miozz mirades

(també podria desar-se al calaix som una nació o al de llengua pròpia, comuna)
El curs escolar comença el dilluns 12, i tota la comunitat educativa del país està convocada a manifestar-se davant els seus ajuntaments. En alguns casos la manifestació potser inclourà un marc reivindicatiu més ampli, en defensa de l’escola pública en general, com passa altres principis de curs. Dissortadament l’Educació no s’ha blindat contra les retallades. Però aquest any, com a reacció ràpida i contundent, la queixa unànime l’ha motivada l’atac contra el model educatiu català. “Per un país de tots, l’escola en català” és un lema encertat. (segueix)

.

Ara que ja hem lliurat les notes i l’alumnat es queda a casa – i als
carrers -, s’enceta un temps pedagògicament intens, al llindar entre el
tancament d’un curs i l’obertura del proper. Em cansa la típica broma i
la pregunta reiterada sobre si ja estic de vacances, i em preocupa que
hi hagi qui no capti la trascendència i la rendibilitat de la feina
d’aquests dies per a poder seguir afrontant amb èxit la complexitat dels
reptes, i per aconseguir fer-ho si és possible, millor aquest curs
vinent. En educació, i en un context tan complex i variable com és el de
la vida d’un centre educatiu, no hi ha mai la certesa de superar
definitivament les etapes. S’avança i es retrocedeix, s’enceta i
s’estronca, es construeix i s’enderroca. (segueix)
Tot aquest curs en què he tornat a l’aula ordinària, després de tants anys, hi ha alguns fils de pensament que no em deixen, que m’interpel·len constantment.

Un fa referència al fet que formem part de l’univers en què s’estan educant una sèrie d’adolescents, adolescents immersos en aquesta societat del coneixement, societat líquida, aquest nou context del que ens parla Zygmunt Bauman. I crec que els professionals que estem al voltant d’aquests joves en creixement no sempre tenim prou formació per tenir clares les coses, per saber quin és el nostre paper i quines són les claus per intervenir d’una forma eficient, per fer de la millor manera possible  aquest acompanyament. Potser em pesa massa la meva vessant de pedagoga, però crec que ser professora o professor d’adolescents sense tenir clars uns quants principis bàsics al respecte és negligent.

L’altra fa referència a com de poc s’optimitza l’esforç, dedicació i coneixements de centenars de professionals que treballen des dels serveis educatius i des de l’administració (serveis territorials, serveis centrals). De l’aula estant és possible viure sense ni tan sols intuir que existeixen. Molt preocupant.

Pel que fa a mi, aprofito l’energia creativa que se’m reactiva en aquest intèrval entre tancar i obrir el curs, en aquesta valuosa oportunitat que tenim d’aprendre de nosaltres mateixos, reflexionant sobre la nostra pràctica i aplicant canvis i innovacions.

• motivar l’alumnat a interessar-se per conèixer coses de la ciutat
• aprendre a fer cerques digitals acurades, amb contrast de fonts d’informació (avui una ocasió excel·lent per fer-los conèixer l’HEMEROTECA de La Vanguardia, a la recerca de la relíquia del 1963)
• aprendre a llegir amb atenció tot el contingut de les preguntes i centrar-se en el què es demana exactament
• discutir i argumentar respostes, davant discrepàncies en el grup
• ajudar-los a contenir-se de l’impulsivitat que els domina i a saber esperar abans de contestar aleatòriament, de forma totalment intuïtiva.
• aprofundir en algun contingut històric, sociològic o etnogràfic
• situar geogràficament alguns elements ciutadans (ni el Parc de Can Solei ni l’estàtua de Roca i Pi eren elements coneguts pels meus alumnes, cap d’aquests suposats símbols de referència significaven res per a ells, fins ara)

Hi ha bones idees que només necessiten una mica de temps per fer-se espai. I algú que les promogui i tingui cura de les condicions, per fer-les créixer. De fet es pot considerar que encara estem en període de proves, tot just avui la primera sessió després que el programa es presentés, oficialment, la setmana passada. Però tot apunta a l’èxit segur. L’estudiem junts reuneix moltes condicions per ser considerat un bon programa, i no només perquè és una molt bona idea. (segueix)

L’escola del carrer ensenya als joves que molts adults són els primers de saltar-se les normes bàsiques que tant insistentment senten dir que són imprescindibles per conviure. L’escola del carrer ensenya que en la vida real són moltes les persones que no funcionen en un marc de respecte als drets i deures, moltes les que no es mouen en un marc de valoració de l’espai públic com a bé comunitari.

Conèixer això i reflexionar-hi els pot ajudar a fer-se més conscients de la necessitat de respectar normes per afavorir els drets i el benestar de tothom, i per evitar injustícies; o pot reforçar la idea que un món de respecte i bona convivència és una idea imaginària.
Sigui com sigui, l’escola del carrer proporciona multitud d’oportunitats per observar i reflexionar-hi. El carrer és una bona escola!

Crec molt en les sortides sobre el terreny com a motor d’aprenentatge. Encara que les noves tecnologies ens permetin viatjar virtualment, encara que la informació la tinguem a l’abast mitjançant llibres, revistes, documentals audiovisuals, cinema, encara que puguem estudiar en base a tota mena de fonts i metodologies, cal sortir de les parets físiques dels edificis escolars per aprendre tocant, escoltant i respirant vivències. Les sortides aporten elements que no aconseguim oferir amb res més. Per això són pedagògicament necessàries. Per això són obligatòries i la majoria es fan dins l’horari lectiu. I per això és greu que del conjunt d’alumnes d’un grup classe o d’un nivell educatiu, una part significativa es quedi sense anar-hi. (segueix)

Avui que organitzo la seqüència didàctica des de casa i que l’aula quedarà sota la responsabilitat del professorat de guàrdia, decideixo que ja és hora de fer-ho des del Moodle, que això afavorirà l’autonomia en la gestió de l’aula, i donarà millor encaix a l’eina 1×1, més enllà de les aplicacions usades fins ara (cerques,  blocs, googledocs, presentacions i processadors de text clàssics). Aquesta és una optativa creada a partir de zero, i encara hi ha espai per a l’assaig error. I espai per adaptar a la realitat del dia a dia de l’aula uns continguts i metodologia pensats quan l’alumnat encara era un nom sense rostre ni paraules.
                                                                                                               (segueix)

En síntesi, la matèria optativa
que cursen els meus alumnes de 2n d’ESO, vinculada al Departament de Socials aplica com a metodologia base l’ Aprenentatge
Servei, i el contingut i programació, de collita pròpia, es refereix al temps lliure, en general, i a les propostes de lleure educatiu i associatiu en particular.

Tant l’Aprenentatge Servei com l’Educació en el Lleure són temes que van
omplir de significat la meva feina el temps que treballava al
Departament. El poc % de la feina que es dedicava a temes conceptuals,
de contingut i orientació pedagògica, on podia abocar-hi una mica de
creativitat. També aquest pas per la “cuina” dels Plans educatiu d’entorn em va apropar al coneixement de dades de diagnòstic ben significatives respecte els índex de participació de l’alumnat en activitats d’educació en el lleure o altres de lleure educatiu. ïndex significativament baixos!
Ha estat un detall per part de l’institut on he
aterrat després d’aquests anys fora de l’aula, oferir-me la possibilitat
de dur a terme alguna cosa que ho vinculi.

Constato altra vegada que la feinada feta allà dalt no arriba als centres educatius, a les aules, que aquests són mons que funcionen en paral·lel i triguen molt a trobar-se. El document d’orientacions Aprenentatge Servei i Ciutadania en el marc dels Plans educatius d’entorn no és encara una referència ni per al professorat ni per la xarxa comunitària. Però jo el rescato sabent que em servirà de molt per bastir i conceptualitzar la meva proposta, i per ajudar a avançar amb passos petits però ferms en aquest itinerari ineludible del treball i aprenentatge en xarxa.

