Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
El mestre de poetes, Salvador Espriu, va publicar el 1960 el poemari de "La Pell de Brau". 47 anys després, res sembla haver canviat. Fins quan haurem d’aguantar aquesta vella, bruta, trista i dissortada Espanya?
Salvador Espriu somniava amb la convivència en pau dels pobles de la vella Ibèria en el càntic XXX de "La Pell de Brau"
Ara, 47 anys després, ha canviat ben poc la realitat que va portar Espriu a conjurar un futur on la diversitat cultural, nacional i lingüística de la península Ibèrica fos possible. Espriu escrivia aquests versos des de la nit del franquisme, amb el record d’una guerra que culminava l’enfrontament fratricida de les dues Espanyes i d’aquestes amb les nacions de la perifèria. Què hauria escrit avui?
Ara, 47 anys després, la dreta i l’esquerra espanyola recuperen gestos i paraules propis de l’enfrontament civil dels anys 30. Ara, 47 anys després, esquerra i dreta espanyola segueixen confluint en una visió monolítica, nacional-castellana, d’Espanya, en la qual les nacions sense estat continuen "sobrevivint" en un Estat que ni els és propi ni les protegeix. Ara, 47 anys després, Espanya ha canviat el blanc i negre del No-Do pel color d’Antena-3, les locucions de Matias Prats (pare) per les prèdiques de Jiménez Losantos, els tecnòcrates del Movimiento pels alts funcionaris d’Aena i els presidents dels oligopolis privatitzats. Ha canviat tot per a què res canviï!
Fins quan haurem d’aguantar aquesta vella, bruta, trista i dissortada Espanya?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
25 abril 2005
El nord de la nostra política
Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc.
I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme.
El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció)