ROCKVIU

Joan Miquel Oliver, Casino L’Aliança (Barcelona), 30 d’abril de 2009

(La crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 2 de maig de 2009

Música/Joan Miquel Oliver
Lloc i dia: Casino L’Aliança (Poble Nou), 30 d’abril

Arbre que mira farola

Xavier Mercadé
Joan Miquel Oliver (Sòller, 1974) és un orfebre creador d’obres pretesament imperfectes, amb l’encis de la feina artesanal i amb una clara implicació afectiva que acaben aferrant-se al subconscient. Unes joies que ja s’han fet populars amb Antònia Font, banda de la que és compositor i guitarrista, i que són una mica més complexes i personals en la seva carrera en solitari. Bombón Mallorquín, nom d’un gelat que només es pot menjar a l’illla de Mallorca, és el títol del seu segon treball en solitari. Un disc en que torna a incidir en el surrealisme de lo quotidià amb un seguit de records d’infantesa on hi entren el joc de construcció Lego, els polos de llimona, les geleres de Pepsi, els avions de paper i, es clar, el marcianets de Mart. Tot cantat amb la veu d’un nen que ha crescut contra la seva pròpia voluntat. Un disc que s’acompanya d’un curiós llibre anomenat Quadern 2008 que no és més que la reproducció de les notes que va apuntar durant el procés creatiu d’aquest disc.
La presentació d’aquest disc a Barcelona es va fer en el marc del 20è Festival de Guitarra  en el que potser sigui l’auditori amb els seients més incòmodes i grinyolants de tota la ciutat, el Casino l’Aliança del barri de Poble Nou. “Sa vida és un principi, un nus i un desenllaç” canta Joan Miquel Oliver a Ai las!, la cançó que tanca el seu segon disc.  I així va ser també el seu concert amb un bloc inicial amb sis cançons seguides de Bombón mallorquí, un ampli nus amb les cançons del seu primer disc, Surfistes en càmera lenta (2006) i el single Sa Núvia Morta/Hansel i Gretel (2007), un comiat tornant al material recent i un repicó amb una cançó de bressol que li cantava al seu fill Juanet quan era petitó (“ara ja te sis anys i preferix escoltar a Nena Daconte”) i la versió del Joy of a toy continued de Kevin Ayers. Sense cap gran recurs escènic més que bombolles de sabó o el reflexe d’una bola de miralls, a sobre l’escenari Joan Miquel Oliver es mostra com un home feliç però amb una inexpressivitat que ja és marca de la casa, gairebé un tret diferencial. Ben recolçat pel seu company a Antònia Font Pere Debon a la bateria i xilòfon, i per les sàbies mans de Toni Pastor encarregant-se de guitarres, percussions, baix, teclats i un llaüt que va donar una sonoritat mediterrània i diferent a les cançons d’Oliver. Amb aquesta formació de trio va aconseguir que Lego sonés amb guitarres gairebé metàl·liques, Sa núvia morta semblés una cançó fúnebre, fent un final trepidant a Jo diria “cine”, afegint a Petit homenet la introducció en castella de la mítica sèrie Knight Rider o deixar-nos a tots captivats pels arbres que miren faroles i les faroles que miren façanes i les facanes que miren…