ROCKVIU

Festival Internacional de Benicàssim, 16, 17, 18 i 19 de juliol de 2009

Satisfet amb mi mateix. Aquest FIB era tot un repte per a mi ja no feia ni mig any que havia sortit de l’hospital… Bona alimentació (difícil en un festi) i ni una gota d’alcohol (titànic), però sembla que he sobreviscut amb dignitat.

Amb tantes fotos i tantes imatges se m’havia quedat al tinter les cròniques que he anat fent pel punt. Les teniu a vull llegir la resta de l’article.

Crònica publicada a El Punt el dia 18 de juliol de 2009

Oasis obre la quinzena edició del FIB
18/07/09 02:00 – Benicàssim (La Plana Alta) – Xavier Mercadé

Sol, platja i un cartell amb figures de renom. Una vegada més, la fórmula que ha fet cèlebre el Festival Internacional de Benicàssim ha tornat a funcionar amb un èxit rotund: totes les entrades i abonaments estaven venuts des de molt abans que dijous obrissin les portes. Si en les altres edicions el percentatge d’espectadors estrangers era d’un 40%, en aquesta edició s’ha capgirat el percentatge i el públic forà ja és majoria absoluta. La jornada inaugural, antigament anomenada Fibstart, s’ha convertit en una jornada més del festival amb tots els escenaris al 100%. En un entorn on l’anglès ja és la primera llengua oficial, un grup com Oasis és converteix en el rei. Un grup que ja ha arribat a la categoria de clàssic per a la generació que ha crescut i viscut amb el festival. Els germans Gallagher va oferir una actuació accidentada davant d’un públic esverat i excitat: Liam –que va vestir una inadequada parca durant tota la calorosa nit– va abandonar el concert a mig Wonderwall, i a Cigarettes & alcohol se’ls en va anar la llum i van haver d’aturar l’actuació per desallotjar un grup d’incontrolats que havien pres possessió d’una torre de llums. Glasvegas i Fangoria també van triomfar en la primera jornada del FIB.

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juliol de 2009

Allò que el vent s’endugué
La força del vent va obligar a cancel·lar divendres al vespre la majoria d’actuacions en la segona jornada del FIB
19/07/09 02:00 – Benicàssim (La Plana Alta) – Xavier Mercadé

Quan el vent va obligar a parar divendres les actuacions, per la ment dels més veterans en el festival internacional de Benicàssim (FIB), hi van desfilar les imatges de l’any 1997, quan un aiguat va arrasar completament el festival. Fortes ràfegues de vent de més de 70 km/h van obligar, primer, a paralitzar i, després, a suspendre la segona jornada del festival que havia aplegat més de 45.000 persones a Benicàssim. Es van cancel·lar les actuacions de Kings of Leon, Los Planetas, The Horrors, Mäximo Park, Christina Rosenvinge i els catalans Joe Crepúsculo, entre altres. Malgrat tot, Paul Weller, Magazine, Cooper i Nacho Vegas van poder fer actuar. A més del fort vent hi va haver un incendi fora del recinte del festival.

«Hem vingut a tocar cançons de sol i d’estiu» va presentar-se el lleonès Cooper quan passaven vint minuts de les vuit de la tarda i res feia presagiar que aquell fort vent que donava la benvinguda seria el botxí del festival. El concert va haver de començar amb retard ja que es va haver de retirar una pancarta que ja havia caigut per culpa del vent. Acostar-se a l’altre escenari on, alhora, actuava Nacho Vegas, era difícil i tot indicava que tot allò seria un problema més aviat sonor, ja que el vent s’enduia les notes i dificultava l’audició de l’univers estremidor de Nacho Vegas. Que el vent estava sent molt fort es començava a preveure quan ens acostàvem a l’envelat del Fibclub a veure el concert de Corcobado però l’espai es trobava ja completament buit mentre els agents de seguretat impedien que el públic s’hi acostés.

