Els criteris per a viure i actuar són diferents si ens movem en el pla de la religió o en el de la política. En un pla religiós, la veritat revelada, expressada de manera dogmàtica, esdevé guia moral de l’existència. La política, però, funciona de manera diferent. La participació o no en un govern és una
ERC, des de la seva fundació, ha estat la suma de diferents sensibilitats, de diferents corrents. De bell antuvi, els corrents han estat un tret d’identitat democràtica del nostre partit. Ara bé, una cosa és un corrent i una altra cosa és un tren… Els corrents són entitats reconegudes dins els Estatuts d’ERC (tot i
Quinze dies sense escriure, en un sentit més o menys estricte, són molts dies. Han estat quinze dies molt intensos, quinze dies de molta feina de campanya i de molta feina de reflexió, feina de post-campanya. D‘una cosa podeu estar segurs: la dignitat nacional, la dignitat democràtica, continua a ERC. En Jordi Portabella n’ha tornat
Avui fa un any i un dia que Pasqual Maragall va expulsar ERC del Govern de Catalunya… "Un any i un dia" te ressonància de condemna penal però en el cas que ens ocupa, més aviat té connotacions iròniques. Un any i un dia després, Pasqual Maragall i Mira és ex-president i ERC torna a
Els independentistes som gent d’ordre. I no es tracta de cap acudit dolent… Amb aquest tema no m’agrada fer acudits. Ni que siguin bons. Els independentistes som gent d’ordre, perquè som gent que volem construir un futur de llibertat individual i col·lectiva i, en això de les construccions, l’ordre és fonamental. Ahir, fa 76 anys
En relació al meu post sobre les 3 vies d’accés a la independència… Me n’havia deixat una. La ridiculista.
Un amic meu, parafrasejant el bisbe Torres i Bages, afirmava que la Catalunya independent serà xarnega o no serà. Jo, des de la meva condició d’impur d’origen, comparteixo amb ell aquesta visió. Els meus orígens familiars no són catalans. La meva família són territorialment valencians i nacionalment "xurros", és a dir, part de la minoria
Sense ànim de ser exhaustiu, vull fer una comparativa entre les tres vies que l’independentisme català ha plantejat per accedir a la independència. En el meu post del 27 de març, "Ser independentista o treballar per la independència" , plantejo una clara distinció entre l’autodefinició personal i la construcció del projecte polític de l’independentisme: no
Estem en política per autoafirmació personal o per al desenvolupament d’un projecte? Som independentistes o treballem per la independència? Jo, -com la immensa majoria dels companys i companyes que estem en l’àmbit de l’esquerra independentista-, m’hi vaig "apuntar" a ERC per un doble motiu. El primer, perquè era independentista i perquè volia veure un Estat Català
Els catalans i les catalanes patim un síndrome d’autoodi importantíssim, fruit de 300 anys d’ocupació militar. El moviment sobiranista en pateix un altre de semblant, el de l’atracció cap a l’autòlisi. Si del primer només ens en podem desfer a través de la descolonització mental, del segon només ens en desfarem a través d’una visió
El mestre de poetes, Salvador Espriu, va publicar el 1960 el poemari de "La Pell de Brau". 47 anys després, res sembla haver canviat. Fins quan haurem d’aguantar aquesta vella, bruta, trista i dissortada Espanya? Salvador Espriu somniava amb la convivència en pau dels pobles de la vella Ibèria en el càntic XXX de "La
El procés cap a la independència s’assembla molt a un desembarcament amfibi. La clau de l’èxit és l’establiment d’un cap de pont… La plena llibertat nacional és, per a molts catalans, la darrera utopia revolucionària que ens queda. Perdoneu el llenguatge antiquat que faig servir en aquesta frase, però és així. Avui, en ple segle XXI,
Fa poc he passat un cap de setmana a València i no me’n puc estar de fer una reflexió sobre el paper que les capitals juguen i han jugat en la construcció nacional. Per acció o per omissió. L’existència d’una capital forta ha estat condició sine qua non per a la construcció nacional de la
He trobat avui una anotació molt interessant en el bloc d’en Cesc Poch relativa als paradigmes de l’independentisme. En aquests moments, una mica convulsos, crec que aportacions com la d’en Cesc introdueixen elements molt interessants de debat i reflexió, tant a curt com a mig i llarg termini. Us recomano que llegiu l’anotació original (cliqueu
El darrer post ha superat en escreix la dimensió recomenable per a un escrit d’aquesta mena. Tot i així, se’m va quedar al tinter la part més "tàctica" de la reflexió. Aquí la teniu… Sembla que l’autocrítica no és el fort dels partits polítics, en general, i d’alguna força "catalanista" en particular. Després d’unes eleccions