Molta llum… encega
Gerard Quintana, Barcelona, 11 de juny de 2003
GERARD QUINTANA: De fet, jo era un intimista poètic disfressat de rocker estripat per ser acceptat pel meu entorn i pel grup. …/… Vaig haver de cobrir la quota dels tons i dels tòpics del rock, però vaig intentar aportar-hi un imaginari i un contingut que, amb el temps i l’evolució del grup, es va concentrar en la qualitat dels textos. Pot semblar un contrast perquè molt sovint m’ha tocat ser la cara del ‘rock català’ i encara m’hi trobo. En Xavier Mercadé al seu blog parla del disc i diu que està bé, però que continuarà preferint el rocker amb l’ampolla de cervesa a la mà… Són els tòpics de sempre. El que més agrada a la gent és el que està més ple de tòpics. Fins i tot als professionals…
Et sents més identificat amb el que fas ara?
Totalment. Ara sóc jo. Abans jugava a ser un rocker amb un grup d’amics.
És una qüestió d’edat? He sentit dir que Gerard Quintana s’ha fet gran i ara va de cantautor…
No, i ara! Abans d’entrar als Sopa ja escrivia poesia mística, religiosa… en un fanzine. Jo era això. M’ho he perdut durant un temps i prou.
[Per alusions, algunes consideracions a vull llegir la resta de l’article]
Primer de tot, és tot un honor per a mi, senyor Quintana, que reconegui les meves batalletes com a una opiniò autoritzada. Però li reconec que no sóc un fonamentalista carregat de tòpics com em retrata. I gràcies per reconèixe’m com a professional qualificat.
Sopa de Cabra per a mi i per a tota una generació, ens van marcar profundament com a referent rocker fet des del nostres país, descentralitzat de Barcelona i en català. Una banda que va tenir tots els meus respectes fins i tot quan van treure el disc més fluix de la seva carrera (Mundo Infierno, 1993). A les hemeroteques em remeto.
Però no puc deixar de sentir tristor i decepció al descobrir les seves cartes, al adonar-me que durant tots aquells anys omplint sales, places i carrers era només un actor que no es creia el seu paper, un joc d’adolescent, un rol escollit per ser acceptat a la colla escrit amb la millor cal·ligrafia dels tòpics rockers.
“Ens encanten les mentides si es diuen de veritat” diu en Santi Balmes, però el millor d’una mentida és no saber mai que ho és. No sé, potser sóc jo que no em crec el misticisme de la seva carrera en solitari.
De totes maneres Gerard, ho podem discutir sempre que vulguis… amb una cervesa a la mà.
Jo vaig ser molt fan de Sopa de Cabra, tenia 13 anys i tot el tema del rock català em va agafar de ple. Com tú, vaig trobar que Mundo Infierno era un disc bo i el vaig defendre contra tots els pseudo radicals catalan(ufo)s. 17 anys després encara puc escoltar amb carinyo i admiració moltes d’aquelles cançons. Practicament visc del rock, com a promotor, roadie o músic, sempre en estils a priori més "respectables" que el rock català, i no per això crec que hagi de renegar d’allò. Es clar que el que pensi i senti el senyor Quintana es cosa seva, però també trobo que no li fa cap falta renegar de res i també penso que no hi ha res de incompatible entre la poesia mistica i el rock. Amb lo maco que es aixecar-se amb els Bay City Rollers, esmorçar amb Buffalo Springfield, dinar amb Coltrane, berenar amb la Joni Mitchel, anar de copes amb Black Sabbath i dormir amb Phil Ochs!
Per a mi aquest personatge sempre ha viscut del "cuento"; abans amb Sopa de Cabra, i ara amb la seva carrera en solitari. Crec que la seva fama s’ha forjat gràcies a la seva suposada habilitat per parlar i per la filosofia barata que ven. Certament, ha sabut captivar el seu públic, però per a mi no té talent ni com a cantant, ni com a músic, ni com a lletrista. L’únic que ha sabut fer bé és vendre’s i saber-se envoltar de la gent adequada, com ara d’en Xavi Lloses, que li ha produït els seus dos últims treballs i que aquest sí que és un autèntic crack. No ho sé, però sempre que el sento parlar per la televisió o per la ràdio em sembla un personatge fals, que ven fum i que en vint anys no ha sabut evolucionar: sempre amb aquella caballera llardosa, ara ja mig canosa, i amb samarretes de hippie amb sols i llunes. "Molta llum germans, molta llum", au va home, a cagar a la via. A més, ja té collons, però algunes de les lletres més cèlebres de Sopa de Cabra no són seves, sinó d’en Jaume Rufí, cantant de Copacaba, un dels grups que va ser la gènesis de Sopa de Cabra. I encara em pregunto com van arribar a congeniar un punkarra autèntic com en Ninyín amb un personatge que ben bé podria haver sortit de l’acadèmia dels triumfitos. En fi, queda clara la meva poca simpatia per al personatge. I que avorrits que són els seus discos en solitari…