Mercè 2010, Barcelona, 23 de setembre de 2010

LOQUILLO I EL SEU PÚBLIC

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 25 de setembre de 2010

Les edats del rock

Set list d’Standstill

Set list de Loquillo

Alejandro Sanz, Palau Sant Jordi (Barcelona), 15 de setembre de 2010

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 18 de setembre de 2010

Sense sorpreses

El Retaule, Festival Altaveu-Sant Boi, 11 de setembre de 2010

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 13 de setembre de 2010

Mossegades de realitat

Dissabte, amb el maridatge artístic entre la banda Caníbala i
Santiago Auserón, es va cloure una 22a edició de l’Altaveu que, com ja
és habitual en les darreres edicions, va mostrar eclecticisme estilístic
en la programació i una obertura de mires cap a noves produccions.
Segons Albert Puig, director artístic del certamen, el resultat
d’aquesta edició “ha estat molt positiu, ja que, a més d’aconseguir
plens a gairebé totes les actuacions, totes les propostes que s’han
presentat han tingut un nivell artístic molt elevat”.

Aquest va ser el cas de Standstill, que dijous es van encarregar d’inaugurar el festival amb Rooom, un espectacle solemne en tres actes basat en les cançons d’Adelante Bonaparte,
el triple EP que han editat aquest any. Un espectacle audiovisual
gairebé hipnòtic que porta la banda a una nova dimensió i posa a favor
seu el factor més emotiu, però els allunya dels seus directes més
elèctrics.

La de divendres va ser una nit d’estrenes en exclusiva.
Gairebé simultàniament, i a pocs metres de distància, Kiko Veneno i
Refree ensenyaven les seves noves cançons a públics ben diferents però
complementaris. El sevillà d’origen figuerenc va mostrar cançons del seu
nou disc, Dice la gente, que entronquen amb el seu particular sentit de cançó popular que es va mostrar en clàssics com Echo de menos, En un Mercedes blanco i Volando voy, que va interpretar en una curiosa versió a cappella.
Per la seva banda, Raúl Fernández va ressuscitar el seu projecte Refree
per oferir-nos una nova ració de cançons amb lletres basades en la
quotidianitat. Acompanyat per una banda en què destacava l’orfebreria
tecnològica de Xavi Lloses, Refree va servir un mos del seu cinquè disc,
Matilda, unes cançons lluminoses i optimistes.

La jornada de dissabte va estar marcada per l’espectacle El retaule,
una producció pròpia del festival, que es va convertir en la
constatació del bon moment que viu la música al nostre país. Una dotzena
de músics –i un mestre de cerimònies– de diferents disciplines, tots al
voltant d’una taula amb ampolles de vi, ginebra i whisky, alguna
d’aigua i un munt de llaunes de refrescs que havien sigut convenientment
buidades des de les sis de la tarda. José Domingo, Isaac Ulam, Bikimel,
Maria Rodés, El Petit de Cal Eril, Maria Coma, Ferran Palau (Anímic),
Joan Colomo, Le Petit Ramon, Sanjosex, Pere Agramunt (La Brigada),
Mazoni i el poeta i músic Josep Pedrals posant ordre a tot plegat. Tot
un ventall de bons músics que van compartir repertoris i van oferir
duets i col·laboracions inèdites, improvisacions i una unitat
generacional que cal tenir molt en compte. No es va arribar al caos ni
al foc de camp, com es podria preveure per la ingesta d’espirituosos,
però qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.

En
l’apartat Frontera, la plataforma per a nous valors, van destacar les
actuacions dels mallorquins L’Équilibriste, amb un conglomerat de
guitarres demolidores, i la francesa resident a Barcelona Edith Crash,
que al darrere d’una inseguretat novella amagava un grapat de cançons
hereves de P.J. Harvey i Patty Smith defensades fermament.

Festival Acústica, Figueres, 2, 3 i 4 de setembre de 2010

L’Hotel Los Ángeles (cèntric i funcional, poques coses més es poden dir d’ell) va ser la meva base d’operacions en la meva estança a la novena edició de l’Acústica. Des d’allà vaig escriure aquestes cròniques del festi.

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 6 de setembre de 2010

L’aparador de la música del país

Dissabte passat el festival Acústica va viure
una de les jornades més massives dels seus nou anys d’història. Des de primera
hora de la tarda fins passades les tres de la matinada els carrers i les places
del centre de Figueres es van convertir en un formiguer de públic atent a les
propostes que oferient els diferents escenaris del festival. Tot un ampli
aparador genèric de la música del país que es va fusionar en una mostra
eclèctica i efectiva. Durants els cinc dies que ha durat aquesta edició de
l’Acústica que ahir es va cloure amb l’actuació de l’Acústica Dharma, han
passat per la capital ampurdanesa la gens menyspreable xifra de 38.000
persones, tres milers més que en la edició anterior. Segons Xavier Pascual de
l’empresa organitzadora PromoArts “ha estat la millor edició de l’Acústica de
la història tant per la qualitat artística del cartell, la bona disposició dels
espectadors, l’absència d’incidents i la climatologia que ha respectat els cinc
dies del festival”. L’únic punt negatiu d’engany ha estat la reducció d’espai
de la fira Menjars del Món.

La jornada
de dissabte ens va oferir el luxe de descobrir Mine! (guanyadors del
Sona 9 de l’any passat), una aposta de futur ferma, o com el pop femení
melodramàtic de Los Seis Días es va destacant en el panorama català. At
Versaris van demostrar el gran pas endavant que estan fent dins dels
camps del hip-hop en català en fusionar la seva proposta, dura i
sense pèls a la llengua, amb el ritmes elegants del grup de jazz Ass
Trio. Mentre que tres veus novelles de la cançó de tres punts diferents
del país (Ivette Nadal, Meritxell Gené i Joanjo Bosk) van posar música
als poetes amb l’espectacle Terra i cultura. Pascal Comelade i la seva
banda es van convertir en tota una delicatessen per assaborir en
la tranquil·litat del claustre Ramon Muntaner. Els Amics de les Arts van
tornar de nou a l’Acústica convertits en tot un fenomen de masses, un
grup que no perd en cap moment el contacte amb els seus fans fins al
punt d’organitzar un càsting per trobar qui pugui interpretar el paper
de Marta a la cançó Bed & Breakfast. Una implicació i una
comunicació molt similar a la que tenen Delafé y Las Flores Azules amb
el seu públic que van seguir totes i cadascuna de les coreografies
proposades, van riure els acudits i van participar a la festa que hi
havia a l’escenari.

