«Quan el mes de setembre passat vaig veure a Leonard Cohen tocant en
aquest mateix escenari, sabia que avui em costarà un infern tocar-vos
el cor encara que sigui una deumilionèsima part del que ho va fer ell.
Gràcies per la vostra complicitat», va reconèixer Joaquín Sabina només
de trepitjar l’escenari de l’abarrotat Sant Jordi. S’ha de tenir un
públic molt i molt fidel per deixar anar en els primers quaranta minuts
de concert gairebé la meitat d’un disc, Vinagre y rosas, que no
és precisament un treball per tirar coets ni amb les lletres (hi falten
carretades d’ironia marca de la casa) ni amb la música (simplement
rutinària).

Amb un escenari decorat com si fos un terrat d’una
gran ciutat amb les seves antenes, bigues i canonades que creuaven
l’espai, cada un dels músics representava el seu paper a l’auca: el
teclista i saxofonista José María Sagaste, de mariner soviètic; el
guitarrista Antonio García de Diego, amb pijama; la corista Marita
Barros, de dona de la vida, i Joaquín Sabina… doncs disfressat de
Sabina, amb el seu barret, levita, un somriure sorneguer i una mirada
plena d’agraïment per poder tornar als escenaris als seus seixanta
anys. Passat el peatge de la presentació de temes nous, el Sant Jordi
es va convertir en un popular karaoke monumental a partir dels primers
acords de Por el boulevard de los sueños rotos, pujant de to a Y sin embargo o amb Llueve sobre mojado
amb el guitarrista Jaime Asúa (Alarma, Cucharada…) fent el paper de
Fito Páez. Al cap d’una hora de concert i amb el públic al seus peus
Joaquín es va prendre un descans deixant a la banda tocant Conductores suicidas i Marita Barros ens va fer enyorar a Olga Román en una fluixa lectura del Como un dolor de muelas. Per sort la cantant va saber apujar el nivell amb la copla
Y sin embargo te quiero
que va ser rematada per un «t’estimo» dit pel d’Úbeda de nou a escena.
Un Sabina que manté intacta la seva veu gastada, de paper de vidre i
que després de reconèixer que «el moviment es demostra cantant» amb una
versió aflamencada de Nos sobran los motivos, va aconseguir que el palau s’omplís de les llumetes dels encenedors i dels telèfons mòbils a Calle melancolia. Quan va presentar la cançó Cristales de bohemia
ho fa ver reconeixent: «Darrerament he tingut problemes amb les muses,
quan les buscava sempre estaven cardant amb Serrat.» Un Joan Manuel
Serrat que va sortir convidat per cantar Contigo aconseguint que el Sant Jordi s’ensorrés. Un record a la gira del 2007 Dos pájaros de un tiro que va fer augmentar la temperatura del concert mantenint-la en la següent peça, 19 días y 500 noches, amb la col·laboració d’Estopa. Amb els ànims ja encesos va tirar per territoris més rockers amb Princesa sense que ningú pogués quedar-se assegut a la seva cadira.

En la primera tongada de bisos va treure la seva vena més mexicana amb una versió ralentida de Vinagre y rosas enllaçant-la amb Noches de bodas i Nos dieron las diez.
I no va voler anar-se’n sense abans donar la seva opinió sobre les
curses de braus afirmant: «Sense ganes d’ofendre a ningú ni ficar-me on
no dec, jo voldria tornar a Barcelona per veure de nou torejar a José
Tomás.»

Si amb l’anterior disc, Por la boca vive el pez, Fito &
Fitipaldis van aconseguir omplir fins a tres palaus Sant Jordi i el
parc del Fòrum en la gira conjunta amb Andrés Calamaro (Dos son multitud), amb aquest Antes de que cuente diez
semblen voler com a mínim igualar la seva pròpia marca, ja que en
l’inici de gira ja ha penjat el cartell d’«esgotades les localitats» a
tots els concerts que ha fet i s’han enfrontat a dos nits al Sant Jordi
amb un èxit aclaparador i fora de tot dubte.

