Coldplay, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 4 de setembre de 2009

La crònica a vull llegir la resta de l’article
Crònica publicada a El Punt el dia 6 de setembre de 2009

Exigint eufòria

The Flaming Lips, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 4 de setembre de 2009

Portar com a teloners a una banda com els Flaming Lips (ho sento, però els Sunday Drivers, tot i la grandesa del seu darrer disc “The end of maiden trip”, només van quedar com una simple anècdota) és un perill ja que de ben segur que aconsegueixen robar el protagonisme a la banda principal i que se’t vegi ell llautó en els trucs escènics més efectistes. Com per exemple amb “Race for the Prize”, la primera cançó del seu curt
concert, amb Wayne Coyne llençant-se al públic dins d’un globus gegant
com si fos un hamster, envoltats de conillets i conilletes, omplint-ho
tot de confetti, llençant globus que esclataven amb un somriure i
expandint un estat de felicitat col·lectiva.

Potser Coldplay els guanyaran en kilos de paperassa com la que van llençar a “Lovers in Japan”, però no ho faran en un show imaginatiu, sorprenent i que sempre deixa bocabadat a l’espectador.

Coldplay, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 4 de setembre de 2009

Dels Coldplay ja en parlaré més detingudament demà quan pengi la crònica del concert per El Punt. Només dir que el so va ser una merda absoluta i el guió molt semblant al seu darrer concert al Sant Jordi. Us deixo amb el parell de fotos que m’han publicat avui a El Punt tant a la portada com a l’interior.

Ah, i el set-list de Coldplay a vull llegir la resta de l’article!

Festival Acústica, Figueres, 29 d’agost de 2009

CESK FREIXAS

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 31 d’agost de 2009

I amb el somriure, la revolta

L’Acústica de Figueres bat rècords d’assistència amb 35.000 espectadors

Festival Acústica, Figueres, 28 d’agost de 2009

THE PEPPER POTS

GERTRUDIS
De tan parlar ahir del senyor Puntí, m’havia oblidat de posar als de la Garriga.


Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 30 d’agost de 2009

Els sons de l’Acústica

The Pepper Pots, Muguruza, Pedro Guerra i Lluís Gavaldà destaquen a Figueres

Josep Puntí, Festival Acústica-Figueres, 27 d’agost de 2009

Aquest matí m’ha costat enfrontar-me a la carpeta que hi ha al meu ordinador titulada “Josep Punti/Acustica Figueres 27.08.09” on hi ha les fotos del concert d’ahir i tornar a recordar-ho tot.

Fa dos anys Josep Puntí va renèixer de les seves cendres en un memorable concert que va oferir al festival Acústica de Figueres. Un puntí pletòric, genial, sol a l’escenari defensant les seves cançons amanit amb un recomanable ram de locura. Però ja l’any passat, també a l’Acústica, em vaig trobar perdut pels carrers de Figueres a un Puntì que era una ombra del que va ser, un Josep/Adrià que tant plorava a les meves espatlles com reia com un condemnat o es llençava pel terra. En dos anys aquell mite s’ha esvaït, ahir Puntí va agafar el seu prestigi i  el va fer miques, llençant les cançons a una tramuntana que no va bufar caient a terra estrepitosament.

Quan portava dues cançons —bé, mes aviat dos esboços sense acabar— el músic va baixar al públic i va dir “aquí s’acaba la meva la feina!”. El que en un principi podria semblar una broma, un truc per trencar en gel amb el públi, es va descobrir com una cruel realitat durant la hora següent en que va fer de tot menys cantar una cançó sencera.

Acompanyat per un grup arreplegat dels carrers de Cadaqués, Josep Puntí va intentar fer sonar cançons com “El bulevard dels xiprers”, “Jeu”, “Ull per ull”, “De muda en muda”… Però en el seu estat era impossible, les petites espurnes de genialitat que sorgien es veien immediatament sepultades per un ego sense mesura, per un Puntí crepuscular, eclipsat per la seva pròpia llegenda.

Deien Els Pets que una retirada a temps és molt més que una victòria, però en el país que tenim, podem prescindir dels genis?

Crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 29 d’agost de 2009

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Times New Roman”;
panose-1:0 2 2 6 3 5 4 5 2 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:50331648 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
table.MsoNormalTable
{mso-style-parent:””;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Puntí decepciona
el seu públic a l’Acústica

Xavier
Mercadé/Figueres

Fa dos anys Josep Puntí va renèixer de les
seves cendres en un memorable concert que va oferir al festival Acústica de
Figueres. Però en aquesta edició del festival s’ha vist tot el contrari, en la
seva actuació al Claustre Ramon Muntaner Puntí va fer miques el seu prestigi
llençant les seves cançons a una tramuntana que no va bufar i les va fer caure
a terra trencant-les estrepitosament.