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 5 de setembre de 2010

LA MÀGIA DEL FESTIVAL

Xavier Mercadé/Enderrock/Figueres

La tarda de divendres de la novena edició de
l’Acústica es va estrenar amb tres versions diferents de la cançó d’autor. Per
una banda Miquel Abras va presentar en format acústic les cançons de Temps de zel, el seu nou disc amb un
caire més rocker. Més tard el Niño de la Hipoteca va mostrar un estil de cançó
més iconoclasta i amb l’ànima més gamberra, bevent d’influències que tant poden
venir de clàssics Joaquín Sabina o Javier Krahe com de noms més contemporanis
com Lichis o Daniel Higuiénico. Roger Mas va actuar amb una certa afonia tot i
que intentava paliar-la a glops d’infusió de timó camuflada en una ampolla de
whisky. Sense més armes que la seva guitarra acústica i algunes bases
pregravades, el de Solsona va acabar la seva actuació cantant l’“Oda a Francesc
Pujols” just a pocs metres d’on s’erigeix l’estàtua que Salvador Dalí li va
dedicar.

Fer coincidir casi seguidament a Love of
Lesbian i Mishima va ser tot un encert del festival. Ambdues formacions ja
havien estat en edicions anteriors de l’Acústica i totes dues viuen un
particular moment dolç dins de les seves carreres. Els Love of Lesbian actuaven
a Claustre Ramon Muntaner ple d’un públic que va esgotar amb antelació les
entrades que s’havien posat a la venda. La banda va decidir oferir un concert
força especial a l’Acústica. En aquest cas va ser un concert acústic amb tota
la banda al complert on va estar més present la vessant de seny que no pas la
rauxa i el hooliganisme en que acaben
molts dels seus concerts. Reinterpretant els seus clàssics i recuperant cançons
oblidades en el seu repertori com ara “Historia de una h que no quería ser
muda”, “Limousinas” o “La parábola del tonto”  i, sobretot oferint una imatge molt més propera i humana a
sobre l’escenari sense la distància que marquen altres festivals.

Mishima per la seva part van oferir un
directe inqüestionable i arribant gairebé a la  supèrbia. Des de que van editar Ordre i aventura fa uns mesos, la banda de David Caraben ha anat
superant-se concert rere concert amb una qualitat que comença a ser ja marca de
la casa. A l’Acústica no anava a ser menys i van deixar la plaça Josep Pla
pràcticament impracticable d’un públic impactat per la proposta. Coincidint amb
aquestes dues actuacions, a la Plaça de l’Esglèsia el regidor de cultura de
l’ajuntament de la ciutat, Richard Elelman, va inaugurar amb una versió del
“Wonderwall” d’Oasis el karaoke dirigit per Pere Espinosa, una de les novetats
d’aquesta edició del certamen.

La màgia del festival i de la ciutat es va
poder viure també ahir durant el concert d’homenatge a Gato Pérez que oferien
els barcelonins Sabor de Gràcia. Entre el públic hi havia un jove músic
d’Illinois que en sentir el ritme de les rumbes no va dubtar en anar a buscar el
seu trombó de vares i començar a fer la seva pròpia festa entre el públic. En
Situs Carbonell, cantant de Sabor de Gràcia, el va veure entre el públic i el
convidà a pujar a l’escenari. Un cop allà dalt en Jake Handelman va deixar
tothom bocabadat amollant-se a la banda i a l’esperit festiu de la nit, fins i
tot eclipsant als components de Gertrudis i Los Manolos, que fins aquell moment
havien estat els convidats de oficials del concert. L’Acústica tancarà avui l’edició 2010 amb un
esperat concert de la Companyia Elèctrica Dharma que passaran a dir-se Acústica
Dharma a l’adaptar el seu repertori al format desendollat (20 h, Jardins del
Consell Comarcal).

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 4 de setembre de 2010

Marina, en solitari a Figueres

Festival Internacional de Benicàssim, 14, 15, 16 i 17 de juliol de 2010

*L’hotel Rostits està a l’entrada de Castelló. Un hotel petit, amable, còmode i econòmic on  vaig tenir el meu centre d’operacions i des d’on vaig actualitzar el bloc, editar les fotos, escriure les cròniques i, sobretot, descansar. Aquí estàn les cròniques que he anat publicant a El Punt/Avui aquest dies:

Clausura amb xou de Gorillaz

El Festival Internacional de Benicàssim perd prop d’un 37%
d’assistents per culpa de la crisi i, també, del cartell

Damon Albarn i Paul Simonon (The Clash)
en el concert de Gorillaz Foto: X. MERCADÉ.

The Pinker Tones van ser l’únic grup que va tenir el detall de saludar
al públic en català

Dels 200.000 espectadors de l’edició passada del FIB, enguany s’ha
passat a 127.000. Una davallada molt notable, del 37%, deguda en part a
la crisi i en part a un cartell poc definit. Però aquesta disminució de
públic ha suposat també una millora en l’accessibilitat del festival,
sense haver de patir angoixes per falta d’espai i amb la possibilitat de
veure els concerts amb una certa comoditat, sense empentes ni
aglomeracions. Aquesta baixada de públic s’ha notat, sobretot, en els
visitants britànics de nivell econòmic més baix, els anomenats hooligans,
que han donat un any de treva al festival. Tot i això, no han faltat
les clàssiques salutacions als grups amb gots llançats a l’aire plens
(presumptament) de cervesa, o els espectadors que s’han passat tot el
festival disfressats de plàtan o amb una gallina de plàstic al cap sense
passar vergonya.

L’amo del festival, Vincent Power, declarava en
una roda de premsa que el cartell no estava dissenyat per satisfer el
públic britànic, fet que es contradeia amb la programació de la darrera
jornada del festival, amb l’actuació d’una tripleta de grups (Foals, Two
Door Cinema Club i The Courteeners) que, dit ras i curt, només els
coneixen a casa seva, és a dir, a la pèrfida Albió, com es va demostrar
amb les passions que aixecaven entre el públic amb la pell com una
gamba. L’actuació, però, que va demostrar la gran derrota de l’antic
model de festival va ser la de Dizzee Rascal, que va fer entrar el hip
hop i el rap per primer cop en un festival que fins ara
s’havia mostrar hermètic a aquest estil.

