Estem en política per autoafirmació personal o per al desenvolupament d’un projecte?
Som independentistes o treballem per la independència?
Jo, -com la immensa majoria dels companys i companyes que estem en l’àmbit de l’esquerra independentista-, m’hi vaig "apuntar" a ERC per un doble motiu. El primer, perquè era independentista i perquè volia veure un Estat Català independent, lliure, sobirà i complet. El segon, perquè creia que això només seria possible des del progrés i la justícia social. I encara hi sóc pels mateixos motius.
En la primera motivació es produeix una barreja de dos elements que, a primer cop d’ull, ens poden semblar el mateix però que, -de fet-, són ben diferents. D’una banda, està la pròpia autoidentificació amb el projecte independentista, condensada en la frase "sóc independentista". D’una altra banda, està el projecte independentista en si, és a dir, l’assoliment d’un Estat Català independent. Tot i que puguin semblar sinònims, ser independentista i treballar per la independència no són ben bé la mateixa cosa.
Hi ha independentistes que ho són de forma total, esclatant. Són plenament independentistes. Són més independentistes que el coronel Macià, el Pep Guia i la Isabel Clara Simó junts. Però, desgraciadament, n’hi ha d’aquests que malgrat el seu total, absolut, innegable i mai prou ponderat independentisme, no treballen per la independència. Alguns, conscientment. Altres, involuntàriament. N’hi ha d’aquests que, -des de l’autoafirmació clara del seu independentisme-, no fan ni un sol pas per a què la data de la nostra llibertat s’acosti ni un minut més. Amb la seva autoafirmació ni fan via, ni ens deixen fer-la. Alguns d’aquests, cada cop que obren la boca, fan que el comptador dels futurs votants favorables a la independència baixi en lloc de pujar. Alguns d’aquests, amb els seus posicionaments polítics, posen pals a les rodes a la construcció de les estructures d’estat embrionàries que ara necessitem, aquelles estructures que un dia ens permetran ser un Estat amb tots els ets i uts.
En canvi, jo prefereixo aquells que, sent també independentistes, -encara que, potser, no ho siguin de manera tan total, absoluta, innegable i mai prou ponderada com els d’abans-, són capaços de treballar per la independència de manera efectiva i fan que la data de la nostra llibertat es vagi acostant de manera inexorable.
Sincerament, jo prefereixo aquells que, sense alçar innecessàriament la veu i parlant quan és necessari parlar, permeten que el projecte de la independència sigui un "projecte en curs" i incrementi, ni que sigui una mica, el tant per cent d’execució.
És ben simple. Jo crec en el que la gent fa. No en el que la gent diu que és.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carles,
Tan de bo tinguessis raó. Tot i això, fent president Montilla i pactant amb el PSOE no és treballar per la independència. Si ho és, és que jo vaig molt errat.
Salutacions independentistes,
emigdi
La manera de fer de ERC recorda aquells marits despitats que llencen la dona pel balcó i després es suïciden (tot i que no he entès mai perquè no ho fan al revés).
No seria una bona idea, doncs, que sortíssim d’ERC aquells que sí treballem per la independència i fundessim un partit independentista nou? Per què suportar la rèmora d’aquells que no fan més que posar pals a les rodes dels companys i companyes que sí lluiten per la utopia? ERC sembla ja el camarot dels germans Marx. No aprenem dels nostres errors i ara, a més, empitjorem. No es pot tolerar que ERC voti contra una resolució que advoca pel dret a la autodeterminació, només perquè la presenta Ciu (i CiU no ho hauria pogut fer sense l’ajut de l’inefable sr. Vendrell, és clar)No recordo un ridícul i una esquizofrènia tan gran des que vam haver de sortir del Govern. Fins quan aguantarem, aquesta vegada? Farem altre cop en Vendrell conseller???