisió. La fugida de Madrid amb la seva esposa i, sobretot, l’evasió a França varen ser tan rocambolesques com la detenció a Berlín, l’extradició, el judici i la condemna a mort. Recobrada la llibertat, anà a viure a Gironella, acollit per Manel Guixé i Peronella Dalmau, una parella que militava a la FAI. Els tres es dedicaren a prestigiar l’anarcosindicalisme, però la feina conjunta es va tallar per diferències ideològiques. Guixé defensà la independència de la CNT i condemnà les pràctiques violentes de la FAI. Per completar el trencament, Nicolau va establir una relació sentimental amb Peronella. L’any 1936, arran de la guerra, afloraren les contradiccions. A Gironella, la FAI va dominar el Comitè Antifeixista, controlaren la central telefònica, s’assaltà l’església parroquial i hi va haver algunes morts. Manel Guixé fou detingut i conduït a la seu del Comitè. Allà li dispararen per l’esquena. Malgrat que Peronella ho negà, Nicolau estava implicat en el crim. La primeria de 1939, comminat a incorporar-se a les lleves que va decretar el govern republicà per enfortir les defenses del front, Lluís Nicolau va amagar-se al bosc i s’incorporà a un grup d’emboscats, en bona part de dretes. Quan, forçades per l’envestida de l’exèrcit franquista, les tropes republicanes es retiraven varen topar-se i enfrontar-se amb els desertors. Una dotzena d’emboscats de Gironella varen ser abatuts a la Riba d’Olvan. Era el mes de febrer de 1939. Lluís Nicolau i Fort era un dels morts.

ANECDOTARI

* El defensor de Nicolau dia 6 d’octubre a Madrid: “¿Quien os prueba que el Luis Nicolau que aquí tenéis sea el que suponéis? Porque había en la cárcel de Barcelona el día del atentado otro Luis Nicolau y, posteriormente, se detenía a otro de igual nombre y apellido por estafa denunciada en Argentina y también es capturado otro Luis Nicolau por delito de lesiones.” Fet el seguiment oportú, després de dies d’hemeroteques, vaig aclarir que “els altres” Nicolau només és “un altre”, clarament identificat: Lluís Nicolau i Gayà, un petit contrabandista i estafador mallorquí, nascut l’any 1877. Entre aquest i Lluís Nicolau i Fort, l’anarquista nascut a Barcelona l’any 1895, no hi va haver cap relació personal ni cap nexe d’unió familiar.

* Dia 12 de març de 1921, quatre dies després de l’atemptat, EL DEBATE ja descrivia físicament Nicolau i la dona. Destacava com a curiositat que, 15 anys abans, en el mateix edifici on s’hostejaren els fugitius ja ho havia fet l’anarquista sabadellenc Mateu Morral, abans de llançar la bomba del frustrat atemptat contra Alfons XIII que provocà la mort de quasi trenta persones.

* Poc dies després d’ingressar a la presó de Madrid, el març de 1922, Llúcia va rebre un gir postal anònim amb una quantitat important. Lluís va dir que no li agradava el menjar de la presó i que li duguessin berenar, dinar i sopar d’una fonda propera i que, tot i no tenir un cèntim, algú aniria a pagar les 10 pessetes diàries. El propietari de la fonda s’hi va avenir

* L’escultor valencià Mariano Benlliure va rebre l’encàrrec de fer la tomba de Dato. Abans ja havia fet la de Canalejas, un altre president mort.

I DESPRÉS DE L’ATEMPTAT, QUÈ? (a faisó d’epíleg)

Els analistes asseguren que tots els magnicidis, en major o menor grau, canvien la història. Hi ha casos que ho corroboren, com l’atemptat de Sarajevo de 1914 que costà la vida de l’arxiduc d’Àustria i la seva esposa i que va precipitar el món cap a la Gran Guerra. 

Han estat cinc els presidents espanyols assassinats: Prim (desembre de 187o), Cánovas (agost de 1897), Canalejas (novembre de 1912), Dato (març de 1921) i Carrero Blanco (desembre de 1973). Dels cinc, la mort d’Eduardo Dato, promotor de la guerra bruta contra Catalunya, segurament va ser la de major transcendència i, paradoxalment, la que va tenir menor incidència en el rumb de la història, perquè no només no es va reduir la violència repressiva i els crims d’estat que Espanya practicava impunement, sinó que va augmentar una inestabilitat que serviria d’excusa a Primo de Rivera per instaurar una dictadura militar que, com qualsevol fórmula de govern a llarg de la nefanda i jacobina dinastia borbònica, encara avui vigent, destacà per l’anticatalanisme.

