La mama ens havia explicat les grans revoltes del riu, quan les aigües enfurismades sortien de la llera que les amansia i anegaven les sènies properes indiferents al dany inferit i a la queixa del pagès; ens havia explicat com aquella nena de bolquers sortí per la finestra del mas en braços de la mare
El que està passant al panorama polític català independentista em recorda el meu “Insti” dels anys 70, les discussions inacabables al claustre, les assemblees permanents amb els discursos abrandats dels alumnes actius i activistes, els que tot ho volien anorrear per a construir el nou món, els d’idees brillants, gesticulació dramàtica i arrogància generacional.
Ell, el marit, ha calat foc a la llar. Entre les restes de l’incendi hi han trobat un cos, el de la dona. Una nova víctima de la violència de gènere, violència masclista. Tota acció per a eradicar el mal sembla inoperant. La denúncia és impotent. I, malgrat tot, cal que hi hagi denúncia
Unes paraules de Forcades, monja exclaustrada però monja, m’han sorprès i inquietat: ha afirmat que de les seves “estones de pregària neix la revolució” que vol fer. Aquestes paraules han estat un retorn a les velles experiències místiques de les monges dels segles XVI i XVII no només a la península sinó també als paÏsos
CiU ha format part de la Catalunya política des de fa trenta-set anys. La coalició fou una estratègia d’èxit ideada pel mateix Jordi Pujol com a eina electoral. La federació ha estat soportada amb resignada incomoditat pels militants de CDC per raons diverses, especialment per les diferències ideològiques -el conservadorisme explícit i submissió als
Segle XVII. Les dones del poble neixen pobres, no van a escola, no saben llegir ni escriure, aquelles que professen en un convent aprenen de lletra puix han de resar, llegir i cantar psalms. Maria, sor Maria Jesús poc de lletra sabia, el que la mare li pugués ensenyar i el que aprengué al
stella, stella, stellam, stellae, stellae, stella stellae, stellae, stellas, stellarum, stellis, stellis I les estrelles a l’urna .
1918. 29 d’abril. (El quadern gris) Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida-una mica trista. Se
Quan sent la paraula sent una esgarrifança. És un mot alienígen, un atac devastador a la fonètica, un mot invasiu. El seu ús va creixent de manera imparable. La diuen els petits perquè la diuen els grans. És ben trist, pensa, haver superat el “busson” als anys 70 del segle passat, sense escola en català ni
Sortirà el sol, també als Alps, il·luminarà el lloc de la tragèdia, abraçarà càlidament les restes de la gent estimada que des des del lloc ignot sabran que no estan sols i que mai no ho estaran. El sol i la llum entraran als cors dels que ploren la pèrdua preuada i els mussitaran
Les eleccions, en un sistema democràtic, són un espai obligat per a la reflexió sobre el significat mateix de la democràcia i de la política i a Catalunya,a més i especialment, haurien d’esser també l’espai per a enfortir la democràcia i la política nacional. El que vivim i escoltem és decebedor. El discurs dels partits
Al discurs dels que defensen que Catalunya és Espanya i que no hi ha ciutadans catalans sinó espanyols sovinteja com un eslogan l’expressió “la Catalunya real” que vol dir “Cataluña, una región española”. “La Cataluña real” és la negació de tota identitat que no sigui l’espanyola, negació aparellada amba de l’afirmació mortificant que els
Fou un dels jocs d’unes vacances d’estiu, fou l’apassionant descobriment d’escriure missatges que només ells podien llegir, no hi deien cap cosa que calgués amagar però l’emoció del secret, de l’ocultació era prou gratificant quan escrivien amb suc de llimona “aquesta tarda podem dir a la mama si si ens deixa anar a l’Eslava”.
Hem entrat a la penúltima etapa del que als mitjans de comunicació i a l’àmbit polític s’anomena “el procés”. Així, simplement, “el procés”. “El procés” ha deixat enrere l’aura romàntica que l’identificava amb el camí cap a la mítica Ítaca, ha donat per esgotada l’èpica del 1714 i ha preservat en la memòria
BLOCAIRE PEL 9/N. Subscric el Manifest Groc publicat pels companys i companyes blocaires.