Gorillaz van escenificar
una posada en escena molt per sobre de les expectatives creades. Un
concert impressionant en què les imatges de dibuixos de Jamie Hewlett
projectades en una pantalla gegant d’alta definició tenien tanta
importància com la música. I això no està gens malament si tenim em
compte que per donar forma a la banda virtual que és Gorillaz es va
poder veure la meitat de The Clash (Mick Jones a la guitarra i Paul
Simonon al baix), una secció de corda, un grup de música tradicional,
els De La Soul, Pharcyde, Little Dragon i Bobby Womack com a convidats
especials, i fins a seixanta musics vestits de mariners i comandats per
Damon Albarn, que també cantava i tocava teclats i guitarres quan no
baixava al públic a donar aigua a les assedegades primeres files.

La revetlla de Prodigy

La jornada de dissabte al Festival Internacional de Benicàssim (FIB)
va ser com les anteriors: poca gent en els concerts de tarda i plens
sense estretors en els de nit. Els vilanovins Gentle Music Man, van
actuar davant un centenar de persones mentre el sol queia a plom sobre
l’escenari més gran del FIB. Els que van preferir passar la tarda a la
platja no es van perdre gaire cosa, ja que només va destacar l’energia
malbaratada dels retrobats Ash i la presència de Johnny Marr com a
guitarrista de The Cribs.

Quan els Sex Pistols van actuar fa dos
anys al Summercase de Barcelona, Johnny Rotten li va etzibar un parell
de cops de puny al cantant de Bloc Party quan aquest li va preguntar
quan tornarien PiL. Doncs, ves per on, Rotten potser en va prendre nota,
ja que el FIB va poder veure uns PiL ressuscitats, en un concert sense
concessions i amb una concepció del ritme que no únicament ha influït en
el que sonava en aquell moment a l’altra banda del festival (The
Prodigy), sinó que la supera amb escreix. El públic va anar
desapareixent a mesura que començava la revetlla galàctica de The
Prodigy. El grup d’Essex va oferir tot el seu imaginari canalla i pseudo-
punk al servei d’un ritme marcat a cop de baixos i un so no gaire
acurat.

Una mica abans, el mateix escenari va viure un dels
retorns més reeixits que s’han vist en els darrers temps. The Specials
tornaven amb forces renovades i disposats a celebrar la seva particular
exaltació de la festa amb un seguit d’himnes irresistibles com Enjoy
yourself (It’s later than you think), It doesn’t make it
alright o el clàssic immortal A message to you Rudy. Ben
greixats, sobtava la diferència d’actitud entre Terry Hall, quiet i
enganxat com un estaquirot a la seva cigarreta, i la resta de la banda,
que desbordava energia per tot l’escenari.

La música orientada al ball omple el FIB

Vampire Weekend van evidenciar a
Benicàssim que encara són massa joves per exercir de caps de cartell. Foto: X. MERCADÉ.

Els ànims milloren en la segona jornada del Festival de Benicàssim
(FIB). La immensa esplanada ja no semblava tan deserta, tot i que no es
van arribar a les aglomeracions d’altres anys. Les prop de 30.000
persones que van acudir divendres al festival ho van fer per un cartell
marcat per la música de ball.

Hot Chip en va sortir molt ben parat
amb un concert molt similar al que van oferir fa unes setmanes al
Sònar, amb la seva mescla de pop dels 80 i ritmes electrònics. Per la
seva banda, Alisson Goldfrapp encara intenta ser una diva sense
acabar-ho d’aconseguir, però el seu concert va satisfer els desitjos del
públic menys exigent. Vampire Weekend va enllaçar un darrere l’altre
els hits dels seus dos discos. El seu so africà encara necessita,
però, trobar una personalitat més definida. Impossible quedar-se quiet,
això sí, quan van sonar els primers acords d’A-Punk.

Els
Ilegales van fer un concert dur i contundent en la seva gira per
acomiadar-se dels escenaris. A aquella hora, però, la majoria va
preferir anar a veure Julian Casablancas, que amb la seva imatge de nen
dolent de casa bona va haver de recórrer a títols dels Strokes per
salvar el concert.

I entre les sorpreses que ens va regalar la
segona jornada del Festival de Benicàssim cal ressaltar Mumford &
Sons, tot un fenomen a Anglaterra tal com va quedar més que demostrat
amb tota la colònia britànica creant un ambient de bogeria i gairebé
histèria.

Amb classe al FIB

Ray Davies imparteix a Benicàssim una lliçó d’elegància rockera i
Kasabian es revela com un grup eficaç per a les cites massives

Ray Davies, recordant als Kinks al FIB. Foto: XAVIER MERCADÉ.

Tot i una afonia evident, Ray Davies va anar al moll de l’os del
repertori dels Kinks

Poder arribar al recinte sense retencions i no haver de fer cues ni
per comprar beguda o menjar és una sensació inèdita al Festival de
Benicàssim. Però sembla que aquest any la crisi també ha arribat al
festival, i no només amb la programació sinó també en els serveis: ja no
hi ha tantes pantalles de vídeo per seguir els concerts des dels llocs
més allunyats; ha desaparegut la grada de premsa i convidats; hi ha
menys barres de bar i la fira de discos i roba s’ha reduït a la mínima
expressió. Això sí: per saber a quina hora toca un grup, cal passar per
caixa i comprar els horaris.

