Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
PETITES COSES QUE ENS PREOCUPEN ALS XARNEGOS INDEPENDENTISTES
Un amic meu, parafrasejant el bisbe Torres i Bages, afirmava que la Catalunya independent serà xarnega o no serà. Jo, des de la meva condició d’impur d’origen, comparteixo amb ell aquesta visió.
Els meus orígens familiars no són catalans. La meva família són territorialment valencians i nacionalment "xurros", és a dir, part de la minoria aragonesa de la zona de l’Alt Millars. Jo he parlat a casa sempre en castellà. I fins que vaig tenir una certa edat, també el parlava a l’escola i amb els amics. De fet, no sóc ben bé la "Juani" de la pel·lícula del Bigas Luna, però tampoc represento el militant sociològicament "promig" d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Tot això ve a tomb d’una pregunta que ens fèiem l’altre dia amb aquest amic meu i que intentàvem respondre des de la nostra condició nacionalment impura, "xarnega", si se’m permet l’ús d’aquesta paraula sense matisos pejoratius. Ens preguntàvem quines eren les raons que podien portar als descendents de la immigració espanyola dels 50-70 o als descendents de la nova immigració a donar suport al projecte independentista. I ens ho preguntàvem per una raó ben simple, des de la nostra condició de militants independentistes. Fins ara, els catalans i catalanes catalanoparlants, d’ascendència catalana i de sentiment nacional català, han estat encara incapaços, -ells i elles sols-, d’inclinar la balança a favor de l’alliberament nacional i de la consecució d’un estat propi. Així doncs, és hora de platejar-nos tots plegats com aconseguim que els altres catalans, els nous catalans, també juguin a favor del projecte independentista. Més que res, per a veure si així acabem tenint opcions reals d’èxit.
D’entrada, les motivacions que un "xarnego" pot tenir per recolzar l’independentisme no provenen de l’univers de les essències, almenys en l’entorn de la zona metropolitana. Una altra cosa ens podem trobar en certs territoris en els quals la composició social i lingüística predominant corresponen a una majoria claríssima de l’element catalanoparlant i nacionalment català. En aquests territoris, de vegades, el "xarnego" passa a assumir com a propis els elements clàssics de la identitat catalana amb absoluta naturalitat, tal i com hauria assumit la identitat espanyola si hagués caigut a Toledo o Càceres, en lloc d’haver-ho fet a la Garrotxa o a Arbúcies.
Però, si ens movem en l’àmbit de la zona metropolitana, de les capitals grans (Lleida, Girona, Manresa, Tarragona, Reus) o de les zones costaneres turístiques, la situació és més complexa. Les proporcions socials i lingüístiques fan que d’entrada no sigui òbvia per al nouvingut l’adhesió a la identitat nacional catalana. D’això en tenim una llarga experiència, especialment si ens fixem en els barris tancats que, durant els anys 60 i 70, van amuntegar la immigració del sud d’Espanya i que ara, 40 anys després, poques diferències acaben tenint si els comparem amb barris similars existents al voltant de Madrid, Sevilla o Saragossa.
En aquest context, l’adhesió al projecte nacional s’està produint per altres mitjans. Els xarnegos i els fills dels xarnegos tenim un espectre més gran de motivacions per afegir-nos al projecte nacional. Són altres petites coses que també ens preocupen i que fan que, -més enllà de la llengua que cadascú parla amb els seus pares-, ens haguem afegit a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya.
I quines són, aquestes petites coses?
– La injustícia social causada pels dèficits de l’estat del benestar a Catalunya.
– La penalització que significa tenir unes infraestructures de transport deficients i/o de peatge, mentre els nostres impostos no retornen al país i serveixen per finançar els centres del poder estatal.
– El perjudici que pateix la competitivitat de les nostres empreses per causa de no disposar d’instruments propis de control dels mercats i dependre dels que tenen seu a Madrid.
– L’orgull de poder formar part d’un país modern, proper, integrador, respectuós amb les persones, solidari, democràtic, capaç de lluitar per la llibertat, per la pròpia i per la de tothom.
– La voluntat de compartir una identitat comuna, més enllà dels orígens, llengües i religions de cadascú. Una identitat catalana, que no pot ser una més entre d’altres, sinó que ha de ser la identitat compartida a l’espai públic, la nostra identitat com a ciutadans. Allò que els francesos anomenen la identitat "republicana".
El 25% dels assistents a la manifestació del 18 de febrer de 2006, o dels votants de l’esquerra independentista són "xarnegos", xarnegos independentistes. I no en dubteu, un dia en seran molts més. Aquell dia potser sí que farem realitat el nostre objectiu polític: la construcció d’una societat catalana més justa i més lliure, amb un estat propi que garanteixi aquesta justícia i aquesta llibertat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot el que dius esta molt bé, però si el projecte nacional no és creïble i sobretot els que som de la "ceba" no hi combreguem de veritat, els que tu dius "xarnegos" mai s’hi apuntaran, sobretot perquè l’altre projecte nacional "el espanyol" te més possibilitats i a més a més té el component "essencialista" de l’origen dels "xarnegos". Aquest component "essencialista" no s’ha de depreciar ja que moltes persones han mort per aquest component i si et fitxes avui es encara molt viu (per exemple les seleccions esportives nacionals).
