Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Els catalans i les catalanes patim un síndrome d’autoodi importantíssim, fruit de 300 anys d’ocupació militar. El moviment sobiranista en pateix un altre de semblant, el de l’atracció cap a l’autòlisi.
Si del primer només ens en podem desfer a través de la descolonització mental, del segon només ens en desfarem a través d’una visió estratègica del moviment independentista.
Fa pocs dies sentia bramar a la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio a 4 faixadors habituals de la sociovergència més clàssica. El tema, recurrent, era l’atac contra ERC. L’excusa del dia no era altre que la proposta del Vicepresident de la Generalitat de celebrar uns jocs esportius de les nacions sense estat. Els 4 savis rebutjaven la proposta amb un ampli ventall d’arguments, que anaven des de la ridiculització (només competirem amb Aruba i les Feroe) a la crítica ferotge davant la claudicació republicana. Aquest darrer paper l’exercia -com no!-, l’ínclit FM Àlvaro. Resumint, la seva tesi era que, si no podíem competir "de veritat", no podíem acceptar cap mena de succedani i que, en conseqüència, la proposta del govern de Catalunya era una nova renúncia sucursalista davant Espanya que posava de manifest la incoherència entre els principis independentistes i la pràctica de govern d’ERC.
Si tirem del fil del discurs del senyor FM i el relacionem amb la història més recent, la conclusió no pot ser més desencoratjadora.
– Durant 23 anys, CiU no fa ni un pas a favor del reconeixement real de les seleccions nacionals. El reconeixement internacional de l’esport català es mou entre el folklorisme i el testimonialisme.
– En els primers anys del tripartit, Rafel Niubò fa el primer moviment seriós pel reconeixement internacional d’una federació catalana. De Reno a Fresno, mantenim la il·lusió de l’èxit però, finalment, fracassem. El mon convergent ens va criticar per haver triat l’enfrontament directe amb Espanya, per haver generat il·lusions que, finalment, no es podien concretar.
– Des del govern d’entesa, ERC impulsa noves estratègies de reconeixement, més possibilistes, sense renunciar a seguir lluitant pel reconeixement directe. Els passos fets amb la Confederació Sudamericana de Patinatge o les propostes d’en Carod a Laussane així ho mostren. En aquest cas, el món convergent ens critica per haver renunciat al reconeixement de primera i acceptar el de segona.
Queda clara, doncs, la manca de coherència del posicionament convergent. O, ben pensat, sí que hi ha una coherència, una coherència subterrània, no explicitada. De fet, si es rebutgen les vies de primera i de segona al reconeixement de les seleccions nacionals, només es deixa una sortida clara, la del manteniment de l’status quo actual, és a dir, continuar competint amb l’espanyola i dir amb cara de fàstic que quan sona el chin-ta-chin-ta canviem de canal i esperem que guanyin els altres. Aquesta és la coherència convergent. Una coherència regionalista i d’autoodi nacional.
Prenc aquesta reflexió com a cas particular d’una situació molt més general en el moviment catalanista. Per desgràcia nostra, -i per satisfacció dels nostres veïns espanyols i francesos-, el catalanisme pateix d’una tendència innata cap a l’autolesió, tendència que ens fa, lògicament, cada cop més febles davant els autèntics adversaris. Per desgràcia nostra, predomina la lògica partidista sobre les necessitats nacionals. Per desgràcia nostra, predomina la miopia tacticista sobre la visió estratègica.
Així doncs, davant qualsevol pas objectiu cap a una cota més alta de sobirania, hi ha catalanistes que prefereixen ridiculitzar-lo o menystenir-lo per insuficient abans que acceptar-lo, bàsicament, perquè no se’ls hi ha acudit a ells. Davant qualsevol iniciativa transversal, de país, – sense anar més lluny, l’Estatut del 30 de setembre- hi ha catalanistes que prefereixen el regat en curt partidista al sentit d’estat que ens fa falta. I no només penso en el senyor FM Àlvaro, tertulià indignat a sou de Catalunya Ràdio, o en el senyor Mas i Gabarró, gran regatejador en curt davant l’esquadra zetapista. També penso en una gran majoria de dirigents del PSOE-PSC o d’ICV-EUiA-IU, que sovint s’autoanomenen també "catalanistes". I deixo a banda, lògicament, la totalitat dels dirigents de l’extrema dreta local, ja sigui en versió popular o en versió boadellista.
Al moviment catalanista li sobren tendències autodestructives i li falta direcció estratègica i sentit d’estat. Totes les forces polítiques catalanistes haurien de ser capaces de corregir aquesta patologia.
Per interès -i per supervivència- nacional.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
March 26th, 2007 by cinicat
Aquesta gent de CiU no tenen sentit de l’humor. Resulta que s’han pres seriosament la broma que els feia el dirigent d’ERC, com si estiguessin disposats a trencar el tripartit i fer President en Mas a canvi de convocar un referèndum sobre l’autodeterminació.
Ningú que estigui minimament en els seus cabals o que es prengui seriosament el tema de la independència no faria una proposta així tant a la lleugera, en unes declaracions a peu dret. És impossible que ningú que cregui mínimament en l’autodeterminació faci una proposta informal d’aquesta manera, mig any després d’haver constituït un nou govern. S’entén que si la proposta fos seriosa o feta per gent que realment hi creu en això de l’autodeterminació i la independència, haurien fet la proposta formalment, per escrit o en converses directes amb els possibles aliats per a la independència, i ho haurien fet abans de formalitzar un govern, precisament en la direcció oposada.
No hi ha cap possibilitat, doncs, que la proposta d’ERC sigui altra cosa que una broma per enfotre-se’n del pobre Mas que encara plora per la Presidència perduda. Si algú digués que la proposta d’ERC era real i que realment esperaven que algú se’ls prengués seriosament, caldria pensar que la mofa no anava tant dirigida als convergents com als qui sí que creuen en l’autodeterminació, o bé que a algú li falta un bull.