A primera hora de la jornada inicial,
dijous, els granadins Chin Yi feien patir, no per la seva pobra
proposta sinó pel sol immisericordiós que els queia a sobre mentre
actuaven davant una trentena de persones. I és que la majoria de públic
va preferir que es pongués el sol abans d’acostar-se al festival. Fins a
l’actuació de Charlotte Gainsbourg, a quarts de deu de la nit, no es va
notar moviment en el recinte, mentre que els fills de la Gran Bretanya
no van fer acte de presència fins que Ray Davies va pujar a l’escenari.
La filla de Serge Gainsbourg i Jane Birkin es va mostrar menys punyent
que en el seu disc IRM (enregistrat juntament amb Beck). Va
recordar al seu pare amb cançons com L’hôtel particulier, en un
concert delicat i exquisit. Ray Davies, per la seva banda, va oferir una
lliçó d’elegància rockera davant un públic que aquella hora de la nit
ja estava necessitat d’emocions més fortes que les de les atraccions de
fira. Tot i una afonia evident, Davies va anar al moll de l’os del seu
repertori i va triomfar amb clàssics dels Kinks com ara I’m not like
everybody else, You really got me,
Sunny afternoon i All day and all of the night, que va
dedicar al seu germà Dave Davies.

Si Oasis han mort, visca
Kasabian. Arrogància no els en falta, i poc a poc han anat trobant les
cançons per fer cantar la gentada que, ara sí, s’arreplegava davant de
l’escenari principal. Un emmirallament als germans Gallagher, juntament
amb una mica de Primal Scream i molt de Stone Roses, fa que siguin
efectius en aplecs d’aquesta mena.

Avui dissabte, el festival
viurà un dels seus dies més moguts amb les actuacions d’Ian Brown), The
Prodigy i el retorns de The Specials i PIL.

Un FIB sense tanta gent ni estrelles

Des que el nom del magnat dels festivals Vince Power va començar a
aparèixer associat al Festival de Benicàssim (FIB), la filosofia de la
mostra va començar a canviar. En els darrers anys, la invasió de
turistes britànics atrets per la mescla de paella + platja + alcohol +
música ha estat evident i, ja en aquesta setzena edició, Power se n’ha
fet l’amo i senyor, després que els germans Miguel i José Luis Moran li
venguessin la seva part de l’accionariat.

Enguany, la davallada de
públic és notable a causa principalment d’un cartell sense estrelles
mediàtiques de pes. Les previsions menys optimistes calculen que aquest
any el cartell del festival atraurà unes vint mil persones menys per dia
que en l’edició passada. El recinte del festival ha registrat aquest
any algunes modificacions, amb els tres escenaris principals al
descobert i dues grans atraccions de fira que trunquen l’esperit
d’altres edicions. El festival va arrencar ahir al vespre amb els
concerts de Kasabian, Ray Davies i Charlotte Gainsbourg, entre d’altres
artistes.

T’ha
agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis
Blocs Catalunya!

Faraday Festival—El Molí del Mar (Vilanova i la Geltrú), 2, 3 i 4 de juliol de
2010

Crònica publicada a El Punt i a l’Avui el dia 5 de juliol de 2010

Màgia del Faraday, far de l’‘indie’

Jeff Tweedy Foto:
, UN DELS RECLAMS DE LA SETENA EDICIÓ DEL FESTIVAL FARADAY, QUE S’HA
REALITZAT AQUEST CAP DE SETMANA X.M.

Dissabte a la nit, xafogor intensa en una nit estrellada davant la
platja de Vilanova i la Geltrú, sis guitarres acústiques i un públic
còmplice que no vol fer cas dels triomfs futbolístics. Només tenen els
sentits atents per a Jeff Tweedy i la mitja dotzena de guitarres
acústiques que l’envolten. El líder de Wilco ho resumeix com “cançons
tristes a la platja amb focs artificials”: mentre comença a fer sonar
els primers acords de Jesus, etc., de lluny se sent el castell de
focs del barri mariner que celebra la festivitat de Sant Pere Pescador.
Aquesta és la màgia del Faraday, un món paral·lel i en petit format que
des de fa sis anys se celebra a El Molí del Mar, al costat de la
platja, en un espai que molts consideren com a màgic i per on circulen
amb fluïdesa els descobriments musicals i les confirmacions de l’univers
independent. Un festival en un ambient gairebé familiar pel qual han
passat uns 4.000 espectadors en els tres dies que ha durat la seva
setena edició.

Si la presència de Tweedy va ser el plat fort de
dissabte, la de Clem Snide ho va ser de la primera jornada. El grup va
comptar amb la col·laboració de Miquel Àngel Landete, del grup Sènior i
el Cor Brutal (un admirador que ha passat de fan a amic del cantant Eef
Barzelay) cantant en valencià el No cry no tears. Ells van
aconseguir reinterpretar i portar al seu territori la rugositat del Zuma
de Neil Young. L’èpica oxidada de Cortez de killer va marcar el
punt àlgid d’una nit que va acabar amb temes més habituals dels
californians (I love the unknow) i amb una estranya versió del
Man in the mirror de Michael Jackson. The Wedding Present van
oferir un concert carregat de tensió emocional en una actuació exclusiva
a l’Estat i amb un repertori on no van faltar clàssics que van ser
seguits per tot el públic.

Durant aquests tres dies s’ha pogut
comprovar com Joan Colomo no perd el seu somriure davant dels eterns
problemes escènics i de so; els barcelonins Fred i Son van arribar tots
cofois amb el seu primer disc, Diu que no sap què vol, i a
presentar una cançó com Plens de vida, que van compondre sota la
influència del festival quan hi van anar com a espectadors. Los Punsetes
van quedar com un estrany
expedient X
del pop estatal, amb una cantant quieta com un estaquirot,
inexpressiva, una posada en escena desconcertant. Ben diferent de la de
Maika Makoski, que va entregar-se a una actitud gairebé sexual per
presentar les cançons de l’àrid i punyent tercer disc produït per John
Parish.

En el capítol de les descobertes hi ha Apples, uns
adolescents britànics amb acurades harmonies vocals i un esperit musical
que mescla The Housemartins, Madness, XTC, Prefab Sprout o Aztec
Camera. També cal destacar les delicades cançons de Marina Gallardo, o
d’Abraham Boba, que no va amagar les influències de Nacho Vegas (de qui
és el teclista) amb un repertori ple de referents íntims. Bigott és un
d’aquests músics de qui tothom parla però que pocs han tingut
l’oportunitat de sentir cantar en directe. El saragossà va saber
convèncer amb un repertori cantat en un peculiar accent i va
descol·locar el personal amb una particular lectura del Dancing in
the dark de Springsteen. El Petit de Cal Eril va oferir el seu
darrer concert de la gira de presentació de Les sargantanes al sol
i el primer concert en directe de Linda Mirada va quedar només en una
declaració d’intencions sota el ritme techno vuitanter. El
festival es va tancar ahir amb l’esperada actuació de l’històric Nick
Lowe. L’organitzador del festival i líder del grup La Brigada, Pere
Agramunt, va afirmar cofoi que el mateix Tweedy estava molt satisfet del
tracte rebut al festival.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

popArb, Arbúcies, 25 i 26 de juny de 2010

Crònica publicada als diaris El Punt i Avui el dia 27 de juny de 2010

ARBÚCIES, LA FACTORIA POP

Els Standstill, Foto:
PLETÒRICS I INTENSOS AL POPARB D’ARBÚCIES XAVIER MERCADÉ/ENDERROCK.

