Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Articles solts

Eixiu i gaudiu

En la mitologia del barcelonisme hi ha pocs dies com aquella final de Wembley, contra el Sampdoria. No crec que ningú dels qui la vam viure oblidem mai aquell dia i les circumstàncies que el van envoltar. Una de les quals la vam saber dies després: Johan Cruyff va reunir els jugadors minuts abans d’eixir al camp i els va dir, amb un somriure, que aquell era el partit de la seua vida. I els va ordenar, simplement: “Eixiu al camp i gaudiu.”

Poques vegades he sentit més admiració per un entrenador. Perquè en aquella frase simple es resumien tots els sentiments imaginables. Sentiu-vos poderosos, perquè ho sou. No tingueu ni tan sols por de guanyar, perquè guanyareu. Feu front a la vida amb alegria perquè és un privilegi estar ací, en aquest precís moment, representant aquests colors. I somieu que s’ha acabat per sempre més el fatalisme i la malastrugança.

Tots els qui eren aleshores jugadors, han explicat en un moment o en un altre l’impacte fortíssim que els va causar aquella actuació de Cruyff, líder com mai en un vestidor que tenia tota la història continguda entre quatre parets. El lloc perfecte, el moment perfecte.

Dijous, 11 de setembre, tots nosaltres jugarem el partit perfecte, al lloc perfecte i el dia perfecte. La independència és tan a prop que la podem ensumar com els jugadors del Barça aquell dia ensumaven la gespa perfecta, mítica, de Wembley. I, com va dir el seu entrenador, és el moment d’eixir al camp i gaudir.

De gaudir d’una Barcelona pletòrica. De gaudir de la nostra gent. De gaudir del moment. De gaudir del fet d’haver arribat fins ací, com una mostra de respecte i agraïment a tots els qui no han arribat. De gaudir de la sensació de poder que esclata a les avingudes. De gaudir de la felicitat de saber que guanyarem i que ara és la nostra hora. De gaudir de la nació. De gaudir del poble.

(El meu article a L’Esportiu, d’ahir diumenge)

Avui parle de Xàtiva

Publicat el 20 de juny de 2014 per vicent

El nou rei d’Espanya ha decidit coronar-se el mateix dia que el seu avantpassat va cremar Xàtiva. Aquell borbó malnascut no en va tenir prou encara i va decidir canviar-li el nom. Els seus habitants van ser deportats en massa a la Manxa i la ciutat va prendre durant un segle l’histriònic nom de Colonia Nueva de San Felipe. Per això avui a Xàtiva penjaran crespons negres dels balcons i les finestres, enutjats per la insensibilitat absoluta del nou Borbó que no ha tingut cap remordiment ni vergonya a l’hora de coronar-se vestit de militar i el mateix dia en què el seu avantpassat va ordenar la crema. Parle, doncs, avui de Xàtiva. Amb goig. De la Xàtiva de mon pare i els meus avantpassats. De la Xàtiva que veia des del balcó de ca ma güela al carrer Montcada, carrer de trànsit estret, vell símbol de la ciutat lliure. Del so de la font de la plaça de la Trinitat. Dels arbres de l’Albereda. De la calor espessa i blanca que ens obligava els xiquets a la migjornada.

I parle amb orgull de la Xàtiva que no ha oblidat mai el seu origen ni el seu valor com a símbol de la nació. La de les banderes roges amb les quatre barres al mig. La de Vicent Peris i l’Encobert, la que canta l’Estellés, la dels morts sota el bombardeig feixista italià a l’estació, la de Raimon i sa mare, en aquell carrer blanc, la dels Ventura pare i fill, la dels maulets i la pedra que els recorda amb solemnitat a la plaça de Sant Francesc, la de l’Almodí on penja Felip V cap per avall i on penjarà cap per avall pels segles dels segles. Mentre Xàtiva existisca.

Avui un Felipe en substituirà un altre. I Xàtiva ho veurà, ferma al peu del castell. Posada en el mapa d’on la van voler esborrar.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui

Derrota

Publicat el 5 de maig de 2014 per vicent

No sé imaginar-me una manera més cruel de perdre que la del València l’altra nit contra el Sevilla. Semifinal europea. A casa. Véns d’un primer partit en què els donen per bo un gol en fora de joc. Perds dos a zero. Tant hi fa. El passat és passat i ara cal mirar endavant. Necessites fer dos gols aviat i, a partir d’aleshores, jugar amb el cap. Ho fas. Marques els dos gols ben aviat i esperes a fer el tercer quan ja sembla definitiu. El primer, amb sort; el segon, magnífic, bellíssim. El tercer, èpic, com toca i cal. I aleshores el partit s’allarga quatre minuts, l’àrbitre allarga el partit quatre minuts. No tres, ni dos ni un. Quatre justos. I en el darrer segon del quart minut afegit marquen ells. Un gol de cap. Tant a punt del xiulet final que ja no pots ni treure el baló de nou des del mig del camp. Encara que no calia. Ara n’hauries de fer dos, de gols. I et quedes sense final. Fora. Per un segon. Literalment.

