Etziba Balutxo...

En plena Dictadura de Primo de Rivera, l’enginy i l’ocurrència de Pere Oliver i Domenge, va irritar la caverna espanyola amb una divertida polissonada que simultàniament provocà la rialla de la nostra gent. L’episodi és poc conegut i encara només parcialment. Això no obstant, constitueix una mostra de l’eficàcia de la ironia com a eina per esbaldregar l’arrogància.

*   *   *

Dia 10 de febrer de 1926 amarava al Brasil l’hidroavió Plus Ultra, comandat per Ramon Franco, després de sis etapes d’ençà que havia sortit de Palos de la Frontera dia 22 de gener. Tot i que, quatre anys abans, els portuguesos ja havien fet la travessia des de Lisbona, el vol va ser esbombat per la Dictadura com una gesta de magnitud històrica. Les portades dels diaris no parlaven d’altra cosa. Fins i tot es va encarregar al popular cantant Carlos Gardel un tango que començava:

Desde Palos, el águila vuela
y a Colón, con su gran carabela,
nos recuerda con tal emoción
la hazaña que agita todo el corazón.

Tanta eufòria i tanta pretensió varen trobar, a terres catalanes, l’antídot adequat. El Felanigense de dia 20 de febrer, publicava aquest escrit adreçat al Presidente del Directorio, Primo de Rivera:

Se nos remite para su publicación el siguiente comunicado inserto en “La Publicitat” de Barcelona a ruegos de los firmantes que la fuerza del destino obliga a residir en las rebeldes provincias Catalanas.

“Excmo. Sr.: Con el alma embargada de alegría ante la hazaña heroica del inmortal Franco, a V. E. con el debido respeto exponemos:

Que consideramos que este invicto oficial del glorioso ejército español, hombre mágico que con su gesta heroica ha hecho reverdecer la patria Historia con su denodado valor, ha encumbrado nuestra patria, haciendo que el mundo entero tenga los ojos fijos en nuesta Hispánica tierra.

No llegamos a concebir cómo puede ser que nuestra Patria, después de haber dado al mundo hombres tan extraordinarios, aun pueda hoy engendrar hombres como Franco. Si por unos momentos abrimos el libro de nuestra Historia, veremos en tropel nombres tan gloriosos que jamás tierra alguna ha producido en calidad y en cantidad, como los nuestros D. Pelayo, el héroe legendario de la Reconquista, Ruy Díaz del Vivar, el Cid Campeador, Gonzalo de Córdoba, el Gran Capitán, que con sus conquistas épicas eclipsó las glorias de Aníbal, Hernán Cortés, que allá en Méjico cubriose de gloria, Pizarro, Legazpi ¿y por qué citar más si llenaríamos páginas con el solo enunciado de sus nombres? Pero tu, Franco, bravo gigante que estos momentos has acometido la más grandiosa hazaña de los siglos, que pujas en valor y en temeridad a los héroes que te han precedido. Sí, Franco, tu temeridad no tiene precedentes, y ay! de nosotros los españoles de estos tiempos, si no hacemos algo extraordinario para ti; las generaciones venideras maldecirían nuestros nombres y el vilipendio más grande caería sobre esta generación si no supiese corresponder a un hecho que ha conmovido a la Humanidad entera. Son momentos para España de felicidad suma. Tenemos frente al Gobierno de la Nación, hombre tan esforzado como el digno capitán general de nuestro ejército el Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, pundonoroso militar que en momentos trágicos para la Patria supo coger las riendas del Gobierno Nacional, y tenemos la convicción de que algo notable se ha de hacer para perpetuar este feliz acontecimiento, y nosotros, la gente del pueblo, los desconocidos, los que obramos al son del patrio amor, tenemos también nuestra iniciativa. Tememos que sea poco lo que proponer pueda el Gobierno, queremos más, mucho más. Tenemos instituída desde hace poco la Fiesta de la Raza, que cada año en el 12 de octubre conmemora aquel 12 de octubre de 1492, en que Colón besó el bendito suelo de las islas de el Salvador, estas fiestas que cada año tienen más renombre y que en próximos tiempos será la Fiesta de la Humanidad toda. Pero, especialmente los que por la fuerza del destino nos vemos obligados a residir en estas rebeldes provincias catalanas, sentimos la necesidad de que constantemente se esté insistiendo sobre sus habitantes en las glorias y grandezas de España, para que lleguen por fin a comprender la fuerza del poderio de nuestra raza, ante los cuales hasta ahora de una manera malvada o inconsciente se empeñaban en cerrar los ojos.

Por estas razones, a V. E. respetuosamente suplicamos:

Que cada 10 de cada mes, de todos los años y de todos los siglos, sea festejada la fecha de la feliz llegada a la Argentina del ave y de la nave de los aires, del “Plus Ultra” y de su comandante Franco, con una manifestación cívico-militar, en que todas las guarniciones de toda España concurran a ella y las bandas militares atronen los espacios con los sones de nuestra Marcha Real. Solicitamos que concurran a ella, para simbolizar la íntima unión que debe existir entre el pueblo español i [sic] el ejército, desfilen también en ella todas las clases sociales. Creemos que expontaneamente concurrirán todos los ciudadanos, pero si por un momento llegara a entibiarse el entusiasmo y el pueblo en masa no concurriera a ellas, suplicamos que se establezcan sanciones ejemplares contra los díscolos y mal nacidos ciudadanos que no vibrasen de amor patrio y se resistieran a prestar acatamiento al espíritu inmortal de la raza. Como buenos españoles acudimos, pues, a este Directorio, representado por su inmortal Presidente, suplicando la implantación de esta idea y que el próximo dia 10 de marzo empiece ya a manifestarse por vez primera el pueblo español en señal de homenaje al hombre semi-dios que ha tenido la virtud de desentumecer la Patria dormida.

Dios guarde a V. E. muchos años.- Barcelona, 19 de febrero de 1926 –Manuel Martínez Ochoa. –Rogelio Ramírez Sanjuán.- I. M. Domingo.- Carlos Mella Ruiz.- (Siguen las firmas).

-Excmo. Sr. Presidente del Directorio.”

El Governador de les Balears, que tenia el setmanari de Felanitx entre cella i cella, va veure que l’escrit era d’una befa absoluta de la Dictadura i va dictar una suspensió de dos mesos. Resultava vertaderament curiós comprovar que La Publicitat, on havia aparegut l’article original tres dies abans, concretament dia 17 de febrer de 1926, no va rebre cap amonestació i, mentre El Felanigense, no tornaria a publicar-se fins dia 7 de maig, el diari barceloní va continuar sense cap problema. La sorprenent doble mesura sancionadora aplicada a Barcelona i a Mallorca, feia pensar que hi havia qualque cosa més.

Com així, doncs, el tracte tan dur amb el setmanari i tan indiferent amb el diari barceloní que, indubtablement, havia llegit moltíssima més gent? Cal trobar la resposta a una nota breu publicada a La Veu de Catalunya, on s’informa que la suspensió també anà acompanyada d’una multa a Pere Oliver i Domenge, com a responsable de la publicació. El to, la redacció i evidentment el contingut, salpebrat amb una gran dosi d’ironia, el fan el principal sospitós de l’autoria d’aquell escarni públic a la Dictadura. Potser a Barcelona l’escrit podia resultar versemblant. A Mallorca, sobretot a l’entorn d’Oliver, la burla esdevenia provocació. No devien anar gens desencaminats.

Tres dies abans d’aquella divertida carta farsant a La Publicitat, concretament dia 14 de febrer de 1926, ja havia passat un fet similar. El Diario de Reus, aparentment per glorificar la gesta del Plus Ultra, publicà aquests versos amb la dedicatòria A Franco:

Vuelo audaz, glorioso portento,

Ícaro y Pegaso confundidos.

Salve a vosotros que supisteis unidos

Coronar, dichosos, el sublime intento.

A vos, Franco, la Patria os aclama,

Con Ruiz, el hidalgo artillero,

Al experto Rada, vuestro compañero,

Tocados por el dedo de la fama

América delirante que os abraza,

Loores os da por la viril hazaña.

Un grito universal: esa es España.

No morirá la indomable raza.

Ya se mustiaba el laurel fecundo

Aquel de Balboa y de Cortés,

La gesta del nauta genovés

Lustros hacía no asombraba al mundo.

Ilustre Franco, hidalgo español,

Un vuelo del Plus Ultra ha demostrado

Recio adagio un poco olvidado:

En la ruta de España no se pone el sol.

Signava els versos el Capitán F. Velasco, nom del delegat del govern a Tarragona. L’exemplar del diari havia passat la censura estipulada durant la Dictadura. L’alcalde de Reus es va entusiasmar amb els versos i n’ordenà una edició per repartir a tots els alumnes de les escoles. Llàstima que algú va alertar de la lectura en vertical del poema. L’acròstic format per les inicials de cada vers, Visca Catalunya lliure, va posar en evidència l’agudesa de la ciutadania per esquivar els controls i, sobretot, per burlar-se públicament de la monarquia borbònica i de la dictadura militar.

MÉS PARADOXES?

La vida i el món fan moltes de voltes. Just cinc anys després de la gran gesta del Plus Ultra, Ramón Franco feia costat a les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual sortiria diputat. Ramon, a diferència del seu germà Francisco, era republicà i declaradament antimonàrquic.

El 1938, ja en plena guerra incivil, va desaparèixer amb el seu avió després d’enlairar-se de la base naval de Pollença. Era el tercer possible competidor del lideratge del seu germà, el Caudillo, que moria en accident aeri. El 1936 va ser el General Sanjurjo i el 1937, Mola. El misteri no s’ha acabat d’aclarir.

EL FELANIGENSE SERÀ EL FELANITXER

Dia 7 de maig, dos mesos i mig després de la suspensió, tornava a publicar-se El Felanigense, amb una breu nota a la portada on refermava el compromís informatiu amb el seu poble. Tot i això, s’havien derivat un ventall de conseqüències. El Cercle Recreatiu, que també havia presidit Pere Oliver i Domenge, es desmarcà del setmanari. La censura incrementà la castellanització dels articles i, ideològicament, va fer un gir intens cap a la dreta. La línia editorial va continuar així fins a l’any 1931 quan, sota la direcció de Pere Reus, l’Associació per la Cultura de Mallorca assumí el setmanari i transformà El Felanigense en El Felanitxer. Cinc anys després, tant Reus (afusellat) com Oliver (exiliat) serien víctimes de la insurrecció armada feixista militar. Això no obstant, el seu exemple no va ser debades. A mesura que els seus noms i els seus fets es van desenterrant, el referent que representen agafa volada. Al capdavall, la lluita per les llibertats mai no caduca. 

UNA PROMESA EIXALADA? (amb carta final a Carles Puigdemont)

Aquest article relata una endemesa que reclama reparació. No és un més entre tants i tants dels greuges que romanen pendents de resoldre, perquè aquest qüestiona no només la capacitat de reacció del nostre poble, sinó que posa en solfa la credibilitat de la que, ara per ara, és la nostra màxima institució d’autogovern i afecta directament el prestigi de la figura del President de Catalunya. Més enllà i tot, està en joc la paraula de tot el nostre poble.

La recerca, aquesta feina silent, tenaç, constant, poc agraïda i gens reconeguda, sovint té el bell gest de brindar troballes insospitades. Aquestes setmanes, en el curs d’una investigació, intensa i immensa, sobre la vida i l’obra de Pere Oliver i Domenge (anunci avant la lettre: plouran grans sorpreses), he trobat informacions tangencials que conviden a ser traslladades a altres historiadors per tal que puguin complementar, completar i, si la cosa ho paga, continuar la feina. Avui, però, em veig en la necessitat d’exposar un cas que, si com crec, no ha rebut l’oportuna reparació, reclama una iniciativa enèrgica i urgent: el trasllat al cementiri de Ripoll de les despulles mortals de Francesc Català i Serra. És una promesa, pública i reiterada, del President de Catalunya i no pot romandre desatesa per raons de catalanitat, però sobretot d’ètica, d’humanisme i de dignitat.

Després de veure dotzenes de vegades la divulgada fotografia de Francesc Macià davant de la tomba del protagonista d’aquest relat, amb l’estelada a la seva làpida, vaig revoltar-me inconformista i no vaig resignar-me a deixar d’aclarir qui va ser el primer soldat voluntari caigut per Catalunya, segons el definí Ventura Gassol. La informació que he pellucat per Internet és pràcticament nul·la. La documentació que he sol·licitat per correu a la Biblioteca de Catalunya (sempre amatent), m’ha aportat algunes dades noves; no gaire. Quant a la bibliografia, les referències tampoc no han resultat prou satisfactòries. Malgrat tot, esporgant d’aquí i d’allà, amb consultes a les hemeroteques i a algunes persones, la història desenteranyinada representa un greuge de tal magnitud que exigeix, amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Ripoll al capdavant, per l’incompliment reiterat del compromís que detallaré, actuar com correspon sense dilació.

QUI VA SER FRANCESC CATALÀ?

Com he escrit suara, la informació arreplegada és escassa, però les notes disperses documentades són prou eloqüents per reconstruir, com un trencaclosques, una mínima pinzellada biogràfica que, ben segur, podrà ampliar-se a mesura que apareguin altres informacions.

Francesc Català i Serra va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, en el sí d’una família catalanista que tenia sempre les portes obertes com a cau d’acollida de fugitius catalans en ruta cap a l’exili. Com altres joves militants de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, sota l’empara de la Unió Catalanista, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català, partit pel qual va fer de correu en diverses ocasions per passar al Vallespir, el Conflent o a la Cerdanya del Nord, a recollir aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià, aquell vell somni que avui comparteixen milions de persones.

La primeria de 1926, Francesc Català va ser escollit membre de la junta del Centre Catalanista de Badalona. Arran de la seva actuació, en tenir notícia que la policia espanyola ja havia ordenat la seva detenció, dia 2 de juny d’aquell any va traspassar per darrera i definitiva vegada els Pirineus. Tres mesos després, s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot, finalment coneguda històricament com Els fets (o el complot) de Prats de Molló.

