Quan sent la paraula sent una esgarrifança. És un mot alienígen, un atac devastador a la fonètica, un mot invasiu. El seu ús va creixent de manera imparable. La diuen els petits perquè la diuen els grans. És ben trist, pensa, haver superat el “busson” als anys 70 del segle passat, sense escola en català ni català a l’escola, per a escoltar avui i llegir arreu “txutxes” i veure soterrada la catalana “llaminadures”.
“Llaminer”, de què deriva “llaminadura”, menjar dolç amb poques qualitats nutritives, atractiu a la vista i plaent al paladar, pervé del llatí “lambere”, llepar, una paraula expressiva que evoca el seu significat, lluny del “txutxes”, el “chuches” castellà, derivat del mot andalusí “shósh”, “salsus”, tramús salat.
Els tramussos en sal foren per als nens de la postguerra una llaminadura, en compraven una paperina per 10 cèntims a l’entrada del cinema del barri i els anaven xuclant, llepant i mastegant a poc a poc mentre seguien les aventures de Satham o de Fu Manchú. Eren tramussos, una llaminadura, com ho eren les xufes remullades, la presa de xocolata i els petits caramels de colors.
De llaminers i llaminadures sempre n’hi ha hagut i dels mals del seu abús ja en parlà ben seriosament en Ramon Llull, quan l’any 1274 o potser 1275, escrigué a la “Doctrina Pueril”, al capítol LX , “De glotonia”:
“Dementra que los infants son pochs e hom los acostuma a menyar sovint pa untat e ast e les altres cozes, s’acostumen los infants a esser laminers: e con son grans esdevenen glots e manuguen e beven tant, que-s sancfonen, e pequen per massa menjar e per massa boure.”
Cal posar, doncs, amb urgència remei a la invasió dels “txutxes” per salut física… i lingüística.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre ens quedarà la valenciana llepolia. 🙁
Llepoleríes ací a València. Els llaminers són llépols. Supose que vindrà de llepar
També en diem llamins, i gormanderies. Però les meves filles les he de retopar un cop sí i un altre també: “Compra’m xutxes!” “No t’entenc”. “Compra’m llaminadures, o llamins, o gormanderies!”.
Totalment d’acord amb tu, company. Jo lluito cada dia contra les “Chuches. A tot arreu !!
Crec que encara és més nostrada l’expressió LLEPOLÍES, i pot ser és més apropiada. Les llaminadures les veig en pastisseries, en canvi la mainada llèpola, menja llepolíes.
“Llepolia” i “llépol” no són només paraules valencianes. També són molt tradicionals al Camp de Tarragona
En valencià tenim el mot “llepolies” per “llaminadures” i “llépol” per equivalència amb “llaminer”, també usables a tot el domini lingüístic català per tal d’arraconar el molt lleig i cacofònic “Txutxes”… Salutacions des del sud del País Valencià.