El futbol és això i és així, per descomptat. Quan et passa una situació com aquesta a favor t’entra una gran eufòria que tots recordem durant anys, però quan et passa en contra et vols morir. És massa dur tot plegat. Massa corprenedor. Després de tant esforç? Les mans van a la boca i s’hi queden durant uns segons que semblen simplement eterns. Com pot ser? Però com pot ser?

I aleshores comencen les especulacions. Si no hi hagués hagut aquest canvi, o aquell altre. Si no s’haguera fet enrere l’equip en l’últim minut. Dissecciones la jugada del darrer gol. Un pas més endavant d’aquest, un marcatge més contundent contra aquell. Una falta, si calia. Una falta! Tot, excepte deixar que aquell gol entrara per l’escaire provocant un silenci sepulcral i aquestes cares de no saber ni que dir.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Crimea, Puixkin, Dostoievski

Publicat el 7 de març de 2014 per vicent

La història de Rússia és un combat permanent entre Dostoievski i Puixkin, dos monstres de la literatura que retraten millor que ningú les dues ànimes de la gran potència oriental. Dostoievski va enfonsar-se en les profunditats asiàtiques del seu país. Puixkin és el seu contrari. El gran poeta de Sant Petersburg és la finestra oberta de l’efímera Rússia europea, excel·lent però inusual, fins a un punt irreconeixible. Aquelles dones tan poc russes!; ell mateix, negre i afrancesat…

A tot arreu la gran literatura despulla l’ànima de les nacions però a Rússia encara més. I aquests dies són una apoteosi de Dostoievski i es fa molt difícil treure’s del cap Rodion Raskolnikov, el megalòman protagonista de Crim i càstig. Raskolnikov, com Putin, es veu a si mateix com un superhome, creu ell que forçat per la seua condició única a incomplir les lleis convencionals.

Igual que Raskolnikov, Putin creu que està per damunt de la moralitat ordinària. Convençut que, ja que pot fer coses inusuals com ara envair Crimea, simplement té el dret de fer-les, enardit follament pel record de Napoleó, gran mirall del personatge dostoievskà. I, com Raskolnikov, també Putin afirma que la fi justifica els mitjans.

Dissortadament, però, ací s’acaben les comparacions. Perquè a Crim i càstig el sentiment de culpa acaba portant el protagonista a confessar els seus crims, raó per la qual és enviat a la presó a Sibèria. I Dostoievski, mestre insuperable a l’hora de retratar aquesta Rússia que ell temia tant, aprofita la circumstància per, al final de la narració, deixar oberta una porta última, la de la regeneració per l’amor. Putin, tanmateix, ni confessarà ni es regenerarà. Perquè la realitat, ai las, és molt pitjor que la literatura.

(El meu article d’ahir a El Punt – Avui

Un poeta de Catar

Publicat el 6 de març de 2013 per vicent

Mohammad al-Ajami és poeta. A Qatar. Va ser detingut el novembre de 2011 i condemant en un judici secret a cadena perpètua. L’acció del qual se l’acusa és escriure un poema, cosa que fan habitualment els poetes, solidari amb la revolta tunisiana. L’emir de Qatar creu que aquest poema és de fet un intent d’enderrocar-lo a ell. Els poemes, els catalans bé que ho sabem això, són perillosos.

Aquesta setmana al-Ajami ha estat jutjat de nou, desprès d’una intensa campanya internacional en el seu suport, i el tribunal ha rebaixat la condemna a ‘només’ quinze anys. Catorze lligues. Insistisc: per un poema. Poema on no fèia cap referència de cap classe ni a l’emir ni al país. Ni tan sols al Barça. En el poema, titulat ‘Gessamí’ al-Ajami escrivia que ‘tots som Tunísia / davant els repressors’. Cosa, de nou, que em sembla evident.

Ignore si el FC Barcelona ha fet saber al seu patrocinador alguna opinió sobre aquest afer. Ignore si la junta directiva està d’acord amb la persecució de poetes o si els socis creuen que aquesta és una opció legítima. Parle doncs només per mi, com a afeccionat de l’equip. I jo crec que aquest afer és la demostració palpable que vendre la samarreta a un règim dictatorial és una equivocació greu. Per més que ens la disfressen de fundació cultural o d’aerolínia.

