miozz mirades

Fins l’any que vé. Despengem la senyera i el domàs, desem les cadires i entrem les plantes. Els paperets que els deixin uns mesos, que fan estiu, i amb la marinada, un so de molt bon escoltar. Encara caldrà anar a despenjar l’exposició de fotografia dels vidres de l’aparador, que ja s’ha acabat el tern¡ni per optar al premi: calia fer parelles entre les imatges recents i les passades, de tota la canalla del veïnat. Una exposició entretinguda, sí.
Enguany la portalada no es desmuntarà al mateix temps que l’entarimat, de fet no priva el trànsit. Quan ho fem, guardarem les fustes més bones per a la propera, i la tristesa per la mort d’en Bultó, el veí autor i constructor de totes les portalades fins l’any passat (14!),  vestirà cada gest de trascendència. (continua)

El pensament se’n va cap a en Pep del Carme, que ja no es deixa veure, i és que a can Peguera estan de dol, ha mort l’avi, el constructor del gegantó. 

S’han acabat les festes sí, però cada tarda hi seguirà havent cadires de gent que pren la fresca, rotllanes, tertúlies, i nenes i nens jugant  al mig del carrer, obligant al tràsit a respectar la prioritat per a vianants. La vida al carrer del Carme és especial, tot l’any. Hi ha coses que un cop s’han transformat ja duren per sempre.

He viscut 23 anys a aquets carrer, i en els primers 11 gairebé ni coneixia el vëïnat. Un mur de cotxes aparcats a 40cm del portal de casa i un trànsit propi de carretera ens aillava dins les cases. Però van venir les obres del clavagueram, el carrer va quedar tancat i ocupat pel tragí de la maquinària i les inclemències d’unes obres de gran format. Quan les màquines paraven la vida començava de portes enfora, i es va teixir un veïnatge de cap a peus: seguiment d’obres, resoldre aïllaments de gent gran, opinar sobre el format final del carrer (a un sol nivell? amb voreres com a Gràcia?) Visites, parlades, trobades, sentades, i una idea: fer una gran celebració, un sopar, un cop s’acabés aquell calvari (més d’un any sencer d’obres!)

En aquella època vaig conèixer, en unes jornades a Granollers, l’experiència del parlament infantil de Fano i les idees de Tonucci sobre les ciutats i els infants. La transformació al Carrer del Carme ja es gestava. Ja no ens comformàvem amb un sopar, vam recuperar l’antiga celebració per la Verge del Carme, que s’havia deixat de fer feia més de 50 anys, i s’hi van incorporar elements significatius: la majoria dels jocs, la xocolatada amb la tassa i la cullera portades de casa, els càntirs negres, les carreres de bicicleta lentes (guanya qui arriba l’últim, sense posar el peu a terra,…/…!! Tot organitzat amb 100% de participació veïnal, totalment inclusiva. Encara que aquesta transformació sigui en format micro, els canvis que ha provocat en les relacions entre les persones, en la consciència del sentit comunitari i en la vida personal de cadascú – especialment dels més joves i dels més grans -,  és visible. 

L’altre dissabte  vaig escriure aquest estatus al fecebook: l’olor del carrer del carme guarnint-se per festes m’ha submergit en un bany de veïnatge actiu i càlid, col·laboratiu, juganer, expansiu…mmmmm respiro fons per retenir l’olor del meu enyorat carrer i emportar-me’n una mica cap a casa. Em sembla una bona manera d’acabar aquest apunt, quan encara conservo els mil sabors del sopar, i l’escalf  de la retrobada.