El bilbaí Adolfo
Cabrales, Fito per als amics, és un petit gran home enganxat a una
boina i amb dues prominents patilles solcant-li la cara; vaja, una
persona més normal i corrent que Manolo García. Un ganàpia amb qui
podries estar compartint una cervesa en qualsevol bar intentant
solucionar els problemes del món. No és un gran guitarrista ni cantant,
però la seva figura és propera i es converteix en un comunicador que
amb un simple somriure rep ovacions, que rimant camino amb destino
trenca cors o que enamora dient: «Els teus ulls són del color de la
Coca-cola.» Simple i planer, sense trumfos amagats a la màniga,
musicalment es podria definir com l’AOR (rock orientat a adults) del
rock urbà que atrau als seus concerts famílies senceres convertint-se
en tot un fenomen intergeneracional. Potser en el camí ha perdut els
primers seguidors, que enyoren el rock directe de Platero y Tú, però en
canvi ha guanyat un ventall de públic més ampli.

Amb la banda ben
greixada i comandada per Carlos Raya, i en un voluminós escenari
envoltat per tres grans pantalles de vídeo, el grup va despatxar a dojo
energia i rock and roll de la vella escola en un directe pensat
per fer disfrutar els seguidors i carregat amb més tòpics escènics i
postures que un dels Status Quo. Fito va demostrar ser més aviat
rutinari en balades com 14 vidas son dos gatos i en els excessos de saxo springsteenià, però inapel·lable quan li entra la vena rockera amb temes com Whisky barato, en la versió del Deltoya d’Extremoduro, o fent cantar a tot el palau Tarde o temprano amb uns cors que semblen haver estat fets per a la ocasió. El mateix es pot dir de La casa por el tejado o Soldadito marinero,
un parell de peces que van ser cantades pel públic com si fos una
teràpia de grup multitudinària i que van marcar el zenit de les dues
hores i quart de triomfant concert, que havia encetat La Cabra Mecánica
en la gira que està fent per acomiadar-se de quinze anys de carrera i
abans que Miguel Ángel Hernando, Lichis, estreni la seva carrera en la banda de blues Troublemakers Blues Review. Aquest madrileny actualment resident a Terrassa va deixar palès en la seva curta actuació per què La lista de la compra hauria de ser considerada una de les grans cançons d’aquesta dècada.

Fa poc més d’un any els Franz Ferdinand no van acabar de convèncer
quan van presentar en petit comitè les cançons del seu tercer disc, Tonight: Franz Ferdinand,
al desaparegut Espai Movistar. Però després de dotze mesos foguejant el
repertori i rodant el directe en tota mena de festivals (a Benicàssim
van arrasar) han aconseguit dissimular els errors i mantenir fidel un
públic que encara no ha tingut oportunitat ni d’envellir ni de fer un
canvi generacional. A base de píndoles de musculós pop amb efecte
immediat, el grup s’ha convertit en referent i nom bàsic d’aquesta
dècada.

Alex Kapranos, perfectament clenxinat i amb el serrell
gairebé tallat a mida, un bigotet que li donava un aire a Tom Cody
(l’heroi de la memorable pel·lícula de 1984 Streets of fire),
pantalons estrets, un elegant vestit, sabates enllustrades i corbata,
va marcar distàncies amb la resta del grup, situant-se com a líder de
la banda que només amb un «bona nit» de rigor ja va tenir el públic als
seus peus. Qui encara no estigués convençut que la nit era de Franz
Ferdinand ho va saber als primers acords de No you girls amb el públic començant a embogir. I ni els més escèptics no van poder quedar-se asseguts a les seves butaques quan va sonar Do you want to,
que va convertir l’Olímpic en una olla a pressió amb prop de deu mil
parells de braços enlaire. I tot això, en menys d’un quart d’hora
d’actuació. Sense gairebé xou escènic, només els quatre músics de la
banda de Glasgow i una intermitent pantalla de LED que omplia tot el
fons de l’escenari, Franz Ferdinand van demostrar que en tenen prou amb
les seves cançons per convèncer tothom i convertir el concert en una
exaltació de l’eufòria col·lectiva. Aquesta eufòria va augmentar quan
Kapranos va llançar el micròfon al públic a This fire i va arribar al seu zenit amb Take me out,
quan encara no s’havia arribat als quaranta minuts de concert. Amb la
victòria assegurada per golejada abans de mig partit, els escocesos ja
podien fer el que volguessin que el públic ho rebria amb el braços
oberts, des de posar amb calçador més de la meitat de les cançons del
seu tercer disc, llençar 40′ per les pendents del funk envoltats d’una bandera escocesa, dedicar What she came for als teloners The Phenomenal Handclap Band i acomiadar-se abans dels bisos amb un Outsider
que va acabar amb els quatre elements de la banda fent una batucada al
voltant d’una bateria transparent. Als bisos ens van fer descobrir que
quan siguin grans volen ser com els LCD Soundsystem, versionant All my friends i donant corda a la febre del dissabte nit amb el final carregat d’electrònica de consum de Lucid dreams i un loop repetitiu i hipnòtic que es va allargar mentre s’acomiadaven un a un durant gairebé un quart d’hora.

