Etziba Balutxo...

Crònica de la mort ignorada és un treball molt ben documentat, fruit d’una rigorosa i acurada investigació, que fa incalculables les hores de feina d’hemeroteca, d’una ben escollida bibliografia i, sobretot, d’anàlisi contextualitzada de la situació. És impossible interrompre la lectura, perquè l’interès és majúscul. L’autor, destre i mestre en l’ofici d’escriure, fa ús d’un llenguatge pulcre i, allò que no és tan habitual, coherent. Fa allò que solen dir els editors: enganxa! I deixau-vos anar de cabotades com “es llegeix com una novel·la”, perquè és una història que crida a l’atenció, a la raó i, sobretot, a la consciència. Qui és que para tanques entre la literatura de ficció i l’assaig? Apassionen fins i tot les fredes dades econòmiques, les informacions sobre els preus dels productes i les xifres relatives als sectors exportadors, perquè confereixen una perspectiva de la situació que permeten arribar, en un fil argumental no exempt d’intriga, a una de les assenyades conclusions finals de l’autor: la neutralitat no va servir tant per agilitar l’economia i modernitzar l’estat espanyol, com s’havia augurat, sinó per confirmar la corrupció.

El gran riu del llibre, com un bram d’aigua, circula per la crònica dels cinc mallorquins metrallats a Lieja i en la politització que en va fer el govern espanyol. Primer, negant-se a admetre els crims, després, manipulant la informació i parlant de detencions temporals, finalment, felicitant els alemanys per haver reconegut aquelles morts “per error” i la compensació econòmica humiliant per a les famílies de quatre dels cinc assassinats, amb valoracions de les seves vides en funció de la seva classe social. Una actuació hipòcrita i cínica. En la publicitat que desemmascarà l’endemesa resulten de cabdal importància els articles de Miquel dels Sants Oliver, el qual com molt bé relaciona Capellà se situa en la línia del J’accuse de Zola. L’any següent, ja amb els fets totalment destapats, seria Blasco Ibañez qui faria una redacció indignada d’aquella ignomínia. En tot cas, el més interessant del llibre és el seguiment periodístic i històric que fa l’autor del dia a dia, amb les informacions falses publicades a la premsa que, a poc a poc, s’aniran desmentint i corregint gràcies als testimonis que desenteranyinaran les mentides i les manipulacions del govern espanyol de Dato i del seu governador a les Balears, Ignacio Martínez-Campos. De fet, fins que no apareixen les fotografies dels cadàvers i els certificats de defunció, Espanya va negar reiteradament els crims.

Aquell acte brutal de repressió, aquella matança injustificable, no seria un cas aïllat. Llorenç Capellà aporta altres exemples. El de Dinant, on només tres dies després dels assassinats de Lieja, els alemanys metrallaren més de cent persones. Un empresari mallorquí, Jordi Pizà Oliver, va tenir cura de recollir la documentació d’un jove espanyol de vint anys, Vicente Pérez Villazo, assassinat impunement igual que els mallorquins. En tot cas, el gran riu assenyalat de la gran història dels morts a Lieja, no defuig mostrar-nos alguns afluents amb diverses i molt interessants històries que enriqueixen l’univers i ens fan viure (entendre és una altra cosa) el període de la Gran Guerra.

Dia 1 d’agost de 1914, Alemanya declarava la guerra a Rússia i, dos dies després, a França. L’endemà envaí Bèlgica amb la convicció que arribar a París seria una desfilada militar. Això passava mentre el Parlament espanyol feia vacances i el rei borbó navegava en el iot de torn devers el Cantàbric. El mateix rei, Alfons XIII, havia rebutjat la invitació de visitar Bèlgica l’any 1912, perquè Brussel·les havia aixecat un monument a Francesc Ferrer Guàrdia (1859-1909), impulsor de l’escola laica, a qui un tribunal militar, atiat pel govern d’Antonio Maura, va atribuir falsament la revolta de la Setmana Tràgica i, sense proves, va condemnar i afusellar.

