Republicans i Independentistes

Sense ànim de ser exhaustiu, vull fer una comparativa entre les tres vies que l’independentisme català ha plantejat per accedir a la independència.

En el meu post del 27 de març, "Ser independentista o treballar per la independència" , plantejo una clara distinció entre l’autodefinició personal i la construcció del projecte polític de l’independentisme: no tothom que s’autodefineix com a independentista treballa per la construcció d’un Estat Català indepenendent. I en cap cas poso en dubto la sinceritat de la seva autodefinició; només afirmo que la pròpia definició no implica necessàriament una praxis política que ens porti realment a l’assoliment de l’objectiu final. I com a prova palmària d’aquesta afirmació, només hem de constatar l’existència de persones que s’autoidentifiquen com a independentistes i que militen dins forces polítiques que no tenen aquest objectiu final, verbigràcia, CiU o ICV.

Ara em vull situar en una altra posició. Em vull centrar en aquelles forces polítiques que tenen (o han tingut) com a objectiu la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Estic parlant, doncs, d’ERC, de les CUP, de Maulets, del PRC, d’Endavant, de la CAJEI, d’Estat Català, del PSAN, si comptem les que encara tenen activitat i, d’entre les desaparegudes o inactives, de Catalunya Lliure, del MDT, del PI, de NE, de la Crida i d’algunes altres que, per oblit, no hauré inclòs en aquests llistats. El que vull plantejar en una segona reflexió, la de l’eficàcia i l’eficiència del treball per la independència.

Si fem un cert esforç de síntesi, crec que podríem arribar a incloure els projectes polítics de totes aquestes organitzacions en tres models bàsics, el que en podríem dir els tres camins per a la independència. Ja sé que l’ús de la ironia no està ben vist o, simplement, no és comprès, però els he etiquetat com la via de la caputxa, la via budista i la via social a la independència.

1. La via de la caputxa. Consisteix en l’organització d’un exèrcit d’alliberament català que lluiti contra els ocupants espanyols i francesos i els expulsi per la força de les armes. La seva praxis política és nul·la, tret de les cantimplores amb cloratita o dels còctels molotov, i el seu discurs polític és exclusivament revolucionari. Eficàcia nul·la i eficiència menys infinit.

2. La via budista. Té moltes semblances al proselitisme religiós. La independència esdevé la terra promesa-el Regne de Déu-el paradís-el nirvana i la tàctica consisteix en convèncer la resta de catalans, -els encara no independentistes-, del seu error i així, a poc a poc, arribar a ser-ne prou per a guanyar un referèndum. O potser ni això. Només caldrà que la vetlla de l’11 de setembre del 2014, 3.000.000 de catalans/es repeteixin amb força el mantra independentista i, de cop i volta, s’obriran ambaixades catalanes davant l’ONU, la Unió Europea i el Vaticà. La seva praxis polític és la de la permanent oposició, ja que el contacte amb la impuritat del govern és pecat. De fet, creuen que només podran governar quan aconseguim la independència i no haguem de compartir res amb cap força política d’obediència espanyola. El seu discurs polític és essencialment nacional, sense additius que el desvirtuïn, ni de dretes ni d’esquerres (bé, això diuen) i amb clares connexions ideològiques amb Guifré el Pilós, Josep Dencàs i el general Savall. Eficàcia baixa: cada cop hi haurà menys independentistes per aquesta via i, per tant, l’assoliment de l’objectiu estarà més lluny. Eficiència interna, molt alta: amb molt poc esforç ideològic i de discurs, s’aglutinen adhesions de naturalesa molt primària. Eficiència externa, molt baixa: dedica pocs recursos fora del cercle dels ja convençuts i genera molt poques adhesions noves.

3. La via social. Consistent en un programa polític per a resoldre els problemes socials d’avui amb un horitzó estratègic a 20 anys. L’acció política quotidiana ha d’eixamplar la base social independentista i anar construint estructures d’estat. El seu discurs identifica en un de sol el problema social i el problema nacional, com a formes indestriables d’una mateixa realitat. Sense justícia social no hi haurà progrés nacional i sense llibertat nacional no hi haurà progrés social. La seva posició ideològica només pot estar, doncs, a l’esquerra. És la via de l’esquerra nacional i del patriotisme social. Eficàcia: per veure, calen 20 anys per avaluar. Eficiència interna: baixa, part dels ja convençuts veuen aquesta via com una traïció a les essències. Eficiència externa: alta, és l’única manera d’incorporar gent a la base social de l’independentisme, independentment de la llengua que parlin, la religió que practiquin o el lloc on hagin nascut.

Més enllà de les sigles, crec que l’única via realista i possibilista per a la independència és la darrera. I, ara per ara, l’únic instrument que permetrà aplicar-la amb èxit és Esquerra Republicana de Catalunya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!