El propòsit d’aquesta optativa és clar: conèixer i reflexionar entorn el paper que juga i ha jugat el
temps lliure – conceptualment i com a motor de vida social i cultural –
en diferents etapes històriques i a diferents lloc del món, conèixer
i analitzar els interessos i usos dels joves actuals durant el temps lliure,
conèixer i valorar les diferents possibilitats i ofertes d’oci que aporta l’entorn
més proper, analitzar i valorar els pros i contres de diferents opcions d’oci i ús
del temps lliure, descobrir les virtuts del lleure associatiu, descobrir
les mancances en aquest àmbit, construir un argumentari a favor de la
participació en propostes de lleure educatiu i associatiu, i col·laborar
en la seva difusió anant a fer campanya a favor de la participació en
entitats associatives del barri als més joves, als alumnes de Cicle Superior
de Primària de les escoles de la zona.

De moment l’aprenentatge més gran -des del repte – per a mi ha estat apropar un món desconegut a un alumnat carregat de prejudicis contra qualsevol proposta d’oci que no sigui totalment lliure i majoritàriament individualitzada. Fer-los descobrir i donar valor a l’ocupació del temps lliure en activitats col·lectives, i l’ús del temps lliure per a finalitats comunitàries sense que perdin las seva funció lúdica i de gaudi personal ha estat el més difícil i reconfortant alhora. Estem en el camí. Un camí que per a mi també és, en certa manera, d’aprenentatge servei: mentre faig el meu servei propi de la docència, amb aquesta matèria experimento i aprenc respecte un tema que m’interessa.

Hi ha metodologies que els passa com a l’Ou de Colom,
que quan se’n coneix l’artifici es consideren fàcils o fins i tot
simples. Són com descobrir la sopa d’all, però revestida d’elements que
la converteixen en alta cuina. He tingut la sort, en els darrers anys,
de viure en primera persona les entranyes de dues metodologies tan
revolucionàries com el descobriment que la terra és esfèrica i no plana: l’APS
(aprenentatge servei) i els PEE (Plane educatius d’entorn), que aporten el treballa i aprenentatge en xarxa. He tingut també
l’oportunitat de contribuir a l’establiment de sinergies entre totes
dues. Una suma d’un alt poder transformador que converteix la metodologia en cultura,i  que
demà serà motiu d’una taula de debat a les 3s Jornades d’intercanvi d’experiències d’APS.

(segueix)
En
general, quan es parla de treballar o col·laborar amb l’entorn, o fins i
tot de fer xarxa, tothom opina que això ja es fa des de fa molts anys,
que s’ha fet sempre. Però el punt d’inflexió que aporta el concepte d’aprenentatge en xarxa – superant el de treball en xarxa – és el que transforma les relacions de
cooperació unilaterals, bilaterals o inclús en xarxa però que no deixen de ser lineals, en relacions  on els nodes generadors són plurals, i on el saber està en la xarxa: els projectes neixen d’aquest espai
col·lectiu i qualsevol node en pot ser el motot inicial; són projectes amb visió comunitària i transformadora. És un concepte nou que troba
resistències per fer-se lloc, perquè els esquemes antics estan molt
consolidats i perquè cedir protagonisme institucional o corporatiu vol
generositat i un gran sentit comunitari (avantposar els objectius comuns als propis de cada organització). La contribució que ha fet en aquest sentit Gené Gordó i Aubarell, actual cap del Servei Escola i Entorn del Departament d’Educació i autora del llibre “Centros educativos, islas o nodos?, Los centros como organizaciones red”
és fonamental. Ella és qui aquesta tarda coodinarà la taula
d’experiències “Treball i aprenentatge en xarxa”, dins les jornades
d’APS, on es presentaran els projectes Cicerone del PEE Hospitalet del Llobregat, Expliquem contes del país on vam néixer, a Badalona, del PEE La Pau, i Xarxa Solidària de l’Escola Voramar de Barcelona.
Amb l’Aprenentatge Servei pot semblar que es tracta del voluntariat
que s’ha fet tota la vida, o dels Camps d’Aprenentatge reglats; però
aquí també existeix un punt d’inflexió que revoluciona les arts
antigues: es tracta d’una relació bidireccional per se, on sempre hi ha d’haver aprenentatge a través del servei, i servei a través de l’aprenentatge,
on sempre tothom ha de rebre i donar, i hi ha d’haver una reflexió
activa sobre les necessitats a què es respon i sobre el procés personal
de guanys en l’experiència. És una eina molt potent, d’un alt valor
educatiu i transformadors, contrastat arreu del món, i d’una gran eficàcia comunitària,
ja que aporta beneficis concrets per resoldre necessitats detectades.
Educa, a més, en valors de participació, compromís cívic, sentit de
pertinença, solidaritat…valors de plena ciutadania.
Barrejar les dues metodologies, APS i PEE, ens trasllada a una altra
dimensió. Us en parlava a “el gust d’aprendre en xarxa“, referint-me
precisament a una de les experiències que es presenten, i que he
seguit ben d’aprop.
Aquí, a més, podeu ampliar les referències documentals sobre l’alt poder
transformador d’aquest tàndem metodològic: és molt recomanable
llegir-lo!
M’ensumo que aquesta tarda la taula de debat sobre treball i aprenentatge en xarxa relacionat amb l’APS aportarà elements de trasnformació que tindran la seva trascendència…