A l’esquerra, document d’aprovació del monument. A la dreta, l’actual ubicació, a l’entorn de la Universitat de Brussel·les (s’havia inaugurat en el centre de la ciutat).

És una obvietat apuntar que l’exèrcit alemany d’ocupació, per brindar satisfacció al govern espanyol, va fer retirar el monument. Tot i això, malgrat les simpaties dels germanòfils i dels partidaris dels aliats, el govern de Dato va decretar la neutralitat d’Espanya no sense polèmiques. D’alt interès resulta l’article, presumiblement de Romanones, que analitza Capellà, Hay neutralidades que matan, publicat per una fúnebre ironia i com una broma d’humor negre el 19 d’agost, just el dia abans dels assassinats de Lieja. L’article adverteix que si Alemanya guanya la guerra podria apoderar-se de les illes Balears, un avís que, en un sentit ben diferent, ja havia fet Francesc Macià a l’article Les nostres Illes i el conflicte internacional, publicat a La Veu de Catalunya da 7 d’agost. A l’escrit es veu el gran coneixement d’estratègia militar de l’autor, quant al valor del port de Maó, per francesos, anglesos i alemanys. Per això mateix, retreu a Espanya la manca de protecció de les Balears i anima els “catalans patriotes” a influir en “la defensa d’una terra hermosíssima que no és més que una part de nostra Catalunya”.

A banda dels catalans de l’estat francès, a la Gran Guerra hi participaren altres devuit mil voluntaris de Catalunya; dels dotze mil que figuraven oficialment, només en varen sobreviure dos mil. D’entre els catalans del Nord, cal esmentar Gustau Violet, l’escultor rossellonès que durant la guerra va ser sotstinent de l’exèrcit i que, a un article, explicà que entre els seus homes hi havia molts de catalans amb els quals gaudien de parlar “la seva estimada llengua que és per a nosaltres un luxe i un consol”.

Una altra figura que ens recorda el llibre és la de Josep Joffre i Plas, mariscal de França, d’idees liberals i democràtiques, culte, amic de Ventura Gassol (i de Macià, d’Àngel Guimerà, d’Apel·les Mestres, de Puig i Cadafal…). L’any 1920, presidí els Jocs Florals de Barcelona, on s’emocionà en sentir les cançons que li cantava sa mare al poble nadiu de Rivesaltes.

El llibre m’ha convidat a marcar i valorar moltes de les observacions. Una de ben punyent apareix a dos apartats: la llengua i l’ètnia seran una excusa més per mirar de justificar els crims. El vicecònsol espanyol a Lieja afirmà que els mallorquins podien ser confosos per russos i que el seu mal castellà va fer creure els alemanys que no eren espanyols. Després dels assassinats, quan els mallorquins supervivents (que esdevindrien testimonis clau per explicar el que havia passat) sol·licitaren abandonar Bèlgica, en condició de súbdits d’un estat neutral, varen topar que els alemanys no ho permetien amb l’argument que eren portuguesos i no espanyols, pel fet d’expressar-se entre ells en català. Un altre aspecte ben sucós, arran de la recollida de fons per destinar a les famílies repatriades per mor de la guerra, certifica allò que vaig qualificar com “la solidaritat d’Aliorna” (1). Les Balears, com sempre, no només són la província espanyola que més aporta, sinó que, per obra i gràcia del governador, se renuncia a fer ús dels fons recaptats i els retorna “para que S.M. La Reina acuda a socorrer a otras provincias necesitadas”. Capellà ens brinda l’article, tan lúcid com plenament vigent, que Josep Carner va dedicar a aquell acte submís. L’article mereix la lectura tal com apareix al llibre, però només per fer-ne cinc cèntims: Carner, fent befa de la claudicació del governador per fer mèrits davant Madrid i la monarquia, escriu que, tot plegat, és un “elogi de llosa funerària” i, fent burleta del tòpic ja castellanitzat de “la calma”, conclou: “Per calma, com diu una sentència catalana esdevinguda popular, no hi ha com la d’un vaixell enfonsat.”