El passat dijous quan Josep Puntí portava
només dues cançons —bé, mes aviat dos esboços sense acabar—va baixar al públic
dient “aquí s’acaba la meva la feina!” mentre seia a les cames de la primera
noia que trobava i agafava una cervesa d’un altre espectador. El que en un
principi podria semblar una broma, un truc per trencar en gel amb el públic, es
va descobrir com una trista realitat durant les dues hores següents en que va
fer de tot menys cantar una cançó sencera. Va tocar el piano, va desafinar una
guitarra, va voler despertar els fantasmes de Bob Dylan, Tom Waits i l’ànec
Dònald; va explicar acudits que només ell podia entendre, va parlar pel seu
mòbil, va insultar al públic i va reclamar aplaudiments i ovacions per cançons
trencades que neixien però no creixien, cançons que es perdien en una jam descoordinada
i imprevisible. Acompanyat per un grup de músics arreplegat dels carrers de
Cadaqués, Josep Puntí va intentar fer sonar cançons com El boulevard dels
xiprers, Jeu, Ull per
ull, De muda en muda. Però
en el seu estat era impossible, les petites espurnes de genialitat que sorgien
es veien immediatament sepultades per un ego sense mesura, per un Puntí
crepuscular eclipsat per la seva pròpia llegenda. El públic va aguantar amb més
o menys paciència però al cap de dues hores de performance i d’anades i
vingudes, Josep Puntí va abandonar l’escenari en silenci, sense cap
aplaudiment, mentre que l’organització s’encarregava de tornar els diners a qui
ho reclamés (era un dels tres concerts de pagament d’aquesta edició).

Per la seva banda Gertrudis van donar un caire
totalment diferent a la nit amb una actuació enquadrada dins la seva ‘política
verbenera’ habitual. Tot i que pretenien fer una posada en escena reposada i en
format acústic, finalment els taburets on s’asseien van fer més nosa que no pas
falta per desplegar uns ritmes rumbers creats per Peret, de qui van fer una
gran versió de El mig amic.

L’Acústica 2009 viurà avui la seva jornada més
intensa amb les actuacions de Mazoni, Sidonie, Jorge Drexler, Élena, Cesk
Freixas i un tribut a Sau.

Festival Internacional de Benicàssim, 16, 17, 18 i 19 de juliol de 2009

Satisfet amb mi mateix. Aquest FIB era tot un repte per a mi ja no feia ni mig any que havia sortit de l’hospital… Bona alimentació (difícil en un festi) i ni una gota d’alcohol (titànic), però sembla que he sobreviscut amb dignitat.

Amb tantes fotos i tantes imatges se m’havia quedat al tinter les cròniques que he anat fent pel punt. Les teniu a vull llegir la resta de l’article.

Crònica publicada a El Punt el dia 18 de juliol de 2009

Oasis obre la quinzena edició del FIB
18/07/09 02:00 – Benicàssim (La Plana Alta) – Xavier Mercadé

Sol, platja i un cartell amb figures de renom. Una vegada més, la fórmula que ha fet cèlebre el Festival Internacional de Benicàssim ha tornat a funcionar amb un èxit rotund: totes les entrades i abonaments estaven venuts des de molt abans que dijous obrissin les portes. Si en les altres edicions el percentatge d’espectadors estrangers era d’un 40%, en aquesta edició s’ha capgirat el percentatge i el públic forà ja és majoria absoluta. La jornada inaugural, antigament anomenada Fibstart, s’ha convertit en una jornada més del festival amb tots els escenaris al 100%. En un entorn on l’anglès ja és la primera llengua oficial, un grup com Oasis és converteix en el rei. Un grup que ja ha arribat a la categoria de clàssic per a la generació que ha crescut i viscut amb el festival. Els germans Gallagher va oferir una actuació accidentada davant d’un públic esverat i excitat: Liam –que va vestir una inadequada parca durant tota la calorosa nit– va abandonar el concert a mig Wonderwall, i a Cigarettes & alcohol se’ls en va anar la llum i van haver d’aturar l’actuació per desallotjar un grup d’incontrolats que havien pres possessió d’una torre de llums. Glasvegas i Fangoria també van triomfar en la primera jornada del FIB.

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juliol de 2009

Allò que el vent s’endugué
La força del vent va obligar a cancel·lar divendres al vespre la majoria d’actuacions en la segona jornada del FIB
19/07/09 02:00 – Benicàssim (La Plana Alta) – Xavier Mercadé

Quan el vent va obligar a parar divendres les actuacions, per la ment dels més veterans en el festival internacional de Benicàssim (FIB), hi van desfilar les imatges de l’any 1997, quan un aiguat va arrasar completament el festival. Fortes ràfegues de vent de més de 70 km/h van obligar, primer, a paralitzar i, després, a suspendre la segona jornada del festival que havia aplegat més de 45.000 persones a Benicàssim. Es van cancel·lar les actuacions de Kings of Leon, Los Planetas, The Horrors, Mäximo Park, Christina Rosenvinge i els catalans Joe Crepúsculo, entre altres. Malgrat tot, Paul Weller, Magazine, Cooper i Nacho Vegas van poder fer actuar. A més del fort vent hi va haver un incendi fora del recinte del festival.

«Hem vingut a tocar cançons de sol i d’estiu» va presentar-se el lleonès Cooper quan passaven vint minuts de les vuit de la tarda i res feia presagiar que aquell fort vent que donava la benvinguda seria el botxí del festival. El concert va haver de començar amb retard ja que es va haver de retirar una pancarta que ja havia caigut per culpa del vent. Acostar-se a l’altre escenari on, alhora, actuava Nacho Vegas, era difícil i tot indicava que tot allò seria un problema més aviat sonor, ja que el vent s’enduia les notes i dificultava l’audició de l’univers estremidor de Nacho Vegas. Que el vent estava sent molt fort es començava a preveure quan ens acostàvem a l’envelat del Fibclub a veure el concert de Corcobado però l’espai es trobava ja completament buit mentre els agents de seguretat impedien que el públic s’hi acostés.