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament (1) i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller. Els que eren detinguts sense armes ni uniforme, malgrat l’evidència de fer part del grup, eren fitxats i alliberats. Així i tot, l’endemà dia 2 de novembre, els tancats a la caserna de Sant Jaume de Perpinyà superaven els noranta. Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

El procediment judicial es posà en marxa amb diligència atesa la gran repercussió internacional de la notícia, perquè l’intent de provocar un aixecament contra la desprestigiada monarquia borbònica i la dictadura militar espanyola, per tal de proclamar la independència de Catalunya, va ser rebuda amb mostres de simpatia arreu del món. A París, de manera especial, hi va haver demostracions entusiastes de solidaritat. Tot i l’aparent fracàs de l’expedició, l’independentisme va assolir una projecció internacional mai vista.

Gràcies a una eficaç acció jurídica dels defensors, de manera progressiva es va aconseguir l’exculpació de bona part dels detinguts, alguns fins i tot sense ser processats. Els qui restaren presoners, entre ells Francesc Català, descrit per Abelard Tona i Nadalmai en el llibre Qui va parlar?, com «un jovenet rialler, ros i blanquet», reberen còpia de la carta que Macià envià a la premsa dia 25 de novembre: «Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’absoluta certesa.».

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts que no apareixien vinculats amb la presa de decisions ni, tampoc, en la compra de les armes. Un dels expulsats seria Francesc Català. Els primers dies de desembre, Macià es va acomiadar, un a un, dels qui partien i els animà a mantenir un comportament digne de Catalunya. Tant a ell com als altres, l’organització els va lliurar cent francs, import mínim exigit per les autoritats belgues per poder entrar al país, més un complement per a les despeses més peremptòries del viatge. En arribar a Brussel·les, havien de presentar-se a Jaume Mir i Mas, un català que havia actuat com a espia a favor dels britànics durant la Gran Guerra i que tenia la màxima condecoració de Bèlgica, país que destacava per l’acollida de refugiats. 

Francesc Català, en arribar a Brussel·les, va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken, no gaire lluny de la brasserie propietat de Jaume Mir. A París només romandrien 18 inculpats que serien sotmesos a judici els dies 20, 21 i 22 de gener de 1927. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho!» s’exclamaria «l’avi» a la primera sessió, tal com recullen les actes del procés. El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre.

La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.»

LA MORT DE FRANCESC CATALÀ

Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, Bordes, Roc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.

El diumenge 3 de juliol de 1927, la Fulla Parroquial de Santa Maria de Ripoll, publicà l’esquela del dissortat jove. La relació de familiars delata que sa mare ja era morta i que son pare s’havia casat en segones núpcies amb una vídua que tenia un fill. Es donava la circumstància que dia 1 de maig d’aquell any, just dos mesos abans i a la mateixa parròquia, havia combregat el seu germà Lluís. A l’esquela també apareixia una referència a Jaume Mir, possiblement patrocinador de les despeses mortuòries.

Macià, amb el seu equip més proper, va continuar residint a Brussel·les fins el mes de novembre quan s’embarcà cap a l’Uruguai. Ja a Amèrica, l’abril de 1928, cinc anys després d’haver publicat Les tombes flamejants, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat in memoriam (2), amb un relat digne d’haver fet part d’aquell poemari. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualque dia traslladarien el seu cos a Catalunya. L’emotiu document que avui ha esdevingut històric es va publicar a la revista Ressorgiment de Buenos Aires (3).

LA CAMPANYA A FAVOR DEL TRASLLAT

No torna a saber-se res més d’aquella promesa fins que, dia 26 d’octubre de 1933, amb Francesc Macià de President de Catalunya, a la pàgina 2 de La Humanitat, el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya fundat i dirigit per Lluís Companys, apareixia una crida pública:

UN MANIFEST

CATALANS! Un grup de ripollesos, catalans de cor, amics i companys del jovencell Francesc Català i Serra, mort a Bèlgica durant el seu exili, degudament autoritzats pels pares i familiars de l’esmentat difunt, té l’honor d’adreçar-se a tots els ciutadans de Catalunya manifestant els següents extrems:

Set anys ha que jauen en l’hospitalària Brussel·les les despulles mortals del catalaníssim Francesc Català i Serra.

«En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aquestes prometences que revesteixen tot el caràcter de sagrades no pot mancar-s’hi. V. G.» («Ressorgiment», núm. 141. —Buenos Aires, abril del 1928).

Catalunya ha assolit quelcom de tot allò que constituïa l’ideal del dissortat heroi. Ja amb més o menys plenitud, segons l’altesa de mira i determinats avantatges, cada ciutadà pot reconstruir la seva llar i la pròpia personalitat amb les característiques peculiars de la terra nostrada, però l’abans tranquil·la, tant com avui austera, casa pairal ripollesa on fou inculcat l’esperit de catalanitat del PRIMER SOLDAT VOLUNTARI CAIGUT PER CATALUNYA, si bé és veritat que té la satisfacció d’haver donat a la pàtria tot el que se li pot oferir, sofreix, en canvi, l’agut flagell que ha creat la perdurable absència de l’ésser estimat.

La digníssima casa Català de Ripoll, conseqüent en tots els actes de la seva vida ha estat el refugi de l’alta muntanya on els perseguits per la justa causa de Catalunya trobaven franca i cordial hospitalitat. Els senyors Macià, Ventura Gassol i d’altres que regeixen avui els destins de Catalunya ens aturaran de mentir. Per tant, davant d’aquestes valors de llei generosament sacrificades per la llibertat dels catalans, el grup de ripollesos que a sota signen, demana a tots els pobles i entitats de Catalunya i a cada ciutat en particular, una petita dàdiva per tal de poder traslladar les despulles de l’abnegat Francesc Català i Serra al cementiri del seu poble nadiu, lloc en el qual, segons la suma de pessetes que s’aconsegueixi de la pública subscripció oberta per virtut del present manifest, serà construïda una tomba digna del malaurat patriota i no menys mereixedora de la noblesa que ens caracteritza.

Catalans! Per la satisfacció de la família Català de Ripoll, per agraïment i admiració al petit heroi, per estímul dels que vindran, per la dignitat de Catalunya, subscriviu-vos i no permeteu que les estimades despulles del vertader amic de la nostra terra, restin ja més temps al cementiri de Brussel·les.

Què dirien les futures generacions…? Què pensarien avui els que llegissin la inscripció d’aquella tomba si s’assabentessin que a sota les pedres de la qual, més o menys polides, més o menys ornamentades, hi jauen abandonades les despulles del noble ripollès,,,? Creieu possible una oració davant la desagradable impressió que produeix a l’ànim la desídia o incúria d’un país en el compliment dels seus deures sagrats?

Tothom qui visiti aquell lloc i tingui esment de l’existència de les venerables cendres, caurà forçosament en expressar la seva condolença, poc més o menys amb paraules com aquestes: Que hi feu aquí…? Que no us hi volen a la pàtria…?

Ripoll, 12 d’octubre de 1933.

Marian Font. Ramon Clos. Frederic Toralles. Pere Ferrés.

Per donatius, adreceu-vos a Marian Font, carrer 27 de Maig, 9, — RIPOLL.

Just dos mesos després de la publicació del Manifest, el dia de Nadal de 1933, moria Francesc Macià, l’avi, President de Catalunya. Al llarg de 1934 la crida des de Ripoll va reproduir-se a moltes de publicacions: MANLLEU, núm 184, dia 20 de gener, EL MUNTANYENC, núm. 2, dia 11 de febrer, ALTAVEU, setmanari del Ripollès, núm. 120, 19 de febrer, LA VEU DEL TER, núm. 111, 24 de febrer, DIARI DE VIC, 24 de febrer, ACCIÓ, Centre Republicà Català de Badalona, núm. 671, 24 de març, LA VANGUARDIA, 3 d’abril… Periòdicament, la premsa informa d’algunes iniciatives destinades a la recaptació de fons. Així, per exemple, MANLLEU en el núm 189 diu: Sabem que l’amic Lluís Pou i Solà està preparant per data propera la celebració d’una gran vetllada literàrio-musical amb el fi de destinar els beneficis a aquesta subscripció. Compta ja amb valuosos elements. També periòdicament, de manera molt precisa ALTAVEU, la premsa informa de les donacions que arriben, amb la relació de les persones i entitats que les fan. Els primers noms de donants, a Ripoll, són Miquel Ferrer, Zenon Puig i Sala, Francesc Palau, família Maideu-Palomeres… En algun cas, l’aportació es destaca com a notícia: ACORD DEL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ: Contribuir amb la quantitat de 50 pessetes a|la subscripció oberta per la Delegació local de Palestra per tal de sufragar les despeses que reportarà el trasllat des de Brussel·les, de les despulles mortals d’En Francesc Català a la seva població nadiua.

Dia 29 de maig de 1934, Lluís Companys visita Ripoll. LA VANGUARDIA fa la crònica i reprodueix, traduïdes, les primeres paraules del President: «Tenemos la ambición de reconstruir Cataluña sobre bases solidas. No ha de haber ningún pueblo que carezca de carretera, escuelas, teléfono y medios de sanidad.» Se refirió también a la idea de trasladar los restos de Francisco Cátala, hijo de Ripoll y muerto en Bruselas, donde estaba desterrado.

La campanya continuaria al llarg de tot l’any. El dimarts, 14 d’agost de 1934, L’Opinió (pàg. 3, en català) i altres mitjans com La Vanguardia, (pàg. 5, en castellà), informen d’un decret de Presidència sobre la campanya en curs:

«A LA MEMÒRIA DE FRANCESC CATALÀ. El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest decret: PRESIDÈNCIA-DECRET. Un dels factors espirituals que més valor ha donat a l’obra de govern de la Catalunya recobrada, ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida Monarquia a Catalunya i als catalans. Durant la Dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part en la gesta de Prats de Molló al costat del qui fou primer President de Catalunya Francesc Macià, trobà la mort en terra d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll – la seva vila nadiua – ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les, les seves despulles per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a que la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i d’acord amb el Consell Executiu:

DECRETO:

Primer: Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del Comitè Pro-trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon: Amb tal finalitat, i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1.500 pessetes a l’esmentat Comitè per al de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec de la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 17 de juliol de 1934

Lluís Company»

LA PROMESA EIXALADA?

Els fets del 6 d’octubre de 1934 varen interrompre el projecte, amb l’empresonament de Lluís Companys i la suspensió de l’Estatut que no recobraria la plenitud de competències fins a les eleccions de 1936, pocs mesos abans de la insurrecció feixista-militar que provocaria la Guerra dels Tres Anys i la subsegüent Dictadura Militar del general Franco de gairebé 40 anys. Transcorreran més de 50 anys, d’ençà de la promesa feta a Francesc Català en el seu llit de mort a l’hospital de Brussel·les, per a tornar a treure del pou de l’oblit el compromís. Serà una breu notícia, publicada a El Ripollès de dia 2 de juny de 1979, on s’informa que, dia 12 de maig d’aquell any, Lluís Català i Serra havia lliurat a l’Arxiu Museu de Ripoll una fotografia històrica antiga del seu germà Francesc, amb Francesc Macià davant la tomba de Brussel·les. El text recorda de nou que el jove soldat encara reposa a terres de Bèlgica en espera que un dia sigui portat a Catalunya. La breu notícia es publicà a punt de la imminent aprovació de l’Estatut d’Autonomia del novembre d’aquell any i convidava a recobrar l’esperança. Ja no era rellevant aclarir què se n’havia fet dels imports recaptats, però sí que ho era recordar a la Generalitat (ni que fos en el seu període provisional amb Tarradelles) que el punt primer del decret de 1934 romania pendent d’execució. Si més no, El Ripollès aixecava el vel i augurava que es reprendria l’acompliment del compromís.

Per més que he mirat de descobrir si, des de 1979 ençà, Ripoll havia arribat a fer efectiva la promesa oficial de Catalunya tantes de vegades reiterada, no he estat capaç d’aclarir-ho. Tampoc no he sabut trobar si el malaguanyat Francesc Català i Serra té al seu poble un carrer, una plaça, un centre, una placa a la casa on va néixer, qualsevol referent que servi el seu nom de la desmemòria… És possible que ningú no hagi mogut un dit? Si és així, no és una vergonya i un escàndol? Com que a Mallorca sabem bé de quin peu calça el discurs oficial, amb la desídia i la conducta negligent de les institucions (molt més decebedora quan emana dels que s’imposen l’etiqueta de progressistes), vull fer-me solidari amb Ripoll i amb el conjunt del Principat per fer, en la meva condició de català de Felanitx, una crida a deixondir a qui correspongui i, si no s’ha fet encara, procedir a reparar l’endemesa.

He volgut comprovar si la tomba de Francesc Català és al mateix lloc on va ser enterrat. La informació que he obtingut de la municipalitat de Brussel·les és que, en atenció al creixement demogràfic d’Anderlecht, l’antic cementiri va resultar insuficient i va obligar a crear un nou espai d’enterrament: l’actual cementiri comunal de Vogelenzang. Les obres començaren l’any 1949, amb el trasllat respectuós de l’antic cementiri i la preservació acurada de les antigues tombes, presidides per l’escultura Les funérailles de Maurice De Korte. L’espaiós nou cementiri, realitzat d’acord a un disseny cultural, es va inaugurar l’any 1954. La informació recaptada conclou que, el març de 2014, el cementiri va ser declarat Reserva Natural, un cas certament singular, i és objecte d’una gestió ecològica exemplar. No em varen poder facilitar cap fotografia ni concretar la localització exacta de la tomba de Francesc Català, però les indicacions són francament optimistes quant al pulcre trasllat i la conservació de les antigues tombes procedents del vell cementiri. És plausible creure que, amb la col·laboració dels actuals gestors, la confirmació in situ no ha de ser una dificultat excessiva.

FINAL

CARTA A CARLES PUIGDEMONT

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guarnida,

si el cor ens deia: “encara, sou esclaus?”

Ventura Gassol. Glosa en la mort de MacSwiney

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

(1) ELS QUATRE DOCUMENTS DE PRATS DE MOLLÓ.

Encara que signats per Francesc Macià, com a mínim participaren en la redacció Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta.

I) Via fora, catalans! Representa una exhortació a agafar les armes per assolir la independència. «…l’estel solitari de la nostra bandera no vol significar pas que ens volem aïllar dels altres (…). La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia»

II) A les nacions lliures del món, salut! Conté una explicació detallada dels objectius, amb explicació històrica en la defensa «del dret a gaudir de la llibertat nacional». Defineix clarament els límits geogràfics de la nació: «Catalunya representa una unitat ben definida a la Península Ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per una llenca de les províncies aragoneses; per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.»