Em proposo estrenar nova secció al bloc i m’adono que no he parlat mai de la resiliència. Un concepte manllevat de l’enginyeria que, aplicat a la psicologia, ens ajuda a explicar un fenòmen clau en la vida de les persones.
Per fer-ho més amè, ho expresso mitjançant la veu dels altres:  (segueix)

(la fotografia l’he manllevat d’aquest bloc)

Habilitat per a ressorgir de l’adversitat, adaptar-se, recuperar-se i accedir a una vida significativa i productiva.
ICCB, Institute on Child Resilience and Family (1994)

De sobte aquest terme (vetlladores, vetlladors) esdevé el gran protagonista de l’inici de curs per a molts tutors i equips directius i per a moltes famílies: la negociació d’hores del personal vetllador que acompanya l’escolaritat de l’alumnat amb dèficits funcionals (psíquics, físics, orgànics, sensorials…) és una xifra econòmica per a l’Administració Educativa, una dificultat organitzativa per als centres, i un autèntic drama per a l’alumnat que és subjecte i víctima d’aquest mercadeig. Però sobretot és un drama per a les famílies amb filles i fills amb dèficits, que viuen una gran incertesa sobre el què i el com de l’escolaritat, i viuen una vulneració de drets de les seves criatures, drets educatius bàsics i universals que no tenen garantits. I no els tenen garantits malgrat estar legislats i normativitzats per desenes de declaracions, lleis, decrets i normatives… tot plegat paper mullat!

(segueix)

 
Quan jo treballava a primària fent les funcions de mestra de pedagogia
terapèutica i era responsable de l’aula d’educació especial, la figura
del vetllador/a no existia, o, si existia, jo no n’havia sentit a parlar
mai. En tots els anys en què vaig acompanyar l’escolaritat “ordinària”
de nenes i nens amb dèficits psíquics i físics importants mai vam
comptar amb aquest suport, però això no va impedir que tots ells
assistissin a l’escola cada dia durant tot l’horari i calendari lectiu, i
que participéssin de les activitats complementàries, colònies incloses.
Ara bé, tots érem conscients que aquest nivell d’implicació amb la
inclusió sustentada en la implicació i actitud personal del professorat
era vulnerable als canvis.

Mentre
això passava a Montornès del Vallès on la falta d’Escola Especial al
poble i la línia inclusiva de l’equip multiprofessional municipal
afavorien la “integració” (llavors es deia així) de moltes nenes i nens
que altrament s’haurien derivat a l’educació especial, m’arribaven
notícies d’altres indrets on es produïa una  sorprenent paradoxa: allà
la
principal tasca dels EAP semblava més la de treure alumnat de l’escola
ordinària per derivar-lo a centres d’educació especial que no pas la
contrària. D’això fa molts anys. L’excusa clàssica, “mentre a l’escola “normal” no hi hagi
suficients condicions és preferible una escolarització més adaptada encara que sigui segregada”
funciona com una roda que s’alimenta i engreixa: mentre existeixi
l’escolarització segregada mai es faran els canvis necessaris perquè
l’ordinària sigui autènticament universal i inclusiva, és a dir, inclogui el que aporta l’adaptada.

