Gabilondo
Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.
No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.
Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.
Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o
que plou des de fa quatre hores?
L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.
I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.
(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)