miozz mirades

Inevitable, per als qui som del ram de l’educació formal -treballem a l’ensenyament “reglat”-, dedicar les acaballes d’agost  a la feina. El nostre pensament ja és més allà que aquí, encara que molta gent no s’ho cregui. I més aquest any, que s’avança l’inici amb alumnes a l’aula. Jo aquest curs també torno a l’aula, després d’un parèntesi en què he tastat què és fer d’assessora (LIC) durant un curs, i què és treballar des de Via Augusta, durant quatre. (segueix)
Via Augusta és una manera col·loquial d’anomenar els Serveis Centrals del Departament d’Educació, que també es denominen “a dalt”. Una expressió, aquesta darrera, que fa referència tant al punt geogràfic de l’edifici, com a l’estructura clarament jeràrquica d’aquesta institució governamental.

Sempre m’ha cridat l’atenció que es consideri que hom treballa al Departament d’Educació només quan forma part de l’aparell administratiu, encara que sigui des de la vessant tècnica docent, és a dir, pedagògica. Com si el professorat que fa la seva funció docent o directiva als centres i serveis educatius no estés treballant al mateix Departament i pel mateix projecte educatiu de país. I la confusió no és irrellevant: quan qualsevol docent o servei s’adreça a Via Augusta i diu allò de “vosaltres els del Departament” va mes enllà d’un mer desajust  lingüístic. L’expressió denota una fractura important entre el Departament d’Educació com a òrgan directiu i gestor (tant de línies i criteris com funcionalment i operativament), i els cossos i equips de personal docent o de serveis que hi treballa, que porta el dia a dia als centres i que fa la seva funció directa amb qui és l’objectiu diana de tota aquesta organització i feina: l’alumnat. L’alumnat i les seves famílies. L’alumnat, les seves famílies i l’entorn on es mouen. Però l’alumnat al cap i a la fi: el seu èxit o fracàs educatiu (acadèmic, personal, social i laboral) i la seva capacitat per esdevenir ciutadania preparada per als reptes de la societat del segle XXI són en definitiva l’objecte principal de l’empresa.

I com en tot anàlisi d’un conflicte, cal tenir en compte la resposabilitat d’ambdues parts. De vegades imagino un hipotètic pla d’acollida al professorat que inclogués una rebuda institucional per part del Conseller/a de torn i d’altres càrrecs directius del Departament, on es fes sentir a aquest professorat la seva pertinença a l’empresa que els contracta i la seva necessària complicitat amb els objectius. I un plantejament laboral on s’estimulés el benestar i la màxima responsabilitat i sentit professional, basats en trobar sentit al que es fa i sentir confiança mútua. Com en qualsevol altra empresa, ni es poden menysprear les actituds i aportacions professionals ni tolerar les que no ho són. Que de tot hi ha, a tot arreu. I imagino a la vegada una estructura participativa dels docents, serveis i càrrecs directius que permeti fer-los sentir que la seva veu és escoltada i tinguda en compte, que hi ha una anada i vinguda constants entre la realitat viscuda i llaurada als centres i les línies polítiques educatives.

Però ara com ara això no existeix, i la fractura és una evidència. Hi ha personal que comença a treballar – o que ja fa anys que ho fa – a qui ningú li ha explicat per quin projecte educatiu de país treballa, i a qui no s’oferirà cap forma participativa per vincular-s’hi. I en relació a les decisions en la línia educativa, n’hi ha moltes que es prenen a sotregades, sovint per
criteris partidistes, es fa i desfà amb el vehicle en marxa, i es viu
tot com si fos un caos organitzatiu, polític, funcional… Potser per això ara que torno a l’aula em sé més lliure, perquè ara ja no “represento al Departament d’Educació quan parlo”. I no és cert, totes, tots, som Departament d’Educació, des del darrer interí fins al conseller, passant per totes i cadacuna de les persones que treballen a l’empresa. Però malgrat això, jo sento que si fins ara, en qualsevol reunió, en qualevol acte i conversa, havia de tenir molt clara la línia concreta que havia d’expressar en les meves intervencions per no contradir, ja que no parlava per mi, parlava en nom d’un servei, d’una política educativa concreta en nom del Departament. Un servei i uns criteris on hi havia moltes qüestions ideològiques i tècniques que comparteixo plenamnet i fins i tot algunes poden comptar amb aportacions meves, però amb decisions de política educativa que jo no podia qüestionar. Potser per un excés de zel –  a títol personal, fora de la feina, sóc ben lliure d’expressar la meva opinió particular – no m’he atrevit massa a nodrir el bloc amb aspectes relecionats amb la política educativa del país. Massa prudència, sí, potser, al cap i a la fi només he estat fent una funció tècnica.

Ara el canvi de feina em permetrà – entre moltes altres coses – activar amb més freqüència aquest apartat del bloc, sobre pedagogia. Ens hi anirem trobant, si voleu.