L’error històric l’arrosseguem des del 1984, un moment en què es va perdre l’oportunitat d’enfocar les coses com calia: el  DECRET 117/1984, de 17 d’abril, sobre ordenació de l’Educació Especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari.

no va tenir en compte i, per tant, no
va preveure, la incorporació al Sistema Educatiu Ordinari del
professorat expert provinent de les escoles d’educació especial.  Tampoc
va planificar la moratòria i reconversió de la xarxa especialitzada,
majoritàriament privada. No era tan complicat, amb les escoles del CEPEC
bé que es va fer. La no inclusió d’aquests professionals als claustres
ha privat als centres d’un actiu imprescindible i, a la vegada, ha
mantingut i fet críexer uns equipaments i llocs de treball dedicats a
l’escolaritat segregada. Mesures com l’escolaritat compartida i la
reconversió dels centres especials en centres de recursos i
d’acompanyament a la inclusió apareixen com a alternatives encara molt
minses.

Encertadament, la Conselleria d’Educació i tota la
comunitat i opinió pública educativa – sindicats, associacions de pares i
mares, universitats – van tenir claríssim que no es podia optar per una
escolarització segregada alhora d’integrar al sistema educatiu als
infants i joves arribats d’altres països, per complexa que fos
l’alternativa inclusiva. Perquè per aconseguir una societat plural i respectusosa amb la diversitat cal que això s’aprengui a l’escola. En canvi, davant la diversitat funcional,
encara estem anclats a esquemes antics, segregadors, que de cap manera
contribueïxen a construir una societat capaç de conviure plenament en i
amb la diversitat. Amb tota la diversitat. El principal error, encara, és no adonar-se que l’ecolarització inclusiva és un benefici global, que relacionar-se i aprendre conjuntament persones de diveres capacitats és un enriquiment per a les dues bandes, i que és nefast privar als infants “normlas” d’aquest enriquiment igual com és privar-ne als infants amb dèficits.

De moment, avui, ara com ara, hi ha desenes,
centenars, d’infants i joves que per raó de la seva disfuncionalitat
pateixen una clara discriminació a l’hora d’anar a l’escola. Fins i tot els qui han estat escollits per a ser inclosos a la xarxa normalitzada pateixen retards en l’inici de curs o no podran anar tots els dies al seu centre perquè hi ha hagut retallada en la contractació i adjudicació del personal vetllador.

Aquest mes de setembre començo, per voluntat pròpia, una nova etapa
professional. Seguiré treballant per l’èxit educatiu, l’equitat i la
cohesió social, seguiré implicada en la lluita contra l’exclusió…però ara des del meva funció docent al centre educatiu i
en la mesura del possible participant del i al Pla educatiu d’entorn local (a Llefià, Badalona). M’agraden aquests canvis de perspectiva des d’on actuar, m’ajuden a trobar nous significats a la meva feina: la mirada global et permet comprendre millor el bosc sencer i aprendre el que difícilment s’aprèn quan t’ocupes d’un sol arbre.  Repercutir aquest bagatge i aprenentatge altre cop a la menuda és un estímul que no té preu. Avui ja he començat!!  (segueix)

Agraeixo profundament aquest temps de treball i aprenentatge compartit, generat i
expandit des de la planta 2D de Via Augusta, fent sinergia i xarxa amb
altres serveis i departaments, amb els territoris i tants agents
educatius del país. Ha estat un privilegi participar en la “cuina” d’una
política educativa que tan encertadament ha sabut vincular l’èxit i
cohesió a la convivència en la diversitat i a la promoció de l´ús de la
llengua catalana i sentit de pertinença: els reptes d’èxit i convivència
democràtica del futur, en els complexos paràmetres del segle XXI,
exigeixen una ciutadania que es forja en la complexitat plural del
present. Una ciutadania que ha de ser capaç de transformar per fer una
humanitat realment millor. I en aquesta aventura, ja no es pot treballar
d’altra manera que en xarxa: compartint significats, aprenent i actuant
de forma comunitària.