Rammstein / Xavier Mercadé

Per a Rammstein més és més, no hi ha volta de fulla. Encara que tinguéssin tota la pirotècnia valenciana al seu abast, es quedarien curts pels seus espectacles. A força de gires mundials els alemanys han aconseguit anar afegint elements fins a teixir un espectacle que deixa bocabadat a tothom en cada cançó.

Pot semblar efectista i gratuït haver de convèncer a cop de piules, trons i mascletades (amb Green Day ho va ser), però Rammstein possiblement és el grup més autoritzat a fer-ne ús i abús, ja que des dels inicis aquest ha estat un dels trets més característics dels seus directes. El que dijous es va viure a l’Olímpic de Badalona, ple com una olla de pressió, va ser un espectacle que sens dubte va enlluernar aquells que s’acostaven per primera vegada a l’experiència que suposa veure’ls en directe però que tampoc va defraudar aquells que ja ho van viure en el llunyà concert que van oferir l’any 1997 a l’enyorada sala Gartage Club.

Poc importa que el seu darrer disc, Liebe ist für alle da, sigui un dels treballs més fluixos i envoltats de polèmica de la seva trajectòria si en l’obertura del concert es presenten amb dues destrals i una serra radial trencant literalment l’escenari. El grup encara té força i empenta per no defraudar ningú amb tots els mitjans al seu abast, que van mostrar en una posada en escena molt més aparatosa del que és habitual en aquest recintei i que havien arribat en quinze trailers col·locats com un tetris a la part posterior del Pavelló.

Inquietants i pertorbadors, no van malgastar mai un somriure més del compte. Amb un so extremadament potent, qualsevol subtilesa era eliminada a cop de watt, van demostrar durant tot el concert el seu potencial per augmentar l’escalfament global del planeta amb flamarades i explosions de tota mena. Un concert farcit de moments memorables: a la cançó Benzin el cantant Till Lindemann va aparèixer, és clar, amb un sortidor de benzina que va fer servir de llançaflames per de passada flamejar un suposat espontani que s’havia colat a l’escenari; a la polèmica Pussy, va aparèixer un canó gegant simulant un penis que llançava escuma a les primeres fileres, i fins i tot els dos sagnants talls de so que hi va haver a Fühling in Paris va semblar que formaven part del xou.

A qui se li ha de donar sopar a part és al teclista Christin Flake Lorenz; a més de ser el protagonista dels gags més cruels (encara que en aquesta gira no ha acabat sodomitzat pels seus companys de grup, si que va sortir socarrimat d’una banyera mentre sonava Ich tu dir weh i li va tocar pasejar-se en una zodiac per sobre dels caps del públic a Sone), el millor era veure’l caminar sense descans durant tot el concert per sobre de la cinta lliscant que hi havia entre els seus sintetitzadors.

Tot i ser resident a Eivissa, les visites de Nina Hagen a la ciutat
de Barcelona han estat molt poques. La més recent va ser l’any 2006
acompanyada per una Big Band al BTM i després ens hem de remuntar a un
quart de segle enrere quan ella i Lene Lovich van actuar al mític
Studio 54 del Paral·lel. Els més veterans també recordaran una actuació
a principi dels 90 a la discoteca Roc 34 de Vic. Tot i aquestes
absències a la ciutat i tractant-se del seu únic concert a l’Estat
espanyol, Nina Hagen no va aconseguir aplegar més de mitja entrada d’un
públic més encuriosit pel personatge que no pas seguidors a ultrança
d’aquest mite de l’època de l’Aplauso.