III) Declaració d’independència. «El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent…»

IV) Jurament. Comença: «Soldats de l’Exèrcit Català! Estem en el moment més solemne i sagrat. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya» I acaba: «Jurem morir si és necessari generosament amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la Pàtria!» Signat per Francesc Català i altres 110 soldats.

(2) EN MEMÒRIA (transcripció de l’article de Ventura Gassol)

Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blanes d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amh la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que na coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi.

El nostre venerable cabdill En Macià, en la fotografia que avui donem als nostres lectors, no sembla sinó que espiï si ja n’ha arribat l’hora. Sembrador tràgic, hom li diria, que espera germini aquella llavor que ha enterrat per Catalunya. Llavor de cendres que ha de florir en flames, llavor de mort que ha de florir en vida, llavor d’esclavitud que ha d’esclatar en llibertat.

V. G.

(3)RESSORGIMENT (1916-1972)

Va ser una magnífica publicació cultural i política en català editada a Buenos Aires i dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978). A més d’esdevenir la publicació per excel·lència dels catalans d’Amèrica, va difondre el coneixement de les arts i de la història. El director, fugitiu en negar-se a anar a la guerra del Marroc, arribà a Amèrica i, des d’allà, va mantenir correspondència amb Pompeu Fabra, Francesc Macià, Ventura Gassol, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, J.M. Batista i Roca, August Pi-Sunyer, Mercè Rodoreda, Josep Carner i Ribalta, Carles Riba, Pere Calders, Àngel Guimerà, i Lluís Companys, entre d’altres. Les cendres d’Hipòlit Nadal foren traslladades i dipositades el juliol del 2012 al cementiri del seu poble nadiu, del qual n’era fill predilecte d’ençà de 1931, on també l’any 1980 se li dedicà una plaça i on hi ha dipositat el seu fons bibliogràfic i documental. Tot un contrast, aquest en positiu, al lamentable cas de Francesc Català. 

La revista, que va dirigir durant tants d’anys, va servir com a altaveu lliure de i per Catalunya durant els períodes més negres de la nostra història al llarg del s. xx. El seu primer número va publicar-se el mes d’agost de 1916, ara fa 100 anys en clau. Serveixi també aquest article per deixar constància agraïda i reconeixement públic amb motiu d’aquest centenari.

POST SCRIPTUM PRIMER.- Cinc mesos després de publicar aquest article, la premsa es feia ressò que el poble de Ripoll reclamarà el trasllat de les despulles de Francesc Català

POST SCRIPTUM SEGON.- Poc més d’un any després de publicar aquest article, el Dominical del Diari de Girona publicava dia 3 de setembre del 2017 aquest nou reportatge:

Per llegir millor:

L’abril del 2013, amb l’expectativa que la commemoració oficial del Tricentenari 1714-2014, en curs de programació per les institucions del Principat, esdevindria un acte «catalunyès» (per dir-ho amb l’expressió que va patentar Guillem d’Efak), vaig publicar un article, Dum siguli pugnant, universi vincuntur, per deixar constància que la Guerra de Submissió (1705-1715) va ser un enfrontament de tota la Nació Catalana i, per això mateix, calia fer una crida a favor d’una commemoració no restrictiva per tal de recordar la transcendental participació dels valencians i dels illencs.

D’immediat, Teresa Clota, una compromesa i eficaç activista cultural, va implicar un grup d’entitats cíviques i organitzaren en tres setmanes un acte que se celebrà dia 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres, amb la instal·lació d’un text informatiu que es penjà, a la mateixa plaça, al local del Memorial 1714. A partir d’aquell acte, un conjunt d’entitats barcelonines (Indrets del Record, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Germania Randa, La Violeta de Gràcia, Ateneu Barcelonès, El Born CC…) es feren ressò del caràcter nacional de la commemoració del Tricentenari, mentre que els programadors oficials, amb Toni Soler i Miquel Calzada al capdavant, executaven un calendari atapeït d’actes, bona part dels quals molt encertats, però en un marc regionalista que feia el joc a la submissió borbònica, des de Felip V a Felip VI, i avalava l’esquarterament derivat d’aquella guerra.

La vetlla de l’11 de setembre de 1714, davant de milers de persones al Fossar de les Moreres, on per primera vegada a la història va assistir-hi el President de la Generalitat, es va enaltir la participació dels fusellers valencians i dels artillers i dels mariners illencs que foren els qui més aportaren, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. Igualment es va recordar que la data final de la subjugació colonial a les corones de Castella i de França va ser dia 11 de juliol de 1715 quan es lliuraren les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres poblacions.

A Mallorca, per iniciativa de Damià Pons, exconseller de Cultura del Govern de les Illes Balears, i sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, es va constituir la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a l’entorn de la qual s’hi arremolinaren un grup de persones (Antoni I Alomar, Manel V. Domènech, Gabriel Ensenyat, Damià Ferrà-Ponç, Glòria Forteza-Rei, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Marimon, Tomeu Martí, Antoni Mas, Jaume Mateu, Joan Miralles, Pere Morey, Guillem Morro, Mateu Morro, Maria Antònia Oliver, Isabel Peñarrubia, Pere Ripoll, Miquel Rosselló, Pere Sànchez, Pere Sales, Cristòfol Soler, Lila Thomàs, Jaume Vallbona…) i d’entitats (Ateneu Pere Mascaró, Grup Blanquerna, Institut d’Estudis Catalans, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder…). La Comissió es va presentar en roda de premsa dia 28 de novembre de 2014. Cal destacar que, aleshores, la pràctica totalitat de les institucions públiques (Govern de les Illes Balears, Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa, Ajuntaments de Palma, Eivissa, Manacor, Inca, Felanitx…) estaven regides amb majoria absoluta del Partit Popular. Era evident que caldria una bona dosi d’entusiasme combinat amb resistència. Amb voluntarisme, esforç i sacrificis personals es va programar una commemoració sense recursos, però amb el màxim nivell de dignitat possible.

La primera acció pública de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, amb l’organització conjunta de l’IEC i l’OCB, va ser un cicle de conferències que començà el mes d’octubre de 2014 en el Club Diario de Mallorca de Palma. Des d’aleshores, es varen multiplicar les activitats arreu dels pobles de Mallorca amb conferències, projeccions, cicles, cursos, exposicions, llibres, articles, reportatges, monografies, cercaviles…

Arran de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la ciutadania va foragitar el PP de la major part de les institucions. El canvi significà la implicació del Consell de Mallorca, així com diversos ajuntaments. Per a destacar alguns actes, es poden esmentar l’homenatge al talaier Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons de Manacor, dia 4 d’abril de 2015 en el 300^è aniversari de la seva mort, el celebrat a Calonge dia 16 de juny, tres segles després dels enfrontaments contra les tropes franceses, el de dia 11 de juliol a Ses Voltes de Palma, per recordar el darrer acte formal de la guerra, i la jornada de germanor celebrada a Barcelona dia 27 d’agost al Museu d’Història de Catalunya, al Fossar de les Moreres i al Born CC, amb l’assistència del President i del Vicepresident del Consell de Mallorca. A les Pitiüses, la commemoració va ser molt important, amb diverses programacions fetes per l’Institut d’Estudis Eivissenc, el Consell d’Eivissa i el Consell de Formentera, amb cicles de conferències i exposicions.

El Consell de Mallorca, a la sala de plens, va fer un acte institucional dia 28 de novembre de 2015, data del 300è aniversari de l’elaboració del Decret de Nova Planta.

A la part negativa, destaca el renovat govern de les Illes Balears. No només va ignorar la commemoració, no només no va atendre les propostes efectuades per representants de la Comissió Cívica, sinó que va patrocinar actes de signe clarament adversos, en línia amb el discurs borbònic. Com a expressió d’aquest servilisme, a la sala de reunions de Presidència, tot i l’advertiment, ocupa el lloc preferent un retrat de Gainza, un espia filipista traïdor als defensors de les llibertats i drets de Mallorca. IB3, tant la ràdio com la televisió pública han silenciat la commemoració. En el capítol d’absències destacades, malgrat els requeriments fets, cal afegir l’Associació Memòria de Mallorca, la qual ha demostrat que només atén els oblits a l’entorn de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939).

Al capdavall, centenars d’actes, amb dotzenes de participants i milers d’assistents, varen fer concloure Damià Pons que «El Tricentenari 1715-2015 ha estat la commemoració que ha generat més activitats de tota la història de Mallorca».

I ARA, QUÈ?

La Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 ja ha finalitzat les seves funcions. De fet, va celebrar la darrera reunió el mes de gener, encara que han continuat les activitats programades en curs. No s’han assolit tots els objectius desitjables i alguns dels projectes (la realització d’una sèrie televisiva, per exemple) no han merescut l’interès de qui els hauria d’impulsar. En qualsevol cas, tothom haurà pogut sentir parlar del Tricentenari i s’ha posat en evidència que la desmemòria que patim no és fruit de la desídia ni de la negligència, sinó d’una acció deliberada d’usurpar-nos la història. Una acció que té el punt àlgid en el calendari l’any 1715.

El logo de la commemoració portava per lema: «Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir». Aquest objectiu és manté plenament vigent. 

IMATGES COMPLEMENTÀRIES

1. VIDEOS

PÓLVORA I FARINA (conferència a l’Ateneu Barcelonès dia 8 de setembre de 2014)

https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

RESUM (8 MINUTS) DE L’ACTE CELEBRAT A LA VIOLETA DE GRÀCIA EL GENER DE 2014 DEDICAT ALS MALLORQUINS

https://www.youtube.com/watch?v=plTgvAEVP98

HOMENATGE (10 MINUTS) ALS ARTILLERS I MARINERS ILLENCS A LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU (AGOST 2014):

https://www.youtube.com/watch?v=JtNNmPk-yZM

CONFERÈNCIA DE GUILLEM MORRO (febrer de 2014) sobre l’espoliació fiscal.

https://www.youtube.com/watch?v=IWIIU1FMDCg

CONFERÈNCIA DE CRISTÒFOL SOLER (abril de 2014). Tema canvi estructural de les institucions.

https://www.youtube.com/watch?v=O8SuBTXaktM

INFORMACIÓ DE TV3 (minut i mig) SOBRE EL TRICENTENARI A LES ILLES:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

HOMENATGE (60 minuts) A LA TORRE DEL SERRAL DELS FALCONS 4 d’ABRIL DE 2015

https://www.youtube.com/watch?v=zRJV6bptpHk#t=2708

NOTICIA DE L’ACTE DE CALONGE DE DIA 16-VI-2015:

https://www.youtube.com/watch?v=a5bbCojquXg

En aquell mateix acte, cançó irònica dedicada a Lluís XIV:

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ&spfreload=10

Fragment de la conferència a l’institut Santa Maria d’Eivissa:

https://www.youtube.com/watch?v=pMSeANthiNg

El Tricentenari present a unes matances de novembre de 2015

https://www.youtube.com/watch?v=fq0s9pXokfo

2. MÉS FOTOGRAFIES

3. ALTRES

Entrevistes a ONA MALLORCA, transcrites al DIARI DE BALEARS (Bernat Joan, Isidor Marí,

Pere Morey, Mateu Morro, Damià Pons…)

http://dbalears.cat/actualitat/fil/tricentenari.html

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record bé quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.

Si el Barça és més que un club, Johan Cruyff ha estat molt més que un jugador i que un entrenador. Les seves frases (“si tenim sempre la pilota l’adversari no ens marcarà”, “la cosa és fàcil: només cal marcar u gol més que l’adversari”, “no s’ha de marcar mai un jugador adversari que es desmarca fàcilment, perquè en tudes un de teu”, “si no pots guanyar, almenys evita perdre”, “el problema del futbol són els seus dirigents”…) són un doll de simplicitat intel·ligent que varen servir per bescanviar “l’ai-ai-ai!” dels mesells o dels porucs per la moral de victòria; va aixecar l’orgull de pertinença i va convertir els catalanets acomplexats en catalans de ple dret sense restriccions. Johan va ser un guanyador i, d’ell ençà, l’avenç cap a la victòria no s’ha aturat i no només en el camp esportiu. Cruyff va anar més enllà de l’esport i va atiar el sentiment de poble. Quan va posar Jordi al seu fill, va fer una proclama als morros de la caverna.

Els primers dies de l’any 2016, la direcció d’ARCA va tenir l’ocurrent impertinència de remetre, públicament, aquesta postal nadalenca adreçada al batle de Palma, José Hila, a la tinent de batle de Funció Pública i Govern Interior, Aurora Jhardi, i al tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera. Tot i la data, Festa dels Reis 2016, no varen tenir l’esma ni el bon sentit de les persones condretes d’incloure un missatge de felicitació i bons desitjos, de cortesia ni tan sols, sinó que ex catedra proclamen en majúscules que els responsables de l’Ajuntament “no poden destruir el monument de Sa Feixina”. Ah, no poden? I qui ho diu això? Qui és ARCA per negar la competència a qui la té democràticament? Sobretot, en nom de qui s’atribueixen capacitat de sentència? En nom de les persones que els votaren per eliminar la simbologia feixista, evidentment no! ARCA s’ha guanyat a pols un malnom popular que ja no es podrà espolsar facilment: CARCA! Què volen aquesta gent? Lluny de fer servei als seus principis, s’ha erigit en un tribunal inquisitorial per exigir, a tort i sense dret, que no es tomi un monument que no té cap valor artístic ni cultural i que, per més que el “contextualitzin”, no és altra cosa que un nyarro feixista.

Aquesta Associació de la Revitalització del Centre Antic, no ha explicat mai, si és que ho sap, d’on sorgeix la Feixina, una explanada fruit del consens ciutadà, aplanada en un sol dia el 12 març de 1715, gràcies a una entesa entre els habitants de Santa Catalina i el Virrei Rubí per protegir Palma i defensar els drets i les llibertats de Mallorca. Lluny de defensar “el centre antic”, ARCA s’ha aferrat a l’estaca feixista que va profanar l’espai i el sentit primigeni. Amb la seva defensa a ultrança, s’apunta a l’escarni públic i a la humiliació de les víctimes, sotmeses als peus d’un nyarro, pagat per nazis, feixistes i falangistes (amb Hitler, Mussolini i Franco a les llistes de primers patrocinadors voluntaris)… i amb doblers robats a les víctimes republicanes per un Comité de Depuración. Aquesta és la realitat. Ho fa, a més, sense arguments i amb un èmfasi aferrissat i passional que sembla que allò que estigui en joc sigui La Seu o el Castell de Bellver. S’ha dit que, si no representàs allò que precisament neguen, no escatainarien tan fort. N’hi ha que posen, per contrast, exemples d’altres silencis de l’associació o d’altres defenses anteriors ma non troppo. Com així aquest conducta tan política i tan sectària en una entitat cultural i cívica?

