Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
Unes paraules de Forcades, monja exclaustrada però monja, m’han sorprès i inquietat: ha afirmat que de les seves “estones de pregària neix la revolució” que vol fer. Aquestes paraules han estat un retorn a les velles experiències místiques de les monges dels segles XVI i XVII no només a la península sinó també als paÏsos del Nord d’Europa. Eren els temps en què les monges escriptores en agafar la ploma violentaven l’ordre establert per ésser dones i es refugiaven en el topos clàssic d’escriure per “mandat diví”, mandat que afirmaven rebre en les seves estones d’oració, de comunicació personal amb Déu. Salvar ànimes, salvar pobles era un encàrrec de la divinitat, el que legitimava les seves accions revelades.
Forcades fa temps que escriu la seva “autobiografia” emprant la seva condició de religiosa de manera utilitària. Segons les seves paraules creu que té una alta missió, ho ha sabut quan es comunica amb Déu, a les “estones d’oració”, la de salvar el país de CDC i instaurar un nou model de relacions socials a Catalunya, Espanya, Europa i si pot al món i és ella “per mandat diví” la persona destinada a encapçalar aquella “revolució” .
Com la història testimonia en cas de conflicte un mandat diví és superior a qualsevol altre. No debades el famós topos facilità fa segles que monges intel·ligents escrigueren les seves autobiografies, tractats teològics, obres polítiques sense ésser condemnades a la foguera, i fins i tot algunes foren beatificades.
Els temps són convulsos però cal que retorni l’il·luminisme per a legitimar la política?…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa temps que vaig predicant al desert (ai! Ja ho veu: no som res) que aquest invent mediàtic de la Forcades i de l’Oliveres és un bluff nacionalcatòlic (ara, amb accent català) jesuístic.
A aquests dos personatges els trobo mancats de coherència entre el seu discurs i la seva pràxis.
Al senyor en concret, quan li vaig demanar un cop sobre si la financiació de la seva Església pert part de l’estat espanyol era una exigència de la troika, la Merkel i la banca transnacional, i quina opinió tenia d’aquest fet en el context de la crisi econòmica i el desvaratament/lladrocini de l’erari públic espanyol, em va fer callar amb no masses bones maneres titllant-me de “demagog” (amb la claca corresponent per part dels seus acolits/escolanets).
[Aquesta crítica no treu que reconegui la bona feina que fa i ha fet el sr. Arcadi Oliveres en temes socials].
Em sabria molt de greu que a una hipotètica i nova Catalunya, les monedes portessin gravades quelcom de semblant a allò tan famós de “por la gracia de Dios”.
Atentament
Estimada Carme-Laura, m’agrada el teu bloc i moltes de les coses que hi dius, però crec que avui has estiraganyat les coses una mica massa (estiraganyar, al meu poble, vol dir estirar una cosa tant que perd la seua elasticitat i es deforma). Dir que és “mandat diví” una cosa que una dona ha madurat en les seues estones de pregaria… té molt mala idea. Posa en boca d’algú una cosa que no ha dit. Una cosa que la defineix com “il·luminada”. No crec que sigui just. Una estona de pregària no és res més que una estona de reflexió, per a mi. I, així, és lògic que d’estones de reflexió en surtin idees.
Carme Laure Gil t´he llegit aquesta vegada i el que s’entén es que no ets de la mateixa corda, a banda OPINAR ES DEMOCRACIA,PERÓ ES NOTA QUE A LA TRESA FORCADES NO LA COMPARTEIXES I CASI ES OFENSIU LA TEVA OPINIÓ,UN RESPECTE ALS ALTRES ES BÓ.ET MANCA INFORMACIÓ .