Com una nena consentida,
amb un gran llaç rosa al cap, pantalons de plàstic de vinil, un penjoll
en forma de cor que li van llançar des del públic, sandàlies de tacó
combinats amb mitjons blancs i una samarreta que deia «Talk to my
daddy» («parla amb el meu pare»), el mite era allà a sobre de
l’escenari, però els anys pesen en la gola de Nina Hagen i aquesta va
arribar malmesa a Barcelona. I, si a Nina Hagen li traiem els refilets
operístics i la deixem amb una veu rogallosa i sense matisos,
l’acompanyem d’una banda sense glòria i un so més aviat dolent, només
ens queda la fascinació pel personatge, que moltes vegades cau en la
paròdia esperpèntica sense sentit. Va ser un mite que no vam poder
gaudir en detall ja que l’excés de fum i boira artificial van impedir
la visió nítida de l’escenari. Tot pot empitjorar si, a sobre, omple
tot el seu repertori de referències religioses o es llança a cantar el Hasta siempre, comandante
de Carlos Puebla sense cap convicció. La conversió religiosa al
catolicisme la va traslladar a l’escenari des de la primera cançó, quan
va deixar de banda el repertori de ganyotes, i ella sola amb la
guitarra acústica va entonar una cançó anomenada, Jesus is the rock,
deixant fins i tot els dos transvestits vistents vistosos que hi havia a primera
filera amb la boca oberta. Amb la banda en escena, va costar agafar
força a l’espectacle, amb una Nina menys teatral del que calia esperar,
que entre pregàries als déus i lloances a Obama per la concessió del
premi Nobel, va anar desenvolupant un concert sense nervi ni cap tema
memorable per amanir-lo i algunes versions (Riders on the storm dels The Doors o I miss you dels Stones) que podia haver-se-les estalviat. La passional Berlin, el There is not God but God d’Elvis Presley en clau de cabaret i la sempre efectiva My way no van poder salvar el desastre sonor que va significar escoltar l’Ave Maria
de Franz Schubert en la gola malmesa d’una artista en clara decadència.
Una decadència, per altra banda, força honorable, ja que Nina Hagen,
als 55 anys, deixa artistes actuals com ara Amy Winehouse com un simple
exercici d’estil.

Un divendres és una nit de feina per a una sala
com la Razzmatazz i cal enllestir-ho tot ràpid: a les 23:30 en punt van
obligar la diva germànica a cancel·lar l’actuació abans que acabés el
darrer bis, i van quedar enlaire (segons el llistat que tenia a sobre
l’escenari) clàssics del seu repertori com New York o TV Glotzer i ens vam quedar sense saber què podia ser capaç de fer amb el We are the world de Michael Jackson.

«Sort que he vingut amb el meu fill, jo sol no ho hauria aguantat»,
deia un pare a la sortida del concert de Green Day al Palau Sant Jordi.
Però no era un pare qualsevol atenent els capricis del seu xaval. Era
en Xavi Garatge, encarregat durant molts anys de la sala Garatge Club,
espai per on va passar la banda d’Oakland l’any 1994 tocant davant d’un
centenar d’espectadors i, per tant, testimoni directe de quan el grup
californià era una banda que podia enquadrar-se dins d’uns paràmetres
propers al hardcore i al punk. Per sobreviure, els Green
Day saben que han de mantenir un públic constantment rejovenit encara
que això signifiqui haver de sacrificar els seguidors de la vella
escola.