Qui ha comprat la samarreta blaugrana és Qatar. Aquest Qatar on un poeta por ser condemant a quinze anys per dos versos. Vist des de la perspectiva d’un club que es va recolzar en les seues hores més fosques en la veu de poetes, escriptors i cantants la paradoxa és una trista demostració de com el món ha decidit obrir els braços al diner criminal, deixant enrera qualsevol rastre de la decència inte?lectual que en algún temps ens havia definit. Simplement una vergonya. Una enorme vergonya.

(El meu article d’aquesta setmana a El 9 Esportiu) 

Puyal

Publicat el 18 de gener de 2013 per vicent

Quan escric aquest article falten encara unes quantes hores per al futbol. Vostè, lector, ja l’haurà escoltat quan el llisca. Jo també. I molt probablement tots dos ho haurem fet amb LaTdp, el programa de Joaquim Maria Puyal que ahir va complir dues mil retransmissions.

Poca broma dues mil retransmissions. Malgrat l’aparença, el periodisme fonamentalment és una art lenta. Molt lenta. Que ha d’anar entrant a poc a poc en el lector. Però igual com ho és de lenta ho és de permanent: quan se t’instal·la a dins teu ja és indissociable per sempre més de la teua vida.

Un dels meus primers mestres en l’ofici sempre em deia que això del periodisme era com entrar a casa. Saps que la gent t’ha fet teu quan entra sense por perquè sap de sobres on és l’interruptor de la llum –ell sostenia la teoria que saber on és l’interruptor de la llum és el que marca la diferència entre el confort i la incomoditat…

A través de dues mil retransmissions Puyal i la seua gent s’han convertit en això. En una peça còmoda de la nostra quotidianitat, en un espai de privilegi que durant tres hores ens aïlla del que ens preocupa o que ens inquieta. Bàsicament això és cosa del Barça, és clar. Però LaTdp hi ajuda molt.

Tant, que crec que cadascú de nosaltres té un munt d’anècdotes i records relacionats amb la ràdio i la veu del Puyal. I no sempre relacionats amb el joc de l’equip. Aquesta és precisament la grandesa, arreu del món, dels grans programes. Que recordes la teua vida a través seu.

I així jo recorde aquell gol d’Iniesta a Stanford Bridge perquè em vaig posar a donar cops furiosos a la taula de casa, fins fer-me mal. La Mavi Dolç estava morint-se a l’hospital mentre jo escoltava el partit, que era el primer que ella ja no podia ni tan sols oir. I vaig cridar amb ràbia el gol, plorant, perquè de fet cridava més que un gol. Aquell ‘Don Andrés!’, ‘Don Andrés!’ trencat de la seua veu va ser capaç de treure un doll de sentiments que jo no sabia ni que tenia a dins però que necessitaven una excusa per a baixar com una rierada.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)

L’últim clàssico

En vuit dies el Real Madrid visitarà el Camp Nou. I tal i com està el país no seria estrany que aquesta siga l’última vegada que ho fa mentre el Camp Nou forma part del mateix estat que el Santiago Bernabeu. Tot va tan ràpid que igual l’any vinent ja els rebrem com a estrangers, vull dir oficialment com a estrangers. Passarà o no passarà però de moment gaudim de la il·lusió col·lectiva i esperem que el cap de setmana vinent tot siga una festa, al camp i a la graderia. Al camp perquè anem molt ben distanciats i rematar-los seria un cop no decisiu però sí important. I a la graderia perquè a la febre habitual que ens agafa quan venen els de Mourinho estic segur que se li van a afegir crits i banderes d’una forma espectacular. Per a que el món sàpiga encara més que estem escrivint la història. Fem-la grossa tots plegats, doncs, que servir una memòria agradable, eufòrica si pot ser, del darrer ‘clàssico’ seria tot un detall.

Per cert que aquesta estupidesa de dir-ne ‘clàssico’ de l’enfrontament entre el Barça i el Real Madrid no sé qui se la va inventar però espere que s’acabe també. Perque què vol dir clàssic? Clàssic de què? Clàssic és Ciceró i ho són els Beatles. Clàssic és Vermeer i els dos Socrates, el grec i el brasiler. Clàssic és el Colisseu de Roma i el Madison Square Garden de Muhammad Alí. Però un Barça Madrid? No fotem home! Fins fa quatre dies ningú no ho pensava en aquests termes…

Ep. i que conste que a mi ja em semblava ben poc adequat dir-ne derbi a un partit que si es caracteritza per alguna cosa és per què sempre ha tingut moltes més claus en joc que no l’estrictament futbolera. Claus que en qualsevol cas ningú no relacionaria precisament amb la proximitat, l’amistat o la companyonia, conceptes que arreu del món, pels comentaristes de qualsevol llengua, se solen invocar per a explicar com és que en dius derbi d’un partit especial.
 

