Silenci, siusplau
Leonard Cohen, Palau d’Esports (Barcelona), 15 de maig de 1993
Soc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet era una simfonia que augmentava si per un casual havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres sempre intentem ser el més discrets possibles, ajupits per no molestar la visibilitat i moltes vegades contenir-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar tant a músics com espectadors.
Però hi ha vegades que molts espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tant poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però si desagradable, amb un personal queixant-se al crit de "jo he pagat la meva entrada" que van fer l’impossible per fer-nos fora.
El pitjor va ser quan, ja a mig concert vaig saludar a una amiga, gairebé xiuxiuejant i a un passadís apartat de la zona més alta i llunyana del Palau d’Esports, i un altre espectador irritat va venir expressament a fer-nos callar.
He, té gràcia el que has posat. Al concert de la Diamanda Galás ens va passar el mateix, tot i que erem a la part oposada a l’escenari. Quins nassos, aquests galls que creuen que pagar una entrada els dóna dret a marcat les regles del joc. Que jo sàpiga, les dicta el promotor, i si ens permet fer fotos durant tres cançons, doncs tio, a callar, que tú no manes aquí i potser fas més soroll amb les teves queixes pujades de to que jo amb la meva càmera. Bè, és no,més un altre dels inconvenients de la nostra tasca, pero ja hi estem acostumats, oi?
Salut!