La vuitena edició del Black Music Festival es va cloure dissabte amb
el concert que s’adeia més bé amb el nom del festival, els Living
Colour, amb el virtuós guitarrista Vernon Reid al capdavant. La banda
de Nova York va tenir un pes fonamental a finals dels vuitanta i
principis dels noranta, quan van mesclar l’herència de grups de hardcore com ara Bad Brains amb la base funk de James Brown i Sly & The Family Stone, una mica de hard rock, una part de l’herència jazzística i tot amanit amb algunes gotes de hip hop primigeni de la vella escola.

El grup va arribar a Salt des de Bilbao sense gairebé tenir ni temps per descansar. Però el que a priori
es podia preveure com un concert de pur tràmit va acabar sent una
demostració de força de gairebé dues hores i mitja en què el grup va
quedar com a clar vencedor. Un concert a l’alçada del record que es té
de la seva actuació, l’any 1993, a la barcelonina sala Zeleste.

Veure
actuar Vernon Reid sobre l’escenari és tota una joia en brut. Sense ser
escènicament espectacular, va demostrar amb els seus malabarismes sobre
el mànec de la guitarra que encara li queda corda creativa per estona.
Amagat sota un barret esportiu va deixar anar una energia musical que
va renovant-se amb els anys; un fet que va quedar clar en totes i
cadascuna de les cançons. I si el gruix musical el portava Reid,
l’espectacle i la comunicació van sortir de la gola del vocalista Corey
Glover, que en tot moment va estar buscant la comunicació amb el
públic. Els altres dos companys del grup tampoc van quedar
desmerescuts, amb un Will Calhoun convertint-se en una màquina del
ritme darrere la seva bateria i un Muzz Skillings Doug Wimbish que amb el baix va
aconseguir el moment de comunió amb el públic quan va baixar de
l’escenari per fer un solo al mig de la platea.

En gairebé 150 minuts de música hi va haver moments per a tot, i no van faltar els grans èxits de la banda (Pride, Glamour boys, un Type amb un final amb adrenalina o el gran clàssic del seu repertori, Cult of personality)
tot i que també s’hi van afegir moments innecessaris, com ara un
llarguíssim solo de bateria, o instants inoblidables com quan el
cantant i el baixista van haver d’improvisar el Talking ‘bout a revolution,
de Tracy Chapman, mentre el bateria canviava un pedaç trencat del seu
instrument. A nivell de versions, entre improvisacions i lectures del
guió, també van sonar Baby please don’t go, de Big Joe Williams, Papa was a rollin’ stone, dels The Temptations, i un Should I stay o should I go,
de The Clash, que va cloure la nit amb el cantant enfilat a les barres
de La Mirona i amb tot el públic que omplia la sala derrotat als seus
peus.

El grup del guitarrista David Muñoz, els Gnaposs, van ser
els encarregats d’encetar la nit, presentant les cançons del seu tercer
disc, Outsider, així com una versió ben amarada de funk del clàssic Day Tripper dels Beatles.