Entre els mallorquins, desfilen noms de les lletres com Gabriel Alomar o Miquel Ferrà, com a partidaris dels aliats, i, com a germanòfil a ultrança, Antoni Maria Alcover, el qual es va veure etiquetat d’espia dels alemanys. Una altra porta que ens obri Llorenç Capellà, una autèntica provocació a pouar-hi més, és la dels enfonsaments de vaixells per part dels submarins alemanys. Esmenta el Vapor Luisa, el Mambrú, el Julia i, òbviament, el Villa de Sóller.

El vaixell (amb el cas blanc o negre) als seus dos ports més freqüentats: Seta i Sóller

Per arrodonir aquest espai i incitar-nos a la investigació, ens parla de la conducta del comissari de policia de Barcelona Bravo Portillo, espia al servei dels alemanys i possible informador de les rutes dels vaixells. Aquest espanyolista era un vulgar mercenari. Havia nascut a l’illa de Guam i va fer mèrits en combatre l’independentisme de les Filipines. Va arribar a Barcelona l’any 1909, on actuà com a provocador de la Setmana Tràgica. Igual que Alejandro Lerroux, l’havia enviat Segismundo Moret, patrocinat amb fons reservats de l’estat espanyol, amb l’objectiu d’afavorir el pistolerisme per dividir la societat catalana i enfrontar la burgesia amb la classe obrera per interferir el nacionalisme interclassista propugnat per Prat de la Riba.

Estirar els fils que l’autor només ens suggereix requeriria un altre llibre monogràfic. O qui sap si més d’un. Personalment, l’allau d’informació que aporten les dues-centes pàgines atapeïdes del relat m’ha servit de font d’aprenentatge de moltes històries que desconeixia. M’he quedat amb l’endarrer de satisfer dues curiositats. Una és un possible parentiu del governador de les Balears amb Arsenio Martínez-Campos (1831-1900), l’autor del pronunciament militar que restaurà la monarquia borbònica en la figura d’Alfons XII. L’altra curiositat és el paper d’en Verga. La llegenda li atribueix un enriquiment gegantí durant la Gran Guerra i, en concret, amb els enfonsaments de vaixells de càrrega (amb fruites o clovelles) torpedinats amb precisió lucrativa per submarins alemanys. En el llibre s’esmenten alguns casos, però no se relacionen amb les activitats del qui seria espònsor de Franco quan tot apunta la seva intervenció. Com bé assenyalà Pere Ferrer, investigador i estudiós de la vida i obra de Joan March Ordinas, sembla que mai no estarà tot dit.

Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

Una darrera aportació del llibre: què s’ha fet dels familiars dels assassinats? Llorenç Capellà estira com pot fins avui l’arbre familiar de les cinc nissagues. Un exercici, més magnífic per senzill, de periodisme d’investigació. Tot, gairebé tot, és oblit. La cosa s’ha fet llunyana. El govern, la premsa, les famílies… tothom va rodar clau quan l’expedient es va donar per tancat oficialment i, per acomiadar l’incident, es feren funerals a misses dites. Patrocinar el dol amb quatre cèntims miserables apaivagà els plors i endormiscà la memòria. A qui interessa ara? Què són cinc vides assassinades enmig dels vuit milions de morts d’aquella guerra? Qui pot recordar aquells cinc mallorquins? Qui sap si algú va saber mai on eren les tombes. Qui sap si algú mai va viatjar a Lieja a deixar-hi unes flors. Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Les dones en van fer un ram? I d’elles, que se n’ha fet? Han anar a cercar els estimats? I d’ells, que se n’ha fet? A la guerra els varen matar? I de les tombes, què se n’ha fet? Hi varen créixer flors?

Estan enterrats a Robermont. En una fossa vers la qual ja no s’encaminen les passes. El temps l’ha feta il·localitzable.

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/204373/