El projecte independentista sense el patriotisme essencialista no és creïble. Fins i tot els Estats Units que tenen menys historia que nosaltres, sempre estan fent servir el patriotisme essencialista per cohesionar tots el munt de "xarnegos" que entren al país: La bandera americana i el himne sempre esta present en qualsevol acte que es fa, sigui esportiu, cultural o polític. Si no parles angles no pots aconseguir la nacionalitat americana. Fins i tot ara a Alemanya, per aconseguir la nacionalitat alemanya independent dels anys que portis vivint, treballant i cotitzant, es necessari superar un examen de coneixement mínim de la llengua Alemanya (equivalent a un nivell B alt del Català) i sobretot d’historia "essencialista".
Tot el que tu dius més els components "essencialistes" és el que fa creïble un projecte, només que falli un d’ells el projecte entre en una via morta.
Es més, potser si el independentisme és més "essencialista" que "pragmàtic" té més possibilitats de sobreviure que si no ho es. Sinó mira que ha passat amb Euskadi o Irlanda.
Sóc fills d’andalusos i murcians. Avui dia sóc empresari i no em puc queixar de com em va tot plegat. Per mi, Catalunya i la llengua catalana són les eines amb les quals he pujat de categoria social respecte els pares i un germà, que continuen vivint immersos en el seu univers espanyol dels barris de la immigració de BCN. Ho dic així de brutal, si voleu, però és la meva veritat. Si no fos pel català i per la mateixa realitat de Catalunya, la promoció social i econòmica dels vinguts ara fa mig segle i els seus fills, com jo, hagués estat molt més difícil.
per tant, mentre el català i la realitat nacional de Catalunya siguin eines valuoses de promoció social i econòmica, tots els camins seran oberts. Jo mateix em sorprenc de la quantitat de empresaris de les pimes que, com jo, som castellanoparlants i en el món dels negocis ens tractem en català. Perquè això té un valor afegit.
Amb això us vull dir que no oblideu el valor de l’economia en un procés de sobiranisme-independència com el que defenseu. La pàtria de molta gent desarrelada està en la butxaca. I jo sóc un d’aquests.
A mi si m’agrada fugir dels "essencialismes", l’essencia correspón sempre a una minoria i en democràcia si no sumes hi ha poca cosa a fer. Aplaudeixo l’escrit, el recullo al meu bloc i faig una proposta en aquest sentit:
http://azconanelbarbaro.com/2007/04/03/catalunya-independent-sera-xarnega-o-no-sera/
El meu pare és un d’aquests casos, d’aquest 25%, una persona relativament allunyada dels referents clàssics del nacionalisme, és castellanoparlant i no té gaire interés pels aspectes sentimentals del catalanisme. Per a ell és una obvietat que Espanya ens escanya i ens rebutja i no creu que valgui la pena fer cap esforç per entendre-s’hi. El seu republicanisme i el seu independentisme els viu com una resposta racional a un Estat injust.
Mon pare i mons avis també són xarnegos. De fet mon pare va parlar sempre en Castellà fins als 20 anys amb els seus quatre germans. Avui dia tota la meva família castellana és catalanista. A mi i a tots els meus cosins s’ens ha fet créixer en la llengua del poble. Mon pare vota Esquerra. Jo sóc militant d’Esquerra i de les JERC.
És una qüestió d’educació i sensibilitat.
Trobo molt interessants les teves reflexions. Jo també sóc xarnego independentista i militant d’ERC. Us encoratjo a seguir endavant, sobretot no defalliu, us necessitem.
Que un hijo de inmigrantes (cuyos padres son "inmigrantes", no emigrantes: es decir no eran extranjeros en otro país) se identifique con el proyecto de "liberación" de Cataluña, sólo puede explciarse por un cuadro que reúne complejo de culpa, ignoracia, debilidad mental y falta de lealtad a su patria. En Estocolmo, en el año 1973, y tras el asalto a un banco, se observó con asombro cómo los rehenes liberados protegían con sus cuerpos a los asaltantes de los posibles disparos de la policía. Desde entonces se denomina síndrome de Estocolmo a la actitud de la víctima de lamer el cuchillo de quien está dispueto a degollarlo. Y no estoy diciendo que los catalanes sean malos o que los idependentistas sean asesinos, sino que su proyecto es es letal para España y que es conveniente debilitar en los demás (incluidos sobre todos los charnegos) la general actitud de respeto que tales movimientos suelen suscitar, es decir, refutar la visión "entusiástica" de tales movimientos como expresión de los más vivos impulsos democráticos de un pueblo en busca de su llibertad. Esos charnegos independentistas son sencillamente traidores, lo mismo que lo son los independentistas. Y estoy utilizando estos términos sin niguna connotación subjetiva: no es que les esté insultando porque yo esté cabreado, es que esas son las palabras que les convienen a la lauz de un análisi sereno de la historia…
La clave ideológica de todo proyecto de nacionalismo radical es la mentira histórica. Por ello es necesario afirmar que sólo a través de la falsificación y de la mentira, del moldeamiento de los jóvenes, al modo como se moldean los miembros de una secta destructiva, es decir, de la falsa conciencia de su propia realidad, el proyecto nacionalista puede echar a andar.
ATRÉVETE APENSAR POR TI MISMO