La postal d’ARCA s’il·lustra amb una imatge, aprofitada per fer demagògia, del Goya més grotesc que mostra un home que pica una escultura, acompanyada d’un text que proclama “no importa què representava l’escultura”, la qual cosa desemmascara el sentit absolutista d’ARCA. I tant que importa! Com gosen? On s’ha vist mai! No cal tenir gaire imaginació per pensar en imatges que enalteixen valors poc o gens edificants. O és que una imatge sexista es pot tolerar? I una de racista? Ah, però si només és feixista, és a dir, d’exaltació “de los nuestros”, s’ha de protegir? Seria fàcil fer una relació d’exemples “artístics” aberrants recents que, qui vulgui, pot penjar a casa seva, però que no és de rebut que puguin ensenyorir-se d’un lloc públic per la força i, menys encara, quan vulnera drets ciutadans bàsics, com és el de no ser agredits de manera sectària amb simbologia ofensiva als més elementals valors democràtics. Això, a banda de la contaminació visual que genera un far de morts que enalteix un vaixell que enalteix els criminals de guerra impunes que bombardejaren població civil. No és un monument allò que cal dedicar als assassins, sinó un judici.

ARCA s’ha encaparrotat i persisteix en una creuada absurda que, a més, no té el suport social majoritari que s’havien posat a la boca. La majoria de la població se’n redefot del nyarro. Una minoria més conscient n’és abjecte. Tan sols grupuscles d’extrema dreta volen que es mantingui, contra les valoracions dels professionals. No hi ha més debat, perquè ja s’han desmuntat totes les mentides dels defensors en la seva creuada, política i no cultural, de justificar la preservació d’un símbol. 

Totes les democràcies europees que al llarg del s. XX han superat els règims totalitaris han procedit a fer bugada. Això ha suposat jutjar els dictadors i els còmplices. Així s’ha fet amb els nazis, amb els feixistes, amb els estalinistes, amb els criminals de guerra serbis o romanesos, amb tots… amb una excepció vergonyant: l’estat espanyol, per via de Joan Carles I, a qui Franco regalà una nova Restauració Borbònica, decretà una amnistia que, emmascarada amb la intenció pública de protegir els lluitadors antifranquistes, tenia per objecte legitimar i blindar judicialment els criminals de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), els torturadors i assassins de la Dictadura Militar (1939-1975) i, fins i tot, els grups d’extrema dreta que condicionaren, amb atemptats i morts, una constitució jacobina. La segona diferència d’Espanya amb Europa, a banda de protegir els criminals de guerra i els qui han practicat i practiquen terrorisme d’estat i guerra bruta psicològica durant la restauració borbònica, és que l’estat no ha accedit a dignificar les víctimes i procedir a exhumar les fosses. La tercera diferència és que tampoc no ha acabat d’eliminar totalment la simbologia feixista ni corregir la nomenclatura. Palma encara manté una avinguda dedicada a Joan March Ordines, l’sponsor de Franco que proveí la guerra d’armes comprades a Itàlia i Alemanya.

Malgrat tot, cal admetre que parlar de destrucció pot ser percebut amb una connotació negativa. Aquesta percepció, fins i tot a persones de bona voluntat, pot provocar una controvèrsia que, en justa reciprocitat, s’hauria de generar igualment en parlar de construcció i no és així. De manera intensa el darrer mig segle, hem observat una gran negligència institucional orientada a impedir urbanitzacions destructores. La hipocresia dels qui s’esqueixen la camisa davant de qualsevol anunci de demolició, contrasta amb la minsa reacció contrària a les obres faraòniques… que sovint destrueixen espais naturals. Les destruccions fan aixecar el crit encara que, molt sovint, les construccions siguin molt més desastroses. La cadena hotelera que trepitja la vorera de Mallorca o d’Eivissa no ha generat la mobilització dels Círculo Balear, Ciudadanos, PP, AAVV San Jaime, Fundación Jaime III… i altres ens consemblants guiats únicament i exclusiva per raó ideològica; per fer part del pensament parafeixista. Quins companys de viatge, ARCA!

Tenim l’exemple recent de la piscina del periodista Pedro J. Ramírez. Palplantada sobre un espai públic de la costa, no ha merescut la crítica de les entitats abans esmentades, sinó la mobilització a favor i, fins i tot, el suport públic del president del govern de les Balears, Jaume Matas (PP), del delegat del govern espanyol, Ramon Socias (PSOE), o del Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida (PSOE). Tots ells, prietas las filas, s’han ben cobert de glòria i afegit als del PP que es presentaren en un vaixell subvencionat per reclamar el dret a la llibertat d’ocupar i privatitzar la zona pública! Quin dret i quina llibertat, no?

L’excusa de la doble balança és que una construcció equivocada es pot tomar i, en canvi, una obra esbucada no té marxa enrere. En algun cas és cert, però no sempre. N’hi ha prou de recordar el cas del pont del tren de Palma, una obra (aquesta sí) de valor, històric i arquitectònic, de Gaspar Bennàsser que fou esbaldregada, amb premeditació, de matinada i sense manies, per ordre de la batlessa de la ciutat, Catalina Cirer, i el seu home de màxima confiança, el tinent de batle d’urbanisme, Javier Rodrigo de Santos, ambdós del Partit Popular. Després de la malifeta, es va fer una reconstrucció (un autèntic nyap), amb una instal·lació esbiaixada i amb material de quitaypon.

Encara que estem curats d’espants, crida l’atenció la desvergonya del PP, autor i defensor a ultrança d’aquella demolició insensata, que xoca ara en aixecar-se, com a braç armat ideològic, en defensa de la Feixina; el contrast de la desvergonya. Si algú encara gosa negar el caràcter ideològic del nyarro convé que s’ho faci mirar. És absurd amagar que, en el rerefons, en matèria de simbologia sempre hi ha connotacions ideològiques. Els símbols no són neutrals i menys encara les construccions militars o els temples. La mesquita de Medina Mayurqa fou substituïda per La Seu. Fins ara, al llarg de tota la història, els déus dels guanyadors esclafen i maten els déus dels vençuts. Igual passa amb les fortificacions. Gairebé és llei de vida i els negacionistes que presumeixen de ser apolítics solen mostrar el llautó de ser sempre els més sectaris.

Una altra de les ocurrències dels defensors del nyarro de la Feixina és intentar fer creure que, amb la demolició, es perdrà un bé cultural de gran valor artístic i històric. Ja s’ha documentat prou que no és així. El nyarro és una ignomínia que no té més valor històric que el d’humiliar els derrotats d’un aixecament feixista-militar, és una contaminació visual i, des del punt de vista arquitectònic, no té prou nivell per a la preservació. És una nosa que no hauria d’anar més lluny de la categoria de l’anècdota, efímera i egòlatra, de l’exhibició d’uns arrogants vencedors d’una revolta armada contra les institucions democràtiques. Els qui, més agosarats encara, ho equiparen a les demolicions dels talibans (i que no han fet mai un acte de contrició sobre la destrucció dels temples amerindis que practicaren els castellans i els extremenys) emmascaren una diferència substancial: el nyarro és el resultat d’una imposició i, en cap cas, el resultat d’una expressió cultural.

La hipocresia no té fronteres. Que hi hagi membres del govern espanyol i de l’església catòlica, amb el suport tan obedient com entusiasta dels mitjans de comunicació oficials, que tenguin la barra d’escandalitzar-se amb les demolicions dels talibans dels budes, quan mai no han fet acte públic de penediment i de contrició dels seus lingüicidis, etnocidis i genocidis, és tot quant es pugui dir. Certament és lamentable veure amb impotència la demolició de monuments que fan part de la història de la humanitat, però si tenim en compte que els autors pertanyen a cultures amb un endarreriment de cinc o sis segles, en relació a la civilització més avançada, ens toparem de morros amb la conducta dels germans Pizarro, destructors de temples i documents fins, pràcticament, anihilar la cultura Inca, o personatges com el bisbe Diego de Landa Calderón, instador d’actes de fe orientats a extingir la cultura Maya. Fer grans condemnes públiques a uns fets que no són més reprovables que els que han practicat els qui fan part de la cultura dels crítics al llarg de la història, amb impunitat i sense cap desgreuge, posa en evidència la doble balança de mesurar dels qui veuen el gep dels altres i no volen veure el seu!

En línia amb aquests fets històrics, a ningú no hauria de sorprendre que, a l’Amèrica colonitzada, s’hagin retirat símbols que representen vexació. Per descomptat, és més que comprensible la retirada de referència a Cortés i a Pizarro, però no només han estat objecte de demolició els monuments dels autors de matances documentades, sinó també la imatge de Cristòfol Colom, com a símbol de la colonització espanyola, destructora de tantes de cultures i autora d’un dels majors genocidis de la història. 

Una darrera qüestió que solen dir els defensors del nyarro, sense amagar un cert aire d’amenaça, és que “quan s’hagi fet la demolició serà gros, perquè la gent es revoltarà”. Si fos així, seria una reacció mai vista fins ara. Mallorca ha viscut més d’una destrucció. Les més lamentables han estat acceptades amb resignació, però d’altres en més d’un cas han estat saludades i celebrades. S’han produït, és cert, demolicions poc afortunades. L’escola de Son Roca i La Vileta de Guillem Forteza seria un exemple proper en el temps de poca sensibilitat cultural. O, del mateix arquitecte, el cas de la clínica Munar (posteriorment transformada en l’Hostal Arxiduc).

Què n’hem de dir, també de Fortesa, de la destrucció sense motiu ni alternativa de la Casa del Poble? Una demolició frívola i eixorca que, encara avui, és un solar abandonat.

De Gaspar Bennàsser, a més del pont del tren abans comentat, ens trobarem amb l’edifici de l’Escola Graduada, esbaldregada l’any 1970 per fer-hi un nou centre adequat a les noves necessitats escolars. Una oportunitat perduda de fer una bona rehabilitació; una tudadissa.

O, un cas molt més recent encara, l’edifici de Can Bibiloni.

Podríem parlar de molts de casos lamentables i dir allò de “Déu ens guard d’un ja-està-fet”. El creixement molt sovint determina destrucció. Gairebé sempre que es construeix es perd qualque cosa. La gran encimentada del Parc de la Mar, per exemple, va acabar amb la imatge de La Seu i el Palau de l’Almudaina reflectits dins del mar. A més, deslliurar les dues imatges esmentades des del Born va exigir tomar el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra.

Hi ha molts d’altres exemples que poden servir de referència i reflexió.

TRES DEMOLICIONS CELEBRADES POPULARMENT 

A l’hora de relacionar demolicions de referència, és imprescindible fer esment a La Bastilla de París, fita fonamental de la Revolució Francesa, assaltada el 14 de juliol de 1789 i destruïda totalment en pocs mesos. Aquella gegantina fortalesa medieval, convertida en presó i definida com a “fortí del secret i lloc sense justícia”, era la representació simbòlica de l’abús borbònic. La ciutadania festejà amb entusiasme la destrucció. Podríem relacionar molts d’altres símbols similars d’edificis esbucats, amb gran satisfacció popular, arreu d’Europa. Ens circumscriurem només a tres exemples de Mallorca.

L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella congregació. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà en el seu llibre La Ciudad de Palma de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent i compromès intel·lectual contemporani Llorenç Buades (1952-2015) estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares”. Ja hem dit altres vegades que primer són les persones que les pedres. Els jueus, i no només els jueus, veien aquell convent com un cadafal mortuori i de tortura.

Una altra demolició de referència a Palma es va fer dia 1 d’octubre de 1868. Arran de “la Gloriosa”, els republicans procediren a decapitar i destruir el monument dedicat a Isabel II i substituïren la placa amb el seu el nom per “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

Imatges de la celebrada demolició de l’escultura a Palma

Enmig d’una gran festa i amb centenars d’assistents, el cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la Llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover recorda de nou la reina destronada. Dit encara millor metafòricament: “la reina” va destronar “la llibertat”. ARCA i d’altres entitats culturals, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de totes les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979. Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la borbona a qui el Papa definí com a “putana ma pia” que només generà misèria i oprobi als mallorquins, disposi de nou d’una plaça. Sort que el monument es va destruir. De no ser així, qui sap si el tornarien a palplantar!

Un tercer exemple, molt més representatiu i important, des del punt de vista històric i artístic, que el nyarro de la Feixina, no va provocar l’histrionisme actual dels més “conservadors”, entès en el doble sentit. El cas emblemàtic de les murades de Palma mereix també atenció. La pobresa d’arguments dels defensors de mantenir-les, topava amb les poderoses raons dels partidaris de tomar-les. París les havia esbucat l’any 1853 i Barcelona l’any següent. Les de Palma es torbarien molt més. El primer tram, el que anava de la Porta del Moll fins al Consolat del Mar, no va ser esbaldregat fins a l’any 1873 i va ser molt celebrat per la població, perquè obria la ciutat a la badia. A Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1871-1880) de Joan Llabrés Bernal hi ha una llarga crònica: “En la Casa Consistorial se puso la bandera mallorquina debajo de la española en señal de República Federal, que tanto deseaban 1os hombres del partido republicano. Sobre las 11 un gentío inmenso portando banderas con inscripciones democráticas y acompañado de dos bandas de música se puso hacia la Lonja y comenzó la proyectada demolición que presenció un extraordinario gentío”. Això no obstant, la murada de davant La Llotja va ser un tram minúscul en comparança amb els quilòmetres de murada que no rebien autorització per ser destruïda.