Crònica publicada als diaris El Punt i Avui el dia 28 de juny de 2010

ÈPICS MISHIMA

Will Johnson amb Anímic. Foto: Xavier Mercadé.

El PopArb va viure aquest cap de setmana una de les edicions més
memorables dels seus sis anys d’existència. No només per haver arribat
al límit de la seva capacitat (unes 5.000 persones en les dues
jornades), sinó perquè ha estat “tremendament positiu gràcies a la gran
complicitat emocional que hi ha hagut entre el públic i el festival”,
segons reconeix Marc Lloret, un dels organitzadors del festival
d’Arbúcies.

Les dues jornades d’intensa celebració musical han
transcorregut sense cap incident digne de menció i tot l’èxit se l’han
emportat una encertada programació i un moment en què el pop facturat al
país té una acceptació creixent: “No ens obsessiona créixer, no és el
nostre objectiu, preferim intentar que, gràcies al PopArb, els grups
puguin sortir de Catalunya”, com ha passat amb la col·laboració entre
els Anímic i el músic Texà Will Johnson, que van segellar amb èxit la
primera producció pròpia del festival.

De tota manera, el festival
ja està treballant en una ampliació de l’espai en unes naus (el Centre
d’Arts Escèniques Naus Ayats) que hi ha al costat de Can Cassó i que
canviarà la disposició dels escenaris: “Serà un espai polivalent dedicat
a la creació artística i també un petit auditori” que permetrà reforçar
la programació del festival.

Amb els seus sis anys d’existència,
el festival ja té arrelades algunes tradicions. Potser la més celebrada
són els concerts de grups a mitja tarda a l’idíl·lic espai del Gorg Nou,
envoltats d’arbres, rius i natura. És aquí on els grups Aias i Fred i
Son van presentar un repertori naïf i innocent, força verd, sobretot en
el primer grup, però amb idees i frescor.

Very Pomelo. Foto: Xavier Mercadé.

En aquest escenari els
que van triomfar de debò van ser Very Pomelo, malbaratant glamur
d’extraradi amb una mescla excitant en què caben el rockabilly,
la rumba, la cançó francesa i el rock sense adjectius. Ja a darrera hora
de la tarda, a la terrassa del bar Can Torres, la cantautora Maria
Rodés va mostrar les seves cançons acurades i gairebé bucòliques a un
públic àvid de noves sensacions sonores.

Ja a la nit, i en els dos
escenaris de Can Cassó, el PopArb va demostrar que també és gairebé
l’únic festival que pot programar cantautors de Solsona (Roger Mas) o de
la Bisbal (Sanjosex) a les hores de màxima audiència i a l’escenari
principal, i a sobre triomfar amb l’aprovació del públic.

Roger
Mas va ser conscient que aquell no era l’espai ni l’auditori per a un
concert intimista i va decidir tirar pel dret amb el seu cançoner més
pop i brillant, i deixar per a un altre moment i un altre espai Les
cançons tel·lúriques i les cites de Verdaguer. Tota
una lliçó de savoir-faire elegant i punyent que el va
convertir en una de les fites qualitatives de l’edició.

 

David Caraben, líder de Mishima. Foto: Xavier Mercadé.

L’empordanès
Sanjosex també va aconseguir que la gent cantés, i fins i tot ballés,
un repertori que a poc a poc va calant entre el públic. Els vilanovins
La Brigada van mostrar el seu repertori elegant i les noves cançons del
disc Les paraules justes en un directe cada cop més convincent.

Will
Johnson, acompanyat pels Anímic, van construir tota una catedral
d’emocions en què es van assemblar el repertori de la banda de Collbató
amb cançons de Centro-matic i South Sant Gabriel, començant amb
l’artista de Texas cantant en català Les fulles fan d’ocell.
Aquesta va ser la primera producció pròpia del festival i al mateix
temps el primer convidat de fora dels Països Catalans que passa pel
certamen d’Arbúcies.

Mishima portaven ja ben rodades les cançons
del seu darrer treball, Ordre i aventura, i en el seu concert van
anar encadenant èxit rere èxit davant l’eufòria desfermada d’un públic
que els ha convertit en icones del festival. Amb aquest nou treball,
David Caraben i els seus han acabat traspassant les barreres que els
separen de l’underground al gran públic i oferint concerts en què
l’èpica no està gens barallada amb la senzillesa acústica.

Al seu
costat, la proposta vigorosa i fresca de Mujeres es va quedar curta,
però força meritòria, mentre que els Pinker Tones van tancar la nit de
concerts presentant la seva nova formació i el nou format de grup, en
què abandonen les taules de mescles i els plats i es mostren en un
format més orgànic i ortodox.

 

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs ja trigues a votar-la als Premis Blocs
Catalunya!

… / …

Ja està en marxa la tercera edició
dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Gossos, sala Razzmatazz (Barcelona), 6 de maig de 2010

És una pena que alguns tècnics d’il·luminació estiguin tan pendents dels efectes globals de l’espectacle oblidant-se del més imporant en un concert: que als músics se’ls hi vegi la cara i poder vuere si riuen o ploren, si estan emocionats o si la pífien. Que en definitiva és el que el públic vol veure.

