Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
El procés cap a la independència s’assembla molt a un desembarcament amfibi. La clau de l’èxit és l’establiment d’un cap de pont…
La plena llibertat nacional és, per a molts catalans, la darrera utopia revolucionària que ens queda. Perdoneu el llenguatge antiquat que faig servir en aquesta frase, però és així. Avui, en ple segle XXI, han anat caient totes les grans utopies del segle XX i cap força política, tret de l’independentisme, es planteja una transformació profunda, revolucionària, de les nostres estructures polítiques, socials i econòmiques.
El procés per a l’assoliment de la independència, – i perdoneu que em posi metafòric i militarista-, s’assembla molt a la preparació i execució d’una invasió amfíbia. M’explicaré.
Per a reeixir en una operació d’aquest tipus cal, en primer lloc, una base d’operacions segura, en la qual preparar una gran acumulació de mitjans terrestres, marítim i aeris, subministraments i logística. En segon lloc, cal una acurada planificació estratègica, basada en un coneixement precís de la costa i de les forces enemigues (nombre, entrenament, distribució i comandaments). Aquesta planificació ha de preveure un desembarcament inicial, l’establiment i consolidació d’un cap de pont i la posterior penetració de les línies enemigues fins a aconseguir la ocupació completa del territori. Fàcil, no?
Bé, la història ens ha demostrat que aquesta operació no és, d’entrada, ni fàcil ni barata, especialment a nivell de costos humans i materials. Arribar a la platja enemiga suposa una gran potència organitzativa i l’acceptació d’un risc important, cosa que no sempre s’acaba donant. A més a més, quan un exèrcit arriba i estableix un cap de pont en una platja hostil, es pot trobar amb dos escenaris diferents:
– Aguantar, malgrat les baixes i la feblesa de la posició, i anar eixamplant el cap de pont fins a permetre l’arribada massiva de forces i, d’aquesta manera, poder desbordar l’enemic i guanyar la batalla.
– Aguantar un temps i, a causa de les baixes i de la feblesa de la posició, acabar retirant-se i, amb sort, retornar a la base de partida, si no és que es deixen bous i esquelles en l’aventura.
En aquest darrer cas, l’escarment és tan gran que no es torna a intentar cap altre "aventura" en molt de temps. De vegades, mai més.
La història europea del segle XX ens brinda exemples de cada cas. En la nòmina dels èxits, tenim els desembarcaments aliats de la segona guerra mundial al nord d’Àfrica, a Sicília i Nàpols o, com a fita més notable, l’operació Overlord, més coneguda com a desembarcament de Normandia, el juny de 1944. En la nòmina dels fracassos tenim els britànics a Gallipollis l’any 1915 o a Dunkerke el 1940, o el malaurat intent republicà a la Batalla de l’Ebre, el 1938.
Però deixem per una estona les "hazañas bélicas" i retornem al tema que ens interessa.
L’independentisme català va viure molts anys instal·lat còmodament a l’altra riba, a la riba d’una puresa ideològica que li donava seguretat i que li permetia múltiples exercicis pirotècnics (amb foc real o amb foc verbal!), però sense acabar mai de prendre mal, políticament parlant. Des de la riba de la oposició permanent, l’independentisme s’autoenganyava creient que un dia, amb aquella pràctica, aconseguiria que tots i cadascun dels catalans (o una majoria suficient) vindria a les seves i, d’aquesta manera es podria estalviar el que en el fons més l’aterria: la planificació i execució del desembarcament a l’altra riba. Mentrestant, els altres, "l’enemic", vivia amb l’absolut convenciment que aquells perillosos independentistes mai gosarien travessar les aigües del canal i no incomodarien el seu statuts quo.
A finals dels 90, l’independentisme va madurar suficientment i va acumular prou força com per a intentar el desembarcament. Potser de forma prematura i, potser, sense gaire direcció estratègica però aquestes observacions són, a hores d’ara, ja del tot irrellevants. Des del Vilafranca, ERC es va convertir en una força política amb aspiracions reals d’arribar a les institucions i governar-les, és a dir, va començar a pensar en establir, de forma efectiva, un cap de pont a la platja enemiga.
L’any 1999, amb les eleccions municipals, malgrat un foc enemic intens i un no menyspreable foc amic, van arribar les primeres avantguardes a la platja institucional. 4 anys després, la primera onada de desembarcament entrava amb força i establia el seu cap de pont a la Generalitat.
L’independentisme català es troba ara en un moment crucial. Ha establert un cap de pont estable però es troba atrapat a la platja, no avança. I no ho fa per dues raons. D’una banda, el foc enemic que, com és lògic, no deixa de batre’ns des de posicions avantatjoses i utilitzant artilleria de tots els calibres. D’una altra banda, el dubte raonable sobre quina és l’estratègia a seguir a partir d’ara.
El primer factor és estructural, no ens hauria de preocupar o, almenys, no ens hauria de sorprendre. Què ens esperàvem que passaria, doncs, si ens plantàvem en territori hostil amb la intenció de fer-los fora i establir el nostre propi estat? El problema està, més aviat, en la preparació de les nostres tropes per aguantar el foc enemic i, també, en la nostra habilitat tàctica per a anar millorant posicions, construint refugis i passant, de tant en tant, a l’ofensiva. Aquí no ens queda més remei que aprendre a resistir i a lluitar millor, sense complexos i amb decisió. I en això estem.