Paul Weller i uns renascuts Magazine amb Howard Devoto al capdavant, van començar els seus concerts en una lluita aferrissada contra aquests elements. A aquesta situació de caos, s’hi va afegir un incendi a un camp a l’altre banda de la N-340 que es va avivar per la força de l’aire. En aquell moment els accessos al festival per carretera van ser pràcticament impossibles i quan Paul Weller va acabar de fer sonar el clàssic dels Style Council Shout to the top es va veure obligat a parar les màquines perquè la sensació de perillositat a sobre l’escenari ja era insostenible.

El públic senzillament no entenia res. Durant dues hores només se sentia una veu per megafonia demanant disculpes i anunciant que «estem intentant resoldre el problema», mentre el vent pujava d’intensitat, la lona del sostre de l’escenari principal començava a trencar-se i a espetegar amb força, les tanques anaven caient mentre s’obligava a desallotjar les veles de premsa i les de les zones de backstage, camerinos inclosos.

Tot tancat? No, les barres dels bars seguien servint cervesa a dojo a tota la munió de públic que esperava amb candeletes l’actuació dels nord-americans Kings of Leon. Combustible alcohòlic sobretot imprescindible per les hordes de hooligans que omplien l’espai de l’anomenat escenari verd. Una colla de brètols que, entre altres diversions, descobrien emocionats l’efecte que té llençar a l’aire un got ple de cervesa sota una ràfega de vent de més de 70 km/h.

A mitjanit, i sense cap més avís que l’anunci del nom del grup, van sortir a l’escenari Tom Tom Club, grup que tenia prevista la seva actuació a quarts de tres de la matinada. El públic va quedar contrariat, la majoria portava dues hores esperant i aguantant empentes per veure els Kings of Leon, però aquests i Mäximo Park (els grups que havien de tocar abans) van desestimar l’opció de sortir a l’escenari en aquelles condicions i van preferir abandonar el recinte i anar-se’n al resguard del seu hotel.

El grup dels excomponents de Talking Heads Tina Weymouth i Chris Frantz van fer el que bonament podien mentre el vent bufava encara més fort i el seu esforç només va ser recompensat amb xiulets i esbroncades. Als 40 minuts van desistir, massa elements en contra per lluitar-hi. Una veu anònima va dir que allà s’acabava tot, que bona nit i moltes gràcies i que tothom se n’anés amb calma. Bon vent i barca nova.

Bé, això de barca nova no tant, ja que la zona d’acampada se la trobarien arrasada i les seves pertinences escampades pertot arreu. Els que sortien amb vehicle tampoc no ho van tenir fàcil quan, per acabar-ho d’adobar, un vehicle havia patit un accident de trànsit a l’autopista A-7 a l’altura de la població de La Plana Alta, i els bombers vigilaven encara les guspires del foc ja extingit de la N-340. Van queda milers d’espectadors tancats als seus cotxes al gran pàrquing del festival mentre el vent els sacsejava, la sorra es ficava pertot arreu i la visibilitat era nul·la.

El sector més tòxic semblava aliè a la cancel·lació, ballant i fent càntics futbolers de tota mena mentre eren desallotjats. Alguns van dedicar-se a tirar les tanques que encara quedaven dempeus i buidar algun contenidor mentre que un bon grapat intentava arribar fins a les taquilles per reclamar l’import de l’entrada.

A quarts de dues de la matinada la imatge de la zona VIP exclusiva era dantesca, totes les tanques tirades per terra, el gran envelat que servia de menjador a punt de cedir… Els elements havien guanyat la seva lluita.

El FIB clourà avui la seva quinzena edició amb l’esperada actuació de The Killers, Pete Doherty, Calexico i el retorn de Psychedelic Furs.

Crònica publicada a El Punt el dia 20 de juliol de 2009

Franz Ferdinand incendien el FIB
20/07/09 02:00 – Benicàssim – Xavier Mercadé

Diuen que després de la tempesta ve la calma, però al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) va durar poc. No va ser la meteorologia la que va sacsejar el festival sinó el terratrèmol sonor que van provocar els Franz Ferdinand. Tot i el terrabastall que va assolar el recinte la vetllada anterior, dissabte tot semblava ser al seu lloc. Només alguns detalls, com l’escenari principal sense les lones del sostre, samarretes improvisades amb llegendes com «jo vaig sobreviure a la ventada», cares de no haver dormit en tota la nit i milers d’anècdotes a explicar recordaven els fets de la nit anterior.

