Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Política independentista versus religió independentista
Els criteris per a viure i actuar són diferents si ens movem en el pla de la religió o en el de la política. En un pla religiós, la veritat revelada, expressada de manera dogmàtica, esdevé guia moral de l’existència. La política, però, funciona de manera diferent.
La participació o no en un govern és una qüestió política. Encara que molta gent se l’estigui plantejant en clau religiosa…
Política i religió són com aigua i oli, no es poden barrejar. I no em refereixo a la qüestió clàssica que ha marcat la política fins al primer terç del segle XX a tot el món occidental (i en alguns racons fins ben entrat aquest segle). M’estic referint als diferents enfocaments amb que es pot practicar la política.
En primer lloc, i per a que tothom ho tingui clar, vull distingir religió d’espiritualitat. Totes les persones, siguin creients o no, i independentment de quina sigui la seva creença concreta, tenen una dimensió espiritual que transcendeix la contingència concreta de la matèria. La religió és una altra cosa. La religió és una construcció sociològica que es basa, parcialment, en aquesta espiritualitat i que aplega altres elements d’índole material (cultura, economia, institucions, etc.) És per això que l’espiritualitat és una experiència lliure, per definició, i la religió, en la majoria de casos, és una construcció dogmàtica, en el sentit etimològic del terme. És a dir, una construcció basada en una veritat revelada que es fixa en un dogma i que, a partir d’aquest dogma, genera una ètica concreta per al capteniment del creient.
En segon lloc, crec que la política i la religió són coses ben diferents. La política no es basa en el dogma, sigui del tipus que sigui. La política és l’art del possible i aquesta possibilitat depèn de la realitat social de cada moment, d’allò que anomenem la "conjuntura". En política, la ideologia és el genotip, -aquella identitat pròpia que cada partit porta marcada en el seu ADN-, però el que s’acaba manifestant no és altra cosa que el fenotip, és a dir, la concreció del genotip en un context determinat.
Els ciutadans i ciutadanes lliures hem de desconfiar de la política entesa com una religió. Una proposta política que es planteja com un credo inalterable i amb una moral rígida no serà mai un bon instrument per a aconseguir més llibertat, ja sigui personal, social o nacional. Independentment de les bones intencions dels seus promotors, o de la bondat objectiva dels seus continguts. Falla, precisament, en el que és més bàsic: l’alliberament (personal, social o nacional), no s’assoleix mai amb l’acceptació acrítica d’un credo; l’alliberament (personal, social o nacional), s’assoleix a través d’un procés intern (personal, de classe o nacional).
ERC és un partit independentista. La seva militància és independentista. L’objectiu que compartim tota la gent d’ERC està clar: tots volem un Estat Català lliure, democràtic, independent i sobirà. El debat, com sempre, no està en la finalitat, sinó en els mitjans. Allò que en diuen "l’estratègia". I, com no podia ser d’altra manera, en aquest tema també tenim "dues línies d’investigació". D’una banda, la línia del "gran salt endavant" i, d’una altra banda, la via del gradualisme.
La primera línia aplega els qui creuen que l’Estat Català s’aconseguirà amb una acció concreta, catàrtica, que conjurarà les forces nacionals i que ens permetrà trencar les cadenes amb Espanya. Aquest enfocament es basa, de fet, en una visió religiosa de l’independentisme. Efectivament, en aquest cas el dogma identitari s’encarna en els bons independentistes que es dediquen, -com si es tractés dels profetes de l’antic testament-, a clamar en el desert de la indiferència o de la hostilitat nacional, fins que, tard o d’hora, les masses es converteixin a la bona nova i protagonitzin l’Èxode, marxant d’Espanya i arribant a la terra promesa de l’Estat Català. No sé perquè, però em costa d’imaginar els meus compatriotes abandonant la seguretat dels seus sofàs i de les seves segones residències per a aixecar-se contra l’opressió i deixar-ho tot per la promesa incerta d’un alliberament futur… Tant de bo m’equivoqués!