Però potser no calia arribar tan lluny i oferir concerts
com el de dijous passat, que en els seus punts àlgids podia fins i tot
fer ruboritzar la cresta més erecta: sortir amb una mànega a mullar el
públic com qui rega les plantes; fer sortir un senyor disfressat de
conill de color rosa fent-se el borratxo i ballant YMCA dels
Village People; convidar a pujar un parell de persones del públic
perquè es llancessin a la piscina de braços, i utilitzar tota la
pirotècnia possible (foc, explosions, cortines d’espurnes…) a tort i
a dret. I això només va ser a les quatre primeres cançons. El problema
més greu que el grup va arrossegar tota la nit va ser la repetició
constant dels mateixos trucs escènics (amb altres afegits com llançar
samarretes amb un bazuca, tirar paper higiènic i convidar una noia a
destrossar una cançó sencera) trencant l’element sorpresa necessari per
a aquesta mena d’espectacles visuals i caient en la repetició sense
mesura de clixés i tòpics.

El grup pot ser conscient de la baixa
edat del seu públic (el concert va començar a un quart de nou i a
quarts d’onze ja tothom feia el camí de tornada a casa), però no per
això calia tractar-los amb l’infantilisme que suposa fer-los participar
constantment en «eos» i «oé, oé, oé» en cada cançó, trencant el ritme
de l’actuació i allargant innecessàriament el concert. Una cosa és
buscar la col·laboració del públic en moments puntuals i, fins i tot,
interrompre Boulevard of broken dreams per interessar-se per
l’estat d’un espectador aixafat entre la multitud, i una altra de ben
diferent, excedir-se en recursos fàcils per tal posar-se a la butxaca
un públic que, sigui com sigui, ja venia amb ganes. És a dir: els Green
Day del segle XXI estan més a prop dels Toy Dolls que no pas de The
Clash.

Acompanyats per un guitarra de suport, un teclista, un
saxo i un multinstrumentista que tant tocava els bongos com feia cors o
tocava la guitarra, els Green Day no van acabar d’omplir el Sant Jordi
(unes 9.000 persones) i van demostrar ser molt més efectius quan van
atacar dos clàssics de la primera època –Basket case i She– sense cap parafernàlia que tallés el ritme. Punk rock
urgent, ràpid i concís que va quedar com un miratge eclipsat per
enlluernadores explosions, confeti, disfresses, salts i carreres.

El contrast, als carrers de Vic, amb les edicions de fa tres o
quatre anys, era prou evident. La programació a la plaça Major s’ha
revitalitzat col·locant-hi noms força populars, la programació s’ha
reconduït cap a grups i artistes del país i els carrers i les places de
la ciutat han estat plenes d’un públic entregat amb ganes d’escoltar
tota mena de propostes musicals.

I no només als escenaris oficials, ja que també la proposta d’Invictro, l’off
del festival, ha tingut una afluència important de públic. Aquesta
edició del Mercat de Música Viva de Vic ha estat marcada per un públic
que se l’ha tornat a fer seu: els bars del barri antic bullien amb
programacions alternatives i tota mena de grups ocupaven les cantonades
dels carrers per presentar les respectives propostes; i fins i tot
l’anomenat Sugar Il·legal Fest, l’off de tots els off
possibles del Mercat, va estar ple de gent en la celebració del seu
desè aniversari, competint, en el mateix racó de món, amb una sessió de
micro lliure de hip-hop, un grup fent música de 8 bits amb velles Game Boy i, fins i tot, una rave electrònica.

Al
pavelló comercial també s’han viscut jornades que els programadors han
definit com a optimistes en una època en què cada vegada es fa més
evident el pes de la música en viu dins de la indústria musical.