Crònica publicada al diari El Punt el dia 8 de maig de 2010

La recerca contínua

08/05/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy57387 = 'gvidal' + '@';
addy57387 = addy57387 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text57387 = 'xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text57387 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
xavier mercadé

A Gossos, els ha
costat Déu i ajuda deixar de ser catalogats com un grup acústic. Des que
van augmentar la formació en afegir el bateria Santi Serratosa, han
necessitat tres discos (El jardí del temps, 8 i Oxigen)
en vuit anys –més de la meitat de la seva carrera– per intentar
convèncer que ja no són uns Crosby, Stills & Nash de Manresa fent
cançons de foc de camp, sinó una banda de rock amb tots els seus
components, virtuts i defectes. Amb Oxigen (2007) per fi es va
fer aquest canvi en la concepció del grup. Un pas endavant que els va
fer augmentar la repercussió de les seves cançons, van aconseguir que hi
hagués un relleu generacional en el seu públic i que ja fossin
considerats un referent dins de la música cantada en català. El seu nou
disc, Dia 1, marca el principi d’una etapa en la banda, una època
de maduresa meditada. En aquests temps en què una nova generació
efervescent del pop català puja amb molta força, Gossos lluiten
per mantenir l’espai que generacionalment els pertoca. I ho fan amb les
millors armes que tenen: les seves cançons i un acurat directe com el
que van presentar dijous passat a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Era
tot un risc assumir la presentació d’un nou treball que feia pocs dies
que era al carrer, en una sala amb la capacitat de Razzmatazz. Però se’n
van sortir força bé i el seu públic va saber respondre sense estretors
però tampoc sense grans clarianes a la platea de la sala. L’espectacle
que Gossos porten per presentar aquest estiu les cançons de Dia 1
requereix de grans espais amb un aparatós joc luminotècnic, una
esforçada escenografia amb projeccions i un so contundent amb el qual
buscaven aclaparar el públic. Que els Gossos d’ara poc tenen a veure amb
els que van tocar a la mateixa sala fa catorze anys en un concurs de
maquetes, va quedar clar en el repertori: vuit cançons del nou disc i
vuit més d’Oxigen van omplir la major part del concert, amanit
amb petites repassades dels discos anteriors i només un parell de
records del repertori més pretèrit amb Condemnats i Quan et
sentis de marbre per mirar el passat sense ira però també sense
nostàlgia.

El set-list de Gossos

La Troba Kung-Fú, sala Apolo (Barcelona), 5 de maig de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 7 de maig de 2010

Sota una col

07/05/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy41800 = 'gvidal' + '@';
addy41800 = addy41800 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text41800 = 'la troba kung-fú / xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text41800 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
la troba kung-fú / xavier
mercadé

Un bon dia en
Patufet es va posar la barretina i les espardenyes, un clavell morenet a
la solapa, va agafar l’acordió i va anar voltant per tot el planeta
omplint el sarró de cançons i tornades que sentia per les contrades més
llunyanes. I després d’un periple de més de tres-cents concerts i tres
anys rodant pel món, va tornar al Born (o a la Garriga), allà on no neva
ni plou, per buidar l’equipatge i empaquetar-lo en un CD anomenat, com
no podia ser de cap altra manera, La panxa del bou. Amb aquest
segon treball en estudi, La Troba Kung-Fú aconsegueix mantenir viva una
fusió d’estils enriquint-la amb les mil i una rumbes de les que canten
en la darrera cançó del disc. I allà on molts grups de l’escena mestissa
es troben ara en un carreró sense sortida, repetint esquemes i amb
sequera creativa, La Troba ha obert un nou camí fresc i optimista.

Sense
que el disc hagi arribat al carrer (tot i que a l’Apolo se’n venia una
versió prèvia per 5 euros) i amb l’únic avançament a la seva web de la
cançó Flor de primavera i un joc amb samplers sonors, el
públic no va fallar. Si del que es tracta és de fer-la grossa i començar
la festa des del primer acord, aquest garriguencs tenen la fórmula
màgica a la butxaca, una poció a base de rumba, cúmbia, hip-hop o
ranxeres ben farcides de percussions, amb la guitarra elèctrica més
accentuada que mai i amb l’omnipresent acordió de Joan Garriga.

El
gruix del concert el van dedicar a presentar íntegrament les noves
cançons, algunes de les quals es van definir tot d’una com a potencials
èxits: els aires colombians de María Hernández, la mediterrània
que es respira a la ja citada Flor de primavera, el hip-hop
trilingüe de Subway walk o Yo soy, una ranxera amb la
capacitat d’aixecar els ànims més decaiguts. Tot amanit amb alguns temes
del seu primer disc, Clavell morenet, com Loco & Motora,
Bufa el vent, Cumbia infierno o una versió d’El
fugitiu dels Xerramequ Tiquis Miquis i acompanyats per bons amics
com Sicus (Sabor de Gràcia), Rafaelito Salazar (Ai, Ai, Ai), Marc
Serrats (Xerramequ) i espectadores espontànies que pujaven a l’escenari
en plena eufòria i ballaruga. Per als bisos van quedar els temes més
clàssics i eficients com ara Rock rumberu,
Calor Calor, Volant o una versió de La cançó del
lladre que va acabar amb tota una festa gitana a sobre l’escenari.
Dues hores i mitja de festa i rumba, possiblement excessiu encara que no
ho semblava pel públic que va ballar-les fins l’infinit.

El set list de La Troba Kung-Fú (hi falta la tanda de bisos)

Cançons a la vora del pop, Teatre Atlàntida (Vic), 1 de maig de 2010

ELS AMICS DE LES ARTS

ANNA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN

EL PETIT DE CAL ERIL

Crònica publicada a El Punt el dia 3 de maig de 2010

Bons temps per a la lírica

03/05/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy40369 = 'gvidal' + '@';
addy40369 = addy40369 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text40369 = 'Xavier Mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text40369 );
document.write( ‘‘ );
//
]]>
Xavier Mercadé

Sens dubte estem
vivint uns bons temps per a la lírica, almenys en allò que es refereix
al pop cantat en català gràcies a una nova generació de músics que
aporten una actitud propera, una relació directa amb el oients i unes
cançons escrites en primera persona. A tot això, cal afegir-li un fet
important: hi ha un públic disposat a escoltar-los, omplir sales i
auditoris i fer seves aquestes cançons. Dissabte es va viure una bona
mostra en el primer concert pop que va acollir el flamant i fastuós
auditori de L’Atlàntida de Vic. Es tractava de la presentació del
documental Cançons a la vora del pop, que reflecteix la vida de
quatre d’aquests grups, i com creixen dia a dia, incloent-hi un
audiovisual en el número d’abril de la revista Enderrock.
Finalment Maria Coma no hi va poder anar per culpa d’una afonia. Sí que
hi van ser els altres representants d’aquesta realitat suggeridora del
nou pop català: Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, El Petit de Cal Eril i
Els Amics de les Arts. Tresllenguatges diferents, tres propostes
artesanes i gens localistes vingudes dels quatre punts cardinals del
país que van confluir en la mateixa vetllada. Casualment, aquests tres
grups feia un any que s’havien presentat a la Fira de Música al Carrer
de Vila-seca com a projectes. Ara recullen un èxit que ha deixat a
tothom sorprès.

