Republicans i Independentistes

Fa poc he passat un cap de setmana a València i no me’n puc estar de fer una reflexió sobre el paper que les capitals juguen i han jugat en la construcció nacional. Per acció o per omissió.

L’existència d’una capital forta ha estat condició sine qua non per a la construcció nacional de la gran majoria dels pobles europeus. Aquesta condició ha tingut la seva complementària, igualment necessària, en la necessitat que la capital tingués una nació al darrera que la singularitzés i li conferís la seva personalitat específica.

Si fem una mica d’història comparada, ens podem adonar que aquest ha estat un factor clau en l’evolució, reeixida o no, de la construcció de les realitats nacionals europees. Mentre que Holanda s’ha articulat al voltant d’Amsterdaam, Dinamarca al voltant de Copenhaven o Portugal al voltant de Lisboa, la majoria de nacions europees sense estat han acabat sent aquelles que no han complert la doble condició abans expressada. Els casos més clars, i més propers, els tenim amb Galícia, Bretanya o Occitània, nacions tan antigues com la nostra i, fins i tot, més antigues que algunes de les que actualment tenen estat propi, però que no han estat capaces d’articular una capital forta identificada clarament amb la pròpia realitat nacional. Ni Santiago ni A Corunha han exercit de facto com a capitals de Galícia, ni Tolosa o Marsella ho han fet amb Occitània. Aquestes nacions han esdevingut nacions escapçades. Igualment, altres ciutats fortes a nivell europeu en el període medieval no han esdevingut capitals potents perquè, o bé no tenien al seu darrera cap especificitat nacional que les potenciés, o bé van perdre la partida interna davant altres ciutats que, aquestes sí, han acabat esdevenint les capitals reals de les seves nacions. Aquest ha estat el cas de Venècia, Hamburg, Lió o Múnic, per dir-ne algunes.

El cas català és, per partida doble, excepcional. Tot i ser una nació sense estat, Catalunya ha estat capaç de mantenir una capital homologable a la de la resta de nacions amb estat. No ha estat gens fàcil, però el binomi capital-país ha estat la clau de volta que ha "salvat" Catalunya de la seva més que possible reducció a la condició de nació "cultural" o "folclòrica", com estan acabant tantes altres comunitats nacionals de la vella Europa, condemnades a una llarga agonia prèvia a la mort per dissolució en els potents estats-nació.

Per desgràcia, en el marc dels mateixos Països Catalans, podem trobar també l’exemple contrari. Es tracta d’una ciutat, València, que no ha exercit de capital del seu territori i un territori, el País Valencià, que ha viscut d’esquena a la seva capital natural. El resultat d’aquesta dissociació no ha estat altre que l’inici d’un procés de dissolució del sud de la Nació Catalana en el si de la totpoderosa Castella. Procés que, si no som capaços de redreçar-lo en els propers 10 anys, pot esdevenir irreversible.

Fa poc he passat un cap de setmana a València. Les comparacions han estat inevitables. M’he trobat una ciutat contradictòria, amb unes transformacions urbanes espectaculars (el parc del llit vell del Túria, el complex d’equipaments culturals de la ciutat de les arts i de les ciències), al costat d’un profund provincianisme, – provincianisme espanyol, és clar-, que es respira en l’ambient. M’ha costat trobar gent que parlés en valencià, – tot i que a Barcelona tampoc sigui una feina fàcil aquesta -, m’ha costat trobar un espai urbà de qualitat, uns edificis amb força arquitectònica, m’ha costat trobar quelcom tan simple com una oferta suficient de cinema (n’hi havia 7 anunciats a la cartellera) o de restauració. Massa contrastos respecte la meva estimada ciutat de Barcelona. Massa contrastos deguts, potser, a la manca de voluntat de les classes dirigents de la ciutat per a que aquesta liderés el propi país. Clarament, han preferit ser el port de mar de la Meseta.

València necessita, tant o més que l’aigua que beu i l’aire que respira, un govern que la connecti amb el seu territori, amb el País Valencià, i amb la resta dels Països Catalans. Si no, València esdevindrà una avinguda més de Madrid, que connectarà la Plaza del Sol amb el port de l’America’s Cup. Si no, València deixarà de ser valenciana. Si no València serà només "València, la capital de la provincia levantina". I haurem perdut el sud.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!