Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

El meu darrer article al ‘Lluita’

Publicat el 4 de gener de 2016 per vicent

Lluita, la publicació del PSAN, ha publicat el seu darrer número, el que fa 300. S’hi fa una mena de repàs del que ha estat la trajectòria de l’independentisme i a mi em van demanar un article sobre els primers vuitanta, sobre l’època dels mocadors negres. És també el meu darrer article al Lluita, doncs.

 

Els mocadors negres

El final del franquisme va crear un miratge. La mort física del dictador i l’efervescència democràtica que es va escampar pel carrer, només perquè ningú no la podia aturar, van fer creure a tothom que el pas d’un règim nascut d’una guerra a un règim democràtic era possible. Fins i tot senzill. Al 1939 aquest règim, les seues estructures de poder, s’havien imposat per la força més violenta i porgant per complet i sense fissures la societat. Ningú no es va escapar de la repressió i el nou estat es va bastir des de la repressió. Durant quaranta anys va anar acumulant forces i entenent que al final era més important l’exercici del poder que no aquella obsessió litúrgica pel passat. Quan al capdavant de l’estat franquistes es van posar els qui ja no eren franquistes de caricatura va començar una desfeta de les expectatives democràtiques del poble dels Països Catalans i de l’estat espanyol que dura encara fins avui.

Segurament l’oposició democràtica era massa feble. Encara ho és avui. Segurament el cansament era massa gran. Potser els darrers assassinats del franquisme van horroritzar massa la gent. Siga com siga la famosa ruptura democràtica que tant es teoritzava mai no va arribar —i de fet només ara, i de moment al Principat, sembla pròxima.

El pacte, vist en perspectiva, era tan avantatjós pel règim que costa entendre que tanta gent l’acceptarà. Però és el que va passar. A favor seu cal dir que tenien gent que sabia molt de política. El famós cas del retorn de Tarradellas. Hem repetit amb admiració una vegada i una altra que va ser l’únic cas en que la legitimitat republicana va ser respectada per damunt i contra la legitimitat franquista. Però va ser això de veritat? O més aviat algun franquista brillant va saber fer servir la legitimitat republicana més poc perillosa precisament a favor de sostenir l’estat que l’havia aniquilat amb els canons i l’aviació?

Al tombant dels anys vuitanta, malgrat que algunes evidències eren molt clares, es va poder imposar un relat. Que no calia la ruptura, que la transició era moderna i fantàstica, un exemple per al món i que era millor entendre’s amb el franquisme que condemnar-lo i purificar el seu estat abans de fer-lo servir de nou.

Aquella decisió va ser la pitjor de les decisions possibles i d’allà ve tot el que tenim avui. Quan al tombant del nou segle José Maria Aznar rescata el franquisme sociològic i el converteix en eix de la seua política si ho pot fer és perquè la maquinària monstruosa de poder que respon a aquests coordenades està intacta. Tot això que veiem i patim avui és el que no vam desmuntar aleshores. Quan ara, al 2015, tanta gent s’estranya de com és possible que l’estat espanyol funcione en la manera que funciona la resposta cal anar-la a cercar a finals dels setanta. Quan es podria haver arreglat el que no es va voler arreglar mai. Quan es podien haver despatxat els funcionaris gangrenats de dictadura, quan es podien haver ensorrat les institucions com a condició indispensable per a canviar de model, quan s’haurien d’haver imposat càstigs i controls a totes les potes del règim. I no parle només de política. Si avui l’estat espanyol viu immers en un delirant capitalisme d’amiguets que gasta tot el que no té perquè sempre acudirem nosaltres a rescatar-los és perquè no es va posar mai allà on calia i no es va acusar i jutjar a qui calia. Si avui els fills dels diplomàtics espanyols de l’època continuen fent de diplomàtics i impedeixen fins i tot el dret de vot de la gent és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si les carreteres del nostre país estan encara tan plenes de cadavers que l’ONU ens ha de comparar amb el sudest asiàtic és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si hi ha polítics que poden viure sense por a ser extraditats pels seus crims, jutges que es poden inventar causes o empresaris que poden tombar governs és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Quan calia.

El PSAN, i altres forces de l’esquerra independentista, van figurar en aquell moment entre els pocs que ràpidament es van desil·lusionar. Aquella portada mítica de Lluita amb la frase ‘no ens integraran en la reforma’ va obrir pas a un període molt complicat per a tots els qui en formaven part però vital per a entendre on som avui. La impugnació que els militants independentistes, precisament per ser independentistes, van fer de la transició acabaria per despullar-la i per portar-la dècades després a aquest estat de destrucció que viu ara. Va ser enormement lent tot plegat. Molta gent s’hi va deixar uns anys preciosos que ja no recuperarà mai. I el preu de tot plegat encara està per veure. Però entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona -92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara. En solitari, gairebé. Reivindicar això és imprescindible.

La no integració de l’independentisme a la reforma de l’estat franquista a la llarga ha rebentat aquest estat. Avui quan el Principat està protagonitzant una revolució democràtica emocionant les formes, les maneres i els fets no són els que aquell independentisme va bastir o la raó per la qual lluitava però són en bona part la seua herència també. La crítica radical que mostra l’estat espanyol com un estat impossible d’acceptar per les seues gravíssimes mancances democràtiques avui s’ha escampat prodigiosament. Al Principat de Catalunya fins i tot a les urnes el rebuig a l’estat nascut de la constitució del 1979 ja és majoritari i imparable. I ara sí que la crítica està afilada i pot donar fruit.

En el trànsit fins aquí, però, ningú no pot ignorar sense faltar a la justícia històrica que l’independentisme revolucionari, especialment el Moviment de Defensa de la Terra i Terra Lliure, van jugar un paper clau a l’hora de posar en qüestió el règim, el seu comportament i les conseqüències de la seua pervivència sobre el dia a dia dels ciutadans.

Per a qualsevol revolucionari ser un nacionalista és una gran sort. Ho vam aprendre en la segona part del segle XX. La nació entra per la pell amb una gran facilitat i eleva el nivell de la crítica al sistema. La nació fa transparents els mecanismes de repressió i control molt més fàcil que cap altra eina política. I això és el que va passar. Va ser l’independentisme el que es va obrir camí entre la gent i va servir per a impugnar l’estat reformat. És evident, però, que també des del nacionalisme és més senzill competir i això també va passar. La generació dels mocadors negres, aquella gent jove que va reviure tots els anhels del país i que va demostrar que qualsevol cosa era possible, va ser superada per nous projectes més atractius i més difuminats. Segurament era inevitable que no fos així. Per a guanyar, per a guanyar de veritat, cal una base molt amplia que normalment no existeix quan la tasca primera i primordial a fer només és la de resistir.

Alerta, però, amb les lectures interessades. Quan el PSAN desafiava el poder dient que no s’integraria en la reforma parlava de la seua organització política, del seu devenir. I el resultat final, encara que coste d’entendre-ho, ha fet una giragonsa magnífica: perquè ara és el país sencer el que ha decidit no integrar-se en la reforma. Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.