Blog d'en Xavier Mir

Malgrat els intents efectuats des de diversos àmbits i persistents encara –em permetreu que m’hi inclogui modestament amb el subtítol del bloc–, és probable que la majoria de l’electorat no percebi encara les eleccions del 28 de novembre com les eleccions de la independència. No expresso cap desig, sinó que miro de fer anàlisi. Dels partits que tenen més capacitat de crear opinió i de condicionar els continguts dels informatius, ni PSOE-C ni CiU no estan plantejant les eleccions en aquests termes.

Quan parlo de les eleccions de la independència, no vull dir pas que les tres opcions independentistes sumin els 68 escons que caldrien per a una declaració unilateral d’independència. Per molta capacitat de sorpresa que tingui la nostra societat, quan les enquestes estan donant a Esquerra, Reagrupament i Solidaritat junts entre 15 i 16 escons, presentar-se a unes eleccions assegurant que la independència és una cosa tan senzilla com tenir majoria i proclamar-la és tan cert com inútil. El votant que s’estigui rumiant d’optar per una d’aquestes opcions és molt probable que, davant d’aquest discurs, tingui sensació d’irrealitat i que perdi la confiança. És clar que, si del que es tracta és de tenir un discurs independentista per entrar al Parlament i després, un cop a dins, ja en parlarem, estaríem davant d’una hipòtesi ben diferent que m’estimaria més no haver de patir.

No, les eleccions són de la independència perquè de la configuració del Parlament en dependrà l’evolució que segueixi el procés els propers quatre anys. Si tot va com indiquen les enquestes, Mas podrà desplegar el seu programa, plantejar el concert econòmic d’aquí a un any i mig, negociar amb l’amenaça d’un referèndum sobre aquesta qüestió i, segons com vagi tot plegat, al moment adequat, convocar unes noves eleccions, guanyar-les i sortir-ne amb una majoria absoluta i un lideratge indiscutible que li permeti iniciar el desafiament a l’estat amb tot el poble al darrere, sense les fractures socials de què alguns parlen.

Això podria passar, però també podria no passar. Podria ser que no ens neguessin el concert econòmic, que tornéssim a començar un procés d’estira-i-arronsa, que finalment millorés una mica el sistema de finançament i que alguns pensessin que potser això de la independència no fa tanta falta, etc. Pensem una cosa: si ens hem de creure el discurs sobiranista de Mas, ens cal temps per preparar el país per a la independència per arribar-hi sense fractura social. Però aquest temps també el tindrà l’estat espanyol. Si la consulta d’Arenys de Munt va ser un cop és perquè no se l’esperaven. I d’aquí n’hem de treure una lliçó molt important.

Descartada la possibilitat d’un tercer tripartit, assegurat un govern de CiU i la presidència per a Artur Mas, en els 60 dies que ens queden hauríem de ser capaços de veure en els tres partits independentistes la millor manera de conduir CiU cap a la independència. Espanya no s’espera 30 escons independentistes que obliguin CiU a canviar de parer i a convocar un referèndum. Com a les grans batalles, el factor sorpresa pot jugar a favor nostre i donar-nos una posició d’avantatge. No serem independents el 29 de novembre, però si som capaços de capgirar al màxim la tendència d’un vot independentista que ara mateix té intenció de votar CiU, la podrem tenir abans no arribin unes noves eleccions que frenin el procés.