Paul Weller i uns renascuts Magazine amb Howard Devoto al capdavant, van començar els seus concerts en una lluita aferrissada contra aquests elements. A aquesta situació de caos, s’hi va afegir un incendi a un camp a l’altre banda de la N-340 que es va avivar per la força de l’aire. En aquell moment els accessos al festival per carretera van ser pràcticament impossibles i quan Paul Weller va acabar de fer sonar el clàssic dels Style Council Shout to the top es va veure obligat a parar les màquines perquè la sensació de perillositat a sobre l’escenari ja era insostenible.

El públic senzillament no entenia res. Durant dues hores només se sentia una veu per megafonia demanant disculpes i anunciant que «estem intentant resoldre el problema», mentre el vent pujava d’intensitat, la lona del sostre de l’escenari principal començava a trencar-se i a espetegar amb força, les tanques anaven caient mentre s’obligava a desallotjar les veles de premsa i les de les zones de backstage, camerinos inclosos.

Tot tancat? No, les barres dels bars seguien servint cervesa a dojo a tota la munió de públic que esperava amb candeletes l’actuació dels nord-americans Kings of Leon. Combustible alcohòlic sobretot imprescindible per les hordes de hooligans que omplien l’espai de l’anomenat escenari verd. Una colla de brètols que, entre altres diversions, descobrien emocionats l’efecte que té llençar a l’aire un got ple de cervesa sota una ràfega de vent de més de 70 km/h.

A mitjanit, i sense cap més avís que l’anunci del nom del grup, van sortir a l’escenari Tom Tom Club, grup que tenia prevista la seva actuació a quarts de tres de la matinada. El públic va quedar contrariat, la majoria portava dues hores esperant i aguantant empentes per veure els Kings of Leon, però aquests i Mäximo Park (els grups que havien de tocar abans) van desestimar l’opció de sortir a l’escenari en aquelles condicions i van preferir abandonar el recinte i anar-se’n al resguard del seu hotel.

El grup dels excomponents de Talking Heads Tina Weymouth i Chris Frantz van fer el que bonament podien mentre el vent bufava encara més fort i el seu esforç només va ser recompensat amb xiulets i esbroncades. Als 40 minuts van desistir, massa elements en contra per lluitar-hi. Una veu anònima va dir que allà s’acabava tot, que bona nit i moltes gràcies i que tothom se n’anés amb calma. Bon vent i barca nova.

Bé, això de barca nova no tant, ja que la zona d’acampada se la trobarien arrasada i les seves pertinences escampades pertot arreu. Els que sortien amb vehicle tampoc no ho van tenir fàcil quan, per acabar-ho d’adobar, un vehicle havia patit un accident de trànsit a l’autopista A-7 a l’altura de la població de La Plana Alta, i els bombers vigilaven encara les guspires del foc ja extingit de la N-340. Van queda milers d’espectadors tancats als seus cotxes al gran pàrquing del festival mentre el vent els sacsejava, la sorra es ficava pertot arreu i la visibilitat era nul·la.

El sector més tòxic semblava aliè a la cancel·lació, ballant i fent càntics futbolers de tota mena mentre eren desallotjats. Alguns van dedicar-se a tirar les tanques que encara quedaven dempeus i buidar algun contenidor mentre que un bon grapat intentava arribar fins a les taquilles per reclamar l’import de l’entrada.

A quarts de dues de la matinada la imatge de la zona VIP exclusiva era dantesca, totes les tanques tirades per terra, el gran envelat que servia de menjador a punt de cedir… Els elements havien guanyat la seva lluita.

El FIB clourà avui la seva quinzena edició amb l’esperada actuació de The Killers, Pete Doherty, Calexico i el retorn de Psychedelic Furs.