La segona via no és, -ni de bon tros-, tan èpica ni tan carismàtica. És més quotidiana i no és menys arriscada. El gradualisme aposta per l’exercici de la política real, aconseguint petits (o grans) passes endavant i acceptant, de tant en tant, algun retrocés. Algunes vegades des de responsabilitats de govern i d’altres exercint una oposició responsable. El gradualisme aposta per acostar-nos a la majoria i fer d’aquesta majoria la punta de llança de l’alliberament nacional. Aquesta segona via és, sobre tot, una via política. Una via basada en el pacte, en la coalició d’interessos i en l’eixamplament de la base social del projecte, a través de la complicitat. Res a veure, doncs, amb conversions massives ni amb predicadors amb poders taumatúrgics.
Quina via és la bona? Quina via és l’efectiva? Quina és la via realista?
Digueu-me patriota de poca fe, però jo no crec en els miracles. O, com a mínim, no crec en aquesta mena de miracles col·lectius. Crec, més aviat, en els petits miracles quotidians, en els miracles de les petites coses.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema amic Carles és que el nacionalisme espanyol no és tan progressiu. Avança amb molt mala llet i del nostre progressisme se’n refot. No sé si tants anys de gradualismes i moderacions al final ens faran quedar-nos allí on som. El primer tripartit va ser gradualista perquè va ser l’intent de transformar l’Espanya federal. Tots els elements els teniem a favor. I en canvi, la proposta va fracassar. Zapatero es va fer enrere.
Una vegada descartada la ofensiva federalista, el nacionalisme espanyol té la gosadia d’intentar desnaturalitzar completament un Estatut ja aprovat pel mateix poble. Amb un adversari d’aquesta baixesa democràtica, jo crec que la via gradualista ja no ens aportarà res. El que si veig és molta desorientació tana CiU com a ERC. Cal un canvi d’estratègia… claríssimament… sino volem acabar aixafats per la maquinària espanyolista.
Subscric totalment el canvi d’estratègia d’en Daniel Solano. Massa temps els d’allà ens fan el buit i es foten de nosaltres, a la cara, i aquí perdent-nos en disquisicions teòriques i personalismes… Al pa pa i al vi vi!
Ens cal unitat! Praxis patriòtica, autocrítica i generositat!
Cito:
El gradualisme aposta per l’exercici de la política real, aconseguint
petits (o grans) passes endavant i acceptant, de tant en tant, algun
retrocés.
Amb el que ens costa fer un pas endevant no podem permetre’ns el luxe de fer passes enrere.
Ni un pas enrere! Ni per agafar embranzida.
No em malinterpretis, jo tampoc crec en miracles. Però els catalans no ens podem permetre passes enrere, perquè cada pas que retrocedim és un pas que avança l’espanyolisme, i aquests són ferms i difícils de fer recular.
Benvolgut Carles, m’agradat molt tornar-te llegir desprès de tans dies absent.
El plantejament de RCat és de segona via i el que planteja es eixamplar la base independentista sense "encotillarnos" en el debat trampa de dretes i esquerres. Nosaltres no ens podem permetre el luxe de jugar amb les mateixes cartes que un país normal, a nosaltres ens falten cartes.
La segona via només és possible si constantment estem aprofitant qualsevol errada, mala gestió, incongruència…etc del sistema imposat per la democràcia espanyola, per tal de fer campanya dins i fora de les nostres fronteres per aconseguir més suport a la causa independentista.
Per desgràcia la via del possibilitàvem, del "peix al cove", de la pluja fina, de la bona gestió…etc no ensenya ni posa en manifest la injustícia i l’opressió que els ciutadans catalans estem sotmesos, ans el contrari , dona arguments als conformistes i als que ja estan bé com anem.
En tot cas, també et diré que tota causa independentista reeixida, més de 100 països en el segle XX, sempre té un component una mica èpic, i si no el té, a les hores s’inventa un, perquè per desgràcia els països necessiten una mica de la mística èpica per simplificar tot el complicat procés que permetré la independència de la nació, es una estratègia que funciona molt bé per cohesionar els seus ciutadans i augmentar el sentiment patriòtic. Ja veurem quina ens podrem inventar per quan Catalunya sigui independent -)
Salut i República!
Manel des de l’Exili
Em vols dir quins pasos endavant hem fet darrerament (com a país cap a la independència i com a partit) ? Mare de Déu, les coses que fa dir el tenir un alt càrrec ! Viure per veure !