El més gran dels perdedors
Tony Sheridan seria un trist i oblidat músic fustrat. Però el haver tingut als Beatles com a banda d’acompanyament a principis dels seixanta, a més de ser un trist i oblidat músic fustrat també te al seu haver alguna batalleta més per explicar als nets.
Ell i Pete Best, el primer bateria del grup de Liverpool, van ser els rebutjats per la glòria, els que s’han passat mitja vida donant-se cops de cap i preguntant-se per què no van ser els escollits tot i tenir números de la rifa… i l’altre mitja vida fent conferències, entrevistes i concerts per explicar-ho a tothom que els volgués escoltar.
L’any 1989, convidat per en Josep Maria Francino, va estar actuant al Centre Cívic L’Artesà tocant per mil·ionèssima vegada el My Bonnie, una de les poques cançons que va enregistrat amb els Beatles, i es va treure les espardenyes davant de fans i curiosos.
[+]
Un llibre ple de imatges desenfocades, ratllades, amb ditades i subexposades i amb uns peus de foto increïbles (totes també sic):
Robert Smith “Las noches más oscuras y menos colores de Barcelona”
Kevin Ayers “Tengo dos discos tuyos”
Leonard Cohen “Judío. Canadiense. Dylan. Todas sus letras están reflejadas sobre el nazismo”
Ramoncín “Todo un caballero de Madrid”
Ray Cooder “El payaso más elegante del rock-classic”
Ramones “¿Cuantas noches diremos si fue una noche de Ramones, si fue por qué habian muchos Ramones?”
Jerry Garcia “Era el rey de la psicodelia o la nueva música americana de los 60. Hazte tu mismo la pregunta”
David Bowie “Espíritu del dandy, del mod y del soul”
Pd. Com que es veu que he estat un bon minyó aquest any els reis m’han portat un nou scànner. Amb aquesta foto l’estreno.