(El meu article d’aquest matí a El 9)

El vidre és liquid?

Publicat el 9 de febrer de 2012 per vicent
El meu article d’avui a El Punt-Avui tractava sobre Tàpies, però enganxant-ho des d’una perspectiva, diguem-ne, científica.

L’article és aquest (i després explicaré la polèmica):

La realitat i això que tenim rere els ulls

Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me’l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l’apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.

Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m’acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l’Antàrtida en realitat estarem donant un cop d’ull a com era el món vint milions d’anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s’encarreguen de tant en tant d’anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l’art.

L’Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d’“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d’igualar.

Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m’han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.

Ací acaba l’article i ara la polèmica: 

Aquest matí m’han arribat diversos correus dient que això de que el vidre és líquid és fals. Un dels meus corresponsals més persistents, el Viktor Bautista, ho defineix dient que això és un mite: ‘Pel poc que en sé és un sòlid amorf. O sigui, no cristal·lí, però sòlid. I que això que els vidres de les finestres flueix i es fa més gruixut a la part de baix és fals’.

Jo només sé el que em va explicar Pardo un matí que hi vam ser al seu laboratori gravant una entrevista que va ser la base d’aquest vídeo -els meus coneixements científics no donen per a tant. Però certament ara estic ja intrigat sobre la qüestió. Si en sabeu més…

Els veïns del MACBA

El meu article d’avui a la contraportada d’El Punt Avui

‘Abans de posar-me a escriure he eixit a fer-me un cafè. El forn, situat a un pam del Macba, en la cantonada de Ferlandina i Joaquim Costa era, és normalment, un refugi plausible. Fan bon cafè, són amables i discrets. Però fa temps que tenen un problema, com tenim tots, amb un grup de rodamons severament alcoholitzats que han decidit fer-se els amos de la zona. Ells s’hi estaven, com sempre, barallant-se al mig del carrer.

La veritat és que els veïns ens hem hagut d’acostumar a la seua presència. Per desgràcia ningú no sembla interessat a resoldre el seu cas i hi viuen des de fa mesos tirats pel carrer, amb tot el que això comporta.

Avui a mig cafè les xicotes del forn s’han posat a cridar. Elles intenten que el grupet no agafe el seu bar com a centre d’operacions però no poden evitar que a vegades els alcoholitzats es posen per la part de fora a fer les seues coses. Que en aquest cas, i d’ací els crits, era preparar el consum de cocaïna. A les sis de la vesprada, a dos pams del Macba, en ple centre del Raval i a la vista de tothom.

Les del forn han cridat amb poca convicció, només per veure si com a mínim ells reaccionaven. Però no han fet ni cas. Han tret el material, se l’han repartit rient-se de tots els qui els miràvem, inclòs un astorat grup de xiquetes.

Fa mesos, no sé si anys i tot, que els veïns de la zona expliquem a cada responsable municipal que ens trobem com aquest nucli de deu persones està degradant de forma alarmant la convivència dels nostres carrers. Quan ve algú important a visitar el Macba apareix de sobte una brigada que els mou però tornen de seguida. La gent, bars, instituts, museus, van fortificant portes i finestres per a impedir que s’hi facen forts però ells es mouen uns metres per a dormir o pixar i tornen tot seguit. I els veïns ens quedem amb aquella cara d’idiota que se’t posa quan veus com van passant els mesos i ningú no es preocupa per dignificar la seua vida, que és un infern i que omple de petits inferns també la nostra.’

I jo tenia tanta por aquella nit…

Fa deu anys de l’11-S de les Torres Bessones. Repassant discos he trobat el meu article d’aquella nit, el que m’eixia després d’un grapat d’hores tenses viscudes a casa primer, després a VilaWeb i a Catalunya Ràdio, reaccionant en directe a un esdeveniment que era el més ‘gros que hem vist mai’.

Recordant aquell dia, i el text ho transpua, tinc al cap que la por que jo tenia era terrible. Pel que podia passar, que podia ser encara molt pitjor del que de fet ha passat. I també que m’esforçava per no traspassar-la de forma simplista als lectors, per no complicar encara més la confusió, el desconcert que ens acaçava a tots.