Tot un plaer, doncs, haver-ne pogut formar part, i haver-m’hi trobat
tantes persones compromeses amb uns ideals, coherents en les seves
accions. En marxo després de quatre anys, els suficients i òptims, en el
meu cas, per poder fer un valanç plenament constructiu de
l’experiència, sense obviar-ne els peatges pagats. Ara tot el meu jo ja
demanava un canvi, i tenim aquesta sort professional els docents:
canviar de tasca dins una mateixa gran professió fa créixer i permet
renovar-se, trobar nous sentits i significats. 

Personalment, i confiant en el nostre govern progressista, esperava que
la crisi financera actual repercutís molt més en la supressió dels
privilegis de les capes més afavorides de la societat o en la disminució
de despeses públiques prescindibles, que no pas en les retallades a
línies polítiques bàsiques.

Una decepció que procuro convertir en acció:
queda clar que la transformació estructural necessària encara té molt
terreny per guanyar, i que la nostra feina i visió educativa és més
necessària que mai. I en la feina concreta, diària, que es fa des de cada aula, des de cada tutoria, des de cada claustre… en exercir la funció docent que repercutirà directament en la vida de en cadascun dels alumnes i de les famílies, i en la vida de l’entorn més proper, en aquesta acció directa hi ha també un gran poder transformador.

Avui m’he estrenat, i m’he trobat un equip directiu que sap transmetre idees clares al nou professorat, a qui acull amb calidesa i rigor. M’he trobat un Departament de Socials capitanejat amb dinamisme i responsabilitat, amb obertura i, en definitiva, he captat en l’ambient un creure’s la feina, un trobar-hi sentit… respiro fons, tots els canvis comporten petites crisis i segur que un cop en marxa trobaré dificultats i descobriré pegues a la maquinària, o mancances en algunes línies d’acció, però d’entrada sento que estic al lloc on desitjo estar. I els nous significats ja estan en marxa!

El comentari de la Lurdes al meu apunt tornar a l’aula (I) tots som departament, em suggereix aquest altre apunt com a resposta; en el fons és una prova de que aquesta sensació d’abisme existeix, i no només la sensació sinó també el desajust en la relació necessitats i respostes. Però dic també sensació perquè coneixent el Departament per dins, “la cuina”, puc dir que si una cosa es té clara allà – almenys en els àmbits que he conegut d’aprop – és que es treballa per als centres, per a l’alumnat i les famílies, per ajudar, facilitar…i es fa molta feina! Però alguna cosa important falla quan aquest objectiu no arriba, no es capta, i el desajust i la insatisfacció mútua es va incrementant. (segueix)

Crec que el més important que falla és la visió de línia de política educativa. D’entrada, un govern que valori l’Educació de la seva població com a aposta de present i de futur del país no pot permetre que la seva execució programàtica estigui subjecta contínuament als canvis contextuals que aporten les picabaralles polítiques, els relleus electorals o les crisis econòmiques de torn. La línia política d’un país hauria de ser com un bon vaixell, que navega i va fent la seva ruta tan si la mar està calmada com si està esvalotada. El timoner tindrà més o menys feina per afrontar les adversitats d’una mar moguda i potser el vaixell es gronxarà més del compte, però la vida de l’embarcació seguirà el seu curs, i la nau no canviarà el rumb. I si passa que durant el trajecte s’lbira una terra nova, per descobrir, el capità del vaixell en prendrà nota per fer-ho saber i proposar o fer-ho ell mateix, d’enviar-hi una petita embarcació pilot que s’hi apropi i l’explori, perquè seria arriscat fer maniobrar tot el vaixell per un canvi de ruta a mig camí i de forma improvisada, cap a la incertesa…

El primer mal ve del govern, que destina un pressupost insuficient a Educació i que hi ha fet repercutir l’actual crisi, en comptes de retallar altres despeses com la militar, o en comptes de blindar les subvencions a entitats bancàries que el primer que fan amb els diners públics és apujar-se els seus sous, que ja eren astronòmics. I quan dic govern hi incloc el màxim dirigent de la Conselleria d’Educació: el conseller accepta aquest joc.,   i no només l’accepta sinó que ens vol fer creure que tenim un bon pressupost.