Els escocesos venien amb el seu treball més fluix, Tonight. El públic, però, no va voler dubtar de la vàlua del grup i es va entregar a una cerimoniosa orgia de braços alçats i balls sense fi que es van veure recompensats per un final allargat de concert on els Ferdinand semblaven més un grup d’electrònica que no pas un grup de pop efervescent. Van tenir el gran detall de dedicar «a tots els que no són turistes anglesos» el Take me out. Enmig de tantes passions abrandades va sorprendre l’actuació d’Elbow, una proposta a priori gens festivalera però que va anar calant al públic fins a convertir-se en una onada de dimensions considerables amb One day like this. Va ser un dels pocs moments místics. Els que van convèncer de valent van ser els The Unfinished Sympathy, una de les poques referències catalanes en el cartell i els únics que van utilitzar la llengua del país per adreçar-se al públic.

Els organitzadors es feliciten per la gran assistència i asseguren que s’han «batut rècords» amb prop de 200.000 «fibers» congregats durant els tres dies del festival.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juliol de 2009

The Killers i Pete Doherty clouen a Benicàssim «el FIB dels rècords»
21/07/09 02:00 – Benicàssim – XAVIER MERCADÉ email protegit

A la ja clàssica roda de premsa de valoració del Festival Internacional de Benicàssim (FIB), un dels organitzadors, José Luís Morán, declarava que aquest ha estat «l’any dels rècords», amb 200.000 persones. També acredita el seu bon funcionament que en una situació de perill com la viscuda el passat divendres amb les fortes ventades, el públic va tenir una reacció exemplar i la posada al dia de les instal·lacions va ser digna d’elogi. El que sí que ha canviat en les darreres edicions del festival és el perfil del públic i l’orientació del festival. Que es fes pagar per tenir els horaris de les actuacions o l’eliminació del diari gratuït del festival són exemples del tarannà que està prenent el festival. Abans, l’estereotip del fiber era el d’un noi amb ulleres de pasta més interessat a descobrir noves propostes que no pas en els caps de cartell. En l’actualitat el que es veu més entre el públic són estrangers amb la pell de color de gamba, beguts i amb ganes de passar-ho bé sigui el que sigui el que hi ha damunt de l’escenari.

The Killers va ser el reclam més important de la darrera jornada del festival, un grup que va sortir a arrasar amb el hit més punyent de la seva carrera, Human, i declarant que «aquesta nit som vostres». El guió utilitzat no va diferir gaire de l’escenificat el passat mes de març a l’Olímpic de Badalona. Força diferent va ser l’actuació de Pete Doherty a la mateixa hora. Ben mudat i convenientment ebri, en aquesta ocasió va fer una actuació força digne i acceptable. El politoxicòman (viu) més famós del rock va ser rebut pels seus compatriotes amb una pluja de gots de cervesa.

A la tarda, poder veure amb poques hores de diferència Calexico i Giant Sand va servir per comprovar la diferència de criteris entre Howe Gelb, Joey Burns i John Convertino que els va distanciar. Els primers van acabar cantant Manu Chao davant de milers d’espectadors i els altres predicant en el desert davant d’uns centenars de seguidors. Per la seva banda Psychedelic Furs va demostrar ser un entranyable i entendridor anacronisme dins del FIB. La sueca Likke Li va sortir reforçada en el seu paper de nova diva indie mentre que TV on the Radio van oferir un impressionant espectacle amb una mescla explosiva de funk amb rock de combat, soul i jazz.

Two Dead Cats, popArb (Arbúcies), 27 de juny de 2009

Per a un servidor, la gran sorpresa escènica d’aquest popArb.

I el primer cop que veig a una cantant tirar les calces al públic en senyal d’agraïment més pur estil de les L7.

La crònica del segon dia a vull llegir la resta de l’article.
Crònica publicada a El Punt el dia 29 de juny de 2009

L’eufòria del Poparb

Manel, Mazoni, Miqui Puig i Two Dead Cats destaquen en la segona jornada

popArb – Arbúcies, 27 de juny de 2009

Two Dead Cats

Manel

The New Raemon

Arpet Weekend + Miss Carrussel

Élena

La Increïble Història de Carles Carolina

Joe Crepúsculo

La Setina

Mazoni

Delên + Sanjosex

Nueva Vulcano

Miqui Puig

Aquí la crònica del primer dia
Crònica publicada a El Punt el dia 28 de juny de 2009

Arbúcies, territori independent

El festival popArb celebra la seva cinquena edició amb totes les entrades venudes

Xavier Mercadé/Arbúcies (Selva)

Quan fa cinc anys va sorgir la proposta d’un festival a Arbúcies amb un cartell format per bandes catalanes d’adscripció independent, van sorgir veus profetitzant un futur més aviat trist, repetitiu i sense relleu. Mitja dècada després la realitat ha demostrat el contrari amb una escena que va creixent i ampliant-se tant en quantitat com en qualitat i que te al popArb com a catalitzador d’aquest nous sons. El temps no ha fer més que reafirmar la filosofia del festival.