Un onze de setembre que no oblidarem mai

Tots estem perplexos davant el que ha passat als EUA. Hi ha una novel·la de Tom Clancy que dibuixa un escenari semblant. Però ningú podia pensar que un atac tan i tan audaç tinguera lloc. La planificació i l’execució del cop és absolutament impecable. Encara no sabem prou el que ha passat i, segurament, tardarem dies a saber-ho. Però a hores d’ara ja no queda el més petit dubte sobre el fet que estem al davant d’un pas de pàgina. Hi haurà un abans i un després d’aquest 11 de setembre. El món no serà el mateix.

En aquesta hora cal ser enormement prudents. Cal tenir prudència davant qualsevol reivindicació, en primer lloc. Això no és un atemptat terrorista ni pot ser obra de cap grup o grupet. Cal una enorme coordinació, grans recursos i molta capacitat tecnològica per a fer això. Només una dada: sembla impossible que els dos avions que s’han estavellat al World Trade Center foren pilotats per pilots de línia. Segur que, davant la hipòtesi de la mort, haurien optat per enfonsar l’avió en el riu Hudson. Per tant, fos qui fos l’autor de l’atemptat, tenia pilots capaços de portar un Boeing i tan motivats com per a morir.

Tots hem fet càbales en les primeres hores sobre qui hi pot estar al darrere però ningú no ho sap. Em tem que ni el govern dels EUA ho sap. Així que alerta a donar credibilitat a cap reivindicació abans que no puguen demostrar els seus autors que efectivament han estat ells. De pistes n’hi ha ben poques: evidentment els autors consideren els EUA com els seus enemics. D’això no hi ha cap dubte. I molt probablement, si pensem que els pilots s’hauriwn suïcidat, són persones provinents d’alguna cultura que creu que hi ha morts santificadores. És, en aquest punt, inevitable pensar en el món àrab. En alguns camps palestins hi ha hagut celebracions de joia. Però això no ens ha de confondre: la seua alegria prové de dècades d’opressió i agressió que ells identifiquen, al final, amb els EUA. No vol dir que siga una hipotètica victòria palestina, o àrab, sobre els EUA. Perquè no tenim arguments sòlids per a apuntar a cap dels seus grups. Per tant, prudència, en primer lloc.

En segon lloc, crec que cal ressaltar l’enorme sorpresa. Des de la Guerra de la Independència els EUA no vivia un sol atac com aquest amb l’excepció de Pearl Harbour. I les semblances amb l’atac japonès són molt evidents. Igual que allà un vaixell va ignorar la presència d’un minisubmarí aquí algú hauria d’explicar com és possible que un avió s’estavelle a les tres, que divuit minuts després un altre avió tinga el camp lliure per a estavellar-se també i que una hora després el Pentàgon siga tocat. La coordinació ha estat senzillament nul·la i és probable que Bush haja de patir una notable tronada política.

Prudència en primer lloc, doncs. Sorpresa en segon. I reflexió en tercer. Crec que aquest atac (em resistisc a dir-ne atemptat només…) marca un abans i un després. Aquest és un fet absolutament històric. Al nostre davant ha tingut lloc la primera guerra del segle XXI. Una guerra sense contendents reconeguts ni clars. Un sí: els Estats Units. Però qui és l’altre? Una guerra pensada per a ser retransmesa en directe per la televisió inflingint d’aquesta manera un terror immens en la població civil i una humiliació sense parangó al govern americà. Una guerra tecnològicament molt complexa. On els soldats enemics viuen, qui sap des de quan de temps enrere, en el propi país. Una guerra contra la qual, com s’ha vist perfectament, els Estats Units, la major i més gran potència militar del món, no poden fer res. Ni tan sols atacar un altre exèrcit perquè no saben si hi ha un altre exèrcit.

Aquest atac no donarà pas a la Tercera Guerra Mundial. És una bona notícia. Però no sabem què va a passar a partir d’ara. Aquest és el Pearl Harbor de l’Era Global. I igual que aquell atac va obrir els ulls a una generació aquest en els obrirà a nosaltres. Esperem que en les pròximes hores no hajam d’explicar horrors més grans dels que hem viscut aquest onze de setembre, que no oblidarem mai.’

La última portada d’El Punt, l’última portada de l’Avui

És curios que tanta gent avui parle de que és el darrer dia que hem pogut comprar el diari Avui als quioscos. També ho és del diari El Punt. Suposant que calga posar-se un pèl dramàtics. Perquè de fet demà els dos diari seguiran eixint al carrer només que amb una casa comuna.