L’espectacle Fem sonar les musiquetes
va omplir la tarda de dissabte el centre cívic Remei Estadi d’un públic
familiar i disposat a passar-ho bé amb el repertori de cançons
infantils del disc Musiquetes per a la Bressola, un dels àlbums
més distribuïts de l’any passat. En el mateix espai, l’acordionista
Carles Belda i l’actriu Sílvia Ricart van presentar un concert de caire
familiar al voltant de la Nova Cançó, un espectacle imaginatiu en què
la senzillesa i fins i tot la improvisació hi tenen un paper fonamental
per explicar la funció de la Nova Cançó en el seu context històric. Un
viatge bàsic i sense complicacions cap a un món musical –Com un cirerer florit, de Serrat, Cant del Barça, de Josep Maria Espinàs, Remena nena, de Guillermina Mota, o
l’Homenatge a Teresa,
d’Ovidi Montllor– força diferent del que Marc Parrot va presentar la
nit abans, i alhora complementari i necessari per homenatjar els pares
de la cançó d’aquest país. El de Quimi Portet era un dels concerts més
esperats de l’edició del Mercat. Rebut amb forts crits de «guapo»,
«ula-ula» o «sexy» i fins i tot amb una trompeta futbolera i tota una
mostra de hooliganisme intel·lectual, Quimi Portet va demostrar
que estava jugant a casa davant d’un públic incondicional i amb desig
d’escoltar en directe les cançons de Viatge a Montserrat.
«M’agrada tocar a Vic perquè he vist la meva dentista entre el públic»,
va reconèixer l’astre en un concert que va centrar-se sobretot en les
cançons del nou disc, que avui surt a la venda. Tot i tenir el públic a
la butxaca des d’abans de començar el concert (les cues per accedir al
cinema vigatà van ser antològiques), Quimi va esforçar-se per fer un
concert a l’altura de les circumstàncies, amb la banda ja ben
engreixada, dedicant Homes i dones del cap dret a Adrià Puntí
(«el millor de tots nosaltres») i sense oblidar els moments de rauxa i
disbauxa dels seus concerts: «Nosaltres fem música per a les sogres»,
va confessar. Llàstima que per qüestions d’horari el concert es va
haver d’escurçar i va acabar sent només un tast del que serà el World Tour 2009-2010 que començarà oficialment el dia 1 d’octubre a Sabadell.

La
plaça Major va reviure les seves nits més concorregudes gràcies a un
cartell format per Mazoni, Dept. i Lax’n’Busto, en què els del Vendrell
van ser els que van tenir més públic. Aquests, amb el seu cantant Salva
R. Alberch ja ben ficat en la formació, van escalfar motors pel concert
que també oferiran el dia 1 d’octubre a la Sala Apol·lo per enregistrar
el seu nou disc i DVD en directe.

El mosaic de músiques i cultures que s’han concentrat a Vic es va complementar la nit de dissabte amb l’espectacle Rock de Souk,
una coproducció del Mercat amb el BAM barceloní i el festival Boulevard
de Marroc. Amb una base formada pel grup català Nour, juntament amb el
grup establert a l’Estat francès, Speed Caravan, i el raper algerià
establert a Londres, Rabah Donquishoot, Rock de Souk va
significar un viatge a les arrels de la música algeriana amb aromes de
la Mediterrània i amb un ritme marcat que va encaixar perfectament amb
la proposta més festiva de la nit.

El Pavelló Comercial, a part dels tractes entre mànagers i
programadors, també va ser un espai per gaudir de presentacions com les
d’Élena i el seu disc Un café, setanta matins, o Joanjo Bosk,
l’excantant de la banda de metall Aspid, que ha fet un canvi radical en
la seva carrera i ara posa música a poetes catalans en clau acústica en
el disc En el temple del vent.

Divendres a la nit calia
fer mans i mànigues per acaparar l’oferta que la ciutat oferia, i el
públic va omplir els escenaris fins a altes hores de la matinada.
Afortunadament l’amenaçador temps va voler ser benèvol i finalment no
va ploure.

En aquest any de celebracions del mig segle de la Nova
Cançó, el Mercat no hi ha estat aliè. Al Cinema Vigatà es van viure
tres maneres diferents d’enfrontar-se a la cançó i les relacions
anímiques que provoca. Així, Miquel Gil i Manel Camp, acompanyats pel
contrabaix d’Horacio Fumero i les baquetes de Lluís Ribalta, van
segellar la seva unió musical desgranant cançons que anaven des de
l’esperit llatí de Sting (La forma del meu cor), el Cohen més universal (La torre dels sons) o el Quico Pi de la Serra més realista (L’Home del carrer).
Cançons al servei d’una veu rogallosa i un piano de luxe. Al mateix
escenari el va seguir el solsonenc Roger Mas, que va presentar les
cançons del seu esperat nou treball encara sense títol en un sorprenent
format elèctric, gairebé rocker però un pèl rígid pels nervis de
l’estrena. Un posat que abandonà en reivindicar Francesc Pujols. Marc
Parrot, per la seva banda, va retre un sentit tribut a la Nova Cançó en
un espectacle dirigit per l’escenògraf Ramon Simó en què va abordar un
repertori històric des del respecte i, gairebé, la veneració. Un
espectacle amb bon ritme que fins i tot va fer venir la pell de gallina
a algun dels músics versionats, com ara Joan Isaac (autor d’A Margalida), que va reconèixer que se sentia «una mica vell» pel fet d’estar inclòs en aquesta commemoració.