Els higienistes advertien del risc per a la salut de mantenir la població tancada dins dels murs, amb la degradació total que abocava les cases a les rates, la brutor, les aigües fecals tancades, les malalties contagioses… Els urbanistes clamaven per poder planificar el creixement de la ciutat. Els intel·lectuals i els creadors d’opinió afegien consideracions ètiques i estètiques. S’alinearen les argumentacions compromeses. L’enginyer Eusebi Estada, catalanista liberal i impulsor del ferrocarril a Mallorca, Valerià Weyler, militar, Miquel dels Sants Oliver, periodista, Pere d’Alcàntara Penya, escriptor i urbanista, Francesc Roca, socialista, Gabriel Alomar, catedràtic, i d’altres persones de relleu es pronunciaren a favor d’esbucar les murades. Cap d’ells negava que la demolició significaria un canvi important de la imatge de Palma, però tots convenien que les pedres mai no han de subjugar ni subordinar el benestar i la salut de les persones.

L’eivissenc Bernat Calvet, enginyer de l’Ajuntament de Palma, elaborà l’any 1900 el projecte d’eixamplar la ciutat.

L’any 1891 Calvet ja clamava en un article que Las murallas de Palma deben derribarse. Finalment, d’acord al seu pla, dia 10 d’agost de 1902, després de dècades d’argumentacions, la població va assistir, amb entusiasme, a un primer acte de demolició que es perllongaria en el temps fins a l’any 1934, deixant únicament com a testimoni el bastió de Sant Pere i el tram que va de la Seu a la Porta del Mar.

Hem pogut veure, amb diversos exemples, casos de demolicions lamentables sense cap sentit (la Casa del Poble, n’és una), d’altres de lamentables, però necessàries per a la millora de la vida de les persones (seria el cas de les Murades) i d’altres que, potser lamentables i no del tot necessàries, varen ser popularment molt celebrades per la simbologia que exhibien. No acabaríem mai amb els exemples i, en gairebé tots els casos, toparíem amb el debat sobre si ha de tenir més pes la protecció a ultrança del que és antic o l’adequació a la millora de la qualitat de vida de les persones. Insistir en trobar l’equilibri per compatibilitzar les dues coses no és senzill, però hi ha una qüestió molt clara: la decisió ha d’adoptar-la qui està facultat per a fer-ho. Això vol dir dues coses: legitimitat democràtica (cosa que no tenien els qui varen aixecar el nyarro de la Feixina i que no tenen les associacions que ara la defensen) i assessorament qualificat i equànime. Les opinions han de ser respectades, però mai han d’esdevenir intents d’imposicions.

La postal d’ARCA mereix, si més no, justa correspondència. Per ser més rigorosos, podrien haver escollit imatges, també de Goya, molt més adequades al que representa el monument. Si se surten amb la seva i mantenen l’obra que inaugurà Franco, poden fer gravar aquestes quatre imatges, una a cada cara del nyarro. 

Des de les adoratrius d’un nyarro al tonto de capirote (ja se sap que “el sueño de la razón produce monstruos”), n’hi ha moltes més per triar. La meva postal de resposta és la que representa la conjunció de dues obres del pintor que tant els fascina i que sintetitzen el vertader sentit del nyarro de la Feixina.

Amb aquesta doble imatge i no en cap “Festa dels Reis”, sinó en un dia tan republicà com qualsevol dia, vull desitjar a ARCA que el 2017, el 2018 i tots els anys que duri la seva vida orgànica faci realitats els seus bons desitjos… i que els dolents, fruit d’errònies interpretacions (si no de manipulacions), s’esvaeixin de cop amb la higiènica i necessària demolició del monument feixista més gran del món (a banda del mausoleu del Valle de los Caídos). Esperem que, més prest o més tard, quan es produeixi la demolició del nyarro, amb la decisió de les institucions democràtiques competents (i no amb la imposició d’un dictador militar), aprenguin a mesurar i acceptin el veredicte popular de la ciutadania. No caldran més postals de felicitació.

Vg. també MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA

1. LA FEIXINA HA FET 300 ANYS http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268988

2. QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268997

3. UN CONSISTORI SODOMITZAT? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269011

4. MENTIDES A ROMPRE http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269023

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de l’Ajuntament de Palma de l’any 2008, orientat a “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència va certificar la connivència activa i el col·laboracionisme mesell. Quines eren, quines han estat, les tres principals desraons que al·legaren els negacionistes.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és la minsa reacció que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá, no gaire lluny del nyarro. En aquest cas no hi va haver, com hi ha hagut en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que l’obelisc dels Jinetes de Alcalá es va dedicar l’any 1941 “a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo”, com figura a l’expedient municipal. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que, amb una curiosa interpretació, hi veren la marca de la maçoneria.

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros… Qualque dubte?

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista Aquí estamos, la publicació de Falange que “sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com es podrien entendre els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps? Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador, desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb uns mariners presentant armes a la part posterior i, al frontis, amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç dret fent la salutació feixista, en actitud d’estar “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: “El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, més patètic que poètic. En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

Qui estableix si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetgles, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: “L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat.” (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, va verificar el seu valor premonitori. 

Fita neta de Franco a Ciutat

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que “És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de “contextualitzar”, sentenciava que “És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia “Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa beneficiària dels insults que ella dirigeix a les persones que no pensen com ella. Al capdavall, esdevé una autodefinició per la via del popular refrany: l’ase va dir al porc orellut.

Resulta malintencionat presentar un vaixell de guerra com a una dolça damisel·la que va ser víctima de la barbàrie. No! El vaixell va ser enfonsat en un enfrontament bèl·lic i en una guerra incívica i incivil provocada pels militars que el pilotaven. Parlar de “màrtirs”, per referir-se als mariners que moriren en aquell combat, és d’un cinisme que no té enfront. No, aquell vaixell era una màquina de matar que, a més, es passava pel forro les convencions internacionals quan a respectar la població civil. Talment els avions italians i alemanys que, amb Mallorca com a portavions, es dedicaren a bombardejar Barcelona i València, el Baleares va ser un vaixell criminal, una arma assassina i mortal; una màquina de crims de guerra. Ho explicà el documentat especialista Josep Vílchez en un article ben il·lustratiu, publicat en el Diario de Mallorca (06-XII-2007), que va titular Despiadado crimen:

En febrero de 1937, Málaga, ciudad que se había declarado partidaria del legítimo gobierno republicano, sucumbía ante el empuje de un nutrido ejército mayormente integrado por trece batallones italianos al mando del general Roatta. La ciudad no opuso resistencia originándose un éxodo masivo de la población civil hacia Almería por la costa, vía Motril,  dirigiéndose hacia la ciudad más cercana que se encontraba en manos de las fuerzas leales, para evitar las represalias.

En la gran columna humana se calcula que participaron unas 40.000 personas, hombres, mujeres, ancianos y niños que fueron sistemáticamente ametrallados y bombardeados por la aviación italiana y por la artillería emplazada en las cubiertas de los buques de guerra “Almirante Cervera” y “Baleares”. El número  de víctimas civiles, inocentes, fue enorme. Las cifras totales de fallecidos se desconocen pero las apreciaciones existentes no bajan de los 3.000 muertos –existiendo fuentes que sitúan la cifra entre 5.000 y 15.000 fallecidos – así como numerosísimos heridos producidos por la aviación italiana y  la artillería naval que acosaba a los huidos desde la cercanía de la costa. Según relato de Encarnación Barranquero, en “Victimas de la Guerra Civil”, obra colectiva coordinada por el historiador Santos Juliá, “tiraban a los acantilados para que la metralla, al rebotar, hiriera a la gente”.

El camino se cubrió de muertos y heridos, mientras muchas familias perdían a sus niños en su huída. Almería, que contaba en la época apenas 60.000 habitantes tuvo que cargar, sin medios, con esa avalancha humana de refugiados. En los meses siguientes a la toma de Málaga fueron asesinadas en esta ciudad más de 1.500 personas. El bombardeo de Málaga junto con las atrocidades cometidas por las tropas del coronel Yagüe en Badajoz y el cruel bombardeo sobre Guernica, forman parte de la iconografía de la represión fascista más despiadada por ser actuaciones indiscriminadas dirigidas contra población civil indefensa.

La marinería, al iniciarse el golpe militar de julio de 1936, se mostró ampliamente partidaria del régimen republicano y en la mayoría de los casos abortó de manera contundente los intentos golpistas, generalmente protagonizados por parte de la oficialidad. Los cruceros gemelos “Canarias” y “Baleares” pudieron ser utilizados por los golpistas al encontrarse en los astilleros de El Ferrol, cuya base fue tomada por un audaz golpe de mano de los rebeldes, en espera de su puesta a punto para ser botados. Así la tripulación del crucero Baleares se conformó con tropas peninsulares de infantería de marina que con la incorporación de falangistas y requetés entró en acción a finales de 1936.

Sólo la utilización de Mallorca como base naval de operaciones vinculó al crucero de combate con la isla incorporándose al mismo un reducido grupo de jovencísimos flechas navales. El crucero “Baleares”, considerado como uno de los buques insignia de la marina de los insurgentes, fue hundido, en batalla naval, en el cabo de Palos por el crucero republicano Libertad el 6 de marzo de 1938 y hubo 788 víctimas.

El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor  Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada  por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional,  lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento.

Por su parte, en su momento, el poeta Rafael Alberti  escribió “el calvario de Málaga a Almería, el despiadado crimen …” refiriéndose a los escalofriantes acontecimientos que afectaron a la ciudad andaluza y a sus habitantes cuyas inocentes víctimas durmieron el silencio del olvido durante décadas.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, n’encarregaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar allò que, dit ras i curt, és una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza que l’any 1923 havia estat batle de Palma, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell i, per tant, enmig de la commoció i emoció general. La campanya que s’organitzà orientada a recollir aportacions no va obtenir el ressò desitjat. La fam, la misèria i la por campaven a l’ampla i la crida no va obtenir el resultat que s’esperava. L’entusiasme del promotor i l’esforç persistent del seu diari es desinflaren en veure que no es podria tirar envant el projecte.

Finalitzada la guerra, un nou impuls va reactivar la campanya. Franco, impregnat de la cultura mussoliniana d’exhibir monuments, pensant potser en les dotzenes d’escultures eqüestres que li dedicarien a ell (Barcelona, El Ferrol, Santander, Saragossa, Toledo, València…), va decretar aixecar monuments “a los caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. L’èmfasi en el “peremne” era característic del feixisme: projectar les gestes cap a la immortalitat.

Fos com fos, es reactivà la campanya, amb algunes aportacions voluntàries arribades d’Itàlia i d’Alemanya i d’altres, no tan voluntàries, dels considerats “desafectos al Movimiento”. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots botifarres i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien crides, amb noves apel·lacions al patriotisme, per obtenir els recursos que calien per tal de concloure les obres. No s’arribà a recollir voluntàriament ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT!

La desídia dels qui, més de quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en la defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic de l’explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Les persones associades a ARCA són còmplices directes i actives d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Els poetastres pusil·lànimes que, conscients o amb el lliri a la mà, fan cants de reconciliació i de preservar la memòria són uns errats de comptes… en el millor dels casos. Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme. És, també, deixar obert un espai emblemàtic obert a les manifestacions de l’extrema dreta.

Quant a l’Ajuntament de Palma, presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal recordar que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen decidir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits hipotèticament progressistes.

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan eufòrica. En nom d’una associació veïnal burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “copiados a los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para convencer y vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la seva còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? No va dir el nom, però sembla que la partenaire errada de comptes és més bona d’identificar que l’angèlica protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008 l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la pusil·lànime responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició a l’esbucament que, com es va verificar, no existia. Era un muntatge polític. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista! Evidentment, no va passar res!

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre de manera obstinada l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia Llei de Memòria Històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de maña y disimulo borbónico. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral. Es podria dir que, metafòricament, l’Ajuntament de Palma havia tornat erigir el monument feixista.

A les següents eleccions els hipotètics progressistes (PSOE, PSM i EU) varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es pot veure a tot el món) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

Deu ser aventurat i temerari creure que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

PREVARICACIÓ?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per tal de justificar i defensar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir el nyarro vergonyant de la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. No feta des de l’exaltació del moment postbèl·lic, sinó fredament, a plena consciència de la submissió. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després! El postfranquisme triomfant… a mans d’hipotètiques persones socialistes.

Ha plogut durant anys. Després d’una legislatura copada pel Partit Popular, amb exhibició del guerracivilisme contra la llengua i els símbols, practicat per José Ramón Bauzá, els partits progressistes, amb la incorporació de Podem, varen recobrar la majoria de les institucions illenques. La reiterada promesa d’aquests partits en eliminar la simbologia feixista, els ha obligat a manifestar-se a favor de la demolició de la Feixina. Amb plena consciència de distanciar-se dels seus predecessors dels mateixos partits, ho han fet de manera pública i clara la presidenta del Govern, Francina Armengol (PSOE), el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat (PSM), i els qui han d’exercir la batlia de Palma, en dos torns, José Hila (PSOE) i Antoni Noguera (PSM). Els opositors, tan hiperactius que semblen subvencionats, no es cansen de moure cel i terra per impedir, de nou, que es compleixi una promesa electoral. Sigui com sigui, més prest o més tard, l’estaca tombarà i, com afirma la cançó, ens podrem alliberar!

NOTA COMPLEMENTÀRIA

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible completar-ne la lectura amb un article farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà. Tot i que es va publicar dia 10 de febrer de 2010 al Diari de Balears, comprovareu com els retrats dels diversos comportaments humans mantenen la vigència.

Creuer Balears

LA DESBANDÀ

El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)

– Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

– Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

 Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)

– Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

– Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

– Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)

 José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

– Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

– Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)

– Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

– Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

– Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)

– Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

– Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

– José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)

– Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

 Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

– Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)

– José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

– Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

– Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)

– Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

– Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

– Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA

Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

 És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

 Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

 Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

 Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

 I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.

S’ha publicat que sobre la Feixina ja està tot escrit i dit. No és així ni d’un bon tros! La mirada, com passa sovint, es restringeix a allò que tenim davant del nas. No sabem, no volem o no ens deixen veure, amb una projecció no limitada ni restringida de la memòria històrica, una perspectiva completa i diàfana. De la Feixina, per exemple, s’ha ocultat l’origen. Quasi res! Això ha impedit veure com un espai que, inicialment, va ser resultat del diàleg i del pactisme, va esdevenir símbol de l’absolutisme i d’homenatge a un acte de guerra derivat d’una insurrecció amb armes contra un govern emanat de les urnes. Amb el temps, gràcies a unes perverses interpretacions, s’ha capgirat el vell sentit d’un espai que hauria de ser referent de llibertat i l’han transformat en una imatge d’exaltació feixista. És just i higiènic, des del punt de vista cultural i democràtic, denunciar la manipulació i detallar les complicitats que, unes per desídia i altres, massa, per les llargues i sinistres mans dels col·laboracionistes, han fet possible el canvi d’orientació de l’espai. 