En qualsevol cas no vull treure ferro a la cosa. Avui és evident que es tanca una etapa de la comunicació en català. Tant l’Avui com El Punt són dos puntals de la premsa en el nostre país que canvien de pell. Avui m’han demanat que escriga un article sobre això que apareix gairebé en la última pàgina dels dos diaris. Així que hauré estat un dels darrers en acomiadar-me, gairebé.

He fet aquest comentari sobre el fet que tanta gent parle de la darrera portada de l’Avui i no de la del Punt segurament perquè jo sóc més d’El Punt. Aquella és una casa que em sent molt meua. Un dia vaig fer una cerca al seu arxiu buscant un article vell meu i em va donar que n’hi havia uns quants milers, cosa que reconec que em va impressionar. Part de la meua vida és escrita allà, sobretot en clau internacional i de la mà de les extraordinàries persones que portaven aquella secció, el Josep Martinoy, el meu gran i admirat amic i la Pilar Esteban sobretot. Però també la Dolors Bellés o temps abans gent com l’Ure Comas, el Narcís Genís.

Fa tants anys de tot plegat que no recorde ben bé com vaig anar-hi a parar. Sé que va ser de la mà de l’avui batlle de Girona, Carles Puigdemont, amb el qual vam perpetrar tot d’invents innovadors i excitants, incloent-hi algunes portades històriques del Presència que ens van valdre més d’un disgust. Amb els anys i en la mesura que el Carles ha optat per la política hem anat parlant menys però aquella época va ser molt important i divertida per a mi.

Després van venir uns altres anys molt intensos, ja com a VilaWeb, en els quals vam participar en tot de projectes i vaig poder fer més amistat amb el Joan Vallclara i amb la gent que en definitiva n’han estat el motor totes aquestes dècades del creixement d’El Punt. Hi han fet molta molta feina fins a portar-lo al lloc on és avui.

Amb l’Avui la meua relació havia estat més escassa. Evidentment els coneixia i els conec, sobretot al Vicent Sanchis amb el qual vam engegar El Temps al anys vuitanta, però de fet no ha estat fins fa poc que hi he començat a escriure amb una certa regularitat. En algun temps era impossible perquè jo escrivia i treballava a La Vanguardia -cosa que al Punt no li importava però a l’Avui, logicament, sí.

En qualsevol cas la meua peripècia personal no té res a veure amb el fet que considere l’Avui el diari d’on tot neix. I que ens va donar a tots la sensació que allò, fer periodisme en català, es podia fer. Sense ells aquesta florida actual no existiria o com a mínim no seria igual. Encara recorde el primer dia que el vaig poder comprar a València, el 1976. A portada duia la mort de Mao i aquell exemplar, aquella normalitat, em va impactar profundament venint d’una dictadura on el català era en el millor dels casos una llengua d’anar per casa. 

Aquest matí, supose que no dec ser l’únic, he baixat al quiosc i he comprat totes dues capçaleres. Demà només n’hauré de comprar una però tota aquesta història, tot aquest passat i espere que molt de futur, hi serà allà.

…………..

Aquest és l’article que m’han publicat avui els dos diaris:

‘The Star-Ledger’, com a exemple

Imagine que uns quants lectors d’aquest diari deuen haver arribat a Nova York entrant per l’aeroport de Newark. Aquesta ciutat nord-americana té un diari, important i de pes, que es diu The Star-Ledger, amb un guionet al mig. Com ja poden imaginar el diari, que és el més important de Nova Jersei, té aquest nom perquè és el resultat?de la fusió, l’any 1935!, del Newark Ledger i de l’Star-Eagle. Als Estats Units els diaris fusionats són més que una anècdota la norma.

Entre els diaris grans i fent una ràpida llista de memòria, trobem per exemple l’Atlanta Journal-Constitution, el Charleston Post-Courier, el New Orleans Times-Picayune, el Chicago Sun-Times, el Las Vegas Review Journal, l’Omaha World-Herald, etcètera. Fins i tot hi ha ciutats com Pittsburgh on els dos diaris locals tenen el nom compost, el Post-Gazette i el Tribune-Review. O n’hi ha que ja han deixat d’editar-se en paper i són només digitals però continuen mantenint la doble capçalera, entre ells el meu preferit pel que fa a la complicació del nom, el venerable Seattle Post-Intelligencer.

No és que aquesta tendència a fusionar diaris siga només americana, però és cert que allà té una enorme tradició. I tanmateix a Europa d’exemples no ens en manquen pas. A Estrasburg hi ha L’Alsace-Le Pays, a Roma el Corriere dello Sport/Stadio, a Colònia el Stadt-Anzeiger, a Aberdeen el The Press and Journal. O en podem trobar un a Irlanda, el Strabane Weekly News and Tyrone & Donegal Reporter, que deu ser simplement la capçalera més llarga del món. Amb la gràcia que la primera i la fan & i la segona and.

