LA SOLIDARITAT D’ALIORNA
Deixa un comentari
Aquests dies que tant es parla del creixent desafecte popular amb Espanya, va bé veure que hi ha prou arguments per entendre tan extesa opinió de la ciutadania i la progressiva presa de consciència.
La il·lustració mostra la inscripció que hi ha a Felanitx a la memòria de 414 víctimes mortals. Espanya girà l’esquena al poble i ho tornà a fer amb el desastre de la filoxera. En canvi, apel·la a una hipotètica solidaritat per justificar l’espoli més alt que hi ha en el marc de la Unió Europea contra Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Com tots els estats colonitzadors, Espanya practica la solidaritat d’Aliorna!
***
Del Myotragus Balearicus ençà, sempre ens han espoliat la terra. Els nostres doblers tenen idèntica característica que l’atribuïda a Livorno, el port italià aquí representat per Aliorna, la ciutat imaginària on qui hi va no torna. Així, i ara més que mai, la solidaritat forçada té un únic camí: el d’anada. Del de tornada no en sabem noves. Ens roben, ens empobreixen i després ens diuen que les autonomies són cares per retallar-nos encara més les insuficients assignacions. A més dels doblers, una altra cosa que quan se’n va no torna és la memòria. Fa un parell d’anys, des del món sindical es va fer un acte de record a les víctimes de l’explosió, l’any 1895, del polvorí de Sant Ferran que provocà 97 morts (74 eren dones i, moltes d’elles, menors d’edat). La xifra motivà una obscena i estúpida polèmica a la premsa de l’època quan Ultima Hora qualificà d’hecatombe l’explosió del fortí i l’Almudaina va blasmar l’ús del terme perquè “només” hi va haver 97 morts i, per arribar a hecatombe, en calien 100. La controvèrsia periodística ve de tan enrere com la insolidaritat. En canvi, tothom coincidí a qualificar aquell fet luctuós com “la pitjor tragèdia del segle”. No ho era ni de bon tros! Sonava a ironia i, sobretot, a incultura general veure i escoltar com els polítics i els comentaristes de premsa demostraven tanta d’ignorància i tan accentuada amnèsia històrica.
Abans de l’explosió del fortí, un altre desastre ja havia afectat greument Mallorca, molt especialment Santa Maria i Felanitx. La filoxera enfonsà l’economia de milers de famílies mallorquines i encadenà una teringa de suïcidis (més d’un centenar l’any 1891). Però tampoc no va ser aquest el pitjor drama del segle, perquè abans, el 31 de març de 1844, a Felanitx, hi va haver una mortaldat que quadruplicà amb escreix les víctimes de la filoxera i del polvorí. El terraplè de la part dreta de la parròquia del poble, sobre un bastiment de terra sense estabilitzar, s’esbaldregà i va matar 414 persones que miraven o participaven a la processó, en una catàstrofe que es coneix com la timba o, també, l’enterrossall i que recorda la glosa:
El dia del Ram a vespre,
Felanitx estava trist,
no hi havia casa oberta
que no hi hagués mort o ferit.
Dels tres desastres (el de la timba, el de la filoxera i el de Sant Ferran), se’n va fer ressò la premsa sense gaire crítica. Quins van ser els ajuts a la població afectada? En què va consistir la solidaritat d’Espanya? En les dues tragèdies que va patir Felanitx, tant en el cas de la timba com en el de la filoxera, res de res! Moltes de misses i ni un cèntim! En el cas de l’explosió del polvorí la vexació encara va ser més esperpèntica. D’una banda, la regent Maria Cristina, mare d’Alfons XIII, va obrir un compte simbòlic per ajudar les famílies de les víctimes. Cal afegir que es va tractar d’una acció de cara a la galeria sense cap concreció? D’altra banda, es va fer una publicació, amb l’humiliant títol de Limosna, on hi col·laboraren firmes espanyoles d’arreu, amb poesies, prosa, dibuixos i particel·les musicals. L’exemplar es posà a la venda a 10 pessetes, una part de les quals havia de generar un fons d’ajut als familiars. Es va cobrir l’expedient, però, del resultat econòmic, no se’n va saber mai el net. Això sí, varen quedar bé amb les aparences i, com anunciava la publicació, feren almoina, és a dir: caritat hipòcrita i no justícia. Tant en el cas de l’enterrossall, com en el de la tragèdia de la filoxera, com en el del polvorí de Sant Ferran, la solidaritat espanyola va ser un gest buit de contingut. Varen arribar alguns donatius de Barcelona, però la majoria procediren de les butxaques dels sempre solidaris pobres pobles mallorquins.
Encara que les comparances corren el risc de fregar o endinsar-se en la demagògia, cal contrastar el tracte rebut per Felanitx (víctima de la timba i de la filoxera) o Palma (víctima de l’explossió del polvorí) amb altres situacions similars a terra castellana. El drama més recent és un bon exemple per observar la similitud o la diferència en el tracte. El març de 2004, arran dels atemptats a l’estació d’Atocha de Madrid, amb el tràgic balanç de 191 morts, hi va haver una resposta generosa
No es un afer de Mallorca sino de tots. Ens roben ens maltracten i ens insulten per insolidaris. Mentre tan els politics ploren. Plorava Pujol plorava Margall plorava Montilla i ara plora Mas. Fins quan hem de fer de nens que ploren quan en peguen.
Ara els espanyols, amb la crisi capitalista internacional, tenen l’excusa perfecta per a escapçar-nos la minsa retornada de recursos econòmics que surten de terra nostra de cap a Espanya per la via fiscal forçosa. Però, si ho reparam amb una mica d’esment, es veu d’una hora lluny que les tisores espanyoles van ben esmolades a l’hora d’escapçar recursos a les nostres institucions però, en canvi, les mateixes tisores, van esmusses, són plenes d’osques, no tallen gens ni mica a l’hora d’escapçar recursos per a la Casa Real, per a l’Instituto Cervantes, per a les tortures de bous, per als canals de televisió públics que ens imposen l’espanyol, com TVE, per als ministeris espanyols les competències dels quals, en teoria, són de les comunitats “autònomes”, per a les ambaixades espanyoles que no en foten ni brot a segons quins països, per a tot això, no hi ha crisi. Hi ha la mateixa bonança que hi havia el temps d'”Espanya va bien”, que deia l’Aznarísimo.
Així és que no només la “solidaridad” va i no torna. També les escapçades hi són o no hi són segons si la nació perjudicada és la nostra o és la seva.