La cinquena edició va despertar-se divendres passat amb tot el paper venut pels dos dies, però aquest èxit de convocatòria no volia dir pas aglomeracions ni molèsties en un festival que mai ha volgut jugar a la guerra de xifres. No, el popArb ja va nèixer amb una voluntat acollidora i el recinte de Can Cassó estava ple pero sense trencar l’harmonia i la sostenibilitat de l’espai. El que si va entorpir el bon funcionament de la primera jornada va ser un xàfec que va caure a darrera hora de la tarda que va malmetre el sistema elèctric del festival, fet que va acumular considerables retards en els horaris ja des de la primera actuació i que va provocar diversos talls de llum durant les actuacions que van ser rebuts amb ressignació: “això ha estat un minut de silenci per la mort de Michael Jackson” va reconèixer Angelina Fàbregas, la cantant dels Moderns, quan els hi va tocar l’apagada només començar la seva actuació.
Helena Casas que l’any passat ens convidava al planeta de la tristor de la mà del seu projecte Conxita, ara va tornar al popArb transvestida en Angelina i Els Moderns, un conjunt musico-vocal que reivindica el ieie català dels seixanta. Juntament amb el dj Phil Musical van presentar un espectacle de producció pròpia del festival en que van recrear un programa radiofònic ancorat a l’any 1969 al més pur estil de Radioscope on no hi van faltar concursos, consultoris sentimentals, anuncis en viu i versions de clàssics de Delfí Abella, les Germanes Serrano, France Gall o Maria Cinta.
Els Nens Eutròfics, amb el poeta Josep Pedrals al capdavant, van oferir la seva sessió d’un pop iconoclasta capaç de fer en clau funk poemes de Palau i Fabre i oferir malabarsmes lingüístics sota una poderosa base instrumental.
Ja sigui en solitari, amb els Antònia Font o acompanyant a Jaume Sisa, en Joan Miquel Oliver és presència clàssica del festival. Així que no ho va tenir difícil per convèncer a un públic que es sabia de memòria les cançons del seu recent i aclamat Bombón mallorquín. Ix van aportar l’accent valencià a la jornada però el seu pop-punk surrealista i gamberro no va acabar de quallar degut principalment a problemes tècnics.
Els Love of Lesbian arribaven com a caps de cartell i amb tot el peix venut arran de l’èxit del seu darrer disc 1999. Un grup que va mostrar-se amb un directe a prova de bombes i bevent les mels d’un èxit aconseguit a pols. Una actuació que va acabar enllaçant-se amb el pop sintètic d’herència vuitantera d’Ultraplayback que van encendre el ritme fins altes hores de la matinada.
Ahir dissabte l’ambient familiar, relaxat i distés de les piscines municipals va ser el marc on Carlos Mestre y la Sinfónica de Gavà van repartir la seva rumba urbana. Per la tarda l’escenari del Gorg Nou, al mig de la natura, va mostrar també símtomes de la creixent afluència de públic d’aquesta edició. Un públic interessat i amb ganes de descobrir grups amb personalitat pròpia com La Setina o el pop bucòlic dels menorquins Dêlen que van comptar amb la col·laboracio dels bisbalencs Sanjosex i Mazoni.

La Banda Trapera del Rio, Plaça Catalunya (Cornellà), 13 de juny de 2009

(La crònica del concert)
Crònica publicada a El Punt el dia 16 de juny de 2009

Cornellà crema
la banda trapera del río / xavier mercadé
// <![CDATA[
document.write( '‘ );
// ]]>
email protegit
// <![CDATA[
document.write( '’ );
// ]]>

Dissabte a Cornellà es va aplegar el millor de cada casa: senyors de
cinquanta anys recordant amb la càmera a les mans moments del passat i
immortalitzant el present, xavals amb samarreta d’Extremoduro i velles
glòries supervivents d’èpoques pretèrites sorgits dels racons més
foscos de la ciutat satèl·lit. Pares amb fills i famílies senceres
atretes per les ganes de viure un moment insòlit: La Banda Trapera del
Río tornava de les clavegueres.

Venid a las cloacas va
donar el tret de sortida. Un Morfi Grey amb ganes de menjar-se
l’escenari feia la seva aparició vestit de noble decadent, disposat a
recuperar allò que els anys li havien pres. Amb els cabells ja
platejats i ulleres fosques va oficiar de mestre de cerimònies en el
segon retorn (el primer va ser l’any 1993) al món dels vius. Ja no hi
són ni el gran Tio Modes ni Rockhita, entre altres amics que han anat
quedant en el camí. Però el seu esperit era palpable sobre l’escenari:
la vella Gibson negra de Modes estava a les mans del seu hereu, Raul
Pulido, fill del mateix Raf Pulido que tornava a situar-se al darrere
de la bateria amb la il·lusió d’un nouvingut. Les guitarres estaven
també reforçades per Fosy, membre dels Cancerberos (hereus musicals del
llegat trapero), mentre que un altre clàssic de la formació, Jordi Pujades, El Subidas,
s’encarregava del baix. I Morfi al capdavant, comandant la maquinària
amb mà de ferro, reconeixent-se com una bèstia en cada racó de
l’escenari, fent contorsions, saltant, acostant-se a les primeres
fileres o directament llançant-se sobre el públic afamat al mig de la
catarsi produïda amb Curriqui de barrio. Deixant-se la gola, el cervell i la salut en esculpir un repertori gravat a foc en la consciència suburbial: Nos gusta cagarnos en la sociedad, Eunucos mentales, No me mola tu pistola, Nacido del polvo de un borracho… (cantada per Raf Pulido), Monopatín (amb la col·laboració de Julián Chamizo dels Cancerberos) o La regla,
convertida en l’himne més brut i corrosiu per acabar qualsevol concert,
que deixava l’actuació posterior de Rosendo en una mera anècdota. La
Trapera ens havia deixat les oïdes atordides i els sentits tocats
mentre la Policia Local pretenia declarar de manera absurda el concert
com a «zona d’alt risc», amb els equips antiavalots preparats darrere
de l’escenari.
El que havia de ser un concert únic per a la
filmació d’un documental, finalment s’ha transformat en una petita gira
que portarà La Trapera fins a Jerez, la Corunya, Madrid, Bilbao i
València. «És com un caramel que ens han posat a la boca; no ens hi hem
pogut negar», comentava Morfi a aquest diari minuts abans del concert.
«Després d’això, tot s’acaba definitivament.» Però amb La Trapera mai
se sap.