Més
agressiu i feréstec era el sentit de les cançons del gironí Isaac Ulam,
influït pel Neil Young més introspectiu i les alenades neohippies de
Devendra Banhart, en una actuació dins de la programació de l’Invicto,
l’off del festival. Dins de la mateixa programació paral·lela es
va poder descobrir el pop rock de tendència britànica de The Seihos,
banda on milita el baixista dels premiats Manel, Martí Maymó, o els
festius The Gramophone Allstars.

La plaça de l’Ajuntament es va omplir per a una sessió marcada pels ritmes més ballables, en què va destacar el revival soul
de The Pepper Pots o els incombustibles Doctor Calypso. Un cop acabades
les actuacions al centre de la ciutat, el gros del públic es va
desplaçar fins al gran envelat de circ on se situen els dos escenaris
d’El Sucre. Aquell va ser l’espai on el menorquí Cris Juanico va
presentar les cançons del seu pròxim treball, De cul de bòtil,
un temari més rocker i contundent, allunyat dels acostaments al jazz
que ha fet en els darrers anys. La rumba d’El Tío Carlos també es va
vestir de llarg per presentar noves cançons del seu disc El increíble viaje de El Tío Carlos al fin del mundo,
mentre que els ritmes mestissos dels aragonesos Mallacán i els catalans
La Kinky Beat van posar punt final a una llarga jornada de concerts.

El
MMVV clourà avui diumenge la 22a edició amb un seguit d’espectacles
dirigits principalment al públic familiar, en què destaca un homenatge
a la figura de Xesco Boix (plaça Major, 13 h).

Amb l’energètica actuació dels The Unfinished Sympathy, dissabte a
la nit, l’Altaveu va tancar les portes de la 21a edició amb un balanç
segons Albert Puig, director artístic del certamen, «molt positiu
sobretot en descobrir que les bandes de casa cada cop tenen un poder de
convocatòria més gran». De la vintena de propostes presentades en
aquest Altaveu, només La Bien Querida (i a mitges, ja que el projecte
de la bilbaïna Ana Fernández-Villaverde és compartit amb el català
David Rodríguez dels Beef) prové de fora dels països de parla catalana.
Hi han passat cap a 10.000 persones durant el llarg cap de setmana: «és
la quantitat prevista per la proposta que vam presentar, ha estat una
resposta més qualitativa que no pas quantitativa», puntualitza Puig.

La
descoberta d’aquest Altaveu va arribar dissabte a l’apartat Frontera
amb l’actuació dels valencians Sènior i el Cor Brutal. Una descàrrega
poderosa de rock dur dels setanta amb la mirada posada a Black Crowes i
a les jam-bands nord-americanes, capaços de fer sonar Molt lluny de Raimon al mig d’una tempesta elèctrica generada per Neil Young o fer, com a única concessió a l’amor, una cançó titulada València eres una puta.
En el mateix escenari de can Massallera, la banda de Cadaqués Ix! va
repassar el seu catàleg de ressons èpics i postures teatrals portant el
Bressols de tots els blaus de Lluís Llach a un terreny proper als Pink Floyd més planejadors.

A
la plaça de l’Ajuntament, els vilanovins La Brigada van escalfar motors
per l’edició del seu segon disc, del qual van estrenar algunes cançons
que incideixen en l’esperit folk i acústic, però afegint-hi més
matisos, i van incloure al seu repertori una versió del 20 de març de Joan Manuel Serrat i una lectura del We hate it when our friends become succesful de Morrissey, en versió d’Hidrogenesse, traduïda com És odiós quan els amics triomfen.
Per la seva banda, el grup de la Garriga Gertrudis va portar el seu
catàleg de rumbes i ritmes ballables on no hi va faltar un homenatge a
Michael Jackson en introduir fragments de ABC (Jackson 5) dins de Carai carai, recordant al desaparegut Willie DeVille amb la seva versió del Hey Joe o afegir-se al 50è aniversari de la Nova Cançó amb el Mort de gana de La Trinca.