El segon mal és de disseny, i d’administració i gestió de la línia educativa: si els recurosos que el Govern destina a Educació no són suficients, cal administrar-los amb una cura extrema. Cal preveure les despeses fonamentals perquè el vaixell pugui fer el seu viatge amb tota la seguretat i tots els serveis previstos. Sense que els invents i decisons imprevistes posin en perill les línies de política educativa que són clau. I dissortadament la línia de la INCLUSIÓ no és, no ha estat ni es preveu que sigui en un futur proper una línia fonamental pels qui prenen les decisons en la política educativa del nostre país.
Per molt que facin veure i diguin el contrari; i per molt que els millors tècnics i professorat del departament, ja sigui als centres i serveis aeducatius, als serveis territorials o als centrals hi dediquin tota la seva profesionalitat i energia, fins que els qui prenen les decisions directives no hi creguin de debò i permetin que s’hi dediquin els esforços presupostaris i organitzatius adients, dibuixant un autèntic pla a curt, mitjà i llarg termini, mentrestant seguiran existint com bé dius aquests “los otros”, el propi departament que visualitzem dificultant  i posant tota mena de traves a la voluntat de les famíles, dels mestres i centres educatius. O justificant la falta de voluntat, que també n’hi ha.

Inevitable, per als qui som del ram de l’educació formal -treballem a l’ensenyament “reglat”-, dedicar les acaballes d’agost  a la feina. El nostre pensament ja és més allà que aquí, encara que molta gent no s’ho cregui. I més aquest any, que s’avança l’inici amb alumnes a l’aula. Jo aquest curs també torno a l’aula, després d’un parèntesi en què he tastat què és fer d’assessora (LIC) durant un curs, i què és treballar des de Via Augusta, durant quatre. (segueix)
Via Augusta és una manera col·loquial d’anomenar els Serveis Centrals del Departament d’Educació, que també es denominen “a dalt”. Una expressió, aquesta darrera, que fa referència tant al punt geogràfic de l’edifici, com a l’estructura clarament jeràrquica d’aquesta institució governamental.

Sempre m’ha cridat l’atenció que es consideri que hom treballa al Departament d’Educació només quan forma part de l’aparell administratiu, encara que sigui des de la vessant tècnica docent, és a dir, pedagògica. Com si el professorat que fa la seva funció docent o directiva als centres i serveis educatius no estés treballant al mateix Departament i pel mateix projecte educatiu de país. I la confusió no és irrellevant: quan qualsevol docent o servei s’adreça a Via Augusta i diu allò de “vosaltres els del Departament” va mes enllà d’un mer desajust  lingüístic. L’expressió denota una fractura important entre el Departament d’Educació com a òrgan directiu i gestor (tant de línies i criteris com funcionalment i operativament), i els cossos i equips de personal docent o de serveis que hi treballa, que porta el dia a dia als centres i que fa la seva funció directa amb qui és l’objectiu diana de tota aquesta organització i feina: l’alumnat. L’alumnat i les seves famílies. L’alumnat, les seves famílies i l’entorn on es mouen. Però l’alumnat al cap i a la fi: el seu èxit o fracàs educatiu (acadèmic, personal, social i laboral) i la seva capacitat per esdevenir ciutadania preparada per als reptes de la societat del segle XXI són en definitiva l’objecte principal de l’empresa.

