Blog d'en Xavier Mir

En les diverses ocasions que he fet campanya al carrer per alguna de les consultes sobre la independència en què he participat m’he trobat persones grans, de vuitanta anys o més, potser, que em deien que ells no ho veurien, això de la independència. La resposta havia de ser per força optimista i convincent. I no em calia cap esforç perquè és el que penso: ho veuran. Alhora, però, sentia una interpel·lació directa, una veueta interior que me’n feia corresponsable. Que aquella persona se n’anés del món havent viscut o  no en la Catalunya independent que sempre havia volgut depenia, en certa manera, de mi.

Ara,
doncs, acumulo un cert pes de totes aquestes persones, que no conec
personalment, però amb les quals s’ha establert un vincle emotiu. Ells
sí que tenen pressa, molta pressa,
com deia Heribert Barrera a l’espot d’Òmnium. Davant d’aquesta pressa
jo no puc sinó callar i continuar treballant des d’aquest humil bloc per
ells i per tots nosaltres. I quan algú em diu que la pressa és mala
consellera penso en ells.
“La pressa és mala consellera” no pot ser mai una frase fàcil de
pronunciar quan necessites temps perquè les coses et siguin més
favorables des d’un punt de vista d’interessos de partit.

Aquesta seria, únicament, la part emotiva de la pressa. Perquè cada vegada que se’ns en vagi abans d’hora una d’aquestes persones serà una abraçada menys que podrem fer el dia de la celebració. I en volem fer moltes, moltíssimes; i com més anys hagi estat esperant la persona més emotiva serà l’abraçada. I el que no podem dir a aquestes persones és que no siguin arrauxades, que les coses s’han de fer ben fetes. Quantes d’aquestes persones seran entre nosaltres encara el 2014? Algú ho sap? Algú els pot assegurar que viuran tota la propera legislatura, durant la qual Artur Mas no pensa ni declarar la independència ni convocar un referèndum? Algú té el valor de mirar-los als ulls i dir-los que el país no està madur?

Càrrega emotiva a banda, hi ha raons per aprofitar la conjuntura actual i no relaxar-nos i, sobretot, no endarrerir les coses innecessàriament. Enric Xicoy afirma en un apunt al seu bloc [Última oportunitat?] que “La sentència del TC pot ser l’última oportunitat que tindrem en molt de
temps per aconseguir la secessió d’Espanya. Si no aprofitem aquesta
ocasió, probablement no en tindrem cap més en moltes dècades.” Vicent Partal, que ha viscut in situ més d’una independència els darrers anys, explica sempre que aquests processos funcionen quan són ràpids. I en unes interessantíssimes reflexions que ha publicat Janquim a Scribd sota el títol “La finestra de la independència” podem llegir (pàgina 3): “Aquest estat de certa ebullició no hi serà sempre. Els cicles canvien, les oportunitats apareixen i s’esfumen. La història és plena d’ocasions perdudes.“