EL BLOC DE L'ADRIÀ

"Ningú no estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és seva". Séneca.

De com s’aprèn la violència

Publicat el 4 de febrer de 2018 per aka61

Segurament va estar una adolescència no tradicional. Captivat per la poesia, per passejar pels carrers del gòtic, prendre un moscatell al Quatre Gats, gaudir de les exposicions que es feien a la Sala Maegth, assistir a l’homenatge d’en Joan Olivé –Pere Quart- o col·lar-nos a la inauguració d’una mostra d’escultures, d’un tal Chillida.

Invertir en llibres i no pas en jocs de videoconsola, llegir a Miquel Martí-i-Pol i gràcies a una amiga que treballava a la Pastisseria Foix de Major de Sarrià, poder passar estones xerrant a casa d’en J.V.Foix.

O anar al cinema Capsa, en lloc de passar les tardes al Saló Novedades o al de la Gran Via, sota la Escola Alpe. Sentir devoció per Jacques Tati i en Khilal Gibran.

Escoltar la Marsellesa els diumenges pel matí, quan encara estava prohibida.

Potser, potser. Potser la adolescència es va ajuntar massa ràpid amb la edat de créixer i madurar. Potser era rar ser un jove que preferia Simon & Garfunkel abans que The Beatles o tenir tots els discos de Doctor Feelgood i en Bob Dylan, inclús el mes dolent de tots, Saved.

Potser deixar pel camí amics que varen preferir gaudir de diversions que primer eren adictives i després et causaven la mort, per uns minuts d’anar pujat a un núvol.

Ni fàcil ni difícil, nomes potser. Potser, tot plegat et deixa un record perpetu.

I ara, molts dels meus companys de via estreta, treuen pols a la estanteria dels llibres. A l’esglaó més allunyat de la vista, per sota dels genolls i a l’alçada dels turmells. Quanta pols que els amaga, però ells segueixen fent-me costat després de tres mudances.

I és que malgrat el que mostrin les actuals aparences, no volia ser futbolista o jugador de tennis. Jo volia ser escriptor, poeta i periodista. Explicar el que veien els meus ulls, el que fabricaven les meves mans amb una pluma i una llibreta. I mira per on, que avui li he tret la pols a la darrera estanteria. Ara que he perdut uns “quilets” i em puc ajupir fins a l’alçada dels turmells.

I allà queden alguns dels llibres del gran Khalil Gibran. El profeta. El que em va ajudar a ser com soc. Al costat d’altres, com en Gandhi o en Tagore. I es que no he estat mai lector d’escriptura fàcil.

I en aquests temps que vivim i que em recorda temps de la meva adolescència, tenia necessitat de fer lectura, altre cop, dels savis i pensadors. De gent bona, de gent que perdona, de gent que no té enemics, perquè cadascú de nosaltres som el nostre propi enemic. Ni mes ni menys.

Aquesta nit, desprès de fer un primer i petit repàs dels llibres amb pols, he llegit quelcom en referència a la Defensa de la Pau. El perquè els catalans som com som i som fidels a la nostra pròpia història. Malgrat que gairebé no queda cap que ho hagi viscut. I diu així…

 

De com s’aprèn la violència

Un grup de científics va tancar cinc mones en una gàbia, al centre de la qual van col·locar una escala i, al capdamunt, un munt de plàtans.

Quan una mona pujava l’escala per agafar els plàtans, els científics llençaven un doll d’aigua freda amb la mànega sobre les que quedaven al terra. Després d’algun temps, quan una mona anava a pujar l’escala, les altres l’agafaven i la picaven. Passat un temps més, cap mona pujava l’escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Aleshores, els científics van substituir a una de les mones. La  primera cosa que va fer va ser pujar l’escala, essent ràpidament baixada per les altres, que la van picar. Després d’algunes pallisses, la nova integrant del grup ja no va pujar més l’escala.

Una segona mona fou substituïda, i va passar el mateix. Fins i tot la primera substituta va participar amb entusiasme de la pallissa a la ‘novata’.

Una tercera fou canviada, i es va repetir el fet. La quarta i, finalment, l’última de les veteranes fou substituïda. Els científics quedaren,  aleshores, amb un grup de cinc mones que, tot i que mai no havien rebut un bany d’aigua freda, continuaven colpejant a aquella que intentés arribar als plàtans.

Si fos possible demanar a alguna d’elles perquè picaven a qui intentés pujar l’escala, segurament que la resposta seria:

“No sé, aquí les coses sempre s’han fet així…”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. M’encanta aquest relat, m’ha fet pensar que de la mateixa manera eduquem en el respecte, dins les diferències, als que no són com tú, que no pensen ni senten igual però mereixen pujar l’escala i tastar la fruita. Salut!
    Una mona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.