I com en tot anàlisi d’un conflicte, cal tenir en compte la resposabilitat d’ambdues parts. De vegades imagino un hipotètic pla d’acollida al professorat que inclogués una rebuda institucional per part del Conseller/a de torn i d’altres càrrecs directius del Departament, on es fes sentir a aquest professorat la seva pertinença a l’empresa que els contracta i la seva necessària complicitat amb els objectius. I un plantejament laboral on s’estimulés el benestar i la màxima responsabilitat i sentit professional, basats en trobar sentit al que es fa i sentir confiança mútua. Com en qualsevol altra empresa, ni es poden menysprear les actituds i aportacions professionals ni tolerar les que no ho són. Que de tot hi ha, a tot arreu. I imagino a la vegada una estructura participativa dels docents, serveis i càrrecs directius que permeti fer-los sentir que la seva veu és escoltada i tinguda en compte, que hi ha una anada i vinguda constants entre la realitat viscuda i llaurada als centres i les línies polítiques educatives.

Però ara com ara això no existeix, i la fractura és una evidència. Hi ha personal que comença a treballar – o que ja fa anys que ho fa – a qui ningú li ha explicat per quin projecte educatiu de país treballa, i a qui no s’oferirà cap forma participativa per vincular-s’hi. I en relació a les decisions en la línia educativa, n’hi ha moltes que es prenen a sotregades, sovint per
criteris partidistes, es fa i desfà amb el vehicle en marxa, i es viu
tot com si fos un caos organitzatiu, polític, funcional… Potser per això ara que torno a l’aula em sé més lliure, perquè ara ja no “represento al Departament d’Educació quan parlo”. I no és cert, totes, tots, som Departament d’Educació, des del darrer interí fins al conseller, passant per totes i cadacuna de les persones que treballen a l’empresa. Però malgrat això, jo sento que si fins ara, en qualsevol reunió, en qualevol acte i conversa, havia de tenir molt clara la línia concreta que havia d’expressar en les meves intervencions per no contradir, ja que no parlava per mi, parlava en nom d’un servei, d’una política educativa concreta en nom del Departament. Un servei i uns criteris on hi havia moltes qüestions ideològiques i tècniques que comparteixo plenamnet i fins i tot algunes poden comptar amb aportacions meves, però amb decisions de política educativa que jo no podia qüestionar. Potser per un excés de zel –  a títol personal, fora de la feina, sóc ben lliure d’expressar la meva opinió particular – no m’he atrevit massa a nodrir el bloc amb aspectes relecionats amb la política educativa del país. Massa prudència, sí, potser, al cap i a la fi només he estat fent una funció tècnica.

Ara el canvi de feina em permetrà – entre moltes altres coses – activar amb més freqüència aquest apartat del bloc, sobre pedagogia. Ens hi anirem trobant, si voleu.

Fa dies, setmanes, que a la feina tots anem de bòlit buscant finançament per mantenir una línia educativa cabdal, de país, la línia de la coherència i continuïtat educativa, la línia de l’equitat i la cohesió social, la de l’èxit educatiu i la igualtat d’oportunitats per als nostres estudiants, ciutadans d’ara i del futur.

És desesperant comprovar com una línia de política educativa tan essencial està en joc per les repercussions de la crisi financera, o, més ben dit, per com de malament es gestiona aquesta crisi.

La retallada del govern espanyol en política d’immigració farà estralls. I les prioritats de la Conselleria d’Educació gestionant la retallada, encara ho agreugen.
Però el mateix govern espanyol que fa aquesta retallada, permetrà que la Federación – ens amb funció pública que rep subvencions del govern –  ingressi a cada jugador de “la roja” una prima de 600.000 € si guanyen. Crec que és ben clar que el diner públic que gestiona l’estat, fruit dels impostos de TOTES I TOTS, estarà molt més ben invertit en EDUCACIÓ que no pas en sous PRIVATS de jugadors que ja guanyen sous astronòmics. Per tant, sisplau, que no guanyin. I que els diners estalviats retornin a fins socials. Als Plans educatius d’entorn, per exemple. Al cap i a la fi, aquests plans promouen l’esport com a eina d’educació ciutadana, de valors, de cohesió… no seria una contribució esportiva molt més profitosa?