Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
El darrer post ha superat en escreix la dimensió recomenable per a un escrit d’aquesta mena. Tot i així, se’m va quedar al tinter la part més "tàctica" de la reflexió. Aquí la teniu…
Sembla que l’autocrítica no és el fort dels partits polítics, en general, i d’alguna força "catalanista" en particular. Després d’unes eleccions marcades per la baixa de la participació i per l’absència de guanyadors clars (us recomano la lectura del meu post del passat 11 de novembre), encara hi ha qui està basant la seva estratègia en el no reconeixement "moral" de la decisió lliure i democràtica del nostre Parlament i en la mirada permanent al passat.
L’element clau que ha situat a CiU fora del govern, tot i "guanyar" en vots i diputats, ha estat l’aposta del tot o res. Primer, cremant els ponts amb ERC i sembrant de mines tots els passadissos. Segon, amb la boutade de la visita al notari. Tercer, esperant que la investidura de la Presidència de la Generalitat la concediria graciosament el senyor Rodríguez Zapatero. Massa prepotència en massa poc temps.
Tot i el decebedor resultat d’aquesta estratègia, encara ningú dins CiU ha fet cap qüestionament clar de la mateixa. I crec que és imprescindible que CiU faci un canvi d’estratègia clar si no vol continuar per molt de temps en aquesta posició "marginal" de la política catalana. Efectivament, en el post anterior, manifestava el meu convenciment absolut de l’error estratègic, des d’un punt de vista de país, que significaria l’aposta convergent a esdevenir "la casa comuna" del catalanisme. Ara em vull centrar en les conseqüències tàctiques d’aquesta decisió, conseqüències que poden ser letals per a la pròpia organització convergent.
L’anàlisi acurada del mapa electoral català no ens indica cap "corrent de fons" que ratifiqui l’aposta convergent per l’hegemonia catalanista. L’electorat republicà s’ha consolidat en un terra molt sòlid, gairebé el doble que tenia en el moment de les municipals del 2003. L’electorat convergent s’ha mobilitzat en aquests darrers comicis, potser no en el nivell esperat en els càlculs del pinyol dur del carrer Còrsega, però sí de forma notable. I, en cap cas, s’ha mostrat proper a una situació d’hegemonia per part de CiU. Així doncs, l’aposta per a convertir CiU en "casa comuna del catalanisme" té unes probabilitats d’èxit més aviat escases.
Parlem ara de la situació "tàctica" real, sobre el terreny, de CiU. La federació convergent-unionista només governa 3 diputacions provincials i l’ajuntament de Tarragona, amb un pacte d’entesa entre les dretes locals. Aquesta situació s’arrossega des del 2003 i la perspectiva no és ara millor. Les futures eleccions municipals poden millorar les posicions convergents en alguns ajuntaments significatius, Barcelona, Girona, per exemple, però, en cap cas arribaran ni a ensumar la majoria absoluta. Pel que fa a les diputacions provincials, cal veure quin paper farà ERC i, en menor mesura ICV, en les regions de la Catalunya interior, per a veure si CiU podrà mantenir encara la seva actual situació de preeminència en les diputacions de Tarragona, Lleida i Girona. En tots aquests escenaris, grans ajuntaments o diputacions, l’única chance real de CiU per entrar en els governs locals passa per l’entesa amb altres forces polítiques. I, en la majoria de casos, l’únic soci viable pot acabar sent ERC.
En una situació com aquesta, ja s’han alçat algunes veus dins CiU reclamant una mica de "realpolitik". Es tracta de dirigents municipals (Xavier Trias, Carles Puigdemont) que aspiren a alcaldies o de la veu de l’experiència d’en Duran i Lleida. En tots aquests cassos, es veu amb desconfiança la repetició de l’aposta hegemonista de cara a les municipals.
Les conseqüències de repetir els errors de la campanya madiniana en les municipals podrien ser letals per a CiU. La perspectiva de 4 anys més de sequera "de poder" posaria els aparells convergents i, molt especialment, unionistes, en alarma vermella, tant pel que fa a la situació financera, ja molt complicada actualment, com pel que fa a la situació dels "recursos humans" del partit, poc acostumats a aquestes llargues temporades de sequera. Fa de mal dir que passaria, però les perspectives no serien gaire falagueres pel projecte de la "casa comuna del catalanisme".
Finalment, vull deixar ben clar que aquest escenari, potser somiat en alguns despatxos de certs aparells partidistes, no és ni de bon tros el que desitjo ni el que crec que li convé al país. Crec que Catalunya necessita un partit de centre-dreta nacional potent, sobiranista, capaç de fer una oposició constructiva. I ho dic des de la meva aposta clara i sense dubtes a favor del govern d’entesa. Per la salut democràtica i per la salut "nacional", Catalunya necessita que CiU recapaciti i comenci a mirar endavant.
El suicidi no és, en cap cas, una solució.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord en l’anàlisi. Tan d’acord que havia escrit un post pràcticament igual sense adonar-me que tu ja l’havies escrit!
Felicitats, i endavant amb la bona feina.