El febrer de 1715, Josep Antoni de Rubí i Boixadors, el darrer Virrei del Regne de Mallorques, sabia que a Barcelona es preparava una gran expedició militar de les corones de Castella i de França per atacar i sotmetre Mallorca, com a darrer bastió resistent de la Guerra de Submissió (1705-1715). Per tal d’enfortir la defensa, va ordenar esbucar les cases que hi havia a l’exterior de la murada de la ciutat, amb l’objectiu d’evitar que fossin usades per l’exèrcit atacant. Va ser una sàvia decisió, perquè pocs mesos després, les tropes borbòniques de D’Asfeld varen haver d’acampar a Son Fortesa i Son Ferragut, al límit d’on podien arribar les canonades dels defensors. D’acord a l’ordre de Rubí, el mes de març s’enderrocaren les cases que hi havia davant de les portes de Jesús, Pintada i Sant Antoni, però no va ser així amb les de Santa Catalina. Per tal d’evitar l’enderrocament d’aquell poblet de mariners i de pescadors, els trinitaris, que tenien el convent en aquella barriada, proposaren un pacte al Virrei. Es comprometien a tomar les cases més properes a la ciutat fortificada, aquelles que feien partió amb el cau del torrent de la Riera que davallava, tal com ara, ran-ran per la part exterior de la murada. Hi farien una gran explanada i, a l’entorn de l’església de Sant Magí, aixecarien un mur i, a l’entorn dels habitatges, cavarien un fossar per dificultar-ne l’accés. A més, destinarien 300 homes a la defensa del lloc i satisfarien el cost econòmic pertinent de tota la remodelació.

Rubí va acceptar la proposta i així va ser com es va salvar Santa Catalina. L’espai que preservaria la població, l’actual parc de la Feixina, es va aplanar en un sol jornal a escarada. Dia 12 de març de 1715, hi acudiren 500 picapedrers de la Part Forana i una companyia de 400 dones, amb tambors i bandera. Des del costat del cau de la Riera fins a les cases, aquell espai, fruit de la negociació i del consens, va esdevenir tot un referent de la defensa dels drets i les llibertats dels mallorquins. La Feixina, doncs, esdevenia un símbol com a resultat de la cultura de l’entesa que definia el model pactista de les institucions catalanes, antagònic al model borbònic de la imposició que, fatalment esdevindria amb la capitulació de Palma, dia 11 de juliol d’aquell any. La derrota va significar perdre la sobirania i l’extinció del Regne de Mallorca, sotmès, des d’aleshores, a partir del Decret de Nova Planta, a una permanent castellanització, militarització, espoliació fiscal, aculturació…

Avui sembla que la memòria històrica està reservada a vindicar el record de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), però hauríem de tenir en compte que la història no té data de caducitat. Venim d’un silenci? Més aviat, hi vivim! No hi ha ningú mai que, en parlar de la Feixina, faci esment al seu origen ni, tampoc, als valors que va representar. No hi ha cap nom ni cap placa que esmenti d’on prové. No hi ha un memorial dedicat a qui va fer possible aquella explanada salvadora. De fet, el Marquès de Rubí no té cap espai a Palma que el recordi. Tampoc aquelles 400 valeroses dones o aquells 500 picapedrers voluntaris que aplanaren l’espai disposen de cap memorial. Cap pedra no mostra el crit dels pagesos revoltats: “Fora galls i botiflers!”. No hi ha cap recordatori dedicat als artillers mallorquins que defensaren Barcelona i, després, Mallorca, ni cap esment als mariners (segur que molts de Santa Catalina) que exposaren hisendes i vides en una guerra que significà perdre la sobirania del conjunt de la Nació Catalana, sotmesa a Castella en quatre Decrets de Nova Planta que, en en el cas del Regne de Mallorca, significà la usurpació dels drets i de les llibertats. Res. No hi ha res que recordi l’endemesa. Cap institució, cap partit polític, cap associació no ha vindicat aquest acte de justícia i de reparació. Al contrari, com el foc colgat o com la flor romanial, tot s’ha suplantat i, d’entre les moltes ignomínies que representa fer parts i quarts amb la història, D’Asfeld, el genocida de Xàtiva que va atacar i sotmetre Mallorca per les armes, disposa d’un carrer a Palma. La desvergonya al galop! I el cronista oficial de la ciutat, responsable de no fer una crida a reparar el greuge comparatiu, ben panxacontent!

Quant a l’estigmatització de l’espai durant 70 anys, què n’hem de dir? Clavada com una estaca sobre un indret fruit del diàleg i del consens s’hi va edificar un nyarro arquitectònic fruit de la imposició. ¿Quin paper correspondria, en rigor i amb decència, a qualsevol Associació de Revitalització de Centres Antics? ¿Revitalitzar l’espai com es va crear, per consens popular, o defensar l’estaca posterior imposada que profana els seus antics valors? Només hi ha una resposta condreta al dilema i, abans de procedir a la justa reparació de l’espai, abans de contextualitzar (sí, però en sentit positiu i amb rigor històric) un memorial que dignifiqui el pacte del darrer Virrei de Mallorca amb el poble de Santa Catalina, com a primera providència, cal una acció immediata: la demolició del símbol feixista. 

Dia 4 de novembre de l’any passat vaig rebre un missatge d’Enric Ribes, director de la revista EIVISSA, demanant-me si podria escriure un article per a l’exemplar que havia de sortir per Sant Jordi d’enguany. Ell i Damià Quetgles, de la revista SA PLAÇA, foren els primers en preveure en temps i forma la commemoració del Tricentenari 1715-2015, poc després que a Palma és constituís una Comissió Cívica per evitar que la desídia de les institucions públiques d’aleshores negligís intencionadament de fer memòria d’un episodi transcendental que ens va malbaratar la història. Cal afegir que el mes d’agost del 2014, a la Universitat Catalana d’Estiu, on vaig fer la conferència Pólvora i farina, Bernat Joan ja m’havia fet avinent que les Pitiüses no romandrien al marge de l’efemèride i, posteriorment, m’informà que el curs que l’Institut d’Estudis Eivissencs organitza cada any seria dedicat al Tricentenari. La correspondència mantinguda amb Isidor Marí, bon coneixedor de la qüestió, contribuïa als bons presagis.

Al monogràfic 1715-2015. 300 anys de resistència, publicat a la revista PISSARRA, Maurici Cuesta i Labèrnia hi escriu 300 anys després d’alguna cosa més que una derrota per a Eivissa i Formentera. Al final, destaca que només l’IEE ha organitzat actes i, per trencar amb el «desesperant silenci» oficial, fa una apel·lació per tal que «properament hi pugui haver celebracions amb suport institucional». El clam de l’historiador no ha estat desoït. Ara, quan som a punt de cloure l’any 2015, podem constatar, per la quantitat i la qualitat d’actes que s’hauran fet tant a Eivissa com a Formentera, un conjunt prou satisfactori que confirma que les Pitiüses, com fan els pobles savis, hauran retut justa memòria. Finalment, renovades les institucions arran de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, tant el Consell d’Eivissa com el Consell de Formentera s’han implicat en la commemoració.

En el balanç, a més de la revista Eivissa (1) i dels articles publicats a la premsa diària, destaca sobretot el XLI Curs Eivissenc de Cultura de l’IEE, amb un dens programa al llarg dels mesos d’octubre i novembre, amb conferències i un cicle de cinema, al qual em permet de suggerir que s’hi afegeixi el documental La Resistència de Pere Sànchez (2). També són denses i sucoses les entrevistes sobre el cas de les Pitiüses publicades recentment al Diari de Balears (3). Quant a l’impuls del Consell d’Eivissa i del Consell de Formentera, cal valorar la iniciativa dels seus respectius responsables de Cultura, David Ribas i Susanna Labrador, de presentar l’exposició 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?, amb producció del Born Centre Cultural de Barcelona, que s’haurà pogut veure a Vila, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre, i, en petit format, a Formentera, entre el 9 de novembre i el 4 de desembre. En ambdós casos, l’exposició es complementarà amb conferències i amb visites guiades (4).

Encara que totes les coses solen ser sempre perfectibles, la commemoració del Tricentenari a les Pitiüses pot qualificar-se de modèlica. A banda de la implicació del Consell de Mallorca (5) i a l’espera de la fins ara inèdita implicació del Govern de les Illes Balears en els actes organitzats a Mallorca (amb la desvergonya pública afegida del silenci ignominiós d’IB3), Eivissa i Formentera hauran fet molt més que limitar-se a «cobrir l’expedient». Han fet memòria i, amb ella, han contribuït a recordar-nos qui som i d’on venim per tal de decidir cap a on volem anar.

(1) Al final de tot, trobareu les vuit pàgines de l’article que hi vaig publicar. L’avinentesa em permet de desfer un lapsus calami que vaig cometre (coses d’internet!) en atribuir erròniament el fragment de glosa que transcric per tancar l’article a Felip Curtoys. A partir d’una quarteta d’aquest (Eivissa, petit bocí,/ de la pàtria catalana…) va ser Isidor Marí qui composà i cantà, amb tonada de glosador, un romanç que ha esdevingut punt de referència.

(2) Aquest és el programa complet del curs de l’IEE, sota el títol genèric Per dret de conquesta? La Guerra de Successió a les Pitiüses

Octubre

Divendres, 2 d’octubre, presentació dels actes commemoratius del tres-cents aniversari de la Guerra de Successió i conferència: “1714-1715, són present”, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, Catedràtic d’Història Contemporània, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 8 d’octubre, conferència: “La guerra de Successió espanyola i la fi del regne de Mallorca?”, a càrrec d’Eduardo Pascual Ramos, Universitat de les Illes Balears. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 15 d’octubre, presentació del llibre “Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears”, a càrrec de l’autor, Mateu Morro Marcé, Universitat de les Illes Balears. Can Ventosa, 20.00 h

Dijous, 22 d’octubre, conferència: “L’Eivissa del segle XVIII”, a càrrec de Fanny Tur Riera, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 29 d’octubre, conferència: “Disputes per les salines abans, durant i després de la Guerra de Successió”, a càrrec d’Antoni Tur Torres, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Novembre

Dilluns, 9 de novembre, conferència: “L’impacte del Decret de Nova Planta en la llengua catalana a Eivissa”, a càrrec de Bernat Joan i Marí, Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimarts, 10 de novembre, conferència: “Les Pitiüses i la Guerra de Successió: la derrota d’un model polític”, a càrrec de Santiago Colomar, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimecres, 11 de novembre, conferència: “Exèrcits, soldats i armes del segle XVIII”, a càrrec de Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h.

Dijous, 12 de novembre, conferència: “Taules i cuines en temps de la Guerra de Successió”, a càrrec de María Ángeles Pérez Samper, Catedràtica d’Història Moderna, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Divendres, 13 de novembre, conferència: “A tres segles de la fi d’un conflicte, 1715-2015: la guerra de Successió a Eivissa i Formentera”, a càrrec d’Antoni Espino López, Catedràtic d’Història Moderna, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00h.

Cicle de cinema

Dissabte, 17 d’octubre: “Capità Escalaborns”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 31 d’octubre: “El vent de l’illa”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 21 de novembre: “Born“. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

(3) vg: http://dbalears.cat/especials/2015/08/30/286904/primera-mesura-monarquia-borbonica-despres-ocupacio-eivissa-formentera-requisar-les-salines.html (Bernat Joan)

http://dbalears.cat/especials/2015/09/02/286930/historiador-isidor-macabich-entrat-segle-deia-els-decrets-nova-planta-havien-estat-atemptat-contra-llibertat-eivissa.html (Isidor Marí)

(4) L’exposició a Vila s’inaugurà dia 29 d’octubre i va rebre una bona atenció mediàtica.

DIARIO DE IBIZA

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2015/10/29/ibiza-guerra-sucesion/802237.html

http://multimedia.diariodeibiza.es/fotos/local/exposicion-1715-del-regne-enmig-del-mar-45606.shtml (fotos)

NOUDIARI

http://www.noudiari.es/2015/10/el-consell-recorda-el-tricentenari-de-la-guerra-de-successio-amb-lexposicio-1715-la-fi-del-regne-enmig-del-mar/

ULTIMA HORA

http://ultimahora.es/vips/discreto-encanto/guerra-1715-efectos-paneles-documentos-historicos.html

TELEVISIÓ

http://teftv.com/2015/10/28/2810-la-invasio-borbonica-a-sa-nostra-la-historia-duna-derrota-de-la-nostra-llengua-i-cultura/

Informació pàgina Consell d’Eivissa

http://www.conselldeivissa.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?codMenuPN=527&contenido=10911&layout=p_20_contenedor1.jsp&tipo=2&codMenu=595&codMenuSN=535&seccion=s_fact_d4_v1.jsp&nivel=1400&language=ca

(5) vg. http://dbalears.cat/balears/2015/09/01/286916/miquel-ensenyat-som-serem-encara-els-dolgui.html(discurs al Born CC de Miquel Ensenyat, President del Consell de Mallorca)

PS.- Generalment no es reconeix la feina abnegada i anònima de persones que són clau en la dinàmica cultural. Tan bon punt es posà en marxa la programació del Tricentenari a Mallorca, des de les pàgines del facebook, Josep Bonet Roig va reclamar i reivindicar que totes les activitats es poguessin dur a les Pitiüses. Em consta que “ha set” un animador incansable per dinamitzar l’efemèride i vull que consti en acta el meu agraïment.