Els penedesencs Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien
van saber mostrar la seva mescla de cançó francesa amb pop anglosaxó amb
una cantant que sap jugar amb la política dels petits gestos per
metamorfosar-se en una noia vergonyosa o en una assassina en sèrie
segons dicti la cançó. Des de Guissona va arribar la proposta d’El Petit
de Cal Eril, un folk amb arrels i ressons tradicionals gairebé
tel·lúrics que en la seva actuació va aprofitar per presentar noves
cançons com Partícules de Déu o l’adaptació musicadadel poema La
seva divina cara de Foix.

Els Amics de les Arts venien com
clars caps de cartell en una ciutat on ja van esgotar fa un parell de
mesos totes les entrades pel concert que van oferir a la sala Pasternak.
El seu pop acústic dirigit a tots els públics desprèn una dosi
d’optimisme que ha encomanat un sector de públic que tenia ja les oïdes
motivades gràcies al fenomen de Manel. Un dels majors defectes que fins
ara tenia el directe d’Els Amics de les Arts era l’ús de bases
pregravades per enfrontar-se als seus directes. Un problema que van
solucionar just aquella nit ja que es van presentar amb una formació
ampliada per un baixista i un bateria. Gràcies a aquest canvi van poder
presentar per primer cop en viu temes com Liverpool i donar un so
més orgànic i real a unes cançons que ho reclamaven com un dret propi.
El grup va saber mostrar-se loquaç i sorprenent en els comentaris entre
cançó i cançó (gairebé un espectacle dins de l’espectacle), i van cloure
la seva actuació amb una versió del Quelqu’un m’a dit de Carla
Bruni traduïda com I no se què m’ha dit.

Loquillo, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 9 d’abril de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 12 d’abril de 2010

Arrogància i dignitat

Tokio Hotel, Palau Sant Jordi (Barcelona), 5 d’abril de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 7 d’abril de 2010

Tot per la imatge

07/04/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy9482 = 'gvidal' + '@';
addy9482 = addy9482 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text9482 = 'tokio hotel / xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text9482 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
tokio hotel / xavier
mercadé

Aquesta Setmana
Santa hi ha qui l’ha viscuda amb una passió singular, com el grapat
d’adolescents que ho van fer acampant a les portes del Palau Sant Jordi
en espera del concert del alemanys Tokio Hotel. Una passió que, malgrat
la histèria de les fans més descontrolades, ha anat de baixada respecte a
la seva anterior visita a Barcelona l’any 2008, passant de 17.000
espectadors a la punxada que significaven les 5.000 entrades venudes i
el palau escurçat pertot arreu. Es notava que la fal·lera per Tokio
Hotel s’havia rebaixat, encara que no van faltar xiscles descontrolats a
cada moviment de maluc i una quota acceptable de desmais i lipotímies
adolescents. Les grades eren el lloc triat per molts pares abnegats i
els més menuts, amb pancartes manufacturades amb cartolines i retoladors
i missatges escrits directament en alemany.

I la majoria
d’aquests missatges anaven dirigits a Bill Kaulitz, l’ambigu cantant amb
un pentinat que desafiava la llei de la gravetat. Durant l’hora i mitja
de concert va anar mutant el seu vestuari passant d’heroi de les
galàxies amb tocs de Ziggy Stardust, a una mescla entre Rob Halford
(Judas Priest), Ace Frehley (Kiss) i Hellraiser o un Ricky Martin en
versió sado. Tot i que al final el més cridaner va ser una
armilla texana que atreia per la seva normalitat. Ell va ser el
principal centre d’atenció, passejant-se per tota la col·lecció
d’escales, plataformes i passarel·les que omplien l’escenari. El seu
germà bessó Tom Kautlitz a la guitarra i teclats, el baixista Georg
Listing i el bateria Gustav Schäfer gaudien d’un còmode segon pla a
l’escenari.

El que no va faltar va ser l’espectacularitat d’un xou
ben mil·limetrat i amb bon ritme. Amb la banda sortint d’una gegantina
esfera metàl·lica, els cops d’efecte, les explosions, flamarades i
l’inevitable pluja de confeti van ser mesurats i expressius, mentre que
elements com una gran moto a Dogs unleashed o un piano en flames a
Zoom fins i tot van ser sorprenents. Però on més van fallar els
Tokio Hotel va ser en l’aspecte musical. A les mancances pròpies d’una
banda formada per nois que no fa gaire que han complert la majoria
d’edat, s’hi ha d’afegir un cançoner tot tallat amb el mateix patró de
tornades èpiques, guspires de metall europeu i una melodia enganxosa.

I
si algú no tenia clar que a Tokio Hotel la imatge ho és tot i està per
sobre de la música, va quedar palès quan als reporters gràfics que
cobrien el concert se’ls va fer signar un contracte segons el qual
tenien l’obligació d’enviar les fotos al grup per a la seva aprovació
abans de publicar-les.

La Banda Trapera del Rio, La Rambla (Barcelona), 25 de març de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 27 de març de 2010

Més grans que la vida

Quan La Banda
Trapera del Río va reaparèixer el juny passat a la festa major de
Cornellà, concert seguit d’una petita gira arreu de l’Estat, hi havia la
impressió que es tractava d’un nou retorn del grup pioner del punk-rock
català, encara que s’emmascarés com un fet puntual per l’enregistrament
d’un documental. Però aquella minigira se’n va anar en orris quan se li
va diagnosticar un càncer al bateria Juan Raf Pulido. Els
components de la banda, però, no ho volien deixat tot deslligat i van
aprofitar l’aventura de Rambleros per fer un acomiadament amb
totes les de la llei.