Malgrat aquesta normalitat pel que fa als noms que hom posa a la capçalera, normalitat més que visible arreu del món, és ben cert que a l’Estat espanyol (i em sap greu usar-ho com a marc de referència, però és que aquesta és sobretot una mania espanyola) les capçaleres fusionades com aquest nostre El Punt Avui que començarà demà són estranyes. No del tot, ep, que?hi ha encara La Opinion-El Correo?a Zamora. Però és evident que no són la norma. Per això a alguns els pot xocar un canvi que en definitiva no té res de sorprenent vist des d’una perspectiva global.

Perquè fusionant El Punt amb l’Avui, o l’Avui amb El Punt, en definitiva el que aconseguim és també un plus de normalitat internacional, pel que fa a la capçalera. Un plus anecdòtic, això és veritat, però?que en tot cas cal sumar a l’operació de sentit comú que és fer un?diari gran aprofitant la força de dos diaris mitjans. I si al país dels veïns prefereixen tancar diaris abans?que fusionar-los, en tot cas aquest és un problema d’ells. Un més.

El tio Pertegaz a l’article de dissabte

El meu article d’avui a l’Avui recorda un home que va ser molt especial per a nosaltres, a Bétera.

Foc al Clero

El tio Vicent Pertegaz, de Bétera, era mestre. I l’inici dels anys trenta el va pillar a El Forcall. El poble era un feu caciquil en aquella época i ell es va decidir, deia que per absència de cap més voluntari, a ser la veu del Front Popular. Així que es va presentar a les eleccions a alcalde i les va guanyar. Moltes dècades després, en les llargues tertúlies que els joves vam tindre la sort de compartir amb ell, encara recordava que havia guanyat perquè havia encertat amb l’eslògan. Va ser alcalde amb una rudimentària campanya, però amb un missatge genial on demanava ‘foc al clero i plantar vinya!’

 Entenem-ho en el context d’aquells anys. ‘Foc al clero’ era una expressió més que gràfica i més que comprensible per a reclamar que s’acabara el vell món que impedia, literalment, el progrés. I ‘plantar vinya’ era això que avui en diuen innovar. La vinya representava l’esperança de deixar enrere el passat i començar de nou, amb un futur que venia de cara i que seria, sens dubte, molt millor. Del que arribà després el tio Pertegaz no en tingué cap culpa. Però cal recordar encara avui que ell ho pagà amb un exili immensament llarg i fred que només acabaria després de la mort de Franco.

 No sé com, però veient els actes d’inici de campanya vaig pensar en ell. I vaig adonar-me’n que aquesta, també, és una campanya de foc al clero i plantar vinya.

 Ho és perquè hi arribem cansats i esgotats del funcionament de la nostra classe política, del nostre clero particular. Perquè hi arribem cansats de la ineficàcia del vell règim, cansats de l’escasa il·lusió que ens provoquen, cansats de les decepcions permanents. Però ho és també perquè aquesta vegada arribem sabent que el que cal és plantar vinya. Exactament això. Sabem que no podem perdre més temps amb les velles fórmules i que necessitem posar-nos de forma immediata a plantar una nova relació amb una Espanya que no té cap interés en escoltar-los i amb una Europa on podem realitzar l’anhel de federació amb els altres, amb tots ells i com a iguals. La transició s’ha acabat i no hi ha cap més raó per a seguir fent el que hem fet fins ara. Foc al clero.

Un article

Publicat el 4 de maig de 2009 per vicent

Els mitjans de comunicació, constructors de la realitat 

 
Mavi Dolç 
 
Som en un moment de crisi de la raó històrica, la crisi de la raó i de la història ha estat la conseqüència d’un nou moment de pensament. L’educació que necessitem ara no pot defuig les preocupacions que tenen a veure amb la nova societat del coneixement, en relació a la finisecular societat de la comunicació. L’estat de crisi és notori, però és la conseqüència, en part, de la pèrdua d’hegemonia de la cultura europea (ho acabem de comprovar amb el paper de la UE en l’atac a l’Iraq). D’acord amb aquests pressupostos, ens ha de resultar molt productiu descriure quins són els processos d’aprenentatge a través de la visita teòrica, pràctica i especulativa que hem de fer al terreny de la transmissió, de la comunicació, donant una gran importància a la memòria col·lectiva. 