Joan Miquel Oliver, Casino L’Aliança (Barcelona), 30 d’abril de 2009

(La crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 2 de maig de 2009

Música/Joan Miquel Oliver
Lloc i dia: Casino L’Aliança (Poble Nou), 30 d’abril

Arbre que mira farola

Xavier Mercadé
Joan Miquel Oliver (Sòller, 1974) és un orfebre creador d’obres pretesament imperfectes, amb l’encis de la feina artesanal i amb una clara implicació afectiva que acaben aferrant-se al subconscient. Unes joies que ja s’han fet populars amb Antònia Font, banda de la que és compositor i guitarrista, i que són una mica més complexes i personals en la seva carrera en solitari. Bombón Mallorquín, nom d’un gelat que només es pot menjar a l’illla de Mallorca, és el títol del seu segon treball en solitari. Un disc en que torna a incidir en el surrealisme de lo quotidià amb un seguit de records d’infantesa on hi entren el joc de construcció Lego, els polos de llimona, les geleres de Pepsi, els avions de paper i, es clar, el marcianets de Mart. Tot cantat amb la veu d’un nen que ha crescut contra la seva pròpia voluntat. Un disc que s’acompanya d’un curiós llibre anomenat Quadern 2008 que no és més que la reproducció de les notes que va apuntar durant el procés creatiu d’aquest disc.
La presentació d’aquest disc a Barcelona es va fer en el marc del 20è Festival de Guitarra  en el que potser sigui l’auditori amb els seients més incòmodes i grinyolants de tota la ciutat, el Casino l’Aliança del barri de Poble Nou. “Sa vida és un principi, un nus i un desenllaç” canta Joan Miquel Oliver a Ai las!, la cançó que tanca el seu segon disc.  I així va ser també el seu concert amb un bloc inicial amb sis cançons seguides de Bombón mallorquí, un ampli nus amb les cançons del seu primer disc, Surfistes en càmera lenta (2006) i el single Sa Núvia Morta/Hansel i Gretel (2007), un comiat tornant al material recent i un repicó amb una cançó de bressol que li cantava al seu fill Juanet quan era petitó (“ara ja te sis anys i preferix escoltar a Nena Daconte”) i la versió del Joy of a toy continued de Kevin Ayers. Sense cap gran recurs escènic més que bombolles de sabó o el reflexe d’una bola de miralls, a sobre l’escenari Joan Miquel Oliver es mostra com un home feliç però amb una inexpressivitat que ja és marca de la casa, gairebé un tret diferencial. Ben recolçat pel seu company a Antònia Font Pere Debon a la bateria i xilòfon, i per les sàbies mans de Toni Pastor encarregant-se de guitarres, percussions, baix, teclats i un llaüt que va donar una sonoritat mediterrània i diferent a les cançons d’Oliver. Amb aquesta formació de trio va aconseguir que Lego sonés amb guitarres gairebé metàl·liques, Sa núvia morta semblés una cançó fúnebre, fent un final trepidant a Jo diria “cine”, afegint a Petit homenet la introducció en castella de la mítica sèrie Knight Rider o deixar-nos a tots captivats pels arbres que miren faroles i les faroles que miren façanes i les facanes que miren…

David Byrne, Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril de 2009

(La crònica)

Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’abril de 2009

Música/David Byrne
Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril

El pop lluminós

Xavier Mercadé
El pretext de la nova gira de David Byrne que va passar divendres pel Palau de la Música, era recordar les cançons amb les que ha traballat conjuntament amb Brian Eno. Es a dir, els tres discos que l’exRoxy Music va produïr als Talking Heads, les cançons dels dos discos que han fer plegats fa gairebé vint anys (la banda sonora The Catherine Wheel i el seminal My life in the bush of ghosts, ambdós de 1981) i el nou treball, Everything that happens will happen today, que van editar l’any passat i que ha suposat un retorn als territoris pop de l’artista escocés de neixament però neoiorquí d’adopció. Però la excusa va quedar molt dispersa ja que Brian Eno ha preferit quedar-se a casa veient com les seves darreres produccions (U2 i Coldplay) generen vendes mil·lionàries en comptes de sortir a la carretera. Tot i que la influència de David Byrne en les bandes del segle XXI és innegable, aquesta no és una gira per reclamar la part del pastís que li pertoca: és una simple i justa reivindicació de la seva empremta en la música dels darrers trenta anys i ho fa demostrar amb un concert inqüestionablement lluminós.
Amb un llistat de cançons farcit de temes de Talking Heads, amb els temes del nou disc com a eix vetrebrador, les ànsies comunicatives del músic i la seva banda ja n’hi havia prou per sortir amb les cartes guanyadores, però David Byrne va voler anar més enllà oferint un espectacle complert i aconseguint que a la cinquena cançó (Houses in motion) tothom s’aixequés dels seients i li dediqués una tancada ovació.
Durant les gairebé dues hores d’espectacle Byrne va començar conjugant els aires més tribals al principi del concert per endinsar-se poc a poc en un univers més funk i ballable i acabar immers en les aigües del soul i la música llatina. En aquest darrer apartat Take me to the river va brillar amb llum pròpia. Tot perfectament acoblat amb els quatre músics i els tres coristes que l’acompanyaven juntament amb un vistós trio de ball que va coreografiar algunes peces. Tots ben coordinats i convertint el concert en una escenografia colorista, extravertida i vital on manava el color blanc dels seus vestits i una il·luminació clara i contundent. Llàstima que  el grup de ball va acabar distraient més que no aportant novetats al cançoner de Byrne. Possiblement no va interpretar les cançons tal i com els seus seguidors més puristes haguèssin volgut, però si que va aconseguir donar-lis la volta, fer que sonéssin diferents, aconseguint moments d’alta intensitat amb un Heaven que va ser rebut amb la categoria del clàssic que és, The great curve passada pels ritmes llatins o un Once in a lifetime que no va deixar a ningú indiferent. Com tampoc va deixar indiferent el tutú de ballarina que es va posar per interpretar els acords de Burning down the house a la segona tanda de bisos.

Élena, L’Auditori (Barcelona), 17 d’abril de 2009

La crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 20 d’abril de 2009

música
L’escalfor de l’amor

20/04/09 02:00

–

xavier mercadé

L’escalfor de
l’amor en un bar, cantaven els madrilenys Gabinete Caligari a mitjan
anys vuitanta. El bar de l’Élena, però, no és tan sorollós com el que
retratava el grup madrileny, més aviat es tracta d’una cafeteria
recollida, menuda i ben decorada, amb l’aroma del torrefacte i prou
llum per fer pujar el caliu d’una bona conversa. Un espai amb les
finestres ben obertes per filtrar un pop lluminós que ha fugit de les
guitarres saturades per endinsar-se en una fugida cap endavant a la
recerca d’un so atemporal i que es pot reconèixer. Un cafè amb sabor
intens, que no perd l’amargor tot i tenir una cullerada de sucre més
del recomanat.

Després d’una pausa de sis anys, en què Helena
Miquel, juntament amb Òscar d’Aniello i Marc Barrachina, ha fet créixer
com l’escuma el projecte Facto Delafé y las Flores Azules, finalment el
grup Élena ha reestructurat la seva formació (ha desaparegut Raül
Fernàndez, immers en els projectes de Refree, i la direcció musical ha
passat a les guitarres de Raül Moya) i s’ha produït un canvi evident en
la sonoritat de la banda. Amb Un cafè, setanta matins Élena
s’ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups catalans que
abandonen l’anglès per passar o bé al castellà (Love of Lesbian,
Sidonie…) o bé al català (Nisei, Mishima…). Sense complexos, sense
manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid intent
d’acostar-se al català en el seu segon disc Present (2003) que
no va passar, però, de l’ambigüitat lingüística del nom del disc i de
tres temes que només tenien el títol en català ja que estaven cantats
en anglès.

En la presentació a la sala Tete Montoliu de
L’Auditori el quintet original va sortir reforçat amb el músic Xarli
Oliver i una encertada secció de vent que va donar més cromatisme a les
cançons de tercer disc d’Élena. Unes cançons que ja han començat a
créixer en directe: a En un minut hi han imprès un ritme més funk, Si t’he trobat guanya en bellesa gràcies a la interpretació sentida que contrasta amb l’alegria i la quotidianitat de Plou, i Ara
es va convertir en una excel·lent peça de comiat ja que en van
accentuar la inquieta base ballable. Tot i que en algun moment va
semblar que estava a punt d’escapar-se-li un «dale gas» (la
frase que ha fet cèlebre Facto Delafé), Helena Miquel va saber
distanciar-se força bé del seu paper en el seu grup germà i va
imprimir-hi una personalitat particular i una textura sonora ben
diferenciada.

Dan Zanes, Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril de 2009

—La crònica—
Crònica publicada El Punt el dia 7 d’abril de 2009

Música/Dan Zanes & Friends
Lloc i dia: Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril

Com a marrecs

Xavier Mercadé

Els The Del Fuegos van ser un dels noms cabdals d’allò que a finals dels vuitanta es va anomenar Nou Rock Americà (NRA). Fa gairebé 17 anys que van actuar per darrera vegada a Catalunya, primer una nit en una de les festes més desmadrades que es fan i desfan, la Telecogresca, i la segona en un petit club (Marquee) ple de fum i alcohol ja desaparegut de L’Hospitalet de Llobregat. Ambdues nits van ser vibrants i per alguns espectadors es van convertir en una d’aquelles vetllades que marquen un abans i un després en la follia adolescent.
Però amb els anys el món dona moltes voltes i la de Dan Zanes, cantant de The Del Fuegos també n’ha donat. Fa catorze anys va nèixer la seva filla i va decidir fer música que li pogués agradar a ella, música destinada als més petits i al públic familiar. Dissabte passat per la tarda, centenars de nits després d’aquelles dues vetllades de 1992, entre el públic que hi havia al teatre Zorrilla de Badalona es podia veure a gent que hi va ser en algun d’aquells dos concerts però ara amb més anys, algunes canes al cabell i acompanyada de marrecs, però mantenint un ambient igualment divertit. Era el segon concert de la vintena edició del festival Blues & Ritmes i les expectatives creades van complir-se amb escreix. Una experiència gairebé inèdita si no fos pel circuit Minimúsica nascut a Barcelona.
Dan Zanes i la seva completíssima banda va sortir amb ganes de festa i ho va aconseguir encomanar-la des dels primers acords i convertint les butaques del teatre Zorrilla en un simple obstacle i tots els menuts van col·locar-se anàrquicament davant de l’escenari. I tot a base de folk-rock americà, de l’herència de Pete Seeger i dels clàssics del rock com el Walking the dog. També van sonar força cançons del seu nou disc ¡Nueva York! un treball cantat en castellà i que recull part del llegat festiu que estan aportant els immigrants llatinoamericans als Estats Units. Justament el misteri de l’èxit de la nit va ser no intentar fer un repertori directament amb llenguatge forçadament infantil sino traspassar la música dels adults al l’imaginari del més menuts. El ritme d’aquesta celebració vital i desinhibida va ser tant encomanadís que fins i tot quan va convidar a ballar als organitzadors del Blues & Ritmes un d’ells va oferir uns salts espectaculars.
Aquí encara ens fa falta molt camí per recòrrer i s’ha de reconèixer que ens manca gran part de la tradició rockera que hi ha als Estats Units, però estaria bé que els nostres programadors infantils prenguèssin nota que és possible i factible fer concerts de rock dirigits a la canalla i que els grans no es quedin com a simples espectadors sinó que participin en l’espectacle. Esperem que aquest concert de Dan Zanes no quedi com una saludable anècdota per recordar d’aquí a disset anys més.

Il Divo, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’abril de 2009

La crònica dels fets

Crònica publicada a El Punt el dia 6 d’abril de 2009
A la seva manera 
«IL DIVO» / Xavier Mercadé

Un suís, un
francès, un americà i un espanyol… no, no és l’inici d’un acudit
dolent, és l’alineació d’Il Divo, un producte prefabricat (els quatre
components van sorgir de càstings) per a tots els públics, amb veus
operístiques en un intent per acostar el bel canto al gran
públic o a l’inrevés. Els que pensaven que allà on trepitjaven els
AC/DC no tornava a créixer l’herba estaven força equivocats. Tres dies
després d’arrasar-lo amb un concert incendiari, el Sant Jordi renaixia
de les cendres per rebre el quartet triomfador en les llistes de vendes
amb, un altre cop, totes les entrades venudes des de feia setmanes. Els
dos concerts tenien en comú un escenari monumental, un públic eufòric i
segur d’estar assistint al millor espectacle del món i un grup disposat
a donar allò que els espectadors li reclamen. Però aquí s’acaben les
coincidències. Difícilment algú del públic podria coincidir en ambdós
concerts, allà on dimarts hi havia joves amb banyes vermelles de
plàstic aixecant el puny, ara hi trobàvem un públic que majoritàriament
superava el mig segle i poc acostumat a les cerimònies dels
macroespectacles. I allà on hi havia Angus Young fent carreres ara hi
havia quatre xicots ben mudats passejant-se com si fos una desfilada de
models.

Amb un escenari el·líptic amb una estructura molt semblant al que van usar U2 en la gira All that you can’t leave behind
l’any 2001, totes les cançons que van interpretar en una hora i mitja
de concert (amb vint minuts de mitja part) estaven tallats pel mateix
patró i amb la mateixa estructura: inici suau, alternança de veus i
final èpic i apoteòsic per fer posar tothom dempeus. Tot amb una
interpretació impecable, tot mesurat per aconseguir l’impacte desitjat
i sense que cap dels quatre components prengués un protagonisme
especial. Acompanyats per una orquestra d’una vintena de músics més un
quartet bàsic de pop amb guitarra, bateria, baix i teclats, van
desgranar un repertori farcit d’estàndards AOR propis de la FM per
adults sense gaire risc, com ara el Bridge over troubled water de Simon & Garfunkel, Nights in white satin de Moody Blues, Without you de Nilsson, The winner takes it all d’ABBA, el My way de Paul Anka i The power of love de Frankie Goes to Hollywood.

Tot
i que alguns espectadors anaven mudats com si fossin al Liceu amb
talons alts i vestits de nit contrastant amb el ciment del Sant Jordi,
també hi havia escenes que difícilment podien viure’s al temple de la
Rambla com era veure milers de fans il·luminant l’escenari a cop de
flaix o trencant un cerimoniós adaggio d’Albinoni amb crits de «guapo» i «tio bó» que, sens dubte, passaran a la posteritat ja que el concert s’enregistrava per fer-ne un DVD.

Living Colour, sala La Mirona (Salt), 28 de març de 2009

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 30 de març de 2009

Malabarismes sobre sis cordes