Crònica publicada a El Punt el dia 20 de juliol de 2009

Franz Ferdinand incendien el FIB
20/07/09 02:00 – Benicàssim – Xavier Mercadé

Diuen que després de la tempesta ve la calma, però al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) va durar poc. No va ser la meteorologia la que va sacsejar el festival sinó el terratrèmol sonor que van provocar els Franz Ferdinand. Tot i el terrabastall que va assolar el recinte la vetllada anterior, dissabte tot semblava ser al seu lloc. Només alguns detalls, com l’escenari principal sense les lones del sostre, samarretes improvisades amb llegendes com «jo vaig sobreviure a la ventada», cares de no haver dormit en tota la nit i milers d’anècdotes a explicar recordaven els fets de la nit anterior.

Els escocesos venien amb el seu treball més fluix, Tonight. El públic, però, no va voler dubtar de la vàlua del grup i es va entregar a una cerimoniosa orgia de braços alçats i balls sense fi que es van veure recompensats per un final allargat de concert on els Ferdinand semblaven més un grup d’electrònica que no pas un grup de pop efervescent. Van tenir el gran detall de dedicar «a tots els que no són turistes anglesos» el Take me out. Enmig de tantes passions abrandades va sorprendre l’actuació d’Elbow, una proposta a priori gens festivalera però que va anar calant al públic fins a convertir-se en una onada de dimensions considerables amb One day like this. Va ser un dels pocs moments místics. Els que van convèncer de valent van ser els The Unfinished Sympathy, una de les poques referències catalanes en el cartell i els únics que van utilitzar la llengua del país per adreçar-se al públic.

Els organitzadors es feliciten per la gran assistència i asseguren que s’han «batut rècords» amb prop de 200.000 «fibers» congregats durant els tres dies del festival.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juliol de 2009

The Killers i Pete Doherty clouen a Benicàssim «el FIB dels rècords»
21/07/09 02:00 – Benicàssim – XAVIER MERCADÉ email protegit

A la ja clàssica roda de premsa de valoració del Festival Internacional de Benicàssim (FIB), un dels organitzadors, José Luís Morán, declarava que aquest ha estat «l’any dels rècords», amb 200.000 persones. També acredita el seu bon funcionament que en una situació de perill com la viscuda el passat divendres amb les fortes ventades, el públic va tenir una reacció exemplar i la posada al dia de les instal·lacions va ser digna d’elogi. El que sí que ha canviat en les darreres edicions del festival és el perfil del públic i l’orientació del festival. Que es fes pagar per tenir els horaris de les actuacions o l’eliminació del diari gratuït del festival són exemples del tarannà que està prenent el festival. Abans, l’estereotip del fiber era el d’un noi amb ulleres de pasta més interessat a descobrir noves propostes que no pas en els caps de cartell. En l’actualitat el que es veu més entre el públic són estrangers amb la pell de color de gamba, beguts i amb ganes de passar-ho bé sigui el que sigui el que hi ha damunt de l’escenari.

The Killers va ser el reclam més important de la darrera jornada del festival, un grup que va sortir a arrasar amb el hit més punyent de la seva carrera, Human, i declarant que «aquesta nit som vostres». El guió utilitzat no va diferir gaire de l’escenificat el passat mes de març a l’Olímpic de Badalona. Força diferent va ser l’actuació de Pete Doherty a la mateixa hora. Ben mudat i convenientment ebri, en aquesta ocasió va fer una actuació força digne i acceptable. El politoxicòman (viu) més famós del rock va ser rebut pels seus compatriotes amb una pluja de gots de cervesa.

A la tarda, poder veure amb poques hores de diferència Calexico i Giant Sand va servir per comprovar la diferència de criteris entre Howe Gelb, Joey Burns i John Convertino que els va distanciar. Els primers van acabar cantant Manu Chao davant de milers d’espectadors i els altres predicant en el desert davant d’uns centenars de seguidors. Per la seva banda Psychedelic Furs va demostrar ser un entranyable i entendridor anacronisme dins del FIB. La sueca Likke Li va sortir reforçada en el seu paper de nova diva indie mentre que TV on the Radio van oferir un impressionant espectacle amb una mescla explosiva de funk amb rock de combat, soul i jazz.