Els mitjans de comunicació no són ni volen ser ni han estat mai un mirall de la realitat. La realitat és una construcció. I en aquesta construcció del que és i del que no, del que hem de saber i del que no interessa, els mitjans de comunicació tenen i tindran més encara un paper destacat. No existeix allò que no sabem, allò que no necessitem ni allò que no té un discurs que ho formalitze. Perquè alguna cosa existisca hi ha d’haver la paraula, el concepte, el símbol, i la comprensió.

Com actuen els mitjans de comunicació?

Les ideologies no són una prerrogativa dels detentors del poder. Poden complir tant la funció de servei als que l’ocupen com als qui lluiten per apropiar-se del poder (perquè estan a l’oposició) o per defensar-se dels abusos del poder. Per tant, poden ser més o menys útils en la coordinació de les pràctiques socials del grup (de poder o contrapoder) al servei del qual estan. Aquesta és la funció social de les ideologies.

La ideologia i les opinions tenen a veure amb representacions mentals i, en la mesura que parlem d’ideologia i d’opinions dels mitjans no són representacions mentals individuals, sinó compartides per grups socials diversos, ja siguin institucionals com polítics com societals. Per organitzar les pràctiques ideològiques, es necessiten institucions ideològiques. Són les productores de sentit.

Els mitjans de comunicació són institucions orientades fonamentalment per a la producció d’informació i entreteniment, però també són les institucions més complexes per a l’expressió i posada en qüestió públics de les ideologies dels que ostenten el poder i dels que en poden, per tant, abusar.

La nostra educació com a societat té molt a veure amb els processos de simbolització de l’ésser humà. Des que hi ha món, els processos de simbolització són essencials, i en canvi, ens n’hem ocupat relativament poc. Un producte cinematogràfic és una reducció de la complexitat per trobar un sentit. Amb els mitjans de comunicació, el sentit no el troben els humans, sinó el sistema., en tant que els subjectes representats no simbolitzen persones, sinó sistemes a través dels quals es produeix la transmissió d’una determinada ideologia favorable al sistema. Un sistema que, com deia abans, s’ha apropiat de la narració històrica. I encara més, posa en evidència com la resta de cultures ens acostem amb una actitud esponjosa, i, per tant, amb una mentalitat subalterna.

Els processos d’identificació han deixat de funcionar en tots els sentits. Hi ha una crisi de la identificació, necessitaríem adonar-nos, més enllà de l’apreciació subjectiva i poc fonamentada com anem adquirint una nova identificació gràcies a la imposició d’una determinada cultura de masses, que ens homogenitza i ens fa menys lliures, menys diferents, més iguals (més homogenis).

Una educació en comunicació

Per tot això la necessitat d’educar en comunicació es fa palesa si entenem que els mitjans són actors socials i polítics, que creen la realitat d’acord amb uns paràmetres assentats en els nostres consensos. Tots els estudis sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses mostren que són actors polítics. 

El seu llenguatge és polític. Cal comprendre’l si volem saber com intervenen a través del discurs donant una informació i no una altra, interpretant les dades que subministren; contribuint a determinar l’agenda política; interpretant el passat i projectant el futur, i finalment fent propostes d’acció. 

La natura política dels mitjans els porta a comportar-se com actors polítics interessats i compromesos amb una part. I davant d’un conflicte més que una lògica de la cooperació recorren a una lògica de la confrontació. Ser capaços de conèixer i saber analitzar la seua lògica és conèixer i comprendre la lògica del discurs del poder i poder evitar-ne els abusos.

Construir una societat veritablement democràtica i plural vol dir ser capaç de produir discursos, i de conèixer com la tecnologia els fabrica. Hem de formar emissors, no per convertir-los en periodistes, sinó per convertir-los en agents polítics de la societat que volen construir. 

Si l’audiència, el lector, el consumidor -ara passiu- dels mitjans de comunicació posseeix les eines necessàries per comprendre la lògica que mou el discurs dels mitjans; si tingués les eines intel·lectuals per comprendre que el discurs és una fabricació concreta, determinada pels objectius ara descrits; si la societat civil sigués capaç també d’oferir la possibilitat d’un discurs alternatiu d’acord amb una altra lògica; si fos capaç de veure les trampes i falsedats tal com estan presentades; si tot això passés, hauríem aconseguit ciutadants capaços de participar activament en la transformació social d’una forma molt més enèrgica i responsable. 

El canvi eventual d’actitud dels periodistes i dels mitjans no es pot esperar que vinga només dels mediadors que intenten convéncer-los. La crítica oberta i pública des de la societat civil al seu discurs-acció és fonamental. Però per què hi pugui haver crítica hi ha d’haver coneixement dels mitjans, de les seues estructures, i de les seues rutines.