excepcions?
Fa poc vaig acompanyar quatre joves pakistaneses a una reunió amb el personal tècnic de l’Espai Dona del Consorci Badalona Sud. Totes quatre participen activamet a l’Espai Jove de Converses Interculturals de Badalona, i aquell dia representaven formalment a l’entitat en una primera trobada de col·laboració en pro de la participació de la dona, al barri de Sant Roc. Quan es presentaven, una rera l’altra, la Sahrish, la Benish, l’Arsala i la Sashra, exhibien un currículum estudiantil d’expectatives molt altes. Malgrat fer entre 2 i 5 anys que viuen aquí, dominen el català amb fluïdesa i la conversa amb elles és rica en matisos (continua)
Com a dones joves, la seva actitud és madura i oberta, i, ja sigui per la via del batxillerat o per la dels cicles formatius, caminen amb èxit cap a la universitat. No són les úniques nouvingudes amb èxit en els estudis que conec, al contrari. De fet molts dels nois i noies que participen a l’Espai Jove de Converses Interculturals són d’aquest tarannà. Un tarannà obert, participatiu, i amb expectatives formatives altes. A la reunió, l’actitud i les interessants aportacions de les noies, van fer pal·les que no existeix un únic perfil de dona pakistanesa. Com no existeix un únic perfil de dona de cap procedència, en realitat. Però les idees pre establertes sobre els qui provenen d’altres indrets pesen, i sovint ens marquen una manera tancada de mirar la realitat. A mida que avançava la reunió se’m va fer molt present el discurs d’Eunice Romero i la seva tesi sobre l’excepcionalitat. Eunice Romero, (qui parla ,a la fotografia), politòloga i assessora a la vicepresidència del govern català, és mexicana, i va participar, fa ja uns mesos, al cicle “Immigració: el capital social i cultural”, al CCCB, i concretament com a persona immigrada a Catalunya, al debat :Immigrants o nous ciutadans? Integració i/o exclusió? En aquella taula es va encetar un interessant debat sobre la interculturalitat, amb postures totalment oposades entre els ponents. Eunice defensava, en certa manera, el dret a la indiferència, el dret a no portar l’etiqueta d’estranger, a poder ser i fer una vida absolutament normalitzada fora dels circuits guettitzats per la càrrega cultural sovint estigmatitzada per la mateixa política d’interculturalitat que, suposadament, hauria d’evitar-la. Lamin Cham, en canvi, defensava el dret a seguir essent i identificant-se com a immigrant tota la vida: en definitiva, un debat que aporta matèria per omplir molts i interessants apunts a aquest i a altres fòrums. Però vull centrar-me en les tesis d’Eunice sobre l’excepcionalitat, que és en el què em van fer pensar les quatre pakistaneses el dia de la reunió. Es tractava d’analitzar si el fet de conèixer biografies concretes d’immigrants amb una trajectòria d’èxit social pot fer canviar, en la societat d’acollida, els prejudicis i la sensació de risc i amenaça davant la immigració. De fet moltes entitats com la nostra basen part de la seva feina en aquesta premissa. Eunice, però, considera que no, que els casos com el seu, i en general tots els casos d’èxit formatiu, laboral i social de persones estrangeres, són vistos per la societat d’acollida com a fets excepcionals, que no es poden generalitzar, i que, per tant, no modifiquen els esquemes de pensament previs. La creença interioritzada és que la immigració és un porblema, que les persones immigrades que viuen al nostre país responen a un perfil problemàtic i de fracàs, i que la convivència és difícil o impossible, per incompatibilitat cultural. L’existència de perfils individuals o col·lectius que no encaixen en aquesta creença (socialització positiva de molts immigrants, èxit educatiu i laboral, etc), i podrien qüestionar-la facilitant un canvi de mentalitat en la societat d’acollida, sembla ser que no ho aconsegueixen perquè se’ls adjudica la categoria d’excepció. Fa poc vaig escoltar una altra experta, Fathia Benhammou, mestra i membre de la Fundació Bofill, esgrimint el mateix argument. Una tesi decebedora que ens recorda la dificultat i la magnitud dels reptes que afrontem. Tenir-la en compte ens ha de servir per amplificar la feina que fem, per ampliar els espais d’interrelació directa entre persones de procedències diverses, entre autòctons i nouvinguts; per projectar molt més les biografies i experiències comunitàries positives, donar-hi més espai i més veu… Però també per repensar el treball directament enfocat a la societat d’acollida. Fins que aconseguim que en la creença general aquestes realitats ja no siguin considerades excepcions, sinó part de la normalitat, part d’una nombrosa realitat. I trenquin esquemes.