Sobre l’atemptat i els seus autors hi ha molta d’informació escampada. Molta, massa, carregada d’errors i de mancances. D’altra banda, tant és si es presenta des del punt de vista monàrquic, republicà o anarquista. La pràctica totalitat de les lectures (amb qualque honorable excepció) s’adeqüen a una visió, a una anàlisi i a una valoració en clau espanyola, on preval una perspectiva històrica esbiaixada que orienta la recerca de les causes de la mort de Dato en aspectes tangencials, però exògens als vertaders motius (la guerra amb el Marroc, les conseqüències de la Gran Guerra…). D’aquesta manera, es distreu l’atenció i es perd la referència d’una revolta social i cultural que, sobretot a partir de la Setmana Tràgica, pren volada amb una lluita obrera que té, com a rerefons, l’actuació de l’estat contra Catalunya. Una actuació, amb una llarga nòmina d’assassinats calculadament premeditats (Francesc Ferrer Guàrdia, Ramon Archs, Salvador Seguí, Andreu Nin, Emili Darder, Lluís Companys, Salvador Puig Antich, Guillem Agulló…) que presenta un balanç criminal que mai no ha rebut justícia ni reparació. És precisament la lluita contra el terrorisme d’estat el marc on cal situar el vertader centre i origen de l’Operació Layret.

.

NOTES

(1) Severiano Martínez Anido s’incorporà el novembre de 1920 al càrrec, amb ordres de practicar el terrorisme d’estat en connivència amb la patronal Fomento del Trabajo Nacional. Va perseguir molt especialment els sindicalistes de la CNT, en represàlia per la mort, dos anys abans, del comissari de policia de Barcelona Bravo Portillo, un dels principals provocadors dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, pels quals varen jutjar, condemnar i assassinar Francesc Ferrer Guàrdia. Com és bo d’imaginar, la guerra bruta impulsada per Martínez Anido va rebre recompensa i Primo de Rivera, l’any 1925, el va designar ministre de governació i, després, en el primer govern de Burgos, Franco el va fer ministre d’ordre públic.

(2) Ramon Archs i Serra (Barcelona, 1883), distingit anarcosindicalista era secretari del metall de la CNT. Va ser condemnat a mort arran de la Setmana Tràgica, però fou amnistiat. Acompanyà Ramon Caselles a comprar la motocicleta amb sidecar. La seva germana Amor, íntima amiga de Llúcia, va implicar Nicolau a l’operació. Dies després de l’atemptat, va ser detingut i interrogat. Novament detingut el 25 de juny de 1921, el trobaren mort al carrer cosit a trets i a ganivetades. Martínez Anido li havia aplicat la Llei de Fugues de Dato. Son pare, Manel Archs i Solanelles, ja va ser un destacat anarquista. Abans de ser afusellat, el 1894, va escriure al seu fill: “Mor com ton pare si cal, però fes-te útil als teus camarades i posa el teu gra de sorra a l’obra d’emancipació del proletariat”.

(3) Aquell any 1921, Andreu Nin representà la CNT a Berlín a la Internacional Sindical Roja. Reclamat per Espanya i extradit per Alemanya, viatjà a Rússia on va col·laborar directament amb Lenin i Trotski. El 1930, quan  Stalin inicià la repressió, tornà a Barcelona. L’any 1935 participà en la fundació del POUM, partit marxista antiestalinista, del qual va ser Secretari General a partir de l’aixecament feixista dels militars espanyols el juliol de 1936. El juny de 1937, com a objectiu de l’anomenada “Operació Nikolai”, va ser detingut d’amagatotis. Traslladat a la presó d’Alcalá de Henares, va ser torturat i assassinat per agents comunistes. Andreu Nin destacà en la defensa del sindicalisme i del dret a l’autodeterminació dels pobles.

(4) Per a l’elaboració d’aquest apartat, m’he servit de l’excel·lent pàgina http://ja-acops.blogspot.com.es/. En el cas concret dels darrers dies de Lluís Nicolau, és altament recomanable l’article de Xavier Tornafoch, Lluís Nicolau, l’assassí de Dato a Gironella (L’Erol núm. 101, Berguedà, 2009). Per al conjunt del treball, he fet ús d’una extensa bibliografia històrica i de les hemeroteques alemanyes, franceses i espanyoles. Principalment http://gallica.bnf.fr/html/presse-et-revues/les-principaux-quotidiens i http://prensahistorica.mcu.es/ca/consulta/busqueda.cmd