El mes de novembre passat, quan faig fer la conferència sobre el Tricentenari al Club Diario de Mallorca, Llorenç Capellà va publicar un article que, entre tants de silencis deliberats, va ser un bàlsam. Tanmateix, allò que retarda la lluita no és tant el combat dels enemics com la inhibició dels amics. La indiferència i la desídia davant de la commemoració d’un episodi ocult i transcendental de la nostra història és, en el millors dels casos, covardia i, en determinats ens, quan no un acte de traïció, sí de claudicació vergonyant. On són els partits polítics? I el sindicats? I les entitats de memòria històrica? I els creadors d’opinió? Se’ls ha menjat la llengua el moix? S’han pixat a els calces en veure la reacció (mai millor dit) de la caverna que ha afuat els seus conqueridors d’ara, emboscats amb títols de Doctors o de Cronistes oficials, per a atacar i insultar (sempre per l’esquena com qualsevol bastard)? Aquesta negligència activa per la via del silenci resulta més escandalosa quan, al llarg de l’any, s’han dedicat al Tricentenari 1715-2015 més de 150 actes i faig curt, perquè només de part meva ja n’he fet 66 i encara n’hi ha més de programats (Alcúdia, Eivissa, Inca, Llubí, Porreres, Sa Pobla, Ses Salines…). Més grotesca resulta encara la cosa davant l’envestida del discurs dominant, promogut fins i tot sense manies des de les casernes de l’exèrcit espanyol (*), amb la complicitat activa de l’Àrea de Moderna de la UIB, de l’anterior Govern de les Illes Balears o d’un Círculo de Bellas Artes que no millora l’staff ideològic de la Fundación Jaime III. Davant de tot això, hi hem d’afegir l’impacte de veure com la versió oficial, emesa sense rèplica possible des de fa 300 anys des de tots els mecanismes de poder, rep audiència i plataforma, cames eixancades, d’entitats que no han descobert encara que brindar altaveu al discurs advers és una miserable pràctica tàcita d’autoodi. Si més no, resulta masoquista divulgar, des de casa nostra, la veu dels qui l’han tingut sempre, la veu de l’oprobi i la cadena, i etzibar-la a les orelles de qui les pateixen. Insòlit!

L’escrit de l’any passat de Llorenç Capellà, Tres segles de desmemòria, va significar (almenys per a mi) un oasi enmig de tanta gent desertora. Justament em recordava aquella conversa del Petit Príncep, amb la reflexió: “Saps què fa bell el desert? Doncs, saber que, a qualsevol punt, pots trobar-hi un oasi on abeurar la set”. Això era l’any passat. D’aleshores ençà, el Tricentenari 1715-2015 ha fet veta a rompre i s’ha passejat arreu (Binissalem, Calonge, Campanet, Costitx, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Palma, Pollença, Valldemossa…) fins arribar, després de retre un acte de glòria i de memòria al Fossar de les Moreres, al Born CC de Barcelona. Fins ara, tot s’ha fet sense suport institucional i amb l’esforç d’un col·lectiu humà de voluntaris a l’entorn d’una Comissió Cívica, emparada des de l’Obra Cultural Balear, i amb la implicació de nombroses entitats (Institut d’Estudis Catalans-Palma, Jubilats per Mallorca, Grup Blanquerna, Ateneu Pere Mascaró, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder, Es Majoral, Assemblea Sobiranista de Mallorca…). S’han fet conferències (Antoni I. Alomar, Miquel Àngel Casasnovas, Joan Miralles, Guillem Morro, Cristòfol Soler…), projeccions del documental La Resistència de Pere Sánchez, concerts (el Siau qui sou! de Guillem d’Efak amb la Banda de manacor), actuacions musicals (Biel Majoral, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Biel Torres, Marcel Pich, Germans Martorell, Glòria Julià, Joan Carles Vaquer, Miquel Àngel Bennàsser, Taverners…), escenificacions teatrals (amb Pep Banyo i d’altres), recitats de poesia (Hilari de Cara, Bernat Nadal, Núria Feliu…), glosats (Sebastià Adrover, Maribel Servera, Mateu Xurí…), presentacions de llibres (Pere Morey i Mateu Morro),  exposicions… L’objectiu és fer memòria per fer justícia. Això vol dir assenyalar el punt fatídic dels Decrets de Nova Planta,  tret de sortida de la nostra espoliació en tots els ordres: els símbols, l’economia, la llengua, la cultura, l’agermanament nacional i, més que cap altra cosa, l’autogovern. Posar el dit a la nafra de l’origen dels nostres mals vigents, però, no ha de ser una mirada eixorca al passat, sinó un compromís amb el moment actual per dissenyar el futur que volem. Es tracta, en definitiva, de fer memòria per anar cap al dret a decidir i, així, viatjar de la presa a la represa.

Dilluns passat, dia 14 de setembre, vaig tenir la satisfacció de fer la conferència al Consell de Mallorca, per iniciativa del seu president, Miquel Ensenyat, i del seu vicepresident, Francesc Miralles, amb una gentil presentació i un més que generós epíleg. La diferència qualitativa amb les dotzenes d’actes realitzats abans era que es feia a la seu d’una institució, renovada arran de les recents eleccions municipals i autonòmiques, i per tant aixoplugat amb l’aval d’un ens públic emblemàtic de representació popular. El Tricentenari 1715-2015 rebia així, a la fi!, un reconeixement institucional, més enllà del que ja han fet alguns ajuntaments i que, en progressió geomètrica, s’estan programant arreu.

En essència, retocada i enriquida, fa no fa és la mateixa conferència que he passejat arreu d’ençà del mes d’abril del 2013 i que em representa la millor de les pagues possibles: la satisfacció i l’agraïment de la gent. En contrapartida, excepte els articles de la premsa privada (Ara-Balears, Última Hora, Diari de Balears i Diario de Mallorca, El Punt-Avui, Catalunya-Ràdio, Ona Mediterrània, TV3-Mallorca, Canal-4, Sa Plaça, Felanitx, El Gall Punt Informatiu, El País, Dies i Coses, Díngola, Sóller i altra premsa forana, Nació Digital, Vilaweb…), pràcticament només n’han parlat Pere Bonnín, Pere Morey, Guillem Morro, Damià Pons, Josep Maria Solé i Sabaté i Cristòfol Soler. Els mitjans públics, sí, els que pagam tots, no n’han dit pruna. Només aquest fet, a qualsevol terra democràtica, exigiria la substitució immediata de l’equip directiu d’IB3 (de ràdio i de televisió) i la reparació de la ignominiosa censura (el menysteniment no es pot qualificar d’altra manera). Cal advertir que també els creadors d’opinió han desertat del seu paper social. No tots, és clar. Els de la caverna sí que han rebut tribunes destacades a rompre per pontificar, replicar, desqualificar i desdir a qui gosa tocar un camp d’estudi que interpreten com a patrimoni exclusiu seu. Per això, avui, llegir un segon article de Llorenç Capellà, Reviure per viure, ha estat un nou bàlsam que dóna sentit a la feina i recompensa l’esforç col·lectiu de repetir sense desmai que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble. Això, lluny d’un acte de servei, és un estímul gratificant que dóna sentit a les nostres vides, perquè defensar la llengua i la memòria que els nostres vells varen servar i servir i poder-les llegar als nostres joves, és un luxe, és un privilegi, és un honor.

La COMMEMORACIÓ (en cap cas, com fan d’altres, la celebració) del Tricentenari 1715-2015, continuarà. Gràcies, Llorenç Capellà per donar-nos fua!

Dat a Felanitx, 18 de setembre de 2015

(*) Les imatges i el contingut no requereixen comentaris.

Dia 20 de juny de 1932 s’acabà de redactar el projecte d’Estatut de Catalunya. Després de moltes de vicissituds i dràstiques retallades, el Parlament espanyol el va aprovar dia 9 de setembre d’aquell any. Barcelona va organitzar uns actes de celebració oficial. Mallorca, aleshores emmirallada en el procés català i amb l’anhel vehement de bastir un instrument d’autogovern similar per a les illes Balears (finalment l’avantprojecte només seria per a Mallorca i Eivissa i tanmateix no arribà a port), va decidir adherir-se als actes.

Amb una diligència organitzativa admirable, per iniciativa de l’Associació per la Cultura de Mallorca (l’entitat de referència històrica de l’Obra Cultural Balear), amb un suport entusiasta de les institucions públiques i associacions professionals, l’agència Viatges Balears noliejà el vaixell Ciudad de Barcelona. La crida pública a la participació va obtenir un ressò inesperat i més de 900 mallorquins s’embarcaren a les 11 de la nit del divendres dia 23 de setembre per arribar a Barcelona a les 9 del matí de dia 24. Els viatgers, des de coberta, veren com al moll els esperava un comitè de benvinguda, amb representants de la Generalitat (senyors Jover, Dencàs i Rubí), de l’Ajuntament de Barcelona (Alomar, Armengol, Domènec, Pla i Ribé), i els senyors Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert, els quals, tot i ser mallorquins havien estat escollits diputats per la circumscripció de Catalunya.

Quan, des del vaixell, els expedicionaris desplegaren una gran pancarta que deia “Mallorca abraça Catalunya triomfant”, esclatà una gran ovació. Entre els representants institucionals que davallaren del vaixell hi havia el senyor Joan Manent, governador civil de les Balears, el senyor Francesc Carreres, diputat a Corts, els senyors Marià Serra i Emili Darder, per la Diputació, el senyor Bernat Jofre, batle de Palma, els senyors Francesc de S. Aguiló i Jaume Garcia, tinents de batle, els senyors Lambert Juncosa i Manuel Cirer, síndics, i els regidors Vaquer, Villalonga, Albertí, Falconer, Solà, Comas, Tejada, Navarro, Forteza i Sureda. Dels pobles de Mallorca, hi havia batles i destacats representants d’Algaida, Andratx, Campanet, Campos, Costitx, Felanitx, Llucmajor, Maria de la Salut, Marratxí, Pollença, Porreres, Sant Llorenç, Sencelles i Sóller. Pel que fa a les entitats, hi havia representants de l’Associació per la Cultura de Mallorca, Joventut Escolar, Associació Patronal de Metal·lúrgia, Centre Autonomista, Acció Republicana, Acció Ciutadana Femenina, entre d’altres. També viatjaren els senyors Piña de La Almudaina, Font de La Ultima Hora, Sabater del Correo de Mallorca, Oliver del diari El Día i Pellicer de La Nostra Terra.

La comitiva, precedida per dos xeremiers mallorquins i la guàrdia municipal de Barcelona, de gala i a cavall, va recórrer la Rambla de Santa Mònica, la plaça de la República, Laietana, Ronda de Sant Pere fins arribar al monument a Rafel de Casanova, on s’havien concentrat milers de persones. Als peus de l’estàtua, una representació dels mallorquins diposità una corona de llorer. En nom de tots, parlà el tinent de batle de Palma, senyor Francesc de S. Aguiló. Inicià la intervenció amb aquestes paraules: Catalans, germans de Catalunya, és una joia immensa parlar-vos en nom de la vostra germana Mallorca, de nosaltres, germans vostres, i donar-vos les gràcies per la rebuda tributada. Els mallorquins, en ajuntar-se amb els catalans, senten una vibració patriòtica que fa més pregons els lligams de simpatia dels uns amb els altres. Continuà el seu discurs per demanar l’ajut de Catalunya en defensa de les llibertats de Mallorca en el llindar de l’Estatut que els mallorquins hem de confeccionar i, una vegada aconseguida l’autonomia, anar junts amb tots els pobles d’Ibèria i procurar l’anul·lació de l’esperit i la lletra de l’article 13 de la Constitució que priva de federar-nos lliurement. En un altre capítol, continuà: Amb gran amor Mallorca conserva la seva llengua, cultivada per totes les classes socials, sabent el tresor preciós que constitueix per la personalitat del país. Aquesta afirmació de la personalitat que és la llengua va junt a l’aspiració, amb la voluntat d’ésser nosaltres mateixos, de no contradir la nostra essència. Mallorca, com Catalunya i València, sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació. Aquest és l’esperit nou de Mallorca. Per acabar, després de subratllar l’acte que realitzaven en homenatge a l’amor a la pàtria, anuncià una major comprensió i germanor entre catalans i mallorquins. Va cloure la intervenció amb un crit de “Visca Catalunya!” que va ser correspost amb un Visca Mallorca! Va respondre el discurs d’Aguiló, el senyor Pla, en nom de l’Ajuntament de Barcelona, amb la promesa de brindar suport als tràmits de l’autonomia. Finalment, en nom de la Generalitat de Catalunya, parlà el senyor Jover. Apel·là a la defensa conjunta dels interessos dels mallorquins, valencians i catalans.

Després d’aquell acte, l’expedició continuà per visitar l’Ajuntament i la Generalitat. L’horabaixa, un grup format per les delegacions dels pobles de Mallorca d’Acció Republicana amb una representació de l’illa de Formentera, anaren fins a Santa Maria del Mar, a l’entorn del Fossar de les Moreres.

Pere Oliver i Domenge, batle de Felanitx, després de dipositar un ram de flors en el lloc on foren enterrats els mallorquins i els eivissencs que moriren a la defensa de Barcelona l’any 1714, va pronunciar unes paraules sobre aquell episodi: Hem vingut fins aquí a recordar les nostres víctimes d’aquella cruenta lluita que finí amb nostra llibertat, bo i anul·lant per la força, per punir els nostres afanys de viure la pròpia vida, la nacionalitat catalana. Mallorca fou el darrer baluard de la nissaga gloriosa dissortada. Va retre’s a l’exèrcit del cavaller D’Aspheld, que omplí de dol i damnatge les rialleres planúries de Felanitx, la gentil, després que Barcelona, l’heroïna, era caiguda coberta de glòria als peus de la força. Repetides vegades, els braus vaixells de les illes forçaren el bloqueig de l’armada hispano-francesa per dur als heroics defensors de la ciutat queviures, elements de guerra i l’esperança en la victòria amb l’ajuda d’Anglaterra. En la malvestat de la Pàtria, l’instint i l’amor unien, en estreta abraçada les dues Catalunyes, el Principat amb l’illa blava. Fou la caiguda en esclavatge de Catalunya un nou triomf de la catalanitat de les Illes, la darrera prova de la lliure voluntat insular fermament catalana.”

A la nit, al restaurant La Font del Lleó, l’Ajuntament de Barcelona obsequià el de Palma amb un sopar de germanor presidit per la mateixa senyera que cada 31 de desembre presideix la festa de l’Estendard i que va acompanyar els expedicionaris de Mallorca. L’endemà al matí, diumenge 25 de setembre, Barcelona bullia d’entusiasme. Una gernació immensa ho omplia tot. Cent o dues-centes mil persones de tot Catalunya eren al carrer. La Via Laietana semblava un estoig ple de banderes i, entre elles, lluïa la senyera de Mallorca. Els mallorquins varen rebre moltes atencions de les autoritats de la Generalitat. Als regidors de Palma i als representants de la premsa mallorquina els va ser permesa l’entrada al Palau de la Generalitat i, des dels balcons, pogueren escoltar els discursos dels Presidents Azaña i Macià.