El segon factor és el que realment em preocupa. Ens trobem a la platja i ben bé no sabem com hi hem arribat i, el què és pitjor, si realment volem continuar sent-hi o preferim retornar a casa amb els ferits i el material que puguem salvar. Aquesta és la disjuntiva amb que es troben els nostres comandaments sobre el terreny i han de respondre ràpidament per dues raons: perquè la intensitat del foc és creixent i perquè la moral de la tropa pot començar a baixar perillosament. En el seu descàrrec, cal reconèixer que prendre aquestes decisions, sota la pressió del temps i la pressió del foc enemic (i amic), no és feina fàcil. Tenen/tenim mala peça al teler.
El problema està plantejat i el termini per resoldre’l també està fixat. I no és gaire llarg. Ha arribat el moment de decidir si juguem fort per consolidar el nostre cap de pont i fer-lo gran, és a dir, per a començar a construir estructures d’estat des de les institucions o si preferim retornar a casa, a la còmoda riba de les trinxeres de l’oposició i la marginalitat, per a tornar a intentar-ho més endavant. O mai més!
Hem de triar entre triomfar a Normandia o retirar-nos de Dunkerke.
En el primer cas, siguem conscients que tindrem baixes. Potser moltes, i si no que li preguntin als americans que van desembarcar a Omaha Beach. En el segon cas, també tindrem baixes, potser menys, però dubto que ens tornem a plantejar mai més l’opció d’un nou desembarcament, ja sigui perquè mai tornem a aplegar prou forces o perquè restem bloquejats psicològicament per a evitar reviure aquesta mala experiència.
Jo tinc clar el què hauríem de fer. Espero que, entre tots, siguem capaços d’aclarir-nos i triar l’opció millor. No per a nosaltres, individualment o com a partit. La millor opció pel projecte de l’alliberament nacional de Catalunya. Tan clar com ho va tenir Eisenhower el 1944 per a aconseguir realment arribar a Berlin i derrotar el nazisme.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt, el teu post, però que molt, m’agraden les analogies.
Altra cosa, que reflecteixi la realitat,la veritat és que jo tinc dubtes, o Normandia o el Dunkerke?
Doncs jo la veritat és que veig molt poca relació entre un desembarcament armat en un territori hostil i un procés democràtic de presa de consciència nacional, del qual ja n’hi ha prou exemples perquè ens calgui construir estranys símils ad hoc. Si fem servir aquest símil bèl·lic, se suposa que hem de disparar contra tots els que no votin Esquerra? O més aviat no hauríem de mirar d’explicar que creiem que la nostra opció política és la millor per als ciutadans del nostre país fins aconseguir que les suposades tropes enemigues es passin al nostre bàndol…? Però repeteixo que això gairebé no té cap relació amb un desembarcament.
En tot cas, si fem servir aquest símil bèl·lic tan desencertat des del meu punt de vista, potser caldria que tots plegats ens plantegéssim si per fer un desembarcament en territori hostil n’hi ha prou de comptar amb el 15% del total de les tropes i els recursos. No seria millor continuar al nostre territori, acumulant forces, fins que el nostre exèrcit tingués una dimensió comparable a l’enemic? Diria que en una batalla de 15 contra 85 els 15 molt rarament resultaran l’opció triomfadora.
Amb tot això, el que vull dir és que no vam fer d’ERC la nostra opció preferent de vot per fer polítiques de renúncies ideològiques. Per a això ja hi havia altres formacions polítiques… I vam decidir que no pagava la pena votar-les. No sé si m’explico.
El símil oblida una premissa bàsica: hi havia una altra opció de desembarcament. No sé si millor o pitjor, però podíem haver triat un altre vaixell per anar a l’altra riba. Hi podíem anar amb CiU en lloc d’escollir la barcassa del PSC. Hem de tenir present que, seguint el teu símil, és el primer desembarcament de la història en què l’enemic el tenim al davant però també a les nostres files. Reconec que anar de la mà amb CiU tampoc no era una opció molt recomanable. A Normandia tots els aliats anaven a la una, a la platja "post-nacional" tots van a la seua i l’independentisme instal·lat més que tocat per les bales, és tocat pels càrrecs.
El problema es que els oficials i sobretot els comandants no creuen amb el triomf final.
Estan cansats de estar sempre en el mar i ara volen trepitjat terra ferma. No ha triat la millor estratègia ni la millor platja per desembarcar. Han triat la que millors que a ells, els comandants, l’his va bé per, potser poder dormir i menjar tranquil ament en terra ferma, mentre que la tropa esta empantanegada entre mig de trets que venen de tot arreu, fins i tot de la reraguarda.
Cap batalla es pot guanyar si no es creu en la victòria final i ara per ara, els comandants son els primers que no hi creuen.
Per cert ja vaig fer una comparativa beli-cista , encara que no tant detallada com la teva en el meu bloc: Soldats amb oficials frustrats : Una guerra perduda