Dijous Dimarts el grup va fer una actuació sorpresa
d’assaig a Granollers i ja van començar a veure que Pulido no aguantaria
la pressió del concert barceloní. Malauradament, l’estat de salut va
decaure: el càncer i la quimioteràpia no perdonen. Portes endins i abans
de l’actuació els ànims eren tensos, però Morfi Grey i companyia ho
tenien clar: «Ell ha volgut que tirem endavant el concert, i així ho
farem.»

Així, Fosy (guitarra de Cancerberos i també dels darrers
concerts traperos) va passar a la bateria (instrument que toca
també a Las Furias) i a la segona guitarra s’hi va afegir Juano (Los
Finos i ex-Cancerberos). La resta de l’alineació va ser la mateixa que
en el concert de Cornellà, amb el fill de Juan Pulido, Raúl Pulido, a la
guitarra, l’històric Jordi Pujadas, El Subidas, al baix i el
gran Morfi Grey a les veus, arengues i declaracions de guerra. Més grans
que la vida. Sembla mentira com amb els ànims tant decaiguts poguessin
fer un concert tan incendiari, com van treure forces i energies per
deixar d’estar pendents del telèfon i llançar-se a devorar l’escenari.
Va ser començar a sonar Ciutat podrida –desafinada, perduda,
desconcertada, on les mirades entre els músics valien un imperi– quan
tothom es va adonar que estaven davant d’un moment irrepetible.

En
aquesta ocasió, La Banda Trapera del Río va voler cremar les naus d’una
vegada per totes, de dir «adéu-siau» amb el cap ben alt. Ells han estat
els pioners del rock suburbial. Ells seran els mestres de totes les
generacions descontentes amb el que els envolta.

I entre el públic
que va fer petit i xafogós l’envelat de la Rambla hi havia un
microcosmos curiós: des de senyors amb una edat més que respectable que
van treure la xupa de cuiro de l’armari per mesclar-se entre xavalets
amfetamínics; històrics de la resistència rockera i quisso-flautes
amuntegats a la pista; el president José Montilla (company de
barricades amb Morfi Grey als anys setanta a Cornellà) mirant-ho des
d’una llotja; una noia fent de prostituta per cantar Venid a las
cloacas; més d’una llàgrima furtiva i molts litres de cervesa
llançats a l’aire; Flowers presentant el concert i fins i tot Dan
Stuart, el cantant de Green on Red, borratxo perdut, apuntant-se a la
festa per cantar Nacido del polvo de un borracho y del coño de una
puta. Un impactant punt final a 35 anys d’història rabiosa.

Refugi, Teatre Zorrilla (Badalona), 19 de març de 2010

Quico pi de la Serra

Isidor Marí

Jordi Batiste

Pau Riba

Crònica publicada a El Punt el dia 22 de març de 2010

Orígens i identitat

En una temporada en que Lluís Gavaldà s’ha descobert com a cantant en
solitari, el seu company de grup també ha acabat d’aprofundir en el seu
projecte Refugi, encara que en aquest cas ja té tres anys de
rodatge per escenaris, mercats i instituts. Sí, instituts de secundària
ja que Refugi és també un projecte «didàctic, educatiu i
litúrgic», com el va definir divendres al Zorrilla de Badalona.

Un
homenatge a la cançó que ha coincidit amb seu cinquantè aniversari,
celebrat l’any passat i coincidint amb un parell d’espectacles similars
en el concepte però perfectament complementaris. Si Carles Belda i
Sílvia Ricard incideixen en el caràcter popular i Marc Parrot ho fa en
els moments clau, Joan Reig, en canvi, prefereix buscar les tornades
perdudes, aquelles cares B d’antics singles de vinil ja desgastats. Com
canta Raimon a Jo vinc d’un silenci: «Qui perd els orígens perd
l’identitat.» Per això ha agafat aquest repertori, l’ha despullat i li
ha posat Vestits nous, tal com es diu el primer disc de Refugi.
I ho ha fet amb uns arranjaments jazzístics i acompanyat per Albert
Vila (Dijous Paella) amb el contrabaix, el veterà Pep Solà amb la
bateria i Joan-Pau Chaves (Els Pets) amb el piano. Per a la posada de
llarg d’aquests Vestits nous, Refugi va disposar de la
col·laboració d’alguns dels creadors d’aquestes cançons gravades a la
memòria. Amb Isidor Marí van recordar Flors de baladre, d’UC;
Joan Isaac va rememorar Però prefereixo els teus ulls; per a
l’himne pop primerenc d’El noi dels cabells llargs (Els Tres
Tambors) va tenir la col·laboració de Jordi Batiste; a Com hauria
estat bell, de Coses, van sonar la guitarra i la veu de Jordi
Fàbregas, i finalment Pau Riba va reivindicar l’autoria d’Es fa llarg
esperar. Lluny de ser un acte reivindicatiu, tot el concert va ser
un espectacle amb el més pur respecte a les creacions, i durant les dues
hores llargues de concert van sonar també composicions de Serrat (Quasi
una dona), Guillem d’Efak (Dissabte), Toti Soler (Em dius
que el nostre amor), el sempre reivindicable Ovidi Montllor (M’aclame
a tu), Sisa (A sota l’alzina), Lluís Llach (Si arribeu)
o Raimon per partida doble per obrir i tancat el concert (Jo vinc
d’un silenci i Al vent), tot ben explicat amb un esperit
didàctic i còmplice per un Joan Reig que deixa les baquetes per
mostrar-se com un cantant versàtil de gola profunda. «La memòria és
aquell calaix on guardem el que més ens ha agradat, siguin els vells
Madelman, les cançons i les melodies», i amb Refugi va aconseguir
destapar aquest pot ple d’essències.

Nota: Degut a un oblit imperdonable no cito la col·laboració al concert de Quico Pi de la Serra amb qui va fe “A poc a poc” i “Si els fills de puta volessin”. Espero que em sapigueu perdonar.

El set list de Refugi a Vull llegir la resta de l’article

Brams, sala Apolo (Barcelona), 13 de març de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 15 de març de 2010

Fidels a la utopia