El pop lluminós
David Byrne, Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril de 2009
Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’abril de 2009
Música/David Byrne
Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril
El pop lluminós
Xavier Mercadé
El pretext de la nova gira de David Byrne que va passar divendres pel Palau de la Música, era recordar les cançons amb les que ha traballat conjuntament amb Brian Eno. Es a dir, els tres discos que l’exRoxy Music va produïr als Talking Heads, les cançons dels dos discos que han fer plegats fa gairebé vint anys (la banda sonora The Catherine Wheel i el seminal My life in the bush of ghosts, ambdós de 1981) i el nou treball, Everything that happens will happen today, que van editar l’any passat i que ha suposat un retorn als territoris pop de l’artista escocés de neixament però neoiorquí d’adopció. Però la excusa va quedar molt dispersa ja que Brian Eno ha preferit quedar-se a casa veient com les seves darreres produccions (U2 i Coldplay) generen vendes mil·lionàries en comptes de sortir a la carretera. Tot i que la influència de David Byrne en les bandes del segle XXI és innegable, aquesta no és una gira per reclamar la part del pastís que li pertoca: és una simple i justa reivindicació de la seva empremta en la música dels darrers trenta anys i ho fa demostrar amb un concert inqüestionablement lluminós.
Amb un llistat de cançons farcit de temes de Talking Heads, amb els temes del nou disc com a eix vetrebrador, les ànsies comunicatives del músic i la seva banda ja n’hi havia prou per sortir amb les cartes guanyadores, però David Byrne va voler anar més enllà oferint un espectacle complert i aconseguint que a la cinquena cançó (Houses in motion) tothom s’aixequés dels seients i li dediqués una tancada ovació.
Durant les gairebé dues hores d’espectacle Byrne va començar conjugant els aires més tribals al principi del concert per endinsar-se poc a poc en un univers més funk i ballable i acabar immers en les aigües del soul i la música llatina. En aquest darrer apartat Take me to the river va brillar amb llum pròpia. Tot perfectament acoblat amb els quatre músics i els tres coristes que l’acompanyaven juntament amb un vistós trio de ball que va coreografiar algunes peces. Tots ben coordinats i convertint el concert en una escenografia colorista, extravertida i vital on manava el color blanc dels seus vestits i una il·luminació clara i contundent. Llàstima que el grup de ball va acabar distraient més que no aportant novetats al cançoner de Byrne. Possiblement no va interpretar les cançons tal i com els seus seguidors més puristes haguèssin volgut, però si que va aconseguir donar-lis la volta, fer que sonéssin diferents, aconseguint moments d’alta intensitat amb un Heaven que va ser rebut amb la categoria del clàssic que és, The great curve passada pels ritmes llatins o un Once in a lifetime que no va deixar a ningú indiferent. Com tampoc va deixar indiferent el tutú de ballarina que es va posar per interpretar els acords de Burning down the house a la segona tanda de bisos.