Blog d'en Xavier Mir

Digueu-me pesat, però continuo tenint la sensació que no som capaços de reaccionar. Continuo entestat en la idea que del proper 28-N n’ha de sortir un parlament amb més diputats independentistes que no els 21 que ara tenim. I no em refereixo a diputats que ho siguin a títol individual, sinó a diputats amb qui realment puguem comptar i que cap disciplina de partit no faci callar.

Tinc la sensació que cada independentista s’ha situat on li ha convingut
de cara a les eleccions i que des d’allà fa campanya per la seva opció.
Segurament hi ha ara mateix una gran activitat organitzativa necessària
i fins imprescindible perquè les dues noves opcions finalment puguin
entrar al Parlament. Però mentre els esforços es dediquen a això, el
missatge que condiciona el vot de les masses continua abocant-nos
pràcticament a una majoria absoluta de CiU.

Cap problema amb CiU, si no fos que havíem quedat que volem la independència i que volem fer una declaració unilateral o bé un referèndum, i que resulta que CiU s’ha compromès a no fer cap de les dues coses a la propera legislatura.

Si la nostra prioritat de cara a les properes eleccions és la independència, hauríem de ser capaços de trobar espais d’unitat més enllà de la legítima campanya electoral de cada partit. Espais d’unitat no vol dir necessàriament una única llista per patir menys els efectes del principi d’Hondt –que, si pot ser, fantàstic!– sinó, sobretot, un missatge unitari.

Si realment volem que el 28-N hi hagi més de 21 diputats independentistes hi ha dues coses fonamentals que no estem fent encara i que hem de començar a fer de manera intensa i massiva. D’una banda, consensuar i escampar un missatge que creï aquest espai: potser en el terme #votaindependència hi trobaríem l’empara tant d’Esquerra com de Reagrupament com de Solidaritat: “Voteu-nos, però si no us agradem, com a mínim, voteu independència en alguna de les altres expressions” De l’altra, entendre que cal dirigir aquest missatge als independentistes que tenen intenció de votar CiU

Hi ha una idea que tots devem haver sentit explicar a algú i que jo he sentit de boca de la Kàtia Monés: això de la unitat i de la fragmentació del vot independentista seria un problema si parléssim de repartir-nos 50,000 vots, però ja seria hora que ens creguéssim que la meitat del país vol la independència, que un milió i mig de persones va omplir Barcelona d’estelades el passat 10 de juliol. En som molts, moltíssims, i només ens ho hem de creure i anar-hi tots. Que cadascú triï la seva eina i tothom a votar independència.

Si no fem això, el 29-N lamentarem l’ús que faran els mitjans de comunicació i els partits autonomistes de la davallada de la representació de l’independentisme al Parlament. I lamentarem que CiU passi a marcar l’agenda de l’independentisme dels propers quatre anys avalada per una àmplia majoria.