El que està passant al panorama polític català independentista em recorda el meu “Insti” dels anys 70, les discussions inacabables al claustre, les assemblees permanents amb els discursos abrandats dels alumnes actius i activistes, els que tot ho volien anorrear per a construir el nou món, els d’idees brillants, gesticulació dramàtica i arrogància generacional. Algun cop quant escolto els portaveus de les CUP i la seva visió de la situació política de l’avui i la previsió del futur col·lectiu retorno a aquells feliços i vius anys de finals dels 70, quan aprenguerem que molt és possible però no pas tot.
El que aquests dies el més d’un mil·lió sis cents mil il·lussionats (no pas il·lussos ni il·lussionistes) votants de “Junts pel Sí”, els que coratjosos o amb un punt de temor anàrem a votar, ens sentim desorientats i quasi estafats. Ens avergonyeix contemplar la mena d’ espectacle tràgico-còmic protagonitzat per les CUP i per les pors, silencis i mitges paraules dels diferents i algun cop dissonants portaveus oficials i oficiosos de “Junts pel Sí”.
Dubto que ens haguem adonat de la importància del que hem fet. Els qui donàrem la nostra confiança a “Junts pel Sí”, la donàrem alhora a Artur Mas perquè pilotés el procés com a President de la Generalitat i del Govern. Ho acceptàrem. Tothom s’adonà del fet insòlit que “Junts pel Sí” ha estat la proposta parlamentària transversal per excel·lència ideològicament, generacional i social, la formació electoral, independentista o no, que millor representa la pluralitat de la societat catalana. Les CUP, una formació quasi-homogènia ideològicament, social i generacional, minoritària dins de l’ndependentisme, no pot obviar ni decebre aquella pluralitat, malgrat el seu currículum de lluita, la seva intel·ligència i hàbil discurs.
Aquell “Insti” dels 70 m’ensenyà molt, hi aprengué gairebé tot el que sé i part del que sóc , m’ajudà a crèixer. Però ja no sóc a l’Insti, el discurs alternatiu de la radicalitat posat a la pràctica ja no m’inspira l’aplaudiment gratuït, l’hora d’avui és la de la grandesa, cal exigir coherència amb el procés i no amb el lema , cal refermar el sentiment i esperança de la majoria social independentista. És desorientador que la minoria intenti convertir-se en directora de la majoria, oficiant una censurable cerimònia de la confussió que debilita la fermesa del procés i dóna aire i raons als qui han volgut i volen estroncar-lo.
I ull!, la majoria tranversal i plural pot trencar-se !.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!