Aquell horabaixa els representants mallorquins varen poder assistir al concert del Palau Nacional de Montjuïc. A la nit se celebrà el sopar oficial, al saló de la Llotja, amb una nodrida representació mallorquina. Després del sopar, ja de matinada, el Ciudad de Barcelona sortia del port per arribar a Palma a les 10 del matí del dilluns, dia 26 de setembre, on els viatgers foren rebuts i ovacionats per un nombrós públic.

(1) Per la recollida de dades, Bartomeu Mestre Sureda, Balutxo

*     *     *

POST SCRIPTUM

Han passat més de vuitanta anys! D’ençà d’aquella expedició del setembre de 1932 no hi ha hagut, amb caràcter oficial i amb la implicació de les institucions públiques, cap altra diada de germanor similar. Com és possible tanta desunió? “En la malvestat de la Pàtria”, com va dir Pere Oliver i Domenge, l’esquarterament tricentenari entre els diversos territoris catalans s’ha refermat i intensificat. Si la Constitució Republicana, a l’article 13, establia que “en ningún caso se admite la Federación de regiones autónomas”, la Constitució actual, fruit de la Restauració Borbònica de 1975, diu pràcticament el mateix a l’article 145 “en ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”. Quina raó de ser té aquesta prohibició tan taxativa? La resposta es troba en la Disposició Transitòria Quarta que salvaguarda el dret de federar-se Navarra amb el País Basc. L’excepció delata que l’objectiu de la prohibició és impedir la reunificació de la Nació Catalana. La voluntat del poble, el dret a decidir, roman subjugat per una llei restrictiva fruit de la imposició d’un poble sobre un altre poble. Tot plegat, la certificació d’un gens subtil model de colonialisme. Coses encara dels Decrets de Nova Planta i del seu “justo derecho de conquista”.

El BORN CENTRE CULTURAL de Barcelona exposarà una mirada a la Guerra de Submissió (1705-1715), des de la perspectiva de les illes Balears i Pitiüses. Es tracta d’una mostra senzilla, però de gran significat.

Cal atribuir i agrair la iniciativa d’aquesta exposició a Quim Torra, director del centre cultural. Fa més d’un any i mig, el gener del 2014, a un acte celebrat a La Violeta de Gràcia (1), ja manifestà l’interès en divulgar la poc coneguda i molt poc reconeguda participació dels illencs a la defensa de Barcelona (2). Va ser una satisfacció rebre l’encàrrec de comissariar el projecte i merèixer la confiança de resumir un conflicte bèl·lic de tanta complexitat. El condicionament de l’espai exigia concentrar uns missatges clars. Calia encuriosir els visitants a voler saber més coses d’uns fets històrics, deliberadament ocultats o manipulats, de gran transcendència i amb seqüeles ben vigents.

Metodològicament, una vegada elaborat l’esquema de l’exposició amb la proposta de text i d’imatges, vaig reclamar la revisió de filòlegs, investigadors i historiadors. Vaig rebre respostes, amb suggeriments i indicacions d’Antoni I. Alomar, Josep Catà, Teresa Clota, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Mas, Llibertat Mestre, Jordi Miravet, Guillem Morro, Jordi Peñarroja, Damià Pons, Joan Pons, Francesc Riart, Enric Ribes, Eva Serra, Cristòfol Soler i Miquel Àngel Tortell. Les seves valuoses aportacions varen enriquir i millorar el contingut. És de justícia destacar el suport rebut d’Antoni Muñoz, sempre atent, afable i amatent en atendre les consultes més envitricollades, amb una saviesa capaç d’esbaldregar la falsa informació del discurs oficial que, dissortadament, encara emana de l’Àrea de Moderna de la Universitat de les Illes Balears. Igualment just és agrair el suport de l’Obra Cultural Balear i dels membres de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015. Ambdues organitzacions apareixen com a gestores de l’exposició. En l’ordre professional, ha estat un plaer fer feina en equip amb Jordi Rodó i Daniel Caselles de l’empresa Quaderna, amb els quals en tot moment hi ha hagut una bona sintonia i una entesa eficaç i diligent. El mèrit del disseny i de la composició és ben seu. Amb independència del contingut, la qualitat formal de l’exposició em sembla d’un nivell excel·lent.

La mostra es fonamenta en uns texts breus i una vintena d’imatges sobre dotze plafons. El primer és una introducció general, els nou següents relaten la presa del Regne de Mallorques, l’onzè és una cronologia bàsica i el darrer plafó és el dels crèdits, amb la lamentable circumstància d’haver de retre un reconeixement pòstum a Llorenç Buades, destacat col·laborador de la mostra que morí sobtadament. Cada plafó va encapçalat per dos versos de Guillem d’Efak extrets de l’obra El Regne enmig del mar (Siau qui sou!). La imatge escollida com a motiu general és un corn marí del creatiu artista Pere Capellà. Hi ha altres dues il·lustracions, gràcies a la generosa col·laboració de Francesc Riart, que recreen les figures de George Forbes, comandant militar de Menorca, i del Marquès de Rubí, virrei austriacista. No s’han trobat, fins ara, imatges de cap dels dos màxims protagonistes en evitar l’anihilació de la ciutat de Palma per les tropes filipistes.

Quant al contingut, la mostra ha procurat documentar alguns dels aspectes més ignorats a la majoria de cròniques o, si més no, posar èmfasi en desfer l’habitual manipulació. Així, es recorda que l’enfrontament contra Felip V va ser de tota la nació catalana, que la participació dels artillers i mariners illencs a la defensa de Barcelona va ser de gran significació i com, caigudes Barcelona i Cardona, el setembre de 1714, Mallorca i Eivissa foren el darrer bastió i varen mantenir la defensa fins dia 11 de juliol de 1715. Finalment, s’assenyalen les dues grans conseqüències de la derrota: l’esquarterament nacional, amb la divisió dels territoris, i la usurpació de la sobirania, amb la subsegüent militarització, la castellanització, l’espoliació fiscal, la destrucció dels símbols, l’aculturació educativa, el control de la justícia, l’oprobi i l’exercici d’un tracte de tipus colonial que, en més d’un aspecte, perdura. Malgrat tot, des de la presa del 1715 fins a la represa del 2015, els tres segles d’ocupació han estat també 300 anys de resistència. El poble ha sabut defensar la llengua, la cultura i la identitat i, ni els pitjors moments, mai no ha retut la lluita ni, molt menys encara, el desig de reeixir en plenitud i sense restriccions com a poble lliure. L’eslògan del Tricentenari 1715-2015 és prou entenedor: Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir.

El programa era més ambiciós. S’havia pensat en un acte d’inauguració i, al llarg de les cinc setmanes de la mostra, encabir-hi conferències, taules rodones, presentacions de llibres, projeccions, música, glosadors… El projecte volia amarar (mai millor dit) l’exposició de referències illenques, amb una programació d’activitats orientades a l’agermanament de les Balears i Pitiüses amb Barcelona. Per diverses circumstàncies (no només les pressupostàries), els actes complementaris a l’exposició no es realitzaran.

Cert és que, a banda del Born CC (3), des del 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres (4) fins avui, diverses entitats barcelonines han tributat reconeixement a la participació illenca (Ateneu Barcelonès, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania-Randa, Agrupació Excursionista de Catalunya, Fundació Josep Irla, CAOC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, La Coronela, Taller d’Història de Gràcia, Perenne Fossar de les Moreres, Patriotes per la devolució…). Seria plausible que, al llarg d’aquest 2015, en commemoració del Tricentenari, d’altres ens culturals (Òmnium Cultural, IEC, Institut Ramon Llull, AELC…) estiguin a l’alçada del seu prestigi i s’afegeixin a brindar honor i gratitud als illencs que tant varen aportar, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. En aquesta línia, m’hauria agradat que l’ajuntament inauguràs formalment la mostra. Roman pendent un acte de desgreuge oficial a la solidaritat brindada des del Regne enmig del Mar. És un deure històric. Barcelona té contret un deute que reclama un acte de caràcter oficial, amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Estic convençut que, més prest o més tard, es procedirà a la justa reparació. Allò que no sé és si, aprofitant l’exposició, hi haurà un punt millor en el calendari com per deixar perdre aquesta oportunitat.

La mostra es podrà visitar de franc, a partir del 28 de juliol i fins al 30 d’agost, de dimarts a diumenge (i festius), entre les 10 h i les 20 h. Com que el trasllat resultaria poc onerós, seria desitjable passejar la mostra per Eivissa, Mallorca i Menorca. Les renovades institucions illenques, tant el Govern com els Consells com els Ajuntaments, la tenen a l’abast i la trobaran a disposició. Seria una bona manera de fer-se presents i implicar-se en el Tricentenari 1715-2015; una referència cabdal que reclama memòria històrica.

NOTES

(1) Herois de Mallorca, herois catalans a: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258311

(2) És just agrair a l’escriptor Albert Sánchez Piñol les referències que fa als artillers illencs. L’exitosa novel·la Victus ha servit per destapar i divulgar una participació molt poc coneguda.

(3) El mes de maig del 2014, el Born CC ja va dedicar dues taules rodones per contrastar punts de vista sobre el present i el futur de les nostres illes. Vg. http://dbalears.cat/actualitat/balears/futur-balears-catalunya-independitza-debat-barcelona.html

(4) vg. el Post Scriptum de http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=243886

TRES SEGLES D’OCUPACIÓ? 300 ANYS DE RESISTÈNCIA!

Dissabte, dia 11 de juliol de 2015, fa 300 anys del lliurament de les claus de Palma a D’Asfeld, el comandant militar de l’exèrcit filipista i genocida de Xàtiva i altres pobles. Aquell episodi va ser, formalment, el darrer acte d’una guerra que alterà radicalment la nostra història.

Encara avui patim les conseqüències que es derivaren de la submissió: la fi del Regne enmig del mar, darrer bastió de la nació catalana, l’esquarterament federal i la usurpació de la sobirania. Sobre aquests tres eixos s’imposà la militarització, la castellanització, l’espoliació fiscal, l’aculturació educativa, la supressió dels símbols, el control de la justícia, la repressió i l’exercici d’un tracte de tipus colonial que, en més d’un aspecte, encara perdura.

I, malgrat aquests 300 anys d’ocupació, el poble ha sabut defensar la llengua i la cultura. Ni els pitjors moments, mai no ha retut la lluita per reeixir la identitat. Ens hem vist forçats a fer un viatge de tres segles, des del Decret de Nova Planta cap al Dret a Decidir; de la presa a la represa.

Dia 11, per tant, és el moment de fer memòria del vertader Tricentenari. A Ses Volltes de Palma, a partir de les 20 h, hi haurà música i poesia, cançons i paraules. Ho commemorarem amb Biel Majoral, Taverners, Al-Mayurqa, Maria Rosselló, Mateu Xurí, Maribel Servera, Delfí Mulet, els Germans Martorell, Marcel Pich, Biel Torres, xeremiers…

Amb ells aixecarem la veu de la dignitat i ens mantindrem fidels, per a sempre més, al servei d’aquest poble.

GLÒRIA I MEMÒRIA!

L’octubre del 2007, el periodista Josep Rosselló i Cuní penjava a la seva pàgina un article, Fem memòria més enllà del 36 (1), que vaig estotjar amb un doble motiu: per estar-hi d’acord i per intuir el valor premonitori de les consideracions (dues bàsicament) que hi feia.

A la primera consideració, adverteix de l’error de restringir la Memòria Històrica a la Guerra dels Tres Anys. Tenia tota la raó i la prova és que resulta insòlit i gairebé ignominiós constatar que, enguany, la commemoració del 300è aniversari de l’extinció del Regne de Mallorques i de la nostra subjugació com a poble no ha rebut, de part de la majoria de sindicats, partits polítics, entitats socials i, fins i tot, de les organitzacions defensores de la Memòria, el manifest públic i el compromís ètic que la història reclama. No només venim d’un silenci; hi vivim!

A la segona consideració, l’autor de l’article (ep, de fa vuit anys!) reclamava a l’Ajuntament de Palma (constituït just tres mesos abans) que, a més de suprimir els símbols feixistes, procedís a retirar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld. Feia vots a favor d’aquella higiènica, necessària i terapèutica mesura reparadora i, per desconfiança cap a la batlessa Calvo, encoratjava especialment el PSM. Santa Innocència! Ni puta cas!

Arran de la campanya electoral del 2011, l’amic Rosselló va coordinar la informació de campanya d’ERC. Vàrem recordar l’article i ens lamentàrem plegats que, entre el 2007 i el 2011, el consistori de Palma, en contra del que deien els programes tant del PSIB-PSOE com del PSM, quant a la supressió dels símbols feixistes, no gosaren retirar l’avinguda dedicada a l’sponsor de Franco ni, tampoc, procedir a la demolició del monument feixista més gran d’Europa que, lluny de ser retirat, va rebre la protecció d’una institució pública obligada a aplicar la tímida Llei de Memòria Històrica. En línia amb els nyaps, no es reposà la plaça de Joanot Colom i no es va retirar el carrer dedicat a D’Asfeld, tal com havia sol·licitat l’any 1999 l’associació SUS BALEARS! amb una proposta de substituir el nom pel de George Forbes.

Quatre anys després del seu article i pocs mesos després de la compartida queixa de campanya, concretament dia 27 d’agost de 2011, Josep Rosselló va morir a Caubet (2). Aviat hauran passat altres quatre anys (vuit d’ençà de la proposta pública) i, de nou, som a les portes d’un Ajuntament que podria rescabalar ambdues peticions. Pel que fa a la de retirar el nom de D’Asfeld, enguany el gest es veuria més reforçat que mai per la coincidència amb el tercer centenari de l’ocupació.

Rellegir avui l’article de Josep Rosselló i Cuní és un autèntic regal. Ell sí, avant la lettre, va fer memòria històrica. Ell sí va mostrar cara. Ell sí, ni que sigui post mortem, ha volgut col·laborar amb el Tricentenari 1715-2015.

(1) Podeu llegir el seu vigent article a: http://peprossello.balearweb.net/page/56

(2) Dia 28 d’agost, abans de fer-se el popular pregó de Sa Quica a Felanitx, es va fer un doble In Memoriam. Segur que, tant un com l’altre, se sentiren satisfets de compartir aquella breu gratitud: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/250186848347644/?pnref=story