A
Cal Ninyo, un escenari que segons Albert Puig «s’adapta a la realitat
dels artistes de casa nostra», La Bien Querida va oferir la ingenuïtat
madurada i seriosa i, després de passar pels escenaris grans del
Primavera Sound i del FIB, van demostrar que la seva proposta pren
millor cos i resposta en un escenari petit i proper.

Divendres, l’Altaveu va viure una de les seves jornades més
completes amb tres eixos ben diferenciats en els tres escenaris
distribuïts per tot Sant Boi. Si l’escenari més gran de la plaça estava
dedicat a propostes revivalistes, el de Cal Ninyo ho va fer a la cançó d’autor, i a Can Massallera va tenir lloc una aposta per les músiques d’arrel.

En
el recollit espai de Cal Ninyo –l’únic escenari de pagament del
festival– es van exhaurir totes les entrades pel doble cartell format
per El Petit de Cal Eril i The New Raemon. El cantautor de Guissona va
desplegar el seu univers de caire naïf i infantil, però també amb uns
inquietants tons psicodèlics en què hi caben calamars, gats,
sargantanes, esquimals i elefants. El Petit de Cal Eril va aprofitar la
seva actuació per presentar alguna cançó nova, com ara Partícules de mi.
The New Raemon, la banda dirigida per Ramon Rodríguez (també líder,
cantant i guitarrista dels Madee) està aconseguint una consolidació
sòlida i ferma, tal com aventuren les cançons que va estrenar del que
serà el seu nou disc, La dimensión desconocida, que editarà d’aquí a tres setmanes, després del celebrat A propósito de Garfunkel
de l’any passat. En un concert emotiu que va ser seguit fins i tot per
la gent que va quedar-se sense entrada, The New Raemon van desgranar un
repertori valent amb experiències cantades des de la primera persona i
que va acabar amb una versió de M’agradaria ser un lemur, d’Estanislau Verdet.

A
la plaça de l’Ajuntament van sonar sons antics de la vella escola, però
posats al dia amb joves bandes que reivindiquen el passat per afrontar
el futur. Els Trons desprenen una autenticitat i l’amor pels clàssics ieiés garatgers
que no ha de passar desapercebut. Dirigits per la guitarra de dotze
cordes de Marc Argenter, el grup recupera el so clàssic de grups,
malauradament perduts en l’oblit, que enregistraven en català els seus
discos pel segell Concèntric en els anys seixanta: Eurogrup, Els Corbs,
Els Dracs, Picapedrers o Els Xocs. A l’Altaveu van presentar el seu
primer disc, un treball amb quatre versions en català de The Music
Machine, The Squires i The Chocolate Watchband, editat, naturalment, en
vinil. Per la seva banda, els The Pepper Pots van destapar el pot de
les essències amb una combinació en què mesclen de manera ortodoxa el soul
de la Motown amb els ritmes jamaicans més elegants i ballables. Una
mescla i una posada en escena que va seduir el públic que hi havia a la
plaça de l’Ajuntament de Sant Boi i que ha seduït també les
sensibilitats orientals en terres japoneses.

Can Massarella és
l’escenari en què es desenvolupa la proposta més fronterera i
desconeguda. És el cas de Carles Dènia i la Nova Rimaire, una agrupació
que aconsegueix renovar els cants valencians i que amb el seu primer
treball, Tan alta com va la lluna, ja va aconseguir ser nominat un dels millors treballs del 2008 des de la revista Sons.
Per la seva banda, Las Migas van encisar tot l’auditori amb la seva
mescla de pals de flamenc i aires mediterranis i que va tenir el seu
centre d’atenció en la gran veu de Sílvia Pérez. Una cantant d’amplis
registres que poc a poc va adquirint més rellevància en el panorama
musical català i que al matí va actuar, juntament amb Refree, en l’